La taula periòdica dels aliments

El catedràtic d’enginyeria química Claudi Mans signa la secció “El residu” a la Revista de la Societat Catalana de Química. Els seus comentaris, lluny de ser residuals, acostumen a tenir interès general. Mans agermana els termes enginyer i enginyós, de passat comú. Al número 5 de la Revista Mans publicava una espècie de joc sobre elements químics que trobem als envasos dels productes quotidians. L’article duu per títol “La Taula Periòdica dels Aliments” i comença amb una revelació sensacional: “un metge anomenat J. Alexander va determinar el ferro en els espinacs, i en va trobar 0.003 grams per cada 100 g. Però es veu que la persona que va transcriure els resultats en net va equivocar-se i va escriure 0,03 g, deu vegades més. La fama injustificada del ferro als espinacs havia començat”. L’error no es va corregir fins que l’any 1937 uns metges alemanys van recalcular-ne el valor, però ja no hi van ser a temps, perquè feia vuit anys que Dave i Max Fleischer havien creat els dibuixos de Popeye i tothom sabia que la força del mariner li venia de les llaunes d’espinacs que ingeria sense parar, perquè “contenien ferro”. Mans explica el doble error: que els espinacs porten molt de ferro i que si en menges molt agafaràs la força del ferro. Com que només assimilem un 2% del ferro dels espinacs, l’enginyós Mans calcula que per aconseguir el ferro necessari en una dieta equilibrada caldria que en mengéssim 23,5 quilos diaris, i conclou que per assimilar ferro el millor es menjar llenties, ou, carn o embotits.

Partint d’aquest error ferri, l’enginyer Mans s’ha dedicat a fotografiar etiquetes de productes que publiciten elements químics a l’envàs. A l’article reprodueix tres briks: dues llets amb calci (Pascual) i magnesi (Président), i un suc amb ferro (Hero) que presumeix també d’àcid fòlic i promet l’inquietant “efecte bífidus”. A partir d’aquí Mans sistematitza la recerca. Els noms dels elements, en català o castellà, han de figurar escrits en lletres grosses a l’envàs; han de ser productes que es venguin pertot; han de ser productes envasats (no planxes de zinc, no joies d’or), però n’hi ha prou que tinguin l’element al nom, encara que no en continguin ni un àtom (Nescafé Oro sí). La cacera pels supermercats ha estat tan fructífera que Mans ha aconseguit bastir una taula periòdica amb trenta elements, ordenats segons nombre atòmic. Alguns són obvis: l’alumini del paper d’embolicar entrepans, el famós fluor de tantes pastes de dents (que en realitat és fluorur), el mercuri dels termòmetres, el iode de la sal de cuina (en realitat iodur), el níquel de certs fregalls, el neó de certs llums o el crom de les cintes de casset (en realitat òxid). D’altres resulten inquietants. ¿Quina influència deu tenir en la compra d’un xampú saber que porta Seleni (en realitat, disulfur de seleni)? ¿I el Vanadi de la clau anglesa? Els meus favorits són els que menteixen. És obvi que no hi ha Or a cap pot de Nescafé Oro, però és que tampoc hi ha Platí a les fulles d’afaitar Platinum, ni Plata a la pintura decorativa de plata ni, sobretot, Luteci als paquets de galetes LU. En tots quatre casos són elements que han esdevingut marca independentment de les qüestions químiques.

Mans acaba el seu saborós article amb un seguit d’especulacions que sorgeixen de la troballa d’unes oxigenants galetetes de la casa Gullon anomenades Mini O2 que es presenten com molècules en un fons aeri. “Ves a saber —escriu— si ja estan preparant un iogurt Titani (“resistència amb lleugeresa”) o un fuet Tel·luri (“de la Terra”)”. Després recorda que Shakespeare ja va batejar el pare de Hamlet amb el nom de Poloni, present a la taula de Mendelèjev, i sospita que aviat les Elisabets es faran dir Heli i els seguidors de Matrix posaran als seus fills no pas Neo sinó Neó. Igual com ja coneixem Mars i Ones, ¿coneixerem algun dia un Vanadi Vila, un Neodimi Garcia o un tal Indi Pi? Fem Mans i mànigues perquè, malgrat tot, mantinguem sempre una bona química entre l’enginy i l’engany.