dijous, 26 de novembre de 1998

Atzar i intencionalitat

Paul Auster va posar en circulació l'anomenada música de l'atzar per referir-se a allò d'inefable i mistèric que té l'existència. L'atzar és un nou sinònim de la divinitat, un anagrama català de Tzarà, el romanès pare del dadaisme. L'atzar és pertot i la seva incidència sobre les nostres vides tan notable que dificilment podem fer altra cosa que plegar-nos al seu poder. O escoltar-ne la música. Fa unes setmanes per Internet va circular un d'aquells missatges curiosos que fan prou fortuna perquè tothom els reenvïi, en una demostració espontània de la potència del mitjà. Un addicte anònim va investigar els paral·lelismes entre dos mítics presidents dels Estats Units: Abraham Lincoln i John Fitzgerald Kennedy. Les recerques sobre el cas JFK han esdevingut tot un gènere però en aquesta ocasió els habituals clams de conspiració han estat substituïts per la música de l'atzar en un joc de simetries tan fascinant com inútil.
Resulta que Lincoln va accedir al Congrés per primer cop com a diputat electe en 1846 i Kennedy en 1946. Que Lincoln va ser elegit president en 1860 i Kennedy en 1960. Que, i aquí comencen les recerques de caire més patològic, els cognoms Lincoln i Kennedy tenen tots dos set lletres. Que tots dos presidents van estar especialment compromesos en la defensa dels drets civils i que les seves respectives esposes van perdre ambdues una criatura mentre estaven instal·lades a la Casa Blanca. Naturalment, comparteixen moltes més coses, la més coneguda de les quals és que tots dos foren assassinats durant l'exercici de la seva presidència. Tots dos van rebre un tret al cap. Tots dos en divendres.
La teranyina de simetries s'escampa per racons insòlits quan descobrim que el secretari de Lincoln es deia Kennedy de cognom i, horreur!, el de Kennedy cognomava Lincoln. Tots dos presidents van ser assassinats per gent del sud. Els seus successors, sense cap connexió entre ells, tenien el mateix cognom i també havien nascut amb una diferència d'un segle: els presidents Andrew Johnson (1808-1875) i Lyndon Johnson (1908-1973, aiiii!). Pel que fa als assassins, el de Lincoln es deia John Wilkes Booth i havia nascut l'any 1839. Inexorablement Lee Harvey Osvald, a qui van encolomar l'assassinat de JFK, va néixer cent anys més tard: 1939. Tots dos magnicides van ser coneguts pels seus tres noms (aquesta és fluixa, ho reconec), però si en sumem les lletres tots dos tercets resulta que en tenen 15 (què us pensàveu?). Una penúltima coincidència agermana els assassins: Booth va fugir del teatre on va pelar Lincoln i el van enxampar en un magatzem; Osvald, per contra, va fugir del magatzem des d'on va disparar JFK i el van enxampar en un teatre. Per acabar-ho d'adobar tots dos van morir assassinats abans dels judicis respectius.
Tot plegat, com un d'aquests relats austerians tan suggerents, amb l'afegit que la música de l'atzar aquí té una segona veu secular. Qui serà triat president dels Estats Units l'any 2060?

dijous, 19 de novembre de 1998

Entrem a l'examen?

