dimecres, 8 de març de 2006

Manganelli en joc

Al pròleg del primer recull de textos potencials italians —Biblioteca Oplepiana (Zanichelli, 2005)— el poeta Paolo Albani busca predecessors transalpins a l’escriptura de peu forçat. Parla, per exemple, de Bruno Munari. Munari publica en 1944 ABC Dadà, un abecedari artístic en el qual cadascuna de les 21 lletres de l’alfabet italià genera un breu tautograma, en el qual tots els mots comparteixen inicial. També són fascinants els poemes que Nanni Balestrini compon amb l’ajut de la calculadora. Res a veure, però, amb el joc tipogràfic de la pantalla giratòria. La poesia combinatòria de Balestrini —recollida a Poesie Pratiche (1954-1969) (Einaudi, 1976)— es basa en grups de poques paraules amb lligam sintàctic que després el poeta combina segons complexos càlculs. El recorregut d’Albani passa també per l’Istituto di Protesi Letteraria (IPL), un curiós laboratori experimental que es va donar a conèixer a la revista “il Caffè”. Hi escrivien autors com Giampaolo Dossena o Luigi Malerba. El catàleg de precursors desemboca en dos notables prosistes: Umberto Eco i Giorgio Manganelli. La difusió dels quaderns mínims d’Eco fa que el seu humorisme verbívor sigui prou conegut, però en Manganelli sorprèn una mica la sintonia d’una obra com Centuria (1979) amb els plantejaments oulipians de Queneau i companyia. L’obra consta de cent narracions breus. Per què tan breus? Doncs perquè Manganelli tenia una partida de folis una mica més grans del normal. En una entrevista a “Liberátion” ho compara al sonet i diu que aquesta limitació autoimposada el va empènyer cap a l’essencial: “Una idea, una narració per full: la primera que he escrit és la primera que figura al llibre. Res no ha estat modificat, ni millorat ni transformat. Només podia escriure a l’anvers dels fulls, mai continuar al dors; l’altra regla era no relacionar històries ni permetre que els personatges es retrobessin”. Regles, doncs. Constriccions. Anys després Manganelli hi reflexiona. A l’assaig “Avanguardia letteraria” (dins Il rumore sottile della prosa, Adelphi, 1994) diu que “els escriptors d’avantguarda, la intel·ligència natural dels quals els aboca al gaudi de l’acròstic, el jeroglífic o la combinatòria, són una mica pedants, però també vers literats perquè fan literatura artificiosa”, al seu entendre “l’única que pot ser legítimament denominada literatura”. Al capdavall defensa “la literatura com a artifici; un fet no sentimental, no privat, no moral, no social, sinó sumament arbitrari i, per tant, rigorós”.