dimecres, 29 de març de 2006

Vintroceràmica

L’escriptura de Jordi Vintró és una ceràmica capaç d’’hipnotitzar-te tant si la llegeixes amb l’ajut d’un microscopi com si et proveeixes d’un telescopi per degustar-la. Vintró, amb Sunyol, va ser un dels primers escriptors catalans que van explorar les possibilitats de la constricció oulipista. Seu és un curiós sil·labari paronomàsic a la manera dels que van fer Perec en francès o Calvino en italià. A Ludwig (1992) sovintejaven els poemes escrits a partir d’una trava inicial. Tres exemples bastaran per copsar l’abast de l’operació: els catorze versos d’”Astres” es desplegaven en 33 línies d’onze lletres sense cap repetició que contenien les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents i una consonant nova; “Clandestins” prescindia de les set lletres que tipogràficament s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i també de les cinc que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici d'homogeïnitat tipogràfica que començava així: “vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins o mars, o no són res”; finalment, “Epitalami” estava escrit amb les lletres dels noms dels seus destinataris: Òscar Günther i Marta Isbert. Un lustre més tard la Vintroceràmica tornà a excel·lir a Insuficiència mitral (1997), un llibre extraordinari escrit i traduït en estat de gràcia que caldria recuperar amb urgència. Ara el nou poemari de Vintró obre la col·lecció “Alabatre” de Labreu Edicions, flanquejat per dos llibres d’Andreu Subirats i Josep Pedrals que també mereixen atenció preferent. La nova mostra Vintroceràmica es diu Cartes de sotamà. El lector hi troba poemes que apel·len a les emocions per la via de la intel·ligència i viceversa. Impagable “La poesia és sentiment”, que comença “La poesia és sentiment,/ és la recança i el lament,”, passa per “la lluna plena, l’escrot ple,/ l’èdip i l’ego a coll-i-be,” i acaba amb “tot el que viu i vibra als llocs/ més remots, on, sota els manyocs de versos foscos, el poeta,/ encara riu, encara es peta”. Llegiu Vintró si esteu tips de pedanteries. Llegiu-lo si heu tingut algun desencontre amb la poesia i us hi voleu reconciliar. Si, per exemple, ja heu sentit a parlar massa vegades dels jocs de miralls que permet aquesta o aquella obra lírica hi ha un poema de Vintró ideal. Es diu “Joc amagat” i fa “Mira’m, hipòcrita, als ulls, i digues/ si els ulls que et miren veuen altra cosa/ que uns ulls on es reflecteix, impúdica,/ la més hipòcrita de les mirades”. El dilema ribià entre el joc i el foc s’enriqueix amb la Vintroceràmica i esdevé trilema.

dimecres, 22 de març de 2006

Avís de Brasil

Brasil és molt més que un sambòdrom. I que Lula, les faveles, Ronaldinho, la canarinha, les caipirinhas, Paulo Coelho i els especials brasileres de la revista “Man”. Brasil és una societat complexa i desconcertant. Per això cal saludar amb joia la publicació d’una interessant Antologia de poesia brasilera contemporània (Edicions de 1984) que abasta, en edició bilingüe, poemes de quinze autors vius nascuts entre 1935 i 1955. A diferència d’altres iniciatives similars que ens acosten a literatures poc conegudes, aquesta no fa tuf de despatx. Cap poeta amb contactes oficials no ha recorregut a la seva agenda per col·locar aquest o aquell a canvi de contraprestacions personals. Cap conveni no ha estat signat per embellir una acció política. Simplement dos poetes amics, el brasiler Ronald Polito i l’empordanès Josep Domènech Ponsatí, s’han llançat a l’arena per fer un TT (tria i traducció) que algun editor agosarat (com 1984) gosés publicar. Heus aquí, doncs, un llibre fresc que ens il·lumina sobre els versos que circulen pel país de Pelé. Polito, al pròleg, parla de tendències i arriba a definir la poesia verbivocovisual (per llengua, música i imatge). El flamant premi de poesia Màrius Torres, Domènech Ponsatí, demostra amb escreix la injustícia de l’ús despectiu que alguns culés van fer del terme traductor dedicat a Mourinho. La seva traducció, acarada i acurada, esquiva el camp de mines que representa una llengua d’arribada tan propera a la de sortida. Hi ha poemes de tota índole. Entre els millors, al meu entendre, els d’Armando Freitas Filho, autor d’un dels versos més afinats que recordo sobre l’escriptura: “Quando escrevo já morreu/ Quan ho escric ja s’ha mort”. Com que Domènech Ponsatí va per la vida amb versos tatuats al cos, n’extrauré uns quants de la seva traducció. Eudoro Augusto rebla: “Avui sóc un home cec/ sord i mut./ Un poeta sense bolígraf”. Cacaso fa: “La meva pàtria és la meva infantesa:/ Per això visc a l’exili”. Ana Cristina César l’encerta amb “Res no dissimula el tràngol de l’amor”, i Cacaso afegeix —a “Happy End”—: “el meu amor i jo/ hem nascut l’un per l’altre/ ara només falta qui ens presenti”. Àngela Melim estableix que “escriure difícil és fàcil”. Finalment, Paulo Leminski ens acomiada amb un metaliterari “Avís als nàufrags”: “Aquesta pàgina, per exemple,/ no ha nascut per ser llegida./ Ha nascut per ser pàl·lida,/ un mer plagi de la Ilíada,/ alguna cosa que calla, / fulla que torna a la branca/ molt després de caiguda”. Voleu anar al Brasil?

