dijous, 25 de desembre de 1997

Moby Dick

Michael Drosnin, l’autor del polèmic best-seller The Bible Code (Simon & Schuster, 1997) assegura haver demostrat que la mà de Déu va escriure de puny i lletra les sagrades escriptures. Però potser ara s’haurà de mossegar la llengua. Qui té boca s’equivoca, diem per aquí. O “por la boca muere el pez”, que diuen per allà. Perquè de criatures marines va la cosa. El 9 de juny de 1997, en plena campanya promocional del seu llibre, Drosnin declarava al Newsweek: “Quan els que tant em critiquen trobin un missatge sobre l’assassinat d’un primer ministre codificat a les pàgines de Moby Dick els creuré”. Les seves paraules no s’han d’entendre com una boutade ni com un insult a la genial obra de Melville. Drosnin va descobrir i publicar un missatge codificat al Gènesi que presagiava l’assassinat d’Isaac Rabin un any abans que succeís. A més, ha desenvolupat un sistema de recerca del text sagrat que teòricament permet conèixer el destí de la humanitat. Ja n’hem parlat a les dues últimes columnes d’enigmística.
El matemàtic australià Brendan McKay (bdm@cs.anu.edu.au) respon Drosnin amb contundència des del seu web sobre miracles matemàtics a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). McKay ens adverteix que la llengua anglesa és molt menys flexible que l’hebreu a l’hora de formar paraules amb lletres soltes. Bàsicament perquè l’escriptura de l’hebreu clàssic només contenia les consonants dels mots i llavors “ptd” es podria llegir petada, patida, pitada o potada, entre d’altres opcions imaginatives. Així i tot, McKay aplica el mateix mecanisme informàtic al text de Moby Dick i troba, per exemple, que el nom d’Indira Gandhi en vertical (IGANDHI) és encreuat per la frase “the bloody deed” (el fet sagnant). La Gandhi va ser assassinada el 31/11/84 quan ostentava el càrrec de primera ministra hindú. El repte de Drosnin ja queda respost amb contundència, però McKay s’anima amb les sopes de lletres i l’invent comença a funcionar-li.
El president libanès René Moawad (assassinat per una bomba el 22/11/89) surt encreuat per dues frases ideals: “burst open the door” i “an exploding bomb”. El mètode bíblic es mostra també un passatemps molt eficaç aplicat a Moby Dick. Rere Gandhi i Moawad desfilen morts tan il·lustres com Lev Trotski, Martin Luther King, el canceller Engelbert Dollfuss, John Fitzgerald Kennedy, Abraham Lincoln i, per acabar-ho d’adobar, la ploradíssima princesa Diana. Tots ells escrits en vertical i encreuats per frases tan al·lusives a la seva manera de morir com les que Drosnin descobreix a la Bíblia. Després d’aquesta notable exhibició, Brendan McKay s’ha vist obligat a introduir una nota al seu web per desmentir rotundament que Moby Dick sigui un llibre sagrat, perquè es veu que ja rebia e-mails de nous crèduls melvilians. En tot cas, potser fóra bo que el programa informàtic fos comercialitzat. Trobar com acabarà Esperanza Aguirre en un text de Julián Marías tindria la seva gràcia.

