dissabte, 27 de novembre de 1993

Espanya

Demà és el dia de la Constitució (quinse años tiene mi amor), un text de referència obligada: menystingut per alguns, sacralitzat per uns altres, conegut o reconegut per tothom. Com tots els textos importants, la Consti genera un elevat nombre d'interpretacions polèmiques que fan del seu comentari un ver gènere literari (centrat, sovint, en el títol viii). Val a dir que la crítica literària autoritzada de la Constitució només pot ser exercida des d'un cèlebre Tribunal que es constituí immediatament després d'escrit el text i que forma, cal reiterar-ho, l'únic grup de persones humanes amb potestat efectiva per interpretar-la.
Dit això, cal assenyalar també que hi ha altres mons i tota la pesca. En la tradició hebraica, per posar un exemple senzill, l'estudi dels textos sagrats és una activitat ben codificada que deté un nom trivial, com de revista madrilenya de mots encreuats: Càbala. Aquesta capçalera —que en hebreu vol dir, curiosament, "tradició"— enclou tota una cosmovisió que ja ve implícita en el llenguatge, perquè Déu va crear l'univers amb l'emissió de veus lingüístiques i de lletres alfabètiques. La Càbala dels noms d'Abulàfia basa la seva anàlisi dels textos sagrats en tres grans mecanismes: el notarikon (acròstic), la gematria (relacions entre xifres i lletres) i la temura (anagrama). I aquesta tradició hebraica va arribar fa anys al cristianisme. Pico della Mirandola, per exemple, comptà amb la col·laboració d'un hebreu convers anomenat Flavio Mitridate per copsar les obres d'Abulàfia en el seu ànim ecumènic de fondre les dues tradicions. Al seu Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae (1486) Pico demostra que el tetragrama YHVH, que conté el nom sagrat de Déu —Iahvè— esdevé el nom de Jesús amb la simple inserció de la lletra shin. El mateix Pico especula interminablement amb la primera paraula del Gènesi —"bereshit" (al principi)— fins extreure tota mena de significats de cadascuna de les permutacions de les consonants que la componen. El famós Zohar no és cap altra cosa que un comentari extens del text sagrat, iniciat amb desenes de pàgines que glossen "bereshit".
La primera paraula de la Constitució del 78 és Espanya (Títol preliminar, article 1., 1.) —i curiosament també l'última (Disposició final)—. Aquesta tercera persona de singular del present d'indicatiu d'espanyar ("fer saltar el pany d'una porta, d'un bagul... "—cfr. Pompeu Fabra), prové d'una estranya evolució del llatí "pannus" (drap, parrac) que el català metal·litzà fins transformar-lo en un pa de ferro amb fenedura per hostatjar una clau (cfr. Joan Coromines). Una curiosa confusió lingüística fa que a les Illes Balears "espanyar" sigui el substitut habitual d'"espatllar" i sinònim de "rompre". Coromines oposa a la tesi de Moll (que ho deriva d'esbotzar un pany de paret o un pany de porta) un exemple paral·lel extret de l'est d'Astúries, on "españar" vol dir esclatar i "dar un españíu" vol dir rebentar. Segons l'etimòleg, qui espanya a Manacor ho fa des del mateix origen violent de qui ho fa a Cardedeu o a Catarroja.
Si apliquem els tres procediments cabalístics habituals al primer mot constitucional descobrim un munt de significats ocults. D'entrada, el notarikon ens permet deduir que el radical d'espanya —spn— enclou un doble missatge interessant: d'una banda l'àulic "Sota Pal·li Negre" i de l'altra el solidari "Sense Pensar en Ningú". Al complet, l'acròstic transmet un missatge devastador: "Evitem Seure Prop d'Aquests NYicris Amargats". Pel que fa al segon procediment cabalístic —la preciosa temura anagramàtica que tant plaïa Espriu—, si agites "espanya" t'espaviles (te les "apanyes") i observes un "ase-nyap" (malifeta de ruc) que "és nyapa" (taca) fins que al capdavall tot esdevé "sa nyepa" (mentida) de sempre. Finalment, si apliquem la gematria —a partir d'una relació numèrico-alfabètica A-1, B-2, C/Ç-3, D-4... K-11... V/W-22, X-23, Y-24, Z-25-—, "espanya" fa 80 i equival a "presidi" (80) i a "divorci" (80). Naturalment, en un estat laic, qualsevol semblança entre les anàlisis cabalístiques i la realitat és pura coincidència.

