dijous, 24 de novembre del 1994

Un tal Griera a Ajuria Enea

Els esforços titànics més entranyables són aquells que es fan en una direcció rotundament equivocada. Mai no ens cansarem de reivindicar les imaginatives versions que Horapol·lo inventa de l'escriptura jeroglífica egípcia molts segles abans de l'èxit del repel·lent Champollion o la tesi que Joan Coromines defensa sobre l'origen etimològic de la marca comercial "xiruca" (vegeu el volum IX del seu Diccionari... )
L'ínclit A. Griera és un d'aquests gegants de l'error cras. L'any 1960 l'Instituto Internacional de Cultura Románica de la Excma. Diputación provincial de Barcelona integrado al Patronato Menéndez y Pelayo del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (uf!) li publica a l'Abadia de Sant Cugat del Vallès un extens vocabulari basc de dos volums que duu per subtítol un agosarat parèntesi: (Ensayo de una interpretación de la lengua vasca). La tesi de la magna obra de Griera és digna de figurar en els temes de debat a la taula d'Ajuria Enea: la llengua èuscar prové del llatí. Com l'espanyol i el català. En cap cas es tracta d'una llengua revelada i enigmàtica. És una mera cosina una mica dislèxica, tal vegada il·legítima.
El tal Griera és un autèntic crac. En un pròleg de només 20 pàgines digne de figurar a la revista mensual Caprabo, ventila amb contundència les possibles oposicions a la seva tesi. Esmenta una corrua d'eminents filòlegs —entre els quals Caro Baroja o el seu mestre Menéndez Pidal—que han dedicat a l'estudi del basc investigacions extraordinàries i afirma que tots han deixat sense resoldre el problema del basc. En Griera, però, no pensa ensopegar en la mateixa pedra que tots els seus predecessors. Aposta per les noves tendències: "para buscar una interpretación de la lengua vasca, he prescindido de todos los estudios e investigacions hechas sobre esta lengua; también he hecho caso omiso de todos los tratados gramaticales. (...) Para mi empresa me he servido únicamente del Diccionario vasco-español-francés, de Don Resurrección Mª de Azkue (1906)". L'eximi Griera escomet el problema basc amb les mans a les butxaques i la barbeta ben alta —"como el joven David, equipado solamente con mi bagaje de romanista"—. Ja en el pròleg els seus esforços agafen un to èpic impagable.
Podem sentir els seus grinyols de joia quan descobreix que colom es diu TXOLOMA. SARO (nit) li sona a "sera" i SAGUARRATO (rat-penat) a "rata caeca". En una arrencada deliciosament delirant afirma que un dels noms que rep la Marededéu en basc —MIMACARO— és una abreviació de "mi madre cara", la mateixa expressió que, sempre segons el gran Griera, dóna nom a la famosa "Virgen Macarena" de Sevilla. Una altra bona dosi de surrealisme apareix quan rebusca l'origen llatí del crit de guerra del seguidors de la Real Societat, els numerals bascos: 1-BAT de "palu", 2-BI de "bis", 3-IRU de "trinu", 4-LAUR de "labaru", com que 5-BOST no li lliga apel·la a l'origen celta, 6-SEI de "sex", 7-ZASPI de "septem", 8-ZOTSI d'"octo", 9-BEDERATZI el fa venir de l'estranya equació "bat+illu+octo", 10-AMAR d'"amba", 20-OGEI de "viginti" i 100-EHUN de "centum".
La setmana entrant ens endinsarem en les procel·loses 1111 pàgines de què consta el vocabulari basc més estimulant de la història.

