dijous, 25 de novembre del 1999

Conundrums

En anglès hi ha una modalitat d'endevinalles que s'anomena "conundrums". El terme, que en espanyol sovint és traduït per "retruécano", designa només els enigmes que es poden resoldre gràcies a un joc de paraules i ha desenvolupat un subgènere en el qual la resposta sempre parteix o arriba a una lletra. Els nord-americans en diuen "letter-conundrums" i els plantegen sovint amb una pregunta Q o PQ: "Què és el que debò va canviar la vida de la vídua?" (la lletra U); "Per què la I és com el migdia?" (perquè és al bell mig del dia). Aquestes són les dues modalitats principals de conundrums. La primera, amb la lletra a la resposta i el procés a la vista; la segona, amb la lletra a la pregunta i el procés per esbrinar.
Hi ha diverses estratègies per construir conundrums, però totes passen per descobrir una relació curiosa entre dos mots. El que en podríem dir un xoc de mots. Òbviament els mots que xoquen en el primer exemple són vida i vídua. Només els separa una lletra. Com a merda i Mèrida o còmic i còsmic. O encara, en una mera substitució, entre els parònims pare i mare o gata i rata o gossa i rossa. Aquest és un punt de partida. Després cal formular la pregunta amb una certa gràcia perquè adquireixi un sentit allunyat del mecanicisme de sumar o restar lletres. Verbs com canviar, entrar, sortir... resulten d'extrema utilitat.
Però els conundrums més difícils són els segons, els que mostren la lletra i demanen el perquè. "Per què la M és com el dijous?" I llavors les hipòtesis es disparen i si no enfilem el camí aviat l'entrellat pot semblar més opac que mai, quan en realitat només es tracta d'aplicar estrictament la literalitat del metallenguatge: "perquè és al mig de la setMana". "Per què la A és com el mes de gener? (perquè és al principi de l'Any)". "Per què la B és la lletra més conflictiva? (perquè comença totes les Baralles)". Naturalment el lligam metalingüístic no sempre és posicional —en darrer terme un criteri científic—, sinó que en ocasions pot endinsar-se en territoris més subjectius. "Per què la O és l'única vocal que sentim? Perquè les altres les trobem inaudibles" (en la qual inaudible és un mot tetravocàlic en el qual només hi falta una vocal, que és justament la O). O bé "quina lletra defuig i en canvi no es perd mai de vista?" (la I); o "quina és la lletra que provoca més equivocacions?" (la R); o encara"per què la S sempre et precedeix?" (perquè a l'alfabet S va just davant de TU).
Una de les claus per fer bons conundrums és buscar-li les pessigolles al metallenguatge. Això permet anar més enllà de la clàssica estratègia posicional que ens situa la A al mig del mar, la E al mig del cel i la O al mig del sol. Es pot prescindir de les ostres per postres i extreure una perla d'una simple pera. L'objectiu que proposo a un mes vista de Nadal és molt clar: a veure si aconseguim un alfabet complet de bons conundrums catalans. De la A a la Z. Envieu els vostres "conundrums" a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 18 de novembre del 1999

