¿Vi blanc o negre?

Fa uns mesos vam proposar la reformulació enigmística d'un prefix grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Quan un parlant repeteix sense voler una síl·laba o una paraula els fonetistes diagnostiquen que ha comès una "dittologia". Però no es tracta només de frases com "al pa pa i al vi vi". El territori dittològic conté, entre d'altres, les variants que permeten la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context. Com per exemple l'exquisida parella bon-bo, que ens permet desitjar un bon àpat i un àpat bo alhora, o l'ambigu "gran home gran". A més, els paleògrafs també apliquen el mateix prefix en les anomenades "dittografies: errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots". La reformulació enigmística del terme implica l'ús de "ditto" per designar persones amb una certa tendència a repetir-se. Els tres exemples inicials de la proposta eren noms inventats en pro del mestissatge: la grecocatalana Melània Negre, una catalanohispana tan plausible com Bruna Moreno o una hipotètica francocatalana que es digués Natalie Nadal.
De tots els noms dittogràfics que els lectors de l'AVUI van enviar destacava el d'un escriptor del dinou que va escriure en espanyol i anglès: el poeta José María Blanco White (Sevilla 1775-Liverpool 1841). Però la reiterada blancor del brillant poeta i canonge sevillà que va emigrar a Liverpool fugint dels francesos no és tan immaculada com sembla, ja que en realitat "Blanco White" es deia Blanco Crespo. Per acabar-ho d'adobar un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol". A l'article subsegüent dedicat a l'autor del sonet "Mysterious night" vaig gosar escriure que segurament José María Blanco White era "el personatge dittogràfic més reconegut" de la història.
Però m'equivocava. El lector Josep Abellan (Barcelona) ha viatjat fins al pòl oposat de la blancor poètica per desmentir-ho radicalment amb un cognom molt més famós: el del nord-americà d'origen austríac Arnold Schwarzenegger. La fosca combinació de "schwarz" (negre en alemany) i "neger" (negre en neerlandès) congria aital negror que el poeta es veu ràpidament desposseït del seu ceptre i l'única opció que li resta és lluir el dol del seu crespó.
Paral·lelament, el lector Josep Maria Roqué envia des d'Òrrius (Maresme) les dades d'un personatge amb qui va coincidir a la universitat alemanya de Tübingen. Escriu Roqué que un dels empleats de la institució es diu Winfried Kühlswein. La dittografia aquí és una mica més sofisticada, però molt plaent: Winfried ens acostaria històricament als predecessors d'en Guifré el Pelós i fonèticament a un "vi fred", mentre que "kühl wein" designaria un "vi fresc". No cal dir que per tancar el cercle dittogràfic hauríem de decidir quin vi volem: si un blanc Blanco White o un negre Schwarzenegger. Altrament potser el cambrer ens aigualiria la festa tot muntant-nos un Waterloo (water, l'eau).