Promiscuïtat a Bangkok

L’escriptor Albert Figueras, narrador notable i aguerrit traductor al català de les castisses aventures del capità Alatriste de Pérez Reverte, va publicar aquest febrer al portal girona.com un article sobre paraules promíscues escrit a Bangkok. Figueras, que per la seva professió viatja per tot el món, ha practicat a Tailàndia el turisme verbívor. La promiscuïtat que l’inspira l’article no té res a veure amb l’explotació sexual pròpia d’aquella zona de món, sinó amb les paraules que existeixen en més d’una llengua amb sentits diferents. Prenguem cap, per exemple, un mot que en català ja és prou ambigu per protagonitzar un embarbussament clàssic: “En cap cap cap el que cap en aquest cap”. Només cal obrir qualsevol diccionari i observar que, més enllà de la forma verbal del verb caber, cap hi té tres entrades: com a substantiu amb un fotimer de significats (testa, capital, director, accident geogràfic i moltíssims d’altres), adjectiu o pronom invariable equivalent a zero (no tinc cap cigarret, no en tinc cap) i preposició que indica direcció (cap aquí o cap allà?) o aproximació (cap al tard). Però és que en anglès, cap designa una gorra o d’altres peces que portem justament al cap, i segur que en altres llengües remotes aquest mateix monosíl·lab encara transporta sentits diferents. Aquesta és la promiscuïtat poliglota a la qual al·ludeix Figueras en el seu article “Farang a Bangkok” (farang és el terme popular amb què els tailandesos anomenen els forasters).

Hi explica algunes generalitats curioses sobre la llengua tailandesa, com ara que té paraules d’ús exclusiu per a cada sexe, que presenta el monosil·labisme clàssic en molts idiomes asiàtics o que disposa d’un riquíssim sistema vocàlic. Si els catalans ja presumim dels nostres vuit sons vocàlics, els tailandesos arriben a trenta-tres sons diferents per a les vocals. Com és natural, aquesta riquesa fonètica implica una gran complexitat de pronúncia, i les dificultats augmenten a l’hora de dir els noms i cognoms, fins i tot entre els mateixos tailandesos. Figueras explica que aquesta situació ha acabat imposant el costum de triar un mot molt simple, en principi sense cap relació directa amb l’original, que es fa servir d’apel·latiu entre familiars, amics i companys de feina. En diuen nickname, així a l’anglesa, i és més un sobrenom que no pas un hipocorístic. Pel que sembla, poden triar un color, una fruita o fins i tot el nom d’una lletra pronunciada a l’anglesa (ei, bi, si). El nom oficial de la interlocutora de Figueras era Mrs. Chalida Chareonpol, però es feia dir Dao. Quan l’escriptor català va tenir-hi prou confiança per demanar-li com és que havia triat Dao, la tailandesa es despenjà amb una resposta plena de promiscuïtat verbal: “perquè dao en xinès significa illa, en vietnamita pau i en tailandès estel”, de manera que la combinació de tots tres idiomes fa alguna cosa semblant a “un estel en una illa pacífica”. Figueras conclou al seu article afirmant que “les paraules són promíscues i arreu hi ha humans verbívors disposats a seguir-los el joc”.

Juguem-hi? Aquesta mena de promiscuïtat verbívora és més probable com més curt sigui el mot. Un monosíl·lab té més possibilitats de transportar significats diferents en llengües diferents. D’aquí que la reivindicació del símbol CAT per als automòbils generés gats (cat en anglès) abans que els ruquets (rockets?) irrompessin en escena amb un coet al cul. Però la promiscuïtat no té aturador. En holandès, a banda de gat, KAT vol dir reprimenda i en txec KAT significa botxí, la qual cosa remet directament al Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume (Edicions 62, 2002) que presenta vint-i-una entrades d’onomatopeies CAT més aviat catastròfiques, començant per cataclac, continuant amb cataclec, cataclinc, catacrac, catacritx-catacrotx, catacroc o catacruc, entre d’altres, i acabant amb una que ja feia anar Casellas a Els sots feréstecs l’any 1901: catric-catruc. Una onomatopeia nostrada com poques, que equipara el ric amb el ruc.