Al·lolàlia

L'al·lolàlia és una afàsia lleu consistent en la pronúncia d'uns mots per uns altres. Allò de deixar-se alguna cosa dins del cotxe i interpel·lar el conductor amb un convençut "passa'm les claus de la nevera!". O demanar el porró a taula tot esmentant les setrilleres. En un moment o altre de la vida tots som al·lolàlics. Només cal tenir el cap a tres quarts de quinze i la llengua una mica balba perquè ens assaltin aquesta mena de làpsus tan quotidians, capaços d'introduir elements sorprenents en les converses més insulses. L'al·lolàlia constitueix una mostra palpable, per bé que anecdòtica, dels curiosos filtres que s'interposen entre el pensament i la parla. El cert és que en la nostra civilització massa sovint no diem el que pensem o, dit d'una altra manera, no pensem el que diem. Per això, segons com, un d'aquests mots descol·locats pot arribar a ser un detonant que enderroqui la màscara polida rere la qual s'oculten les nostres altres màscares.
El proppassat 22 de juny una colla d'al·lolàlics militants vam tenir l'honor de presentar a la Llibreria del Raval l'últim llibre de Pau Riba —"Al·lolàlia" (Proa, 1999)— en el qual el polifacètic homemot ha reordenat els millors textos periodístics que va publicar al dominical de l'AVUI en la popular secció ludolingüística "Logia del Fil 1". "Al·lolàlia" és un llibre imprescindible per als lectors verbívors. Pau Riba no es limita a jugar amb significants i significats, sinó que transforma la dissecció verbal en una veritable màquina de pensar. Les constants de l'univers diguem-ne paulí —ja que l'epònim "ribià" roman segrestat pels marmessors de son avi— apareixen aquí reforçades per la manipulació lingüística. Els jocs etimològics del poeta són un pretext per trobar esquerdes lluminoses en l'opacitat del saber oficial. Les seves troballes refulgents són paral·leles a les que sempre han caracteritzat el quefer poètic —"Lletrarada" (Proa, 1997)— o narratiu —"Ena" (Quaderns Crema, 1987)— de l'autor de l'inoblidable "Dioptria".
Riba, infantil i transgressor alhora, practica la dissonància entesa com una de les belles arts des de totes les cordes fluixes que troba. Escriu com un funambulista, des de l'adàmica inestabilitat de qui cada matí és expulsat del paradís. En aquesta brillant "Al·lolàlia" resulta especialment saborosa la relectura ludolingüística dels tòpics catalanescos: el seny i la senyera, el porró, la pela, la sardana i el Barça, la llengua de drac, la botifarra o els botiflers. En un país com el nostre on tothom es mira molt sovint la llengua —ja sigui per llepar, per detectar-hi impureses o per escopir— la proposta al·lolàlica per força ha de trobar lectors. Una cultura tan abocada a l'obsessió lingüística que ha estat capaç de transformar en best-seller una obra erudita com el "Diccionari etimològic..." de Joan Coromines no pot negligir que un poeta dotat com Pau Riba es dediqui a amanyagar els mots per buscar-los les pessigolles. Gaudiu-ne sense reserves. No us en penedireu.