dijous, 15 de juliol de 1999

So long!

La longitud és una magnitud que provoca grans passions. I no parlo des d'un punt de vista fàl·lic sinó encefàlic. La publicació, el 13/5, de la paraula més llarga mai documentada en anglès i la posterior sol·licitud de textos fets amb mots polisil·làbics (17/6) ha tingut ressò entre els lectors de l'AVUI. D'una banda, dèiem que els manuals de ludolingüística anglòfons atorguen el liderat en longitud a un llatinòrum de William Shakespeare de 27 lletres i 13 síl·labes: "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44) i que en català es mantenia al capdavant un adverbi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9). Doncs bé, això ja és història. En les passades eleccions municipals es va convocar a Barcelona un debat sobre "desinstitucionalització" (23/11) i en algunes de les cròniques polítiques sobre la guerra de Kosovo hem pogut llegir que els serbis exigien la "desinternacionalització" (23/11) del conflicte.
Dec aquestes informacions a l'escriptor Ramon Solsona, sempre amatent als batecs de la llengua, igual com la referència culta a un mot espanyol molt més llarg que el de Shakespeare. Es tracta d'un dispositiu que s'empesca Luis Goytisolo en la seva novel·la més apreciada —Recuento (Seix Barral. Barcelona, 1976. 1a reimpressió. )—. A la pàgina 118 de l'edició que esmenta Solsona destaca la megaparaula "taquimecaestenodactilomagnetelofonografista" (43 lletres i 19 síl·labes, si perpetrem un hiat entre els prefixos "meca" i "esteno"). El dubte sobre si "telofono" ha de ser "telefono" no ha estat aclarit en cap de les edicions que he pogut consultar, atès que a totes hi consta la "o". Potser és un làpsus o potser no. Evidentment Miguel Dalmau no hi diu res, al seu monumental "Los Goytisolo" (Anagrama, 1999). En canvi l'escriptor (i científic) Albert Figueras afirma tenir un alumne que acaba de fer un curset de "contraimmunoelectroforesi" i això ja apuja el llistó català a 25 lletres. Qui en dóna més?
Quant als textos "sesquipedalistes" d'un mínim de 50 síl·labes —terme provinent de la cita horaciana "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada"—, fins ara el major coeficient "sesqui" (síl·labes per mot) corresponia a la lectora Gertrudis Canals, amb una frase de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). És també Albert Figueres qui, valent-se de la terminologia científica, ultrapassa amb escreix el rècord anterior, fins al punt d'arribar al coeficient 6.3: "Requereixo estenodactilografia —adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca— hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora (63/10".
L'estiu és llarg i les paraules capricioses. Envieu frases sesquipedalistes a la secció d'enigmística de l'AVUI. En parlarem.

dijous, 8 de juliol de 1999

Mail tard

Un article sobre ludolingüística a la "Smithsonian Magazine" reprodueix un trencacaps clàssic del gènere postal. En teoria un desaprensiu envia un sobre en el qual només ha escrit tres mots, en tres ratlles:
HILL
JOHN
MASS
Òbviament la gràcia de la facècia és que la carta arriba al seu destinatari, un tal John Underhill que viu a la bella localitat d'Andover, Massachusetts. El codi xifrat, preposicional, és força habitual en els jeroglífics de les seccions de passatemps dels diaris. En aquest cas la clau és aplicar les ordres de les preposicions angleses "under" (sota) i "over" (sobre). Així, el criptograma que en teoria va desxifrar l'espavilat carter es llegiria "John sota —under— Hill i sobre —and over— Mass (abreviatura canònica de l'estat de Massachusetts)". Segurament l'exemple és espuri, però disposo de proves del tot fefaents per apaivagar els lectors que el trobin inversemblant.
Qui hagi tingut el plaer de visitar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú potser recordarà un àlbum surrealista amb cartes arribades d'arreu del món de la manera més sorprenent. Com que l'emblema del Museu és la famosa carpa Juanita, l'únic peix del món que menja amb cullera i beu amb porró, molts visitants han enviat les seves cartes al seu nom. D'altres s'han limitat a dibuixar un peix al sobre, amb l'únic afegit del topònim vilanoví escrit en les grafies més insospitades. En recordo una que va arribar a la seva destinació només amb el traç de la línia de la costa llevantina (de Salses a Guardamar, com si diguéssim) i una banderola amb un peix en la qual es pot llegir "Geltura". Res més. En tot cas, la majoria de cartes rares arribades al museu conviden a lloar l'extraordinari zel professional dels empleats de Correus, tan sovint injustament denigrats.
Però no tot han de ser flors i violes. De cara al període vacacional d'aquest estiu que ja tenim a sobre volem proposar una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus. Es tracta del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada mitjançant mètodes similars al del senyor Underhill. Han de ser postals perquè no porten remitent i, per tant, les dues úniques maneres de recuperar-les són: a) que finalment arribin a la seva destinació o b) que arribin a l'oficina de cartes mortes on treballava Bartleby l'escrivent. Si el vostre amic o conegut es diu, posem per cas, Cisco Milà i viu a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona), envieu-li la postal a 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i a veure si li arriba (i quan). Si després de l'estiu envieu a la secció Enigmística de l'AVUI algun sobre de "mail tard" que hagi fet via gràcies a un carter espavilat el reproduirem. No oblideu anotar quant de temps ha trigat a arribar. És una dada important.

