dijous, 28 d’abril de 2005

Acrobàcies

El valencià Amadeu Viana exerceix de catedràtic de filologia catalana a la Facultat de Lletres de Lleida. S’ha dedicat fonamentalment a la sociolingüística, però els lectors més contumaços el coneixem (i reconeixem) per les seves magnífiques traduccions catalanes dels llibres més complexos de Lewis Carroll: Through the Looking Glass (A través de l’Espill; Quaderns Crema, 1985) i The Hunting of the Snark (La caça del Merma; Pagès, 1999). Ara Viana acaba de publicar un assaig molt recomanable que du per títol Acròbates de l’emoció (Arola Editors, 2005). Unes acrobàcies, aquestes, que Viana extreu de les reflexions sobre l’humor que Arthur Koestler va establir a The Act of Creation (1967). En aquest context l’acrobàcia de l’emoció és un curtcircuit. El que els verbívors en podríem dir un xoc de mots. Koestler va arribar a inventar tota una terminologia que no ha prosperat gaire, però que Viana tanmateix recull. Son tres neologismes parònims amb què l’autor hongarès es refereix a la unitat del sentit còmic —batema—, la unitat d’emoció —patema— i la unitat d’aprenentatge —matema—, en el benentès que Koestler considera l’humor com la regió central que separa el descobriment científic de la creació artística. És a dir, que el pallasso seria la frontissa entre l’artista i el científic. El suggerent assaig de Viana sintonitza amb aquesta visió de Koestler. L’autor valencià ja ens el presenta amb un subtítol prou il·lustratiu: “exploracions sobre conversa, humor i sentit”. És obvi que la vida és conversa. Què, sinó? Per això aquest catedràtic heterodox d’interessos amplis i mirada irònica decideix conversar amb els pensadors més importants que s’han ocupat de reflexionar sobre una qüestió tan sumament estantissa com l’humor.

Assistim, doncs, als ressons de les converses que Viana manté amb Freud (Der Witz und sein Beziehung zum Unbewussten, 1905; traducció castellana a Alianza: El chiste y su relación con lo inconsciente), Bergson (Le rire: essai sur la signification du comique, 1940; traducció castellana a Espasa-Calpe: La risa: ensayo sobre la significación de lo cómico) i especialment amb el mateix Koestler, sense oblidar les reflexions d’Attardo, Bateson o Douglas, entre molts d’altres. L’assaig de Viana és com un bosc ple de pinassa. Les traces dels camins van quedant esborrades però tanmateix és perfectament transitable. Vibrem amb bisociacions —el que en altres àmbits retòrics coneixem amb els noms de dissociació o fins i tot dilogia— com ara la que conté el rètol “S’admeten talons” situat en una sabateria (“I ara, una sabateria on no admetessin talons!”). Compartim el seu diagnòstic sobre el fenomen: “bisociar, si ho entenc bé, és associar discursivament i dissociar implícitament”. Topem també amb llargs fragments de conversa quotidiana estesos a la taula de dissecció del doctor en pragmàtica que Viana porta dins. L’imaginem amb la bata verda dels cirurgians, buscant els mecanismes de l’humor en textos emblemàtics de l’absurd. Tornem a Beckett de la seva mà, igual com abans vam rellegir Carroll. Ens adherim a la seva fantàstica pregunta: “¿seria possible organitzar un discurs completament coherent amb preguntes?” Ens fixem en la seva resposta: “és possible”. Rellegim l’opinió de Manuel Rivas sobre que l’himne gallec no conté afirmacions sinó preguntes, de manera que quan algú el canta sembla Hamlet, i encara gosem afegir-hi un oi?

No cal fer acrobàcies per llegir Viana. El seu assaig d’assaig és plenament reeixit, i això sol ja és notícia. No m’estranya que una de les principals artèries urbanes de la ciutat de Lleida estigui dedicada al Príncep de Viana.

dissabte, 23 d’abril de 2005

L’enigma dels set vels

La primera vegada que algú va parlar de l’enigmística italiana a la península ibèrica va ser l’any 1916. Feia poques dècades que els italians havien codificat un munt de mecanismes enigmístics i el folklorista català Rossend Serra i Pagès se’n va fer ressò en una sèrie de quinze articles publicats a “La Veu Comarcal” de Ripoll. El mestre d’Amades explicava i exemplificava alguns dels millors enigmes de la incipient tradició italiana. De resultes d’aquell interès, tant Serra i Boldú com Amades escriurien sobre enigmística, però sense aprofundir-hi gens. Les següents notícies d’aquesta particularitat cultural italiana, també només en català, arribarien l’agost de 1989 amb el naixement d’aquesta columna que avui arriba a la seva edició número 718 i l’any 1991 amb la publicació del meu Manual d’enigmística, reeditat per Columna el 2003. Ara, més d’un segle després de l’aparició de les primeres revistes enigmístiques italianes, una editorial de nom tan cortazarià com Octaedro ha decidit obrir una col·lecció dedicada a l’enigmística en espanyol. És una gran notícia. Els tres primers títols acaben de sortir aquest Sant Jordi i ens n’ocuparem a bastament en propers articles, però d’entrada cal saludar-los amb joia. Els directors de la col·lecció són Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo, responsables de la versió italiana i espanyola de la pàgina web verbalia.com, respectivament. El primer llibre de la col·lecció és un seu Diccionario de enigmística que situa el lector no avisat. Després Parisi & Hidalgo tenen la gosadia de traduir, tot adaptant-ne els exemples al castellà, dos dels llibres ludolingüístics que més han circulat per Itàlia: Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi y Juegos de palabras y con las palabras de Ennio Peres. Benvinguts a bord.

Ja fa cinc anys que per celebrar la diada de Sant Jordi des d’aquesta columna proposo un enigma. Enguany és l’Enigma dels set vels. És un mecanisme inventat per a l’ocasió i basat en la sinonímia, aquesta ciència tan inexacta que permet passar de dolent a bo sense violentar aparentment la semàntica. Dolent és sinònim de maliciós, oi?; doncs maliciós ho és d’astut; astut és sinònim de llest; llest de savi; savi de comprensiu i comprensiu de bo. ¿Sí o no? Doncs bé, el criptograma que avui proposo parteix d’un dels mots forts de l’any 2005: LECTURA. Partint d’aquesta lloable activitat, haurem de fer set salts sinonímics fins arribar a la solució. És a dir, que el primer pas serà trobar un sinònim de LECTURA, el segon trobar un sinònim del sinònim de lectura, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que el camí fins al setè cel per les procel·loses aigües de l’ambigüitat podria ser molt perdedor, he establert un codi paral·lel de set lletres que n’és el full de ruta: ST JORDI. Què, sinó? Això vol dir, per exemple, que el primer sinònim que cal trobar (el de LECTURA) té alguna relació amb la primera lletra del codi (S). Quina mena de relació? Doncs potser porta alguna S. Però també podria ser un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Ai. Com en tots els enigmes, el camí és només un entre els milers de camins que sempre ens obre la lectura. Qui, partint de LECTURA i resseguint el full de ruta ST JORDI, desveli correctament els set sinònims arribarà a la solució final d’aquest enigma dels set vels: un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze. Sort i bona diada!

dijous, 14 d’abril de 2005

Arrepapats

La mort del Papa Joan Pau II ens ha llegat una veritable allau d’informació diversa sobre l’ofici de dirigir la institució més antiga del món. Entre els múltiples aspectes històrics, socials, polítics i procedimentals, no s’acostuma a incidir gaire en la relació dels Papes amb l’enginy verbal. És lògic, perquè la gravetat de la figura del Summe Pontífex sembla allunyar-lo definitivament de la perillosa banalitat del joc. I no. Hi ha hagut molts Papes juganers. Hem sabut aquests dies del passat al teatre de Wojtila. Doncs bé, Baltasar Gracián atribueix la troballa del famós bifront que fa de Roma la capital de l’amor a Matteo Vincenzo Barberini (1568-1644), el Papa que sota el nom oficial d’Urbà VIII va viure en primera fila el famós procés a Galileu. Segons Gracián, quan encara no era sant Pare, Barberini va escriure: “Nomen si invertas Amor est, ut congruit illi./ Nam pius in populos cuncta subegit Amor”. La traducció de Gracián fa: “Roma es amor, porque como Madre universal del mundo abraza a todas las naciones y pueblos”, però no es priva de fer-ne una altra versió que ell mateix qualifica d’ excedida: “Roma, Amor, dice leído/ Al contrario, que su amor,/ Más que su grande valor/ El mundo todo ha rendido”.

Un altre Papa verbívor fou Giovanni Maria Mastai Ferretti, Pius IX (1792-1878). Durant el segle XIX la xarada es va popularitzar molt a Itàlia. En ple fervor xaradista, l’historiador de l’enigmística Demetrio Tolosani recull una xarada que es conserva autògrafa del papa Pius IX datada el 20 de setembre de 1870: “Il tre non oltrepassa il mio primiero;/ è l’altro molto vasto e molto infido/ e spesso spesso fa provar l’intero”. Els tres mots en cursiva són codis xaradistes que es refereixen a la primera síl·laba, la segona i el total de la paraula. La resposta és Tremare (tremolar), en el benentès que el primero és el número tres (tre), l’altro es resol amb la vastitud del mar (mare), el qual tot sovint fa tremolar de fred, tal com assenyala l’intero (tremare). Menys innocent és l’exemple d’anagrama antonímic que Isaac de Disraeli atribueix al papa Climent VII quen l’any 1605 va anul·lar el casament que havia unit l’any 1572 els reis de Navarra Enric III i Margarida, filla d’Enric II de França i Caterina de Mèdici. Segons es pot llegir en unes sucoses Mémoires publicades després de la seva mort, la reina patia el que avui en diríem nimfomania, de manera que el rei estava consternat. Doncs bé, el Papa Climent VII va anul·lar aquell tumultuós matrimoni però va fer circular un anagrama beatífic. Amb les lletres del seu nom MARGUERITE DE VALOIS va formar SALVE, VIRGO MATER DEI.

De tota manera, el meu episodi papal preferit és l’atribuït al grandíssim verbívor ravenès dom Anacleto Bendazzi, professor de Joan XXIII. Quan una delegació que havia visitat el Papa a Roma li va traslladar unes paraules de salutació de part de l’entranyable Joan XXIII, el primer que els va preguntar Bendazzi va ser si les havia pronunciades dret o assegut. Estranyats, els seus visitants li van dir que el Sant Pare havia parlat amb ells a peu dret. Aleshores dom Anacleto va exclamar satisfet: “Bene, allora vuol dire che non ha parlato di me ex cathedra, e pertanto il suo giudizio non è da ritenere infallibile!”. En italià una cattedra és una cadira i, per tant, permet el joc homofònic amb l’expressió llatina ex cathedra. Quan un Papa parla ex cathedra posseeix indiscutiblement la veritat i, per tant, és infal·lible. Si parla a peu dret, segons Bendazzi, ja és diferent. Probablement, el Papa Joan Pau II s’ha passat més temps assegut que no pas dret en el decurs del seu llarg pontificat.

dijous, 7 d’abril de 2005

Promiscuïtat a Bangkok

L’escriptor Albert Figueras, narrador notable i aguerrit traductor al català de les castisses aventures del capità Alatriste de Pérez Reverte, va publicar aquest febrer al portal girona.com un article sobre paraules promíscues escrit a Bangkok. Figueras, que per la seva professió viatja per tot el món, ha practicat a Tailàndia el turisme verbívor. La promiscuïtat que l’inspira l’article no té res a veure amb l’explotació sexual pròpia d’aquella zona de món, sinó amb les paraules que existeixen en més d’una llengua amb sentits diferents. Prenguem cap, per exemple, un mot que en català ja és prou ambigu per protagonitzar un embarbussament clàssic: “En cap cap cap el que cap en aquest cap”. Només cal obrir qualsevol diccionari i observar que, més enllà de la forma verbal del verb caber, cap hi té tres entrades: com a substantiu amb un fotimer de significats (testa, capital, director, accident geogràfic i moltíssims d’altres), adjectiu o pronom invariable equivalent a zero (no tinc cap cigarret, no en tinc cap) i preposició que indica direcció (cap aquí o cap allà?) o aproximació (cap al tard). Però és que en anglès, cap designa una gorra o d’altres peces que portem justament al cap, i segur que en altres llengües remotes aquest mateix monosíl·lab encara transporta sentits diferents. Aquesta és la promiscuïtat poliglota a la qual al·ludeix Figueras en el seu article “Farang a Bangkok” (farang és el terme popular amb què els tailandesos anomenen els forasters).

Hi explica algunes generalitats curioses sobre la llengua tailandesa, com ara que té paraules d’ús exclusiu per a cada sexe, que presenta el monosil·labisme clàssic en molts idiomes asiàtics o que disposa d’un riquíssim sistema vocàlic. Si els catalans ja presumim dels nostres vuit sons vocàlics, els tailandesos arriben a trenta-tres sons diferents per a les vocals. Com és natural, aquesta riquesa fonètica implica una gran complexitat de pronúncia, i les dificultats augmenten a l’hora de dir els noms i cognoms, fins i tot entre els mateixos tailandesos. Figueras explica que aquesta situació ha acabat imposant el costum de triar un mot molt simple, en principi sense cap relació directa amb l’original, que es fa servir d’apel·latiu entre familiars, amics i companys de feina. En diuen nickname, així a l’anglesa, i és més un sobrenom que no pas un hipocorístic. Pel que sembla, poden triar un color, una fruita o fins i tot el nom d’una lletra pronunciada a l’anglesa (ei, bi, si). El nom oficial de la interlocutora de Figueras era Mrs. Chalida Chareonpol, però es feia dir Dao. Quan l’escriptor català va tenir-hi prou confiança per demanar-li com és que havia triat Dao, la tailandesa es despenjà amb una resposta plena de promiscuïtat verbal: “perquè dao en xinès significa illa, en vietnamita pau i en tailandès estel”, de manera que la combinació de tots tres idiomes fa alguna cosa semblant a “un estel en una illa pacífica”. Figueras conclou al seu article afirmant que “les paraules són promíscues i arreu hi ha humans verbívors disposats a seguir-los el joc”.

Juguem-hi? Aquesta mena de promiscuïtat verbívora és més probable com més curt sigui el mot. Un monosíl·lab té més possibilitats de transportar significats diferents en llengües diferents. D’aquí que la reivindicació del símbol CAT per als automòbils generés gats (cat en anglès) abans que els ruquets (rockets?) irrompessin en escena amb un coet al cul. Però la promiscuïtat no té aturador. En holandès, a banda de gat, KAT vol dir reprimenda i en txec KAT significa botxí, la qual cosa remet directament al Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume (Edicions 62, 2002) que presenta vint-i-una entrades d’onomatopeies CAT més aviat catastròfiques, començant per cataclac, continuant amb cataclec, cataclinc, catacrac, catacritx-catacrotx, catacroc o catacruc, entre d’altres, i acabant amb una que ja feia anar Casellas a Els sots feréstecs l’any 1901: catric-catruc. Una onomatopeia nostrada com poques, que equipara el ric amb el ruc.