dijous, 5 de novembre de 1998

Sí o no?

Els monosíl·labs encadenats permeten una parla sincopada i orientalitzant que sovint ha seduït els poetes. En català el text de referència és la "Tirallonga dels monosíl·labs" de Pere Quart, però ni és l'únic exemple ni tampoc el més complet. Recentment m'ha caigut a les mans un opuscle desconcertant d'aquests que els secessionistes valencians entaforen a la vitrina blavejant com tresors rancis del seu ideal absurd. Es tracta d'un poema de 77 octaves (616 versos) escrites amb monosíl·labs "valencians" anomenat Deu y lo mon, de Benet Altet y Ruate (Impremta de D. José Mateu Garín. Plaça de l'Amoina, 2. València, 1858). Té un interès literari molt minso, però no desmereix al museu dels horrors de l'enigmística.
El tal Altet s'escarrassa per no saltar-se la constricció en octaves tan rocambolesques com ara "Tal es de tots els nats lo trist cèrt fi:/ ¡Bell y lleig, gran y gich, sét pams de llòch!/ ¿Y qué se trau del mon? L'hòm que te juí/ Diu que no res. —¿No res? ¡puix es ben pòch!—/ ¡Qui sab, si es pòn el sòl pal que naix hui!/ Per punts se'n van els vius; res á fé soch:/ Y com ja may diu res el que se mòr/ No sé lo qu'es la mòrt y li tinch pòr..." Digne d'un discurs de Fu Manxú als Jocs Florals de Lo Rat Penat. Tota la versificació d'Altet té aquesta volada. O pitjor encara. Però dos paratextos entranyables fan d'aquest opuscle una petita perla fins i tot per a esperits que no blavegin: d'una banda, el breu pròleg també monosil·làbic amb què l'autor obre la seva obra magna; d'altra banda, una llista final de monosíl·labs valencians que tradueix a l'espanyol per facilitar-ne la lectura, atès que són "palabras valencianas poco usadas en la actualidad".
En el pròleg monosil·làbic Benet Altet ens adverteix que no es té per poeta: "Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo". Un exercici de sinceritat que s'agraeix, ja d'entrada. Però la constricció li complica la vida quan, en l'última frase, Altet pretén datar el seu exercici sense abandonar el monosil·labisme. La solució de compromís passa per una perífrasi èpica que substitueix el nom de la polisíl·laba València ("En lo llòch que del Cit lo gran nòm té") i per la tria d'una data adequada als seus interessos ("á dèu de Maig del any..."). Llàstima que l'any era el que era, de manera que al final Altet escriu "1858" i avall va que fa baixada. Dura vida, la de l'enigmista.
L'interès de tot plegat creix a l'última pàgina de l'opuscle, on Altet cataloga una seixantena de monosíl·labs valencians en desús ja l'any 1858. Entre aquestes presumptes antigalles destaquen les avui revifades Bell, Bràu, Cech, Clòs, Fins (hasta), Foll, Glan (bellota), Greu, Ja, Jáu (yace), Jòrn, Llech (lego), Nat, Nu, Plàu (agrada), Pòl, Ráig (rayo), Sò, Vér (verdadero) o Vers (hacia). Altet també inclou l'expressió "Cru y nu", traduït com "sumido en la indigencia", uns curiosos "sonys" (sueños) i un mot clau, avui del tot bandejat al País Valencià: Seny (criterio; juicio). Sí o no?