dijous, 18 de desembre de 1997

El codi bíblic

Mai, des de l’històric cabalista Abu-l’Afiya que dóna nom a l’ordinador de El pèndol de Foucault, un programa informàtic per elaborar sopes de lletres no havia obtingut tanta notorietat. L’anomenat “codi bíblic” es va fer públic quan els matemàtics israelians Doron Witztum, Eliyahu Rips i Yoav Rosenberg van fer un article a la revista “Statistical Science” (1994, Vol 9, Núm 3, 429-438) on explicaven la troballa de moltes seqüències de lletres equidistants al Gènesi. La seva investigació els ha portat a elaborar un programa informàtic capaç de remaquetar les 304.805 lletres hebrees que componen l’Antic Testament en línies de x caracters per tal de formar, en el sentit vertical de la lectura, un nom propi introduït per l’usuari. A partir d’aquí es tracta de buscar en la sopa de lletres subsegüent missatges que les mans del déu Atzar o de l’Altre hi haguessin introduït fa tres mil anys. La tesi de fons és que el text sagrat conté molts subtextos oraculars que prefiguren el destí de la humanitat. Una hipòtesi agosarada però força antiga, a la investigació de la qual Newton dedicà mitja vida.
El periodista Michael Drosnin va conèixer l’existència del presumpte codi de la mà de Rips. El vell matemàtic li va explicar que havia trobat la data de l’inici de la Guerra del Golf un mes abans que es produís. Un dels primers noms que Drosnin introduí va ser el d’Isaac Rabin. Només una de les combinacions possibles permetia llegir el seu nom complet en vertical: la que dividia el text en 63 ratlles de 4772 lletres i una última de 4169. En aquesta disposició, a la sopa de lletres una frase terrible s’encreuava amb el nom del primer ministre: “assassí que assassinarà”. Posteriors recerques en diagonal establien la data per a l’any hebreu que començava el setembre de 1995. Tot això passava a finals del 94, de manera que Drosnin va voler advertir Rabin del perill que corria, però no li van fer cas. El 4 de novembre del 95 Rabin queia assassinat.
Allò va commocionar els investigadors que es miraven el presumpte codi amb escepticisme. Des de llavors cada cop més veus autoritzades han donat crèdit a aquesta terrible hipòtesi determinista. Matemàtics de Harvard, criptògrafs del Pentàgon... L’enrenou és notable. Drosnin ha espremut el programa al màxim i en el seu llibre, a banda dels clàssics de Nostradamus —fi del món, Hitler, home a la lluna, Watergate, Kennedy— exposa altres troballes. Així Shakespeare comparteix text amb Macbeth i Hamlet, Picasso és “l’artista”, Mozart surt encreuat amb el mot “compositor” i Rembrandt amb “pintor” i “flamenc”. Talment un Trivial Pursuit fet d’encreuats. Als Estats Units porten mesos discutint sobre la validesa o estultícia d’aquesta música de l’atzar, fins al punt que Drosnin ha reptat públicament els seus detractors que només deixarà de parlar de la mà de Déu si algun salat troba alguna cosa similar amb les lletres d’una novel·la com ara Moby Dick. Una última dada: el salat existeix i ho ha penjat a Internet. En parlarem.

dijous, 11 de desembre de 1997

Estava escrit

Quan el passat mes de juny vam convenir una sèrie de col·laboracions estivals amb en Gaspar Hernàndez per a “El Matí de Catalunya Ràdio” ni ell ni jo no sabíem que la poderosa editorial Simon & Schuster acabava d’editar un polèmic volum que coincidia del tot amb el nostre plantejament. La secció radiofònica que vam pactar es deia “Estava escrit” i partia d’una idea molt relacionada amb la cultura hebraica: tot el que passa en això que coneixem com realitat ja està previst en un text. El nostre plantejament defugia qualsevol transcendentalisme. Ens vam limitar a il·lustrar els dubtes de Pasqual Maragall amb fragments del Hamlet de Shakespeare, veure en Camí de Sirga la profecia de la demolició de Sarrià, forçar l’Otel·lo perquè encaixés amb les desavinences sentimentals de la Campbell, llegir Els tres mosqueters per entendre el complex organigrama tècnic del Barça, La plaça del Diamant per explicar la ruptura de la Colometa Rahola amb els d’Erc o Robinson Crusoe per descriure el lamentable periple de Julio Anguita. Afers, tots, ben entenedors i raonables.
Però els de Simon & Schuster van anar més enllà. El passat juny un prestigiós periodista jueu (ex “Washington Post” i “Wall Street Journal”) va publicar-hi un treball molt documentat sobre el presumpte codi secret que enclou la versió hebrea de la Bíblia. L’home es diu Michael Drosnin, assegura que mai no ha estat gaire religiós (fins ara) i segons com encara acabarà emulant el seu homònim Crichton. Perquè, en només mig any, el seu The Bible Code ha esdevingut un best-seller mundial, molt traduït, i aviat serà traslladat al cinema. El polèmic llibre de Drosnin documenta matemàticament el mite del criptograma secret enclòs a les Escriptures. Un mite de caire cabalístic que havia fet anar de corcoll, entre molts d’altres, sir Isaac Newton. Newton va aprendre hebreu per trobar-lo i es passà mitja vida buscant aquesta fórmula global. Debades.
La idea és tan simple com esfereïdora: el destí de la humanitat està prefixat i aquest determinisme ferotge no es limita als grans temes sinó que entra en tots els detalls històrics significatius. Tot està escrit. Només cal descobrir el codi secret, desxifrar els criptogrames i transformar-los en textos entenedors. De res serveixen, per tant, els nostres esforços per lluitar contra el destí perquè tot el que ha de passar passarà d’una manera inexorable. El codi ha estat descobert pel matemàtic hebreu Eliyahu Rips després que un rabí de Praga detectés les lletres de la paraula “Torà” (el Pentateuc) entre les 200 primeres lletres de quatre llibres bíblics: Gènesi, Èxode, Nombres i Deuteronomi. En tots quatre casos entre els equivalents hebreus de cadascuna de les lletres hi ha 50 caracters interposats. Rips va elaborar un programa informàtic per explorar les 304.805 lletres que componen la Bíblia en hebreu. La setmana entrant desvelarem algunes de les sorprenents troballes que Rips i Drosnin han fet en aquesta sopa de lletres gegantina.

