dissabte, 30 de març del 1991

Al cel doni fonoll

Poques vegades parlem de discos en aquesta secció. El vinil sembla un sembrat poc fèrtil per a l'enigmística, però en realitat el reialme de l'oralitat és un dels imperis més rics en jocs de paraules. Alguna vegada hem trencat el gel parlant d'embarbussaments musicats com els que inclou el darrer disc dels Huapachà Combo ("En cap cap") o de la proverbial velocitat oral que transita per la darrera fornada de rumba catalana (Ramonet, Chipén...) Avui hi tornem amb una novetat especial de l'esllanguit catàleg de cantautors catalans. Es tracta d'en Celdoni Fonoll, que acaba de treure un llarga durada de coberta entròpica adientment anomenat "Mercat de Calaf" (Àudio-Visuals de Sarrià, 1991).
En Celdoni Fonoll és un d'aquells tossuts entranyables que corren pel país amb un mall a la mà i un doll de reserva a la laringe. La seva és una batalla que ve de lluny i que pretén anar més lluny encara. Al "Mercat de Calaf" en Celdoni ha adaptat poemes de Miquel Desclot (conreador de limericks en català, entre moltes altres coses), del Rector de Vallfogona (un habitual dels articles sobre l'acròstic) o del trobador Cerverí de Girona (l'introductor dels calembours en aquestes contrades). Però és el tema que dóna nom al disc el que crida més l'atenció. El sorollós "Mercat de Calaf" versionat per en Celdoni Fonoll és un text del cal.lidoscòpic "Lo Gaiter del Besòs" que parla dels conflictes lingüístics que més coneixem. Les "llengües trabucades" que organitzen el rebombori babèlic en qüestió generen una tornada antistròfica que les relaciona amb els spoonerisms britànics i els contrepetèries francesos.
La facècia recorda un dels antecedents catalans del contrapet que després ha desenvolupat l'Enric Moreu Rey a El Joc del Contrapet (Quaderns Crema, 1988). Resulta que l'Apa va publicar durant els anys trenta a "La Publicitat" un article deliciós que glossava la figura d'un venedor del Mercat de Sant Antoni propens a barrejar les síl.labes de les seves tirallongues de xarlatà. L'article en qüestió es deia "El Marconi de Sant Ancat" i fou en Tísner qui ens el donà a conèixer. Igual com ara, que també ha estat en Tísner qui ens ha parlat d'aquest "Mercat de Calaf" camaleònic que, en la ploma de "Lo Gaiter del Besòs", esdevé progressivament "Mercal de Cataf", "Merfac de Lacat" i "Carcat de Melaf".
A banda dels jocs lingüístics que planen sempre sobre els temes d'aquest cantautor, hi ha també una curiosa teoria heràldica relacionada amb el Celdoni Fonoll. En Fonoll podria presidir un club de centurions musicals al qual només hi podrien pertànyer, en la tradició Rusiñoliana de l'Arca de Noè, els creadors amb doble ela al cognom. Aquest club centenari -LL- beuria de les fonts miraculoses de la ela (consonant anomenada líquida en Lingüística) i tindria un clar president d'honor en la figura de Lluís Llach. És evident que en Fonoll hi hauria de figurar al costat de la seva companya -la coneguda actriu i cantant que sempre s'autoanomena "la Lloll"- i també sembla clar que el club vibrant de la competència -RR- l'hauria d'encapçalar en Serrat. La confrontació líquida està servida: qui liquida qui?
És clar que si traslladàvem la iniciativa al món de la lletra impresa el panorama es complicaria fins a extrems perillosos. En un suposat club de la doble ela del ram de la lletra impresa hi haurien de conviure membres tan diversos com: Albanell, Bargalló, Batallé, Cantavella, Cavallé, Casadevall, Casellas, Castellet, Castillo, Coll, Cucarella, Fonalleras, Fonollosa, Gallén, Granell, Guillamon, Guillem, Lladó, Llavina, Llorca, Lloveras, Lluró, Rafanell, Ripoll, Urpinell, Vallbona, Vallcorba o Villatoro. Escriptors, editors, periodistes i crítics sota un mateix sostre. S'imaginen quin mercat de Calaf?