dissabte, 20 de novembre de 1993

Scrabblemania

A "Sliver" Sharon Stone i William Baldwin discuteixen, en plena sessió de flirteig intensiu, sobre els jocs que els agrada practicar. En un exemple atroç del que el cinema de consum entén per ironia, Baldwin li pregunta a la Stone si li agrada jugar a Scrabble, la qual cosa la sex-symbol nega reiteradament. Missatge subliminar: és una noia que prefereix les emocions fortes. La següent escena ja transcorre en un gimnàs. Sigui com sigui, els traductors espanyols de la pel·li demostren ser uns indocumentats absoluts en qüestions enigmístiques i posen en boca del Baldwin doblat l'Intellect en comptes de l'Scrabble. Què els mena a canviar l'Scrabble per un succedani? Pura ignorància. Ben cert que molts vam conèixer aquest fascinant joc nord-americà sota aquest nom, fruit de l'afusellada a què una empresa espanyola del sector va sotmetre l'Scrabble per tal de no pagar royalties, però a Borràs (els mataronins de la màgia i del Monopoly) van preferir evitar la via de la picaresca impresentable i tenen l'Scrabble al catàleg des de fa una pila d'anys en espanyol i des de sant Jordi de 1990 en català. De manera que aquí gaudim del joc en el tauler original de J.W. Spear & Sons PLC (1948) i podem homologar els nostres campionats amb els que es celebren a la resta del món sota el rètol d'Scrabble.
Ja n'hem parlat altres vegades. L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització no va arribar fins l'any 48, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. En l'actualitat l'Scrabble està adaptat a la majoria de llengües potents i les federacions anglòfona i francòfona organitzen campionats del món equiparables als d'escacs. Recentment, un reputat campió anglòfon —Stu Goldman— ha publicat a Califòrnia les seves memòries de jugador compulsiu. Goldman parla dels seus èxits i explica els trucs mnemotècnics que li asseguren el coneixement absolut dels mots que consten a l'Official Scrabble Players Dictionary (màxima autoritat consultiva en tots els campionats).
A "La semilla del diablo", film basat en la novel·la d'Ira Levin, l'assetjada i joveníssima Mia Farrow descobria l'autèntic nom dels seus diabòlics veïns en manipular els seus pseudònims amb fitxes d'Scrabble. Moltes pel·lícules dels setanta mostraven els seus protagonistes jugant al joc de les paraules encreuades, i no només anglo-saxones. A "Le chaud lupin", que la temporada passada va tornar a passar pel Verdi, els avorrits protagonistes s'havien de quedar a casa jugant i jugant mentre les seves parelles escampaven la boira en la nit rural de la Bretanya. També a "Tango (la maté porque era mía)", Patrick Leconte —el famós creador d'aquella perruquera excelsa i el seu exòtic marit— fa jugar la seva penya de misògins militants a l'Scrabble. És potser el moment més màgic de la pel·lícula, quan algunes de les irades feministes que han estat a punt de cremar la butaca del cinema de torn on han hagut d'aguantar el xàfec d'improperis es reconcilien amb Leconte. L'esposa mai no assassinada torna del Magreb i els troba fent una partida d'Scrabble que desembocarà en el tango que anuncia el títol.
Perquè l'Scrabble és el descendent socialitzador dels mots encreuats. Ens transforma en cabalistes en potència, ens relaciona amb el llenguatge per la via de la combinatòria, obre portes insospitades i eixampla el nostre vocabulari de manera constant. Potser per això l'afició s'està estenent ràpidament en el nostre àmbit lingüístic, fins al punt que hi ha un campionat en marxa i grans projectes de generalitzar-lo a curt termini. Potser per això a la pàgina 298 del teletext de TV3, encara en emissió de proves, hi ha una partida duplicada que progressa cada tres dies sota l'atenta vigilància d'un reduït grup de fidels jugadors.

dissabte, 13 de novembre de 1993

Romanalles

L'enigma número 36 de la V Gimcana SEAT que es va celebrar durant les Festes de la Mercè d'enguany va deixar desconcertats a la majoria de participants que el van haver de resoldre. Feia: "Si Girona, Tarragona i Lleida, juntes, equivalen a la xifra 602, porteu tantes monedes de pesseta com valor numèric conté Barcelona". Molts dels participants van parar bojos davant d'una equació tan inexplicable. Només els més avisats van intuir que la cosa anava de pèplum: calia sumar les lletres amb valor numèric entre els romans, de manera que barCeLona sumava 150. Tan antic com l'imperi romà, el cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en una frase convencional mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, la constitueix la inscripció que presideix una mansió —hôtel— que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:
aV teMps dV roI CharLes Le hVIt
CestVI hosteL sI fVt ConstrVIt

