dijous, 17 de març de 2005

QK Canals

Hi ha una certa tradició onomàstica que defensa la perpetuació del nom dels pares en la progènie. Quan els descendents són dos, i parelleta, els embolics telefònics són notables a l’hora de demanar pel pare o pel fill, la mare o la filla. Dos cosins postissos meus no han aconseguit afiançar els seus veritables noms de pila —Joan i Conxa, com els seus pares— fins que no han passat dels quaranta. Fa poc tothom els anomenava encara Tito i Cuca, com si fossin els dos nens clenxinats d’una família pija de la Diagonal i rodalies no trambesosaires. I no era el cas. Al final, tot i que ell ha acabat vivint a la zona alta de Barcelona, ja no fa anar l’hipocorístic, per a gran alegria meva. Tots tenim els nostres prejudicis, i jo trobo una enganyifa que t’anunciïn l’arribada d’un Tito o d’una Cuca i t’aparegui un especímen humanoide que quarenteja. He de reconèixer, doncs, que d’entrada la meva percepció de les creacions de la inclassificable Cuca Canals sempre ha vingut llastada per aquest hipocorístic entre zoològic i sexual. Ara acabo de mirar, més que no pas llegir, 100 piezas únicas (El Aleph, 2004) i voldria esmenar l’error. En aquest feixuc post-trespercentisme que ens toca viure tothom diu que cal saber rectificar, oi? Doncs jo rectifico. Reconec que, malgrat l’hipocorístic que continuo trobant carrincló, les cent propostes gràfiques que la QK (així m’agrada més, ves, deu ser cosa del pòquer) ha editat aquest Nadal m’han agradat.

No conec Berta la Larga, la seva aclamada primera novel·la, però trobo bons els seus guions de La teta i la lluna i La cambrera del Titànic de Bigas Luna. També vaig xalar llegint La hescritora (1998), una segona novel·la francament sorprenent. I ara he degustat, pàgina a pàgina, les seves cent peces úniques. ¿Poemes visuals? ¿Tipogrames? Tant se val. QK Canals fa troballes molt brossianes: des d’un explícit bross A fins a un VURRO amb la V vermella i les altres quatre lletres en negre. L’ortografia torna a ser central en propostes com ara Errar es umano. Una enorme J rep l’Aragó per subtítol, el clàssic joc infantil que encavalca monges i pernils en castellà acaba omplint una pàgina sencera de línies del tipus MONJAMONJAMONJAMON... I l’autoreferència pròpia del gènere esclata en un POEMA INACABA de fàcil reproducció en un article com aquest. Altres propostes són més gràfiques, com un exèrcit de Ñ majúscules (España); una pàgina completa obsessivament oulipiana on llegim centenars de vegades la frase no sé qué escribir; un tauler d’escacs amb una reina negra envoltada de peons blancs (acoso sexual); o dos retrats d’home sol (PENE en vertical en cos 12) i d’home amb dona (PENE en vertical i cos molt més gran). Un altre parell de pàgines acarades representen el duel entre el realisme (yo moriré, tú morirás, él morirá, etc) i el surrealisme (yo resucitaré, tú resucitarás, él resucitará, etc). L’arrel quadrada de 84.567, en negre, és igual a les paraules ni idea en vermell. MURCIÉLAGO apareix de cap per avall. Una PENA en negre (cos 128, per dir alguna cosa) sobre un DE MUERTE en vermell (cos 16). La penúltima proposta del llibre és una bona definició del gènere. Fa així: POSEIA VISUAL. Doncs això, QK Canals ens regala un centenar de peces úniques molt properes a un munt de creacions de la poesia visual catalana, des de Josep Maria Calleja a Guillem Viladot, passant pel tipògraf alcoià Enric Solbes —el molt proper i recent Jocs Tipogràfics (Bromera, 2004)— i pels dissenyadors valencians de inklude.com que, partint d’un conte infantil alemany de 1925, han elaborat un excel·lent compositor tipogràfic que permet dibuixar amb les lletres i penