dijous, 27 de desembre de 2001

Singularitat plural

Fa cosa d'un mes, la lectora Àngela Ribas (Sant Feliu de Guíxols) ens va fer veure que el "bridge" era tingut pels diccionaris catalans com un monosíl·lab fonètic que sonava "britx" però esdevenia bisíl·lab per escrit (separat "brid-ge"). El plural d'aquest popular joc de cartes era "bridges", un mot que sona bisíl·lab segons la pronúncia anglesa ("britges", si fa no fa) però que en català viu en l'esquizofrènia: les transcripcions fonètiques el fan monosil·làbic ("britxs") i les escrites el separen com un bisíl·lab ("brid-ges"). Aital riquesa em va empènyer a sol·licitar mots plurals força singulars, i viceversa, com els ara famosos "talibans" (quan "taliban" ja és el plural de "tali" en llengua local afgana), els saborosos "espaguetis" (que sense la S final ja pluralitzen la pasta italiana "spaghetto") o els "bàrmans" (ja que en anglès el plural de "man" no és "mans" sinó "men"). Al respecte d'aquest últim, la Rita Ulloa (Barcelona) assenyala que els "bàrmans" s'haurien de netejar amb un "eixugamans", un terme singular amb aspecte ben plural que en català esdevé invariable.

És la Cèlia Riba (Ciutat de Mallorca) qui aporta més exemples d'aquests singulars tan plurals del català, com ara un rentaplats, un pintallavis o un setciències. Aquest últim exemple serveix de pretext perquè Rosa Narváez (Barcelona) faci tota una divertida elucubració sobre el fet que aquesta mena de saberuts no siguin coneguts com vuitciències o setzeciències... En realitat, la lògica i alguns estudiosos de l'etimologia semblen assenyalar al número set pel sistema universitari medieval. Els estudis de preparació a la filosofia i a la teologia es cursaven en dues fases: el Trivium (o trivi) i el Quadrivium (o quadrivi). El trivi comprenia la gramàtica, la dialèctica i la retòrica. El quadrivi l'aritmètica, la música, la geometria i l'astronomia. Aquests set sabers són els que inspiren el terme "setciències".

Cèlia Riba aporta més plurals italians singularitzats en català, com el "confeti" (de "confetto"), el "tuti" (de "tutto") o els "saltimbanquis" (quan "saltimbanchi" ja és el plural de "saltimbanco"). Però el cas més curiós que recorda Riba és el dels "putxinel·lis". Aparentment seria un nou cas de repluralització, però resulta que la "pulcinella" italiana és un terme invariable que ha passat a d'altres llengües de l'entorn sense canvis: "polichinelle" en francès i "polichinela" en espanyol, per exemple. Riba atribueix la forma catalana a la creença popular de caire humorístic, que bona part de les paraules italianes acaben en -i a causa de l'abundància d'aquesta terminació en els plurals masculins. Però alguns diccionaris, per exemple el Zingarelli, admeten com a forma plural rara el "pulcinelli" que justificaria el nostre "elis elis putxinel·lis"... És a dir, que els catalans o som de la broma o som rars. Singulars.

Un últim exemple ens mostrarà que les vides dels mots poden ser tan recomplicades com les nostres. Es tracta dels famosíssims "mass media" que donen peu als fenòmens "mediàtics", un dels adjectius més malbaratats en aquests últims anys. "Media" és un plural llatí que ens arriba a través de l'anglès i que molts singularitzen sense manies tot parlant d'aquest "media" o d'aquell altre. És clar que el singular dels "media" ens menaria al món dels esperits, perquè llavors en diríem "mèdium".

dijous, 13 de desembre de 2001

A torre da derrotA

La cordialitat del poeta-físic David Jou m'ha permès acaronar, després d'anys de cobejar-lo, un poemari en gallec del gran Gonzalo Navaza. El llibre, bellament editat per Xerais, es diu A Torre da derrotA i és, com els verbívors més perspicaços ja deuen haver endevinat, un poemari palindròmic. És a dir, que cada vers es pot llegir del dret i del revés ("Luz azuL/ e/ Un ollo nU" són els tres primers). La veritat és que ja fa cinc o sis anys vaig descobrir la poesia sotàdica de Navaza per culpa, o gràcies, a Internet. Navaza és un internauta pioner entre poetes —en aquest sentit recorda el nostre Ramon Dachs— i des que la xarxa és xarxa ha mantingut una pàgina excepcional (que ara mateix està situada a l'adreça http://www.terra.es/personal5/gnavaza/menu01.htm ) en la qual els palíndroms tenen un lloc preeminent, igual com altres enginys verbals i la literatura gallega en general. L'espai Navaza a Internet ja tenia un disseny avançat a mitjan anys noranta, però ara encara sorprén pels seus efectes i per la seva elegància inquietant. A més, el to general presenta detalls tan deliciosos com aquesta frase: "Esta páxina non conta con subvención nin falta que fai".