dijous, 17 de novembre del 1994

La ventríloqua clandestina

Fa un mes vam confegir una columna que contenia les 24 combinacions possibles de mots A-pentavocàlics. Avui ens les havem amb la segona sèrie pentavocàlica, composta per 22 quintets encapçalats per E, gràcies a la col·laboració d'uns quants lectors.
En aquest particular llibre de les hores destaca l'eufòrica (EUOIA) desimboltura (EIOUA) amb què la veu esdevé ventríloqua (EIOUA) en la neguitosa (EUIOA) sorollada menorquina (EOUIA) del xerramicòrum (EAIOU) general. L'equació (EUAIO) generativa exclouria (EOUIA) qualsevol precaució (EAUIO) a l'hora de reaprofundir (EAOUI) en la meticulosa (EIUOA) recerca de mots pentavocàlics retroactius, decoratius o pejoratius (EOAIU), tal vegada per por al seu efecte desvirtuador (EIUAO) i refutatori (EUAOI). El faedor de mots pentavocàlics és un embruixador (EUIAO) neuropàtic (EUOAI) que ostenta, preocupadís (EOUAI), una mena de prepositura (EOIUA) laica només apta per a vocalistes. Li resulta molt estimulador (EIUAO) observar com una preciosa corrua de pterosauris menopàusics (EOAUI) s'escampa per la plana dels mots envoltada d'una estol de fòssils beaumontins (EAUOI) i d'hebdo-gripaus (EOIAU) bellugadissos (EUAIO) que només viuran una setmana. El vocalista conspicu amenaça qui s'hi acosta amb males intencions: "si me'ls estaborniu (EAOIU) amb el vostre alè escèptic, us desinfatuo (EIAUO) d'una garrotada i després us enaiguo (EAIUO) fins a la pneumònia (EUOIA)".
La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en EIAOU i en EIOAU. D'aquí a un mes analitzarem les 24 combinacions I-pentavocàliques, però mentrestant la ventrilòquia enigmística ens proposa uns versos del poeta Jordi Vintró que enclouen un nou repte molt relacionat amb les vocals: "Vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins, o mars, o no són res,/ si savis corcs ruminen exorcismes/ rere un vernís còsmic i verinós,/ encès en sans renecs, en ansiosos/ sarcasmes, cec a xacres i a moscam;/ vés a servir, si creus en reis i reines,/ mirra i encens i cera i cianur:/ així veurem si vénen en carrossa/ ossos i carn, o ànimes només,/ si, nus i crus, ases roncs ens acusen/ —coronació—, i ens menen en un cau/ on cinc censors enxarxen i encarceren/ reus assassins en caixons raconers". Si observeu el poema —extret del recull de Vintró Ludwig (Columna, 1992)— amb els ulls mig clucs, descobrireu que sembla ampliar l'espai d'interliniat. Cap de les lletres que el componen no sobresurt ni per dalt ni per baix. L'autor n'ha exclòs tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i tots els que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici brutal d'homogeïnitat gràfica.
La constricció dels mots clandestins ha estat força practicada pels orfebres francesos de l'OULIPO. Vintró n'és l'introductor en català. Feu-nos arribar abans de festes les vostres nadales clandestines a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Aquest cop no en parlarem, "n'enraonarem".

dijous, 10 de novembre del 1994

Repòquer

Els primers lipogrames coneguts en la nostra llengua van ser transcrits al setmanari vigatà "La Veu de Montserrat" l'any 1880 sota el títol "Curiositat gran de las cinch vocals". La setmana passada en donàvem totes les dades. La novetat d'aquests lipogrames rau en la seva forma epistolar. L'anònim monjo jerònim del XVIII que els va compondre escriu cinc llargues cartes fictícies, cadascuna de les quals sense una vocal diferent.
La primera, mancada de as, comença així: "Molt Senyor meu: Per lo present, te de entendre, com Silvestre Roger lo jove se es ferit per los peus, lo que he sentit molt per esser los dos condexebles en los estudis, y molt coneguts desde xichs..." El remitent s'estén en prolixes explicacions sobre l'accident del jove Roger dedicades al seu oncle de cognom prou inapropiat, el doctor Benet Gabaldà. La missiva acaba amb data i lloc d'expedició: "De est lloch de Rierells y Octubre en vint y sinch de mil set cents, dos vints, un tres y un. Lo seu volgut Nebot que li diu molts beneficis, Joseph Tersol y Rull, Mestre de llegir y escriurer".
La segona, mancada de es, s'inicia amb una fórmula de cortesia: "Amich caríssim: La mia salut, junt ab la dona, fills y fillas, y la criada, gosam salut, gracias al Altíssim, al qual suplico vos mantingau ab tota la vostra casa y familia, axí com la mia..." Després relata la mort d'un conegut i el subsegüent repartiment dels seus béns entre els hereus. Datada a Mataró, "y Mars als vint, comptant mil, catorsa cinquantas, quaranta, y quatra", la signa "qui vos ama ab tota voluntat: Maciá Paralló, marxant".
La tercera fa figa. Presumptament mancada de os, comença: "Fra Ignasi fill meu: La salut que en esta casa hi há y la den Frexes, es entera, gracias mil á Deu, qui te la dexia tenir mes anys que Matusalem..." Però aviat comencen les relliscades, fins a quatre, tres de les quals difícilment atribuïbles al transcriptor. S'hi escolen "lo Santíssim", "ab los cavalcaduras", "un parell de costellas" i "si pots". L'argenter Miquel Casadevall, "de esta vila de Tarrassa y Maig als divuyt de mil set-cents quaranta y quatre" signa l'únic lipograma fallit de la col·lecció.
La quarta, signada per l'adroguer Andreu Pasqual, presenta la novetat d'eliminar is, is gregues i jotes (I-Y-J). Fa: "Benet germá meu: Després de haver passada tota la carrera de ma anada, baxant de cavall, me doná un home, que no conech, una carta, ab la qual me fan á saber com lo nostre germá, Fr. Mateu, ha professat en la sagrada Orde de la Cartuxa de Montalegre, de lo que men só molt alegrat..." És datada a Mataró, "als 12 de Mars de dessetcents quaranta". Probablement és la més llarga i reeixida. Impecable.
Finalment, la cinquena prescindeix de ves i us (V-U): "Per donarme lo temps lloch y desembarrassat de tots mos negocis, passo á posar la ma á la ploma pera ferte á saber, conforme te prometí, tot lo passat ab mí en la mia anada de Peralada". És el mestre sastre Damiá Molins qui així escriu, en l'estranya grafia de l'època. Les cinc cartes lipogramàtiques constitueixen un ver tresor.