dijous, 1 de juliol de 1999

¿Vi blanc o negre?

Fa uns mesos vam proposar la reformulació enigmística d'un prefix grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Quan un parlant repeteix sense voler una síl·laba o una paraula els fonetistes diagnostiquen que ha comès una "dittologia". Però no es tracta només de frases com "al pa pa i al vi vi". El territori dittològic conté, entre d'altres, les variants que permeten la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context. Com per exemple l'exquisida parella bon-bo, que ens permet desitjar un bon àpat i un àpat bo alhora, o l'ambigu "gran home gran". A més, els paleògrafs també apliquen el mateix prefix en les anomenades "dittografies: errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots". La reformulació enigmística del terme implica l'ús de "ditto" per designar persones amb una certa tendència a repetir-se. Els tres exemples inicials de la proposta eren noms inventats en pro del mestissatge: la grecocatalana Melània Negre, una catalanohispana tan plausible com Bruna Moreno o una hipotètica francocatalana que es digués Natalie Nadal.
De tots els noms dittogràfics que els lectors de l'AVUI van enviar destacava el d'un escriptor del dinou que va escriure en espanyol i anglès: el poeta José María Blanco White (Sevilla 1775-Liverpool 1841). Però la reiterada blancor del brillant poeta i canonge sevillà que va emigrar a Liverpool fugint dels francesos no és tan immaculada com sembla, ja que en realitat "Blanco White" es deia Blanco Crespo. Per acabar-ho d'adobar un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol". A l'article subsegüent dedicat a l'autor del sonet "Mysterious night" vaig gosar escriure que segurament José María Blanco White era "el personatge dittogràfic més reconegut" de la història.
Però m'equivocava. El lector Josep Abellan (Barcelona) ha viatjat fins al pòl oposat de la blancor poètica per desmentir-ho radicalment amb un cognom molt més famós: el del nord-americà d'origen austríac Arnold Schwarzenegger. La fosca combinació de "schwarz" (negre en alemany) i "neger" (negre en neerlandès) congria aital negror que el poeta es veu ràpidament desposseït del seu ceptre i l'única opció que li resta és lluir el dol del seu crespó.
Paral·lelament, el lector Josep Maria Roqué envia des d'Òrrius (Maresme) les dades d'un personatge amb qui va coincidir a la universitat alemanya de Tübingen. Escriu Roqué que un dels empleats de la institució es diu Winfried Kühlswein. La dittografia aquí és una mica més sofisticada, però molt plaent: Winfried ens acostaria històricament als predecessors d'en Guifré el Pelós i fonèticament a un "vi fred", mentre que "kühl wein" designaria un "vi fresc". No cal dir que per tancar el cercle dittogràfic hauríem de decidir quin vi volem: si un blanc Blanco White o un negre Schwarzenegger. Altrament potser el cambrer ens aigualiria la festa tot muntant-nos un Waterloo (water, l'eau).