L'enigma de Bartleby

El passat 7 d'octubre aquesta columna d'enigmística venia il·lustrada per la reproducció del dors d'una postal encriptada. Havia trigat gairebé un mes per arribar de Berlin a la seu de l'AVUI, però aquest termini teòricament llarg esdevenia gairebé miraculós si tenim en compte que l'espai dedicat a les dades del destinatari només contenia un criptograma sobre el meu nom —una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)"—, la capçalera del diari i el codi postal. Res més. L'anvers de la postal en qüestió mostrava dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". La curiosa tramesa venia a tomb perquè abans de l'estiu se m'havia acudit demanar que la gent s'enviés postals amb l'adreça encriptada. Una manera com qualsevol altra de posar a prova el cos de Correus, en una mena de subgènere del "Mail Art" que vaig anomenar "Mail Tard". Com se sol dir, l'èxit va sorprendre la mateixa empresa, i a primers d'octubre me'n vaig fer ressò. L'article acabava amb una pregunta: "S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?"
Doncs bé, fa unes setmanes que el seu perfil ha quedat una mica més delimitat. He rebut una atenta nota del lingüista Manuel Casanoves i Casals que permet fer un pas més en la resolució de l'enigma de Bartleby —el genial personatge de Melville que treballa en una oficina on es dipositen les cartes mortes, sense destinatari ni remitent localitzables—. Casanoves, que durant els anys setanta va publicar manuals pràctics de català del tipus "parleu bé el català" o "escriviu bé el català", assenyala que no pot dir amb certesa qui és el remitent de la postal de Berlín. Però en canvi, té la seguretat que el nostre criptògraf és algun especialista català dels que van assistir al 84 Universala Kongreso de Esperanto celebrat a Berlín entre el 31 de juliol i el 7 d'agost. I efectivament la postal duu matasegell del dia 3 d'agost. O sigui que s'estreny el cercle.
Però els enigmes de Bartleby no es redueixen a la postal berlinesa. El 24 de desembre de 1992 el periodista Carles Marquès es feia ressò en un article al "Nou Diari" tarragoní d'un cas espectacular de "Mail Tard". Marquès documentava una postal enviada des de Torredembarra que va arribar a Barcelona just després dels Jocs Olímpics. La fotografia de l'anvers era d'uns pins i, al fons, la platja i el Roquer. El dors contenia un text més aviat convencional —"Records i moltes felicitats"—. Signava una tal Cuca. El fet extraordinari era la data: "25 de juliol de 1961". És a dir, que aquell rectangle acolorit havia trigat 31 anys a fer el trajecte Torredembarra-Barcelona! El periodista, natural de Torredembarra, aportava una dada deliciosa per explicar l'estrany fenomen: "a Torredembarra hi ha un carter interessat per la literatura". Dues noves preguntes s'afegeixen a aquest enigma de Bartleby en progrés: ¿Era lector de Melville? ¿Era esperantista?

dijous, 11 de novembre del 1999

Sinusitis

La indústria editorial acaba de llançar al mercat el producte cultural dirigit al segment potencial de públic més ampli de tota la història de l'edició catalana. De fet, és una fita pràcticament insuperable. Es tracta d'un dels diccionaris de l'Enciclòpedia que més anys de feina ha exigit: el "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català", del professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de l'Autònoma doctor Minkang Zhou i un nodrit grup de col·laboradors. No cal dir que el profà ja queda impressionat d'entrada per les qüestions tipogràfiques. I que, ben aviat, agraeix sobremanera la transcripció fonètica dels caracters xinesos. Aquestes crosses llatines permeten ficar-hi el nas per saciar les clàssiques curiositats que engendren els diccionaris de llengües totalment desconegudes. ¿Com es deu dir "sinusitis", en xinès? Doncs ni idea. No en deuen tenir mai, quina sort. ¿I faringitis? Ah, faringitis sí que en tenen. Es diu, poc o molt, "yi yan yán". ¿I bronquitis? També, també. És més llarg de dir, però qui tus molt té "yi zhi qì guan yán".
En aquests darrers anys la sinologia ha prosperat tímidament entre nosaltres. A la fascinació que és capaç d'exercir la cultura xinesa, tan aliena al món grecollatí que ens alena, s'afegeix el creixent nombre de xinesos que resideixen entre nosaltres, tòpicament relacionats als restaurants. En l'àmbit de la literatura catalana noms com els de la professora Dolors Folch o el crític i poeta Manel Ollé han fet que les notícies sobre la cultura xinesa circulessin cada cop més entre nosaltres. Per això la publicació d'aquesta eina monumental amb més d'un miler de milions d'usuaris potencials ha de ser rebuda com es mereix. Tots podem trobar-hi alguna utilitat, si aconseguim que la nostra aclaparadora ignorància sinològica no ens paralitzi. Jo, per exemple, ja hi he trobat un motiu de confiança.
Feia anys que tenia documentat (sic) un joc de paraules xinès que generava una d'aquelles situacions que sorgeixen en els xocs de cultures. L'havia extret d'una guia de viatges sense excessives garanties filològiques a finals dels vuitanta, un any que acariciava la idea d'anar a la llunyana Xina. Al final, el viatge no em va portar més enllà d'Egipte i Jordània, de manera que no vaig poder comprovar mai "in situ" la versemblança del calembour xinès. Deia la guia que per designar un rellotge els xinesos diuen alguna cosa semblant a "zhong" i que hi ha un altre caracter de pronúncia molt similar que vol dir "el final". Per això, aconsellava el simpàtic redactor de la guia, mai no li regaleu un rellotge a un xinès, perquè això voldria dir "et desitjo que moris aviat!". Les pàgines d'aquest impressionant "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català" m'han confirmat l'homofonia: tant "rellotge" com "final" (en el sentit de fi) es pronuncien "zhong". Una altra cosa és que els xinesos ho relacionin. La propera vegada que em clavin uns rotllets de primavera gomosos els deixaré un Swatch de propina. A veure quina cara fan.

