dimecres, 22 de març de 2006

Avís de Brasil

Brasil és molt més que un sambòdrom. I que Lula, les faveles, Ronaldinho, la canarinha, les caipirinhas, Paulo Coelho i els especials brasileres de la revista “Man”. Brasil és una societat complexa i desconcertant. Per això cal saludar amb joia la publicació d’una interessant Antologia de poesia brasilera contemporània (Edicions de 1984) que abasta, en edició bilingüe, poemes de quinze autors vius nascuts entre 1935 i 1955. A diferència d’altres iniciatives similars que ens acosten a literatures poc conegudes, aquesta no fa tuf de despatx. Cap poeta amb contactes oficials no ha recorregut a la seva agenda per col·locar aquest o aquell a canvi de contraprestacions personals. Cap conveni no ha estat signat per embellir una acció política. Simplement dos poetes amics, el brasiler Ronald Polito i l’empordanès Josep Domènech Ponsatí, s’han llançat a l’arena per fer un TT (tria i traducció) que algun editor agosarat (com 1984) gosés publicar. Heus aquí, doncs, un llibre fresc que ens il·lumina sobre els versos que circulen pel país de Pelé. Polito, al pròleg, parla de tendències i arriba a definir la poesia verbivocovisual (per llengua, música i imatge). El flamant premi de poesia Màrius Torres, Domènech Ponsatí, demostra amb escreix la injustícia de l’ús despectiu que alguns culés van fer del terme traductor dedicat a Mourinho. La seva traducció, acarada i acurada, esquiva el camp de mines que representa una llengua d’arribada tan propera a la de sortida. Hi ha poemes de tota índole. Entre els millors, al meu entendre, els d’Armando Freitas Filho, autor d’un dels versos més afinats que recordo sobre l’escriptura: “Quando escrevo já morreu/ Quan ho escric ja s’ha mort”. Com que Domènech Ponsatí va per la vida amb versos tatuats al cos, n’extrauré uns quants de la seva traducció. Eudoro Augusto rebla: “Avui sóc un home cec/ sord i mut./ Un poeta sense bolígraf”. Cacaso fa: “La meva pàtria és la meva infantesa:/ Per això visc a l’exili”. Ana Cristina César l’encerta amb “Res no dissimula el tràngol de l’amor”, i Cacaso afegeix —a “Happy End”—: “el meu amor i jo/ hem nascut l’un per l’altre/ ara només falta qui ens presenti”. Àngela Melim estableix que “escriure difícil és fàcil”. Finalment, Paulo Leminski ens acomiada amb un metaliterari “Avís als nàufrags”: “Aquesta pàgina, per exemple,/ no ha nascut per ser llegida./ Ha nascut per ser pàl·lida,/ un mer plagi de la Ilíada,/ alguna cosa que calla, / fulla que torna a la branca/ molt després de caiguda”. Voleu anar al Brasil?