Calembours rendibles

El terme francès calembour designa el joc de paraules per antonomàsia. El marquès de Bièvre, considerat el seu creador, en va fer una definició abstrusa a finals del segle XVIII: “alteració d’un o més mots mitjançant la qual s’estableixen relacions més o menys llunyanes amb d’altres paraules per formar un joc de mots caracteritzat pel canvi d’ortografia”. Un exemple esvairà l’espessa boirina del teòric: la prova del cotó per al nacionalista espanyol és confondre una bilbaïna amb una vil veïna. Admeto que no és molt brillant, però se m’ha acudit mentre rumiava aquest article sobre l’ús insòlit del calembour que feia un mag anglès del segle XIX. Ho explica el meu admirat Jean Eugène Robert Houdin a les seves memòries La vie d’un artiste. El pare de la màgia moderna reporta l’èxit d’un competidor anglès. Un tal Anderson, que es feia dir el Gran Bruixot del Nord. Quan ja fa dies que actua en una població i l’afluència de públic lògicament comença a decaure, es treu de la màniga un truc promocional que hauria de figurar a tots els màsters de marketing. Encarrega al millor argenter un vas de plata i lloga per a una sola sessió el teatre més gran de la ciutat. Llavors anuncia que farà una sessió de comiat i convoca per a l’entreacte un concurs de puns, el terme equivalent anglès de la vil veïna bilbaïna. Qui aporti la millor paraula de doble sentit s’endurà el vas de plata. El sagaç Anderson tria un jurat entre els notables de la vila i l’expectació creix per moments. El mètode sol funcionar i el teatre s’omple d’espectadors reincidents, que ja coneixen els trucs del mag, amb l’esquer del concurs. Tot britànic vol demostrar el seu enginy. La mitja part s’eternitza. Els participants llancen el seu pun, són valorats pel jurat i, al capdavall, el vas de plata és adjudicat al més enginyós. El que més fascina Houdin, però, no és aquest èxit. “Un altre que no fos Anderson —escriu— ja faria amb els enormes ingressos que li ha reportat la sessió, però el Gran Bruixot del Nord encara no ha dit l’última paraula”. En efecte, abans que el públic abandoni la sala, anuncia que un taquígraf ha transcrit tots els calembours i que aviat apareixeran publicats a les principals llibreries de la ciutat. Heus aquí un clar predecessor dels actuals instant books! Cada participant en comprarà més d’un exemplar. Houdin clou el seu comentari amb una dada economicista: “Tinc al davant un d’aquests volumets, imprès a Glasgow amb data 15 de març de 1850. Costa un xelí i hi figuren 1091 calembours”. Facin números.