dissabte, 23 de març del 1991

Per als desmemoriats

El bombardeig ingent d'informació que ha esdevingut un dels nous tòpics de la nostra societat té efectes secundaris. Com més coses ens volen fer saber, més aviat perdem la memòria. És clar que en realitat potser es tracta precisament d'això. L'aparició d'una nova proposta editorial anomenada "Top Memory" a la jungla del quiosc demostra que la humanitat viu cada dia més de l'impacte cantellut de la paradoxa. Com aquell inoblidable servei de desburocratització que proposaren els buròcrates de la nostra administració.
El cert és que les mnemotècnies són vells recursos que s'han fet servir sempre per retenir la informació d'una manera precisa. Sobre aquest tema s'han escrit tractats i molts psicòlegs utilitzen aquestes tècniques en els tractaments de disfuncions que afecten el llenguatge. La mnemotècnia comporta la generació de frases extravagants que en ocasions resulten més complexes de retenir a la memòria que la informació que interessa recordar. Hi ha fòrmules fixes que han fet fortuna, però la gràcia d'aquests recursos és que són estrictament personals. La meva àvia Paula m'explicava que, per recordar el nom d'aquell invent tan nou que els castellans anomenaven "cinematógrafo", s'ho havia fet venir bé i pensava en "la sínia d'en Tòfol". Després afegia desconsolada que quan finalment ho va aprendre tothom començà a anomenar-lo "cine". Un altre dels recursos de la meva àvia Paula li permetia recordar els noms de les províncies espanyoles. Només en recordo un fragment, que li permetia recordar Almería, Badajoz i Albacete: "la Maria va de cos a la basseta".
Molts mestres s'empesquen frases xocants per ajudar els seus alumnes a memoritzar alguna informació. Els mètodes són diversos. Des dels vagament homòfons (com els de la meva àvia), a la creació d'acròstics divertits que contenen les inicials de llargues tirallongues de paraules, passant per la simple rima. De fet, l'origen de la poesia és més a prop del pur recurs mnemotècnic que no pas de cap expressió elevada de sentiments. Recordo un professor de gimnàstica que em va aclarir per sempre més el significat de "tendido prono/tendido supino", que jo sempre confonia, quan va afegir "tendido supino mirando al pino" i vaig captar definitivament que volia dir estirat panxa enlaire. També el professor de física feia servir aquests trucs, quan ens explicava les forces centrípeta i centrífuga. La centrífuga és la que "intenta la fuga". Finalment, és notable el recurs que tenen els pescadors gallecs per recordar quins mesos no són bons per al marisc (del maig a finals d'agost), perquè són els únics quatre mesos de l'any que no tenen cap lletra R al seu nom.
Un dels recursos mnemotècnics més recurrent a les pel.lícules de guerra nord-americanes és la frase "True Virgins Make Dull Company" (les noies verges de veritat són una companyia molt avorrida), que indica els pilots de guerra els passos que cal seguir per aterrar: T per True Heading, V per Variation, M per Magnetic Heading, D per Deviation i C per Compass Heading. Durant la II Guerra Mundial, els pilots van manipular una mica el clàssic recurs menmotècnic i el transformaren en "True Virgins Must Dodge Cadets" (les noies verges de veritat han d'esquivar els cadets). Per la seva banda, la CIA fa servir un acrònim per llistar les raons més comunes de traïció entre els espies. L'acrònim és digne de novel.la negra: "MICE" (rates); M de money, I de ideology, C de compromise, E de ego.
Val a dir que la gènesi de mnemotècnies inútils és un fenomen paral.lel als llibres de referència que fan servir els crítics de literatura més mandrosos. En realitat, les pàgines dels pragmàtics manuals de cites, de personatges o de sinopsis argumentals poden ser més divertits que els textos originals dels quals procedeixen. Llàstima que els seus usuaris s'entestin sempre a amagar les seves mnemotècnies darrera del que pretesament aconsegueixen recordar.

dissabte, 16 de març del 1991

Marededéusenyor!

Els que, malgrat l'estultícia d'esports com el golf i el mal gust general de l'última fornada d'americanes, ens pengem molt sovint del Ferrari Roig de Magnum P.I. sabem que les innocents batusses que protagonitzen l'alt i el baix de la pel.lícula tenen mar de fons. L'espigat detectiu amaga darrera del seu bigoti els fantasmes cada vegada més llunyans del Vietnam i sempre que pot els mata a cops de beisbol i cervesa. El seu discurs és fonamentalment epicuri i el seu característic joc de clatell ha esdevingut un símbol del triomfador disfressat d'anti-heroi. El rabassut majordom, en canvi, fa servir una sintaxi de locutor de la BBC i les seves exuberants històries de convers al sedentarisme ens remeten contínuament a la Segona Guerra Mundial. És tan estoic i honorable que a voltes ens resulta repel.lent. El seu bigoti oculta l'oximoron històric europeu que conjumina les dosis de saviesa i d'estupidesa que deriven de la tradició. Els guionistes de la sèrie han trobat en aquesta parella un dels duets televisius més productius dels darrers decennis: la metàfora ingènua que proposen per representar unes hipotètiques relacions Amèrica-Europa circumscrites a l'àmbit anglosaxó.
A casa nostra, l'adaptació sonora de la sèrie va arribar a les tèrboles seccions de cartes al director quan, per raons de pura competència empresarial, una segona tramesa de capítols fou doblada per un Magnum diferent. L'onada d'indignació popular obligà a replantejar la concessió de la sèrie a aquella productora i la tercera tramesa de capítols comptà novament amb la veu "autèntica" del Magnum català. Sortosament, Jonathan Higgins no havia patit cap accés d'afonia i els seus seguidors més radicals vam continuar gaudint de les seves ironies i dels seus exabruptes victorians.
De fet, un dels assoliments lingüístics més notables del coordinador de traductors de la sèrie ha estat una expressió de pànic que el vell majordom acostuma a pronunciar davant les malifetes del jove detectiu. Aquest "Marededéusenyor!", així tot junt, reflecteix perfectament el perfil marcadament tradicional que els guionistes de la sèrie li han encolomat a Jonathan Higgins. Fins al punt que, pouant en els nostres arxius enigmístics, hem trobat il.lustres antecedents de referències virginals en la vella Europa que poblaven els avantpassats del majordom anglès quan els joves Magnums encara no podien existir.
Parlem concretament d'un astorador recull d'anagrames elaborats a partir d'una frase molt propera a l'expressió de Higgins. L'any 1605 el monjo Pompeu Salvi publicava a Gènova un recull de 500 anagrames a partir de la clàssica frase litúrgica Ave Maria gratia plena dominus tecum. Aquest pacient monjo no només elaborà mig miler d'anagrames sinó que, a més, aconseguí que tots fossin al.lusius al caracter religiós del recull. Hi surten tots els noms i els títols dels sants del calendari, les festes eclesiàstiques, els atributs divins... Com que sempre que ho explico detecto un cert recel en les mirades dels meus interlocutors, sobretot si són informàtics, reprodueixo aquí alguns d'aquests anagrames:
Ave Maria gratia plena dominus tecum;
Pura unica ego sum Mater alma Dei nata:
Deipara inventa sum, ergo immaculata;
Pia, munda, iusta, alme creatorem genui;
Ego aurum nites immaculata Deipara;
Després dels primers cent anagrames, l'autor enceta una segona sèrie de 360 així: Visne anagrammata? de puro multa ieci. Al final d'aquests 460 primers rebla: Vis centum anagrammata? edo puerilia. I acaba, suposem que absolutament extenuat, amb l'anagrama número 500: Dac: vivat sempre Virgo alma nata. Amen. "Marededéusenyor!", que diria Jonathan Higgins.

dissabte, 9 de març del 1991

La cacera del Rifrisqui sicriti

Des d'aquestes ratlles hem parlat alguna vegada del lipograma, un dels artificis literaris més complexos. El lipograma es basa en la confecció de textos marcats per l'absència o presència sistemàtica d'una lletra. El primer cas és el més habitual i el seu grau de dificultat resulta directament proporcional a la freqüència d'aparició de la lletra absent en l'idioma emprat per escriure el text. Vam parlar de lipogrames cèlebres en llatí, anglès i francès en un article que predicava amb l'exemple, en una modesta absència premeditada de la vocal menys comú en la nostra llengua: la U.
Avui ens podem felicitar d'un nou text lipogramàtic en català. Es tracta d'un conte breu de Miquel Martí i Pol, publicat en un volum de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra (Miquel Plana; Olot, 1990) del qual vam parlar abundantment des d'aquestes mateixes pàgines. Martí i Pol hi defensa la lletra P amb un conte que comença: "Finalment vaig descobrir que l'astúcia de l'enemic consistia a no donar mai la cara" i acaba: "Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es faci ben refotre!". El seu text és un lipograma de P absent.
Els lipogrames del segon tipus són forçosament textos breus i basats en la presència d'una sola vocal, amb la subsegüent exclusió de les altres quatre. Els exemples dels dificilíssims lipogrames de presència són molt més extravagants. L'obvietat que es desprén de l'ús sistemàtic d'una sola vocal els fa perdre un dels encants dels lipogrames d'absència: passar desapercebuts en una primera lectura. Georges Perec, tres anys després de la publicació impactant de la seva novel.la policíaca La disparition (amb la E absent) apostà més fort i decidí escriure un text només amb la lletra E. El resultat, Les revenents, és un exercici d'estil brillant, però no té l'interés de La disparition. A més, Perec ha de transigir en algunes incorreccions, començant pel propi títol, per salvar les draconianes regles del joc.
L'any 1990, en uns Cahiers George Perec 4 d'homenatge al bruixot de l'Oulipo, Jacques Jouet escrivia un text de tres pàgines intitulat "Les sept règles de Perec" que imitava formalment Les revenents. Jouet també empra només la lletra E per definir les estratègies narratives de Perec. Les set regles proposades són: "Règle de réserve; Règle d'émergence réflexe (règle d'engendrement); Règle de flemme (Règle de Thélème); Règle de prélèvement; Règle d'enfermement; Règle de présence éphémère; Règle de dérèglement".
Un tercer exemple d'aquest complex tipus de lipograma em va caure a les mans en una llibreria de vell de la ciutat d'Utrecht. Es tracta d'un exemplar d'un ambiciós projecte de cinc històries lipogramàtiques que l'escriptor holandès H.J. Witkam va començar a compondre durant els anys quaranta. Els relats s'anomenen a-Saga, e-Legende, i-Film, o-Sprook i u-Prul. El tercer sortí publicat a la revista universitària "Virtus" (del Leidse Studenten Corps) i posteriorment aparegué al volum Leidse Letters (1955). La història de H.J. Witkam té un final tràgic, perquè el lipogramista neerlandès acabà l'any 1982 llençant-se al mar. És la seva filla Paula Witkam qui ens ho explica en un epíleg al que sembla el més reeixit dels lipogrames del seu pare, i-Film. L'edició és de bibliòfil (Cristal-Montana Pers. La Haia, febrer 1983) i H.J. Witkam el signa amb el pseudònim normatiu de Witcrist. El relat té cinc pàgines i els personatges es diuen Dick, Bings, Philips, Wilkins i Brit. És en neerlandès.
El descobriment del text de Witkam fa sospitar que el desafortunat publicista que dissenyà la campanya del "rifrisqui sicriti" havia passat llargues temporades de cacera als Països Baixos. Desconeixem si va acabar imitant el vell holandès suïcida o si el futur ens depararà una nova amenaça pseudo-lipogramàtica amb gas carbònic.

