dijous, 18 de desembre de 1997

El codi bíblic

Mai, des de l’històric cabalista Abu-l’Afiya que dóna nom a l’ordinador de El pèndol de Foucault, un programa informàtic per elaborar sopes de lletres no havia obtingut tanta notorietat. L’anomenat “codi bíblic” es va fer públic quan els matemàtics israelians Doron Witztum, Eliyahu Rips i Yoav Rosenberg van fer un article a la revista “Statistical Science” (1994, Vol 9, Núm 3, 429-438) on explicaven la troballa de moltes seqüències de lletres equidistants al Gènesi. La seva investigació els ha portat a elaborar un programa informàtic capaç de remaquetar les 304.805 lletres hebrees que componen l’Antic Testament en línies de x caracters per tal de formar, en el sentit vertical de la lectura, un nom propi introduït per l’usuari. A partir d’aquí es tracta de buscar en la sopa de lletres subsegüent missatges que les mans del déu Atzar o de l’Altre hi haguessin introduït fa tres mil anys. La tesi de fons és que el text sagrat conté molts subtextos oraculars que prefiguren el destí de la humanitat. Una hipòtesi agosarada però força antiga, a la investigació de la qual Newton dedicà mitja vida.
El periodista Michael Drosnin va conèixer l’existència del presumpte codi de la mà de Rips. El vell matemàtic li va explicar que havia trobat la data de l’inici de la Guerra del Golf un mes abans que es produís. Un dels primers noms que Drosnin introduí va ser el d’Isaac Rabin. Només una de les combinacions possibles permetia llegir el seu nom complet en vertical: la que dividia el text en 63 ratlles de 4772 lletres i una última de 4169. En aquesta disposició, a la sopa de lletres una frase terrible s’encreuava amb el nom del primer ministre: “assassí que assassinarà”. Posteriors recerques en diagonal establien la data per a l’any hebreu que començava el setembre de 1995. Tot això passava a finals del 94, de manera que Drosnin va voler advertir Rabin del perill que corria, però no li van fer cas. El 4 de novembre del 95 Rabin queia assassinat.
Allò va commocionar els investigadors que es miraven el presumpte codi amb escepticisme. Des de llavors cada cop més veus autoritzades han donat crèdit a aquesta terrible hipòtesi determinista. Matemàtics de Harvard, criptògrafs del Pentàgon... L’enrenou és notable. Drosnin ha espremut el programa al màxim i en el seu llibre, a banda dels clàssics de Nostradamus —fi del món, Hitler, home a la lluna, Watergate, Kennedy— exposa altres troballes. Així Shakespeare comparteix text amb Macbeth i Hamlet, Picasso és “l’artista”, Mozart surt encreuat amb el mot “compositor” i Rembrandt amb “pintor” i “flamenc”. Talment un Trivial Pursuit fet d’encreuats. Als Estats Units porten mesos discutint sobre la validesa o estultícia d’aquesta música de l’atzar, fins al punt que Drosnin ha reptat públicament els seus detractors que només deixarà de parlar de la mà de Déu si algun salat troba alguna cosa similar amb les lletres d’una novel·la com ara Moby Dick. Una última dada: el salat existeix i ho ha penjat a Internet. En parlarem.