L'enigmística acaba d'entrar al sistema educatiu català, més enllà del voluble espai dels crèdits variables on ja senyorejava. Gràcies a un compacte equip de pedagogs liderat per Jaume Macià i Guilà (impulsor de l'apreciable "Lliguem Mots!" i d'altres llibres de text sobre llengua i literatura catalana que edita Teide), els negocis ludolingüístics que alenen des de fa gairebé deu anys aquesta columna s'han consolidat en els textos de suport que acostumen a il·lustrar els llibres de llengua. La benedicció definitiva, però, s'acaba de donar al nou "Llengua Catalana i Literatura de 2n de Batxillerat" (Teide, 1998), un manual signat per l'esmentat Macià amb Antoni Carbonell, Montserrat Cassanyes, Marta Gallart i Anna Maria Muñoz. La tossuderia d'aquest equip els va dur a l'extrem d'encarregar-me una trentena de textos il·lustratius dels principals mecanismes enigmístics. De manera que, per poc que badin, els alumnes de segon de batxillerat d'enguany ja es trobaran un palíndrom, un lipograma, un pangrama o uns mots seriats a l'examen, com qui troba una mosca a la sopa.
Un elemental sentit del pudor m'impedeix comentar aquests textos concrets que representen el bateig acadèmic de l'enigmística, però si fullegem les 454 pàgines del manual (em nego a seguir parlant de llibres de text) topem amb altres exemples de la innegable sensibilitat ludolingüística que ha portat l'equip d'autors a apostar per l'enigmística. Així, per exemple, es fan ressò d'una de les iniciatives editorials més divertides dels últims anys, provinent d'Itàlia i adaptada al català per Jaume Subirana a Edicions Proa: la publicació de textos terapèutics editats en format de medicament. Subirana va auspiciar una pomada antiinflamatòria maragalliana anomenada "Topantdecap forte" (quatre sobres de 23 versos cadascun) i també el remei ideal ausiasmarquià "Velesevents Clàssic" (4 sobres de 24 versos per a la prevenció del mareig en els viatges). Els estudiants de batxillerat poden comparar al llibre la literatura terapèutica amb el registre real dels prospectes farmacèutics. Tot plegat, un exercici quasi brossià.
Un altre dels textos notables d'aquest manual és una carta datada a Tremp el set de març del dos mil tres. La carta va adreçada a un tal Pep, la signa en Quim Roig i Pla i conté en total 302 monosíl·labs que s'escolen amb una fluïdesa notable. Frases susceptibles de figurar en qualsevol carta, com ara: "En Roc, del mas de dalt, té por de la grip que hi ha, i és que ja n'han mort molts (gent com tu, com jo o com ell —no pas més grans)." Després de fer-nos ressò, fa dos dijous, de l'opuscle Deu y lo mon del valencià Benet Altet aquesta carta confirma la rendibilitat monosil·làbica de la nostra llengua. Un informador secret ens ha dit que aquest èmul del Pere Quart de la "Tirallonga dels monosíl·labs" es diu Francesc Macià i Gras, i que si s'amaga rere el pseudònim de Quim Roig i Pla és per exigències del guió. La vida de l'enigmista és dura. Un examen constant.

divendres, 13 de novembre de 1998

Un tal Goldwyn

En l'àlbum de cromos que els bons amants dels jocs de paraules porten sempre a sobre hi ha lloc per a tota mena de personatges. Creadors d'enigmes, escriptors obsedits pels mots que fan servir, inventors de jocs, ludòpates del llenguatge o personatges públics amb una certa tendència als lapsus linguae. Un treball recent de Josep Maria Albaigès sobre les patinades verbals que els catalans coneixem amb el nom de piquiponades en honor a l'exalcalde de Barcelona Joan Pich i Pon, ens permetrà incorporar el famós productor de cinema nord-americà Samuel Goldwyn a la nòmina d'il·lustres trabucaires verbals. Albaigès ha resseguit les anècdotes verbals —reals i atribuïdes— que embelleixen la biografia d'aquest monstre de la indústria cinematogràfica i hi ha detectat un bon grapat de perles. Com sempre, la fama ultrapassa les citacions documentables, però en aquest gènere la veracitat és una anècdota més.
Goldwyn és la Ge de la Metro Goldwyn Mayer, la productora del lleó. Polonès d'origen, Samuel Goldwyn (1884-1974) representava a la perfecció l'arquetip del self-made man americà. Més viu que no pas intel·ligent i més actiu que no pas culte, Goldwyn admetia les seves freqüents patinades verbals, tot i que sovint les atribuïa a la maldiença del seu entorn. El cert és que sempre va viure envoltat de personatges de llengua viperina, com ara el comediant Eddie Cantor, el director hongarès Michael Curtiz o el seu agent George Kaufmann. De manera que segurament hi ha més pa que formatge en les anècdotes que transcriu Albaigès.
Per exemple, en una resposta que li atribueixen i que el lector català podrà contrastar amb el tarannà de Jesulín de Ubrique: "Li puc contestar en dues paraules: im-possible!" De fet, Albaigès ha descobert que aquesta atzagaiada ja havia aparegut en una revista d'humor l'any 1925 i que fins i tot Chaplin en va reclamar l'autoria, en el seu cas irònica. Goldwyn, en canvi, va negar haver-la pronunciada mai. "Im-possible!", insistí. Igual com va negar haver bramat "incloguin-me fora d'això!" per expressar el seu desacord amb les decisions d'uns associats. D'altres piquiponades a la manera de Hollywood que recull Albaigès inclouen frases realment genials, com ara "Un contracte verbal té menys valor que el paper en el que està escrit!" amb la qual Goldwyn hauria pretès incomplir un compromís que no havia signat. Sembla que aquesta frase també és espúria, però en canvi seria un mer retoc d'una frase menys rimbombant pronunciada realment pel productor davant de Joseph Schenk: "El seu contracte verbal té més valor que el paper en el que està escrit".
De totes les piquiponades goldwynianes que Albaigès ha reunit en el seu treball, encara inèdit, n'hi ha una d'excepcional per la seva enorme versatilitat. Imaginem-nos Samuel Goldwyn davant d'un guió que planteja agosaradament la realitat política nord-americana. La seva reacció és de repulsa. Per reforçar el seu no rotund argumenta: "Si Roosevelt fos viu es regiraria a la seva tomba!" Mai més ben dit.