dijous, 4 de novembre del 1999

Res us rimarà

La indústria editorial nord-americana ha reservat un espai prou ampli als llibres dedicats als jocs de llenguatge. Al costat dels clàssics reculls de les modalitats més populars (palíndroms, anagrames, xarades, "puns"...) de tant en tant apareix alguna novetat que es nodreix del plàncton ludolingüístic. Un dels llibres més notables que ha aparegut en aquests últims anys és "Alphabet Avenue" de Dave Morice (Chicago Review Press, 1997), fàcilment trobable a les macrollibreries virtuals d'Internet. Morice s'empesca una "Ciutat dels Jocs de Paraules" amb les seves avingudes principals (Sentit, So, Alfabet) i un munt de vies urbanes: Anagram Boulevard, Pangrammatic Highway, Visual Viaduct, Word Square, Palindrome Place, Dictionary Drive...
A banda d'un munt d'exemples saborosos Morice aporta algunes pinzellades historiogràfiques que sovint situen la lingüística recreativa en un marc narratiu. I no només perquè documenta escriptors que s'han servit d'aquests artificis per bastir obres d'interès, sinó perquè "Alphabet Avenue" també inclou alguns relats que projecten el territori ludolingüístic a la tradició literària del fantàstic. Relats d'episodis que són gèrmens de novel·les a l'espera que algun lletraferit se n'infecti. Un d'aquests relats que desenvolupa Morice és la tràgica història d'un francès del segle XVII anomenat André Pujon que va morir per culpa de les paraules.
Conta Morice que Pujon va sucumbir als encants de l'onomància i es va dedicar a anagramitzar compulsivament el seu nom, amb resultats prou diversos, fins que un dia va trobar que amb les deu lletres d'André Pujon podia elaborar la frase "Pendu à Rion", en el benentès que va considerar equivalents, com se solia fer en l'àmbit llatí, la J de Pujon i la I de Rion. Aquest sentenciós anagrama —"penjat a Riom", una vila de l'Alvèrnia occitana—, va persuadir Pujon que el seu destí onomàntic el menava a la forca. De manera que aquest ludòpata del llenguatge es va traslladar a Riom (en francès, Rion) i va actuar en conseqüència. És a dir, que va matar un home i després es va lliurar a la justícia per transformar l'anagrama en veritable. Efectivament, confirma Morice, Pujon va morir penjat a Riom. "No s'ha vist mai un amor major pels jocs de paraules", rebla l'autor nord-americà.
La història de Pujon té parangó en altres relats més constructius que expliquen onomànticament les vocacions professionals o espirituals d'alguns personatges històrics, tot i que la seva fi tràgica el singularitza. Fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana va recombinar les lletres del meu nom en una frase contundent ("Res us rimarà") que em va reafirmar en la meva absoluta imperícia per a l'escriptura dita poètica. ¿Sou capaços de trobar alguna profecia anagramàtica al vostre nom que s'hagi confirmat? Envieu els vostres "onogrames" explicats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.