dijous, 11 de novembre de 1999

Sinusitis

La indústria editorial acaba de llançar al mercat el producte cultural dirigit al segment potencial de públic més ampli de tota la història de l'edició catalana. De fet, és una fita pràcticament insuperable. Es tracta d'un dels diccionaris de l'Enciclòpedia que més anys de feina ha exigit: el "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català", del professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de l'Autònoma doctor Minkang Zhou i un nodrit grup de col·laboradors. No cal dir que el profà ja queda impressionat d'entrada per les qüestions tipogràfiques. I que, ben aviat, agraeix sobremanera la transcripció fonètica dels caracters xinesos. Aquestes crosses llatines permeten ficar-hi el nas per saciar les clàssiques curiositats que engendren els diccionaris de llengües totalment desconegudes. ¿Com es deu dir "sinusitis", en xinès? Doncs ni idea. No en deuen tenir mai, quina sort. ¿I faringitis? Ah, faringitis sí que en tenen. Es diu, poc o molt, "yi yan yán". ¿I bronquitis? També, també. És més llarg de dir, però qui tus molt té "yi zhi qì guan yán".
En aquests darrers anys la sinologia ha prosperat tímidament entre nosaltres. A la fascinació que és capaç d'exercir la cultura xinesa, tan aliena al món grecollatí que ens alena, s'afegeix el creixent nombre de xinesos que resideixen entre nosaltres, tòpicament relacionats als restaurants. En l'àmbit de la literatura catalana noms com els de la professora Dolors Folch o el crític i poeta Manel Ollé han fet que les notícies sobre la cultura xinesa circulessin cada cop més entre nosaltres. Per això la publicació d'aquesta eina monumental amb més d'un miler de milions d'usuaris potencials ha de ser rebuda com es mereix. Tots podem trobar-hi alguna utilitat, si aconseguim que la nostra aclaparadora ignorància sinològica no ens paralitzi. Jo, per exemple, ja hi he trobat un motiu de confiança.
Feia anys que tenia documentat (sic) un joc de paraules xinès que generava una d'aquelles situacions que sorgeixen en els xocs de cultures. L'havia extret d'una guia de viatges sense excessives garanties filològiques a finals dels vuitanta, un any que acariciava la idea d'anar a la llunyana Xina. Al final, el viatge no em va portar més enllà d'Egipte i Jordània, de manera que no vaig poder comprovar mai "in situ" la versemblança del calembour xinès. Deia la guia que per designar un rellotge els xinesos diuen alguna cosa semblant a "zhong" i que hi ha un altre caracter de pronúncia molt similar que vol dir "el final". Per això, aconsellava el simpàtic redactor de la guia, mai no li regaleu un rellotge a un xinès, perquè això voldria dir "et desitjo que moris aviat!". Les pàgines d'aquest impressionant "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català" m'han confirmat l'homofonia: tant "rellotge" com "final" (en el sentit de fi) es pronuncien "zhong". Una altra cosa és que els xinesos ho relacionin. La propera vegada que em clavin uns rotllets de primavera gomosos els deixaré un Swatch de propina. A veure quina cara fan.