dimecres, 15 de març de 2006

Rousseau, Rousseau!!!

Aquest dissabte es va celebrar a Súria una de les estrambòtiques trobades del Club Palindròmic Internacional, un invent català de Josep Maria Albaigès i el difunt Ramon Giné que ara coordina Jesús Lladó. Aquest cop actuà d’amfitrió el palindromista local Pere Ruiz, gran col·leccionista i expert en qüestions quixotesques. Lladó hi exposà els continguts del proper número de la revista palindròmica del CPI: Semagames (www.albaiges.com/cpi/cpi.htm). Sortirà a finals d’aquest mes i serà un número rodó: el 70. En vaig conèixer el primer fa més de vint anys a través d’un article de Jordi Viader aquí a l’Avui i des de llavors n’he anat seguint els avatars. Semagames és un butlletí modest però molt interessant que es distribueix per tot el món en català (amb treballs en castellà i anglès) per a un nombre variable de fidelíssims subscriptors. Ara mateix són 34, però ningú no ho diria atesa la gran quantitat i el bon nivell de les col·laboracions que produeixen. En aquest proper número 70 ressenyen el guardonat curtmetratge “La ruta natural” d’Àlex Pastor, Pere Ruiz hi publica una narració palindròmica sobre sis dones enamorades que podria complementar el Sis Homes de Fonalleras, Sáenz Ridruejo proposa un nou enigma palindròmic i es ret homenatge als palindromistes Ramon Giné (mort ara fa tres anys) i Luis Torrent. Naturalment, el setantè Semagames també inclou sèries de nous palíndroms, aquest cop d’Alfons Saumell, Sylvia Tichauer i F. Capdevila (aquests darrers, tots amb el dígraf ny incrustat). Però el que m’ha fet venir més salivera és la col·laboració de Jesús Lladó, musical com gairebé sempre. Aquest enigmista i professor de música anuncia la publicació d’un cànon reversible del filòsof i compositor ginebrí Jean Jacques Rousseau. De la faceta musical de Rousseau es coneixen exercicis instrumentals expressament creats per a les classes de música que impartia. Per exemple exercicis per a clavicordi, piano i violí sobre obres de Bach, Mozart, Pergolesi i altres autors europeus. Quasi mai francesos. De fet, va deixar escrites terribles invectives contra la música francesa, com ara que “el cant francès és com un lladruc continu” i altres fineses per l’estil que no van contribuir a fer-lo gaire popular entre els seus compatriotes. Doncs bé, Lladó ens promet ara una incursió de Rousseau en el fascinant món palindròmic. El gran defensor de les relacions entre home i natura, doncs, també va recórrer “la ruta natural” dels capicues. Que vingui Dyango i li retrem un homenatge coral.