dijous, 5 de novembre de 1998

Sí o no?

Els monosíl·labs encadenats permeten una parla sincopada i orientalitzant que sovint ha seduït els poetes. En català el text de referència és la "Tirallonga dels monosíl·labs" de Pere Quart, però ni és l'únic exemple ni tampoc el més complet. Recentment m'ha caigut a les mans un opuscle desconcertant d'aquests que els secessionistes valencians entaforen a la vitrina blavejant com tresors rancis del seu ideal absurd. Es tracta d'un poema de 77 octaves (616 versos) escrites amb monosíl·labs "valencians" anomenat Deu y lo mon, de Benet Altet y Ruate (Impremta de D. José Mateu Garín. Plaça de l'Amoina, 2. València, 1858). Té un interès literari molt minso, però no desmereix al museu dels horrors de l'enigmística.
El tal Altet s'escarrassa per no saltar-se la constricció en octaves tan rocambolesques com ara "Tal es de tots els nats lo trist cèrt fi:/ ¡Bell y lleig, gran y gich, sét pams de llòch!/ ¿Y qué se trau del mon? L'hòm que te juí/ Diu que no res. —¿No res? ¡puix es ben pòch!—/ ¡Qui sab, si es pòn el sòl pal que naix hui!/ Per punts se'n van els vius; res á fé soch:/ Y com ja may diu res el que se mòr/ No sé lo qu'es la mòrt y li tinch pòr..." Digne d'un discurs de Fu Manxú als Jocs Florals de Lo Rat Penat. Tota la versificació d'Altet té aquesta volada. O pitjor encara. Però dos paratextos entranyables fan d'aquest opuscle una petita perla fins i tot per a esperits que no blavegin: d'una banda, el breu pròleg també monosil·làbic amb què l'autor obre la seva obra magna; d'altra banda, una llista final de monosíl·labs valencians que tradueix a l'espanyol per facilitar-ne la lectura, atès que són "palabras valencianas poco usadas en la actualidad".
En el pròleg monosil·làbic Benet Altet ens adverteix que no es té per poeta: "Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo". Un exercici de sinceritat que s'agraeix, ja d'entrada. Però la constricció li complica la vida quan, en l'última frase, Altet pretén datar el seu exercici sense abandonar el monosil·labisme. La solució de compromís passa per una perífrasi èpica que substitueix el nom de la polisíl·laba València ("En lo llòch que del Cit lo gran nòm té") i per la tria d'una data adequada als seus interessos ("á dèu de Maig del any..."). Llàstima que l'any era el que era, de manera que al final Altet escriu "1858" i avall va que fa baixada. Dura vida, la de l'enigmista.
L'interès de tot plegat creix a l'última pàgina de l'opuscle, on Altet cataloga una seixantena de monosíl·labs valencians en desús ja l'any 1858. Entre aquestes presumptes antigalles destaquen les avui revifades Bell, Bràu, Cech, Clòs, Fins (hasta), Foll, Glan (bellota), Greu, Ja, Jáu (yace), Jòrn, Llech (lego), Nat, Nu, Plàu (agrada), Pòl, Ráig (rayo), Sò, Vér (verdadero) o Vers (hacia). Altet també inclou l'expressió "Cru y nu", traduït com "sumido en la indigencia", uns curiosos "sonys" (sueños) i un mot clau, avui del tot bandejat al País Valencià: Seny (criterio; juicio). Sí o no?