dijous, 4 de desembre de 1997

Velocitat

Una de les fórmules físiques més fàcils de retenir és la de la velocitat. Només cal rememorar la criatura galàctica que Steven Spielberg ens va introduir al cervell i ja la tenim: ET. O, més pròpiament, e/t. L’espai recorregut partit pel temps invertit. Aquesta fórmula també ens serveix per descriure les cronovies, una proposta enigmística que està tenint molta requesta. Vam convenir a anomenar cronovies totes les vies públiques batejades amb una data. Les trameses dels lectors de l’AVUI ja conformen un notable calendari d’espais que cobreix els dotze mesos de l’any, tot i que encara estem molt lluny dels 365 carrers que completarien la col·lecció. Ara per ara, un tour per totes les cronovies localitzades només cobriria 36 dies.
Hi ha quatre mesos amb només una cronovia (febrer, agost, octubre i desembre) i el mes més ben representat en té set. És el mes de maig, amb cronovies dels dies 1 (Sitges, entre d’altres), 2 (Manresa, Terrassa, Barcelona, etcètera), 5 (Milà), 8 (París), 17 (Manresa), 24 (Milà) i 27 (Ripoll). Curiosament la majoria de les dates que configuren les cronovies estan relacionades amb proeses bèl·liques dels exèrcits enemics. O sigui que no només els catalans patim del masoquisme inherent a la celebració de l’onze de setembre. Els desastres i, en general, els fets luctuosos tenen un lloc més destacat en el guionatge oficial de la memòria que no pas les victòries. París és plena de dates relatives a l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial. Tunis a les trifulgues de la independència. I per tots els Països Catalans planen dates diverses relacionades amb la guerra del francès, les topades carlines o les turbulències republicanes.
Una primera ruta turística semestral per a enigmòfils amb un dia de vacances al mes podria ser la següent: ara, a finals de desembre, una corresponsal gironina anònima ens proposa un plaent viatge a Palma de Mallorca per visitar el carrer 31 de desembre, cronovia equivalent al 9 d’octubre valencià que rememora el dia que el rei Jaume I va conquerir la ciutat. L’egarenc Enric Fontvila ens recomana que per gener anem a Tunis, on trobarem la Rue du dix-huit Janvier 1952, una travessia de l’enorme avinguda Habib Burguiba. La data té relació amb la petició d’independència que el Neo-Destur tramet als francesos aquell any. Pel febrer ens reservem l’anada a Milà, perquè al costat del recinte firal —la Fiera Campionaria— hi ha la Piazza sei Febbraio.
L’economista castellonenc Josep Artola ens convida a visitar el Carrer 9 de març de Castelló de la Plana, una data luctuosa de 1810 relativa a la resistència local a les tropes napoleòniques. Per abril, Carles Fages ens aconsella un carrer del barri de Ca n’Aurell de Terrassa que commemora la proclamació de la II República el 14/4/1931. Finalment, el físic i poeta David Jou ens recomana anar a Sitges el maig. Concretament a l’animadíssim carrer 1 de maig (de 1838), una cronovia d’alta velocitat que commemora un episodi bèl·lic de les guerres carlines.