dijous, 3 de novembre del 1994

"La Veu del Montserrat"

En el decurs d'alguna de les seves singulars capbussades en els fons bibliogràfics, el professor Albert Rossich va topar amb el galió vigatà "La Veu del Montserrat". El general Cousteau de la literatura barroca va localitzar un ver tresor enigmístic entre les restes d'aquest buc insígnia de les lletres catalanes que va solcar les agitades aigües de la Renaixença de 1878 a 1902 amb el canonge Jaume Collell i Bancells de capità i passatgers tan eximis com Jacint Verdaguer i Josep Torras i Bages. Es tracta de la transcripció del primer exemple conegut de textos lipogramàtics en la nostra llengua, en la tradició dels pentalipogrames d'absència vocàlica que fins ara havíem recollit en aquesta mateixa secció en llatí, espanyol, anglès i neerlandès.
"La Veu del Montserrat" fou un setmanari vigatà fundat pel Canonge Collell i és punt de referència obligat en la història del periodisme català. El Patronat d'Estudis Osonencs ha publicat recentment una monografia que inclou l'inventari exhaustiu dels seus col·laboradors —"La Veu del Montserrat" (1878-1902), de Miquel S. Salarich, edició a cura de Maria-Mercè Miró; PEO, 1993—. El buidatge pacient d'un quart de segle de vida majoritàriament setmanal treu a la llum noms com els de Marià Aguiló, Valentí Almirall, Antoni Bori i Fontestà, Josep Carner, Miquel Costa i Llobera, Àngel Guimerà, Alphonse de Lamartine, Lleó XIII, Joan Maragall, Apel·les Mestres, Manuel Milà i Fontanals, Frederic Mistral, Enric Prat de la Riba, Joaquim Ruyra o Eduard Toda. La monografia de Salarich evitarà moltes hores d'hemeroteca als estudiosos del dinou.
Els cinc textos lipogramàtics descoberts per Rossich figuren en la llarga llista de col·laboradors anònims de "La Veu del Montserrat" (setmanari popular de Catalunya). Van sortir publicats durant 1880 i es poden trobar a les pàgines 47, 55, 63 i 71 del volum tercer de la col·lecció completa del setmanari, en tots cinc casos abans d'una interessantíssima secció d'esqueles i anuncis que ofereix des de "papel de alquitrán noruego" a paper del "Banch de Previsió y Seguretat", passant per un "ayguardent anissat del Toro" pre-Osborne, pianos "á preu cómodo", màquines Singer sota l'eslògan "¡¡Ja no's cus á má!!" o un "utilíssim aparato que pot evitar tantas desgracias com freqüentment succehexen en campanars, casas de camp, etc" anomenat para-llamps.
Els lipogrames van precedits per l'epígraf "Varietats" i pel títol "Curiositat gran de las cinch vocals". En una crida a peu de pàgina, el transcriptor aventura que aquest "curiós y bastant enginyós entreteniment" el devia compondre un monjo jerònim del XVIII al monestir de la Murtra i assegura que ho copia d'un llibre manuscrit de miscel·lània. Rossich ha identificat el manuscrit —avui el núm. 18 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat— i això li permet suposar que l'anònim transcriptor era el seu propietari ara fa cent anys: l'historiador i eclesiàstic Ramon Corbella, autor, entre d'altres, de Lo Rector de Vallfogona i los seus escrits (1921). La setmana entrant analitzarem els cinc lipogrames.