El llibre m'arriba a les mans just una dècada tard. M'adono pel colofó que el van imprimir "o día 27 de novembro (San Facundo) do ano palindrómico 1991". Sant Facund (fecund) i diada del beat Ramon Llull! Ho sé del cert perquè justament vam triar un 27 de novembre (de l'any 2000) perquè el palindròmic Llull beneís la sensacional presentació que en Joaquim Maria Puyal va tenir la gentilesa de fer del meu Verbàlia al FAD. Ara, a més, som a punt de tancar el cicle palindròmic que s'encetava en 1991 tot entrant a l'any 2002 i ja fins d'aquí a 110 anys no hi tornarem (o hi tornaran). ¿I encara hi ha qui no creu en l'atzar? Navaza ho té clar: "Azar trazA / A torre da derrotA". Aquest poeta guardonat amb premis de la crítica (Premio Crítica Española 1991) és també crític guardonat amb premis de poesia (Premio Eusebio Lorenzo 1989) i poeta poeta dels que Borges associava a "ser el que en la vana noche/ cuenta las sílabas".

Quan escriu versos com "Adora a rodA/ O breve verbO" va molt més enllà de la mera simetria palindròmica. En un pròleg breu Xosé María Álvarez Cáccamo situa Navaza en el seu context potencial (de "literatura incòmoda"), tot rememorant algunes de les seves col·laboracions oulipienne al "Diario 16 de Galicia", en el qual va arribar a publicar l'Estatut gallec i llei de normalització lingüística reescrites canviant-ne tots els sustantius segons el procediment S+7. També en destaca un vers sotàdic emblemàtic com "E de corpos nus un só procedE" per descriure la cosmogonia del poeta. Després ressegueix una per una les cinc parts del poemari i en refà el discurs. De les seves valoracions destaca l'opinió que destil·la sobre l'etern conflicte entre el joc i el foc: "Así manexado, o palíndromo non constitúe só a peza dun xogo, senón que, sen perder o seu carácter lúdico, enxeñoso, recreativo, colabora para a iluminación das zonas agachadas da vida". Les zones "agachadas" de la vida formaran part tant com vulguin d'aquesta magnífica A Torre da derrotA, però el lector sensible no pot sinó aixecar-se de la cadira i aplaudir entusiasmat per la victòria de la desfeta: "O norte, non é tronO/ E ó sur, CrusoE".

dijous, 6 de desembre de 2001

¿Cronologia o cronològia?

La recent publicació de Diàlegs amb l'Índia (Proa-Moll, 2001) de l'orientalista mallorquí Joan Mascaró (1897-1987) permetia equiparar-lo numèricament amb l'artista Joan Miró (1893-1983). La curiosa coincidència de dígits entre l'any de naixement i l'any que morí Miró suscitava una incògnita: ¿seria possible una societat secreta que s'ocupés només de les persones que moren entre els mateixos quatre dígits que els van veure néixer? Les respostes d'un bon nombre de lectors de l'Avui permeten assegurar que sí. Hi ha una veritable lògia dorment de cronòlegs (entesos com difunts que tenen les mateixes quatre xifres en l'any de naixement i en el de traspàs). Una diguem-ne "cronològia" fonamentada en la cronologia. El cert és que en les últimes setmanes una dotzena llarga de lectors ja ha enviat per correu electrònic més de cent cronòlegs extrets d'enciclopèdies i anuaris. Destaquen, per prolixos i perserverants, els lectors Andrea Àlvarez, Carles Elias, Nàdia Farrés, Ramon Forès i Jordi Pinart. Els cronòlegs enviats abasten molts segles i gairebé tots els àmbits de la cultura.

Sobresurten, en la línia de Miró, tres artistes de primera com el pintor i poeta anglès Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), el poeta i escriptor també anglès (i també, com Miró, mort a Mallorca!) Robert Graves (1895-1985) i el músic anglès Henry Purcell (1659-1695). Es dóna la feliç coincidència que tots tres cronòlegs van néixer a Londres. ¿Què deu tenir el Tàmesi? En la mateixa línia analògica trobem una parella de cronòlegs que va a missa: sant Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) i mossèn Pere Tarrés i Claret (1905-1950), dos il·lustres homes d'església claríssimament vinculats també per via onomàstica. En l'àmbit polític els lectors verbívors han desemmascarat el tsar Alexandre II de Rússia (1818-1881) i dos polítics prou destacats en la història contemporània del país. D'una banda el dirigent del PNB Manuel de Irujo (1891-1981), que va arribar a ministre als governs de Largo Caballero i Negrín, i en segon lloc el polític català d'esquerres Joan Comorera (1895-1958). El cas de Comorera té un colofó digne de figurar als annals de la lògia dels cronòlegs amb lletres d'or, perquè va morir fastiguejat i malalt al penal de Burgos en ple franquisme (1958) però les seves despulles no foren traslladades a Barcelona fins al 1985, tot completant així una triple combinació 1895-1958-1985.

Hi ha cronòlegs destacats a tots els segles. Probablement n'hi ha més de longeus (com Miró) però també n'hi ha que moren ben joves. Tècnicament, el més jove seria algú que morís als 9 anys (entre 1901-1910 o 1956-1965 o...), tot i la dificultat de deixar petja en tants pocs anys de vida. Fins ara el benjamí dels cronòlegs rebuts és el músic anglès Henry Purcell (1659-1695), que tot just arribà als 36 anys, però la porta roman oberta. Una última qüestió és la complicada transició entre els segles XX i XXI que estem vivint. De fet, molt pocs dels que avui podem llegir aquest article som susceptibles de formar mai part d'aquesta lògia cronològica. Només els nascuts en 1920 que arribin (amb 99 anys!) al proper 2019. Entre aquests futurs cronòlegs hi podria haver mossèn Ballarín (1920) i el lingüista Antoni Maria Badia i Margarit (1920). Llarga vida!