Cal recordar que antigament les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1 +5+100+5+1=1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneL Mo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume: "IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy". La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers: "Scripsimus anno haec/ Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM". Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames perfectes —fets només de lletres amb valor numeral— se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. Òbviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
El repte enigmístic del mes de novembre va de cronogrames. Proposem la recerca del cronograma més valuós d'un sol mot en català, tenint en compte que l'ordre d'aparició dels números romans no afecta la suma final. Dividirem les troballes dels lectors en les dues categories habituals: indoor —els cronogrames perfectes que només fan servir les lletres corresponents als números romans, com ara mim (2001)— i open —mots que barregen lletres amb valor numeral i lletres sense cap valor, com ara mimèticament (3102)—. Mmmm! No cal ser cap Holmes (1050) per descobrir que la clau de volta d'aquests especials calamars (1150) a la romana són les emes.
Així, per posar només exemples dels perfectes, un vi pot fer 6 graus, un home vil pot tenir 56 anys, el dit xic tindrà una mida de 111 mil·límetres, un llarg idil·li pot valer per 603 interminables hores d'amor i un simple cim de seguida farà 1101 metres. Les apostes resten obertes. No per llargs els mots valdran més. El rei dels cronogrames perfectes, de moment, és un simple mim que ens pot fer passar 2001 segons de felicitat. Si us agraden aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 6 de novembre de 1993

Interrogants oberts

Cada tres o quatre llunes alguns verificadors humans de la llengua practiquen un exercici de prestidigitació que sempre acaba igual: un copalta buit i un conill desnonat. Aquesta vegada el conill té dos interrogants per orelles. La Secció Filològica de l'IEC va aprovar (11-6) i difondre (15-7) el document "Els signes d'interrogació i admiració" que "aconsella, amb finalitat simplificadora, d'usar els signes d'interrogació i d'admiració exclusivament al final de l'oració" (des d'un punt de vista laic, s'entén). El benintencionat consell ha aixecat un cert rebombori entre els prestidigitadors locals, àvids de menjar conill rostit en l'actual bassa d'oli, de manera que un diari especialment sensibilitzat pels grans temes que afecten la cultura catalana li ha dedicat tota una plana (7-10). Inexplicablement cap tevé, ni pública ni privada, no ha organitzat encara un debat a l'entorn de la qüestió (que es podria dir "Interrogatori") ni cap programa amb voluntat sociològica no ha adoptat un enunciat del tipus: "¿Han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos? O no han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos?"
L'estat de la qüestió, com sempre que la cosa va de copaltes i conills, és prou confús. Moltes llengües (anglès, alemany, francès...) compten amb estructures gramaticals específiques per a la interrogació. Hi ha partícules auxiliars, mots especials, ordre diferent d'elements... Quan pregunten, pregunten, i s'ha acabat el bròquil. "Would you like to dance with me?" només admet una arrambada o una negativa. El ganxo interrogatiu va pel darrera. D'altres, però, no tenen en molts casos cap estructura gramatical distintiva (italià, espanyol, català, portuguès...), de manera que la cosa ja és més ambigua, i el "bailas" és una mera constatació de pobre ésser rebutjat a menys que l'esperança dels ganxos l'embolcalli: "¿bailas?". D'aquest segon grup de llengües, només l'espanyol ha adoptat sistemàticament i promíscua el ganxo aquest per davant i pel darrera (¿?). Totes les altres es limiten als darreres. En canvi el català, segons Ruaix, adopta un sistema "intermedi o equilibrat". El seny.
En la definició d'aquest equilibri inestable és on la cosa trontolla. Regular l'arassí-aranó per criteris purament tipogràfics (si passa d'una ratlla, dos signes, si no, només un al darrera) no ha estat mai objectiu i desplaça el centre de decisió al manipulador del Macintosh de torn. Ruaix només accepta els dos signes "quan la frase interrogativa és d'entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa". La complexitat s'ha d'entendre com fragmentació deguda a pauses o inflexions. Per tant: que balles?, però ¿que balles, nena?. O encara pitjor: Vindrà la mamelluda de la Judit a la festassa que han organitzat els de quart de filologia semítica a l'Aula Magna demà al vespre i que durarà tota la nit?; però: ¿Hi serà la Judit, la meva musa, el meu cel? Un criteri realment confús.
Entre la confusió emergeixen dues postures antagòniques: la que ha defensat Joan Solà (1977) i apliquen alguns mitjans —com ara "El Temps"— d'imitar la solució de l'espanyol (¿Quants equips baixen a Segona B?) que implica sempre, i la que defensa l'IEC en el seu breu document de la discòrdia d'imitar la solució de l'anglès (Eleven races?) que implica mai. No ens podem estar d'afirmar que ambdues solucions contenen greus arbitrarietats i implicacions intolerables. Fa molt lleig passar-se la classe de llengua copiant dels pupitres del costat. L'alternativa sembla clara. És evident que resulta imprescindible saber on comença una pregunta, i per això cal assenyalar-ho amb un signe gràfic inconfusible, però del final no hi ha res escrit. ¿Què et sembla si ara mateix anem al meu apartament. És només un exemple. El lector, intel·ligent, (o si més no el lector intel·ligent) ja haurà percebut el petit detall que enclou la clau de tot. Es tracta de tenir una mentalitat oberta. ¿No és més suggerent obrir interrogants que no pas tancar-los. ¿No és millor suscitar que impedir. ¿Engegar que apagar. ¿Començar que acabar. ¿Néixer que morir. O no? ¿Eh?