dijous, 10 de març de 2005

Cabús sexual i brams

La poeta i narradora Carme Cabús (Cerdanyola del Vallès, 1956) acaba de publicar un llibret d’epigrames eròtics a la inesgotable col·lecció vigatana “El taller de poesia”: 69 epigrames eròtics (L’Emboscall, 2005). L’epigrama és un gènere breu de to satíric que pot tractar de temes molt diversos. El sexe n’és un. Els de Cabús, però, no són gens satírics. Es limiten a fixar moments d’una certa intensitat eròtica, tot i que estic convençut que dits a la sala d’actes d’un institut de secundària provocarien un gran efecte. Per exemple, aquest: “Turgència que esclata/ sota els pantalons;/ obro la bragueta: surt fava i collons”. O aquest altre: “Deixa que t’engrapi/ el prominent paquet;/ abans de penetrar-me/ et xuclaré complet”. Com sempre passa en la literatura eròtica, la tria lèxica és discutible. En qüestions fàl·liques fava conviu amb polla però s’hi escolen un munt de penis que, pel meu gust, deixen un regust massa escolar. En canvi, els conys conviuen d’una manera més natural amb xones i sexes. “Rugosos mugrons/ llapissosa xona,/ la teva mà, amb pressa,/ s’enfonya la polla”. Cabús té una certa habilitat per adoptar jos diversos, ni femenins ni masculins. “Pell tendra de setí/ el gland irradiant:/ xuclaré en l’oberta escletxa/ fins al plaer delirant”. Els moviments més obvis es tenyeixen de naturalitat. “Sexe que entra endins/ amb un sospir llarg/ besa la carn tesa/ que exhala mil clams”. Són instantànies però també tenen capacitat de constituir una sèrie. “Amb tocs circulars/ et masego els pits,/ t’arribo a les cuixes,/ xuclo en l’entremig”. Convé capbussar-se en aquests obusos sexuals.
L’epigrama ha tingut il·lustres conreadors en la nostra poesia. Són famosos els de Sagarra, recollits per Permanyer en un volum saborós: Poemes satírics (La Campana, 1989). O els de Fages de Climent, tan verinosos com picardiosos. Perquè Fages es serveix del sexe per fotre’s amb coneguts i saludats. Per exemple en aquests versos dedicats als Macau, una família de propietaris: “La pubilla a l’ull em plau,/ la mestressa a l’ull em reca:/ quan veig les noies de Macau,/ no em cau, que se m’aixeca”. Però el Fages eròtic excel·leix també a empentes i rodolins: “No ensenya pas la Feliça/ res que no hagi estat a missa”; “El xampany a la nevera/ i la verge pel darrera”; “A fembra que s’eixarranca,/ posa-li una mà a cada anca”; tots extrets d’Epigrames (Brau, 2002). En l’homenatge pòstum a Miquel Bauçà que vam fer el 18 de febrer una trentena de lectoescriptors, d’Abrams a Zabala, van sortir uns quants versos bauçanians de to epigramàtic. Com ara “El millor procediment/ per tenir mirada errònia/ és de fer-ho acompanyat./ Com més ulls miren la plana/ més segur és el perill/ que la Verge s’hi aparegui”; “Déu ignora que no sap/ com faig realment les coses”; “Déu no es comunica amb mi./ Sap que no l’escoltaria”; tots tres extrets d’Els estats de connivència (Empúries, 2001). Una bona part del públic, en sentir aquests versos devastadors, va reaccionar rient. I això va molestar molt alguns posseïdors de la veritat absoluta, no només sobre la poesia de Bauçà sinó en general, perquè consideren que el riure desactiva la capacitat crítica i rebaixa els continguts del pensament. Ai, si els esforçats perseguidors de Rabelais aixequessin el cap! ¿Cal recordar que el riure és una de les mostres supremes de la llibertat humana? Els dogmàtics teòrics del quietisme mandibular bramen que l’obra de Bauçà, “ni en els moments més sarcàstics t'ha d'oferir la sortida fàcil de l'alleujament que significa el riure”. ¿Fàcil, dius? Bauçà respon “La lletera no vindrà/ ha fugit amb l’ocatera”. Després remata: “Ell té una teoria/ i la vol fonamentar,/ i treballa nit i dia/ amb muntanyes de papers./ El problema és que no arriba/ a passar gana de bo:/ aviat tindrem el llibre”.