dissabte, 2 de març del 1991

Ofensius i ofensives

La setmana passada presentàvem tres aritmogrames astoradors que relacionaven enigmística i guerra. Els conflictes bèl.lics han estat sempre una font ficcional de primera magnitud. Ben aviat les sèries nord-americanes incorporaran els veterans de la Guerra del Golf, hi haurà grans departaments anomenats "Lawrence" a tots els hospitals per als enyorats del desert i la segona generació de magnicides fortuïts d'aquests darrers decennis estarà a punt d'irrompre a les oficines de correus, els supermercats i els estadis de beisbol nord-americans amb la metralladora a la mà.
Abans que tots aquests desastres s'afegeixin a l'olla de grills d'aquestes darreries de segle, volem deixar constància que algun enigmista ja ho havia predit. Resulta que una de les fites més cobejades pels enigmògrafs amb vocació Guinness és posar-se la medalla d'haver elaborat el palíndrom (frase que es pot llegir en els dos sentits) més llarg. L'any 1980 Giles "Selig" Hales assegurava haver escrit el palíndrom més llarg del món, que constava de 58.795 lletres. Sis anys més tard, Lawrence Levine publicava la seva novel.la palindròmica de 31.594 paraules (al voltant de 104.000 lletres). Val a dir que en aquests textos extravagants la sintaxi i la semàntica esdevenen una pura utopia, empresonades sota el jou de la morfologia. Nosaltres, però, només hem pogut llegir completa una composició de l'australià Jeff Grant que conté 5.023 paraules. Amb aquest text, l'home de les antípodes aconseguí entrar al Guinness de l'any 77 com el palíndrom més llarg del món, tot i que ben aviat fou superat. El seu text també és d'una extravagància colossal, però curiosament les dues frases centrals -sobre les que l'extens palíndrom basa la seva singular simetria- són esfereïdorament premonitòries de la Guerra del Golf: "Post rats to Iraq... A riot starts (op...)" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq, doncs, ja era just a l'ull de l'huracà abans de començar la guerra amb l'Iran. Premonicions enigmístiques, com si diguéssim.
Una altra ofensiva esfereïdora que relaciona guerres i enigmes és un seguit de coincidències que resultaren força molestes per a un pobre professional britànic dels mots encreuats. Durant la Segona Guerra Mundial el famós "The Times", com molts altres diaris, va quedar reduït a quatre pàgines, però els mots encreuats no foren suprimits. A la França ocupada, en canvi, els alemanys van prohibir la publicació de mots encreuats als diaris per temor a que fossin utilitzats per passar informació secreta a l'enemic. En aquest mateix sentit, a Anglaterra es donà un cas realment curiós. Poques setmanes abans del desembarcament de Normandia (6 de juny de 1944), un professor de física anomenat Leonard Sidney Dawe, que aleshores publicava els mots encreuats del "Daily Telegraph", fou estretament vigilat per l'Scotland Yard. El servei de seguretat britànic sospitava que Sidney passava informacions secretes als alemanys en els seus mots encreuats. Encara que l'enigmògraf va aconseguir provar la seva innocència, el seguit de coincidències que fonamentaren la investigació policial és realment increïble:
El 2 de maig, la seva graella contenia el mot "Utah", nom xifrat d'una de les platges que fou escenari del desembarcament. El 22 de maig hi apareixia "Omaha", nom xifrat d'una altra de les platges. El 30 de maig era "Mulberry", denominació de dos ports artificials que s'havien de situar al llarg de les platges del desembarcament. L'1 de juny hi apareixia "Neptune", nom xifrat del conjunt de les operacions navals aliades. Finalment, el 2 de juny, només quatre dies abans del desembarcament de Normandia, la graella del "Daily Telegraph" contenia el mot "overlord", justament el nom xifrat del pla global de la invasió aliada.
Tal com estan les coses, darrerament me n'estic prou de fer servir a les meves graelles de mots encreuats paraules tan innocents com "tempesta", "desert", "mare", "totes", "batalles", "escut", "patriota" o "Morón". No tinc cap mena de ganes d'heure-me-les amb els savis del CESID.