Espanya

Demà és el dia de la Constitució (quinse años tiene mi amor), un text de referència obligada: menystingut per alguns, sacralitzat per uns altres, conegut o reconegut per tothom. Com tots els textos importants, la Consti genera un elevat nombre d'interpretacions polèmiques que fan del seu comentari un ver gènere literari (centrat, sovint, en el títol viii). Val a dir que la crítica literària autoritzada de la Constitució només pot ser exercida des d'un cèlebre Tribunal que es constituí immediatament després d'escrit el text i que forma, cal reiterar-ho, l'únic grup de persones humanes amb potestat efectiva per interpretar-la.
Dit això, cal assenyalar també que hi ha altres mons i tota la pesca. En la tradició hebraica, per posar un exemple senzill, l'estudi dels textos sagrats és una activitat ben codificada que deté un nom trivial, com de revista madrilenya de mots encreuats: Càbala. Aquesta capçalera —que en hebreu vol dir, curiosament, "tradició"— enclou tota una cosmovisió que ja ve implícita en el llenguatge, perquè Déu va crear l'univers amb l'emissió de veus lingüístiques i de lletres alfabètiques. La Càbala dels noms d'Abulàfia basa la seva anàlisi dels textos sagrats en tres grans mecanismes: el notarikon (acròstic), la gematria (relacions entre xifres i lletres) i la temura (anagrama). I aquesta tradició hebraica va arribar fa anys al cristianisme. Pico della Mirandola, per exemple, comptà amb la col·laboració d'un hebreu convers anomenat Flavio Mitridate per copsar les obres d'Abulàfia en el seu ànim ecumènic de fondre les dues tradicions. Al seu Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae (1486) Pico demostra que el tetragrama YHVH, que conté el nom sagrat de Déu —Iahvè— esdevé el nom de Jesús amb la simple inserció de la lletra shin. El mateix Pico especula interminablement amb la primera paraula del Gènesi —"bereshit" (al principi)— fins extreure tota mena de significats de cadascuna de les permutacions de les consonants que la componen. El famós Zohar no és cap altra cosa que un comentari extens del text sagrat, iniciat amb desenes de pàgines que glossen "bereshit".
La primera paraula de la Constitució del 78 és Espanya (Títol preliminar, article 1., 1.) —i curiosament també l'última (Disposició final)—. Aquesta tercera persona de singular del present d'indicatiu d'espanyar ("fer saltar el pany d'una porta, d'un bagul... "—cfr. Pompeu Fabra), prové d'una estranya evolució del llatí "pannus" (drap, parrac) que el català metal·litzà fins transformar-lo en un pa de ferro amb fenedura per hostatjar una clau (cfr. Joan Coromines). Una curiosa confusió lingüística fa que a les Illes Balears "espanyar" sigui el substitut habitual d'"espatllar" i sinònim de "rompre". Coromines oposa a la tesi de Moll (que ho deriva d'esbotzar un pany de paret o un pany de porta) un exemple paral·lel extret de l'est d'Astúries, on "españar" vol dir esclatar i "dar un españíu" vol dir rebentar. Segons l'etimòleg, qui espanya a Manacor ho fa des del mateix origen violent de qui ho fa a Cardedeu o a Catarroja.
Si apliquem els tres procediments cabalístics habituals al primer mot constitucional descobrim un munt de significats ocults. D'entrada, el notarikon ens permet deduir que el radical d'espanya —spn— enclou un doble missatge interessant: d'una banda l'àulic "Sota Pal·li Negre" i de l'altra el solidari "Sense Pensar en Ningú". Al complet, l'acròstic transmet un missatge devastador: "Evitem Seure Prop d'Aquests NYicris Amargats". Pel que fa al segon procediment cabalístic —la preciosa temura anagramàtica que tant plaïa Espriu—, si agites "espanya" t'espaviles (te les "apanyes") i observes un "ase-nyap" (malifeta de ruc) que "és nyapa" (taca) fins que al capdavall tot esdevé "sa nyepa" (mentida) de sempre. Finalment, si apliquem la gematria —a partir d'una relació numèrico-alfabètica A-1, B-2, C/Ç-3, D-4... K-11... V/W-22, X-23, Y-24, Z-25-—, "espanya" fa 80 i equival a "presidi" (80) i a "divorci" (80). Naturalment, en un estat laic, qualsevol semblança entre les anàlisis cabalístiques i la realitat és pura coincidència.