dijous, 24 de març de 2005

Sobre renoms

En d’altres temps, els presidents de la Generalitat havien tingut renom. Francesc Macià era l’Avi. En la seva novel·la biogràfica del president que duu per títol justament L’Avi (2001), Alfred Bosch reprodueix un episodi en el qual Macià visita les seves nétes Teresa i Eugènia al Parc de la Ciutadella. Concretamente en una antiga caserna borbònica convertida en escola. El molt honorable president és rebut per les nétes amb crits de “L’Avi, és l’Avi, ha vingut l’Avi” i la mainada s’hi afegeix, engegant un procés renominador imparable. No menys conegut, però indubtablement menys divulgat, és el renom del president Companys: Pajarito. Sí, ocellet, però amb la terminació catalanitzada en u igual com Francisco es llegeix Francis-Q. Segurament el coeficient de dignitat social d’un ocellet és menor al d’un avi, de manera que això explicaria la diglòssia o la transmissió de més baixa intensitat. Sigui com sigui, l’aire més aviat dandi del president Companys, amb bigoti i escabellat, l’acosta a una imatge de pajarito esvelt. Després d’ells, ni Irla ni Tarradellas ni Pujol ni ara Maragall han consolidat cap renom que es pugui escriure.

En canvi, en el cas de Salvador Seguí, l’anarquista ha passat a la història més com el Noi del Sucre que no pas pel seu nom i cognom. Fa unes setmanes, arran del fitxatge d’Albertini per part del Barça —conegut a Itàlia com Il Metronomo per la precisió dels seus passis— vaig proposar un fòrum de renoms entre els verbívors. En el món de l’esport els renoms són molt habituals. Només cal repassar les alineacions dels equips de futbol i en van plenes. Alguns renoms són coneguts i acceptats (Piojo López, Matador Kempes, per només recórrer a mites valencianistes) i d’altres del tot enigmàtics (al malagueny Boquerón Esteban: li agradaven molt les anxoves i els seitons?). De fet, hi ha futbolistes de qui no en sabem ni el nom. Rivaldo es diu així per la seva extracció social. En català, un ribald és (o era) exactament l’oposat a un herald. Però quan se’m va acudir el fòrum buscava renoms de gent més anònima. El resultat ha estat impactant, entre altres coses perquè en molts dels casos apel·la a històries viscudes pels mateixos lectors. És el cas, sobretot, dels missatges més destacats de Francesc-Xavier Gil. Els quatre renoms que aporta mereixen ser divulgats. El primer remet al relat familiar: “a la colla de taxistes amics del meu pare n’hi havia un que li deien el Noi del Sucre, però no perquè fos anarquista, sinó perquè era diabètic”.

Els altres tres exemples remeten a l’abecè de l’experiència estudiantil. a) “Una professora de la facultat, la Malú Castellanos, sudamericana, li deia ye a la i grega, i nosaltres li dèiem la chica ye-ye”; b) quan era adolescent, hi havia un noi a la colla que era pèl-roig i molt pesat. Li dèiem plastanaga; c) un company de facultat, que es diu Daniel Flores, sempre que no sabia alguna cosa s’excusava dient el mateix: ja sabeu que jo sóc en Da ni Flores”. Un altre dels renoms que va aparèixer sovintejava en diverses viles, a pagès, ara fa cent anys. Era l’estirapits. La lectora Ció Rigau el descrivia com un vell esdentegat que tenia una funció ben curiosa: era requerit per les matrones de l’època perquè xuclés per primera vegada els pits de les dones que acabaven de donar a llum per aconseguir que així la llet els afluís més de pressa. L’única condició coneguda era ser esdentegat. El que no consta enlloc és si hi havia alguna altra prioritat o si es donaven casos vocacionals d’estirapits que perdessin la dentadura abans d’hora per ocupar el lloc quan abans millor.