dimecres, 8 de març de 2006

Manganelli en joc

Al pròleg del primer recull de textos potencials italians —Biblioteca Oplepiana (Zanichelli, 2005)— el poeta Paolo Albani busca predecessors transalpins a l’escriptura de peu forçat. Parla, per exemple, de Bruno Munari. Munari publica en 1944 ABC Dadà, un abecedari artístic en el qual cadascuna de les 21 lletres de l’alfabet italià genera un breu tautograma, en el qual tots els mots comparteixen inicial. També són fascinants els poemes que Nanni Balestrini compon amb l’ajut de la calculadora. Res a veure, però, amb el joc tipogràfic de la pantalla giratòria. La poesia combinatòria de Balestrini —recollida a Poesie Pratiche (1954-1969) (Einaudi, 1976)— es basa en grups de poques paraules amb lligam sintàctic que després el poeta combina segons complexos càlculs. El recorregut d’Albani passa també per l’Istituto di Protesi Letteraria (IPL), un curiós laboratori experimental que es va donar a conèixer a la revista “il Caffè”. Hi escrivien autors com Giampaolo Dossena o Luigi Malerba. El catàleg de precursors desemboca en dos notables prosistes: Umberto Eco i Giorgio Manganelli. La difusió dels quaderns mínims d’Eco fa que el seu humorisme verbívor sigui prou conegut, però en Manganelli sorprèn una mica la sintonia d’una obra com Centuria (1979) amb els plantejaments oulipians de Queneau i companyia. L’obra consta de cent narracions breus. Per què tan breus? Doncs perquè Manganelli tenia una partida de folis una mica més grans del normal. En una entrevista a “Liberátion” ho compara al sonet i diu que aquesta limitació autoimposada el va empènyer cap a l’essencial: “Una idea, una narració per full: la primera que he escrit és la primera que figura al llibre. Res no ha estat modificat, ni millorat ni transformat. Només podia escriure a l’anvers dels fulls, mai continuar al dors; l’altra regla era no relacionar històries ni permetre que els personatges es retrobessin”. Regles, doncs. Constriccions. Anys després Manganelli hi reflexiona. A l’assaig “Avanguardia letteraria” (dins Il rumore sottile della prosa, Adelphi, 1994) diu que “els escriptors d’avantguarda, la intel·ligència natural dels quals els aboca al gaudi de l’acròstic, el jeroglífic o la combinatòria, són una mica pedants, però també vers literats perquè fan literatura artificiosa”, al seu entendre “l’única que pot ser legítimament denominada literatura”. Al capdavall defensa “la literatura com a artifici; un fet no sentimental, no privat, no moral, no social, sinó sumament arbitrari i, per tant, rigorós”.

dimecres, 1 de març de 2006

Calembours rendibles

El terme francès calembour designa el joc de paraules per antonomàsia. El marquès de Bièvre, considerat el seu creador, en va fer una definició abstrusa a finals del segle XVIII: “alteració d’un o més mots mitjançant la qual s’estableixen relacions més o menys llunyanes amb d’altres paraules per formar un joc de mots caracteritzat pel canvi d’ortografia”. Un exemple esvairà l’espessa boirina del teòric: la prova del cotó per al nacionalista espanyol és confondre una bilbaïna amb una vil veïna. Admeto que no és molt brillant, però se m’ha acudit mentre rumiava aquest article sobre l’ús insòlit del calembour que feia un mag anglès del segle XIX. Ho explica el meu admirat Jean Eugène Robert Houdin a les seves memòries La vie d’un artiste. El pare de la màgia moderna reporta l’èxit d’un competidor anglès. Un tal Anderson, que es feia dir el Gran Bruixot del Nord. Quan ja fa dies que actua en una població i l’afluència de públic lògicament comença a decaure, es treu de la màniga un truc promocional que hauria de figurar a tots els màsters de marketing. Encarrega al millor argenter un vas de plata i lloga per a una sola sessió el teatre més gran de la ciutat. Llavors anuncia que farà una sessió de comiat i convoca per a l’entreacte un concurs de puns, el terme equivalent anglès de la vil veïna bilbaïna. Qui aporti la millor paraula de doble sentit s’endurà el vas de plata. El sagaç Anderson tria un jurat entre els notables de la vila i l’expectació creix per moments. El mètode sol funcionar i el teatre s’omple d’espectadors reincidents, que ja coneixen els trucs del mag, amb l’esquer del concurs. Tot britànic vol demostrar el seu enginy. La mitja part s’eternitza. Els participants llancen el seu pun, són valorats pel jurat i, al capdavall, el vas de plata és adjudicat al més enginyós. El que més fascina Houdin, però, no és aquest èxit. “Un altre que no fos Anderson —escriu— ja faria amb els enormes ingressos que li ha reportat la sessió, però el Gran Bruixot del Nord encara no ha dit l’última paraula”. En efecte, abans que el públic abandoni la sala, anuncia que un taquígraf ha transcrit tots els calembours i que aviat apareixeran publicats a les principals llibreries de la ciutat. Heus aquí un clar predecessor dels actuals instant books! Cada participant en comprarà més d’un exemplar. Houdin clou el seu comentari amb una dada economicista: “Tinc al davant un d’aquests volumets, imprès a Glasgow amb data 15 de març de 1850. Costa un xelí i hi figuren 1091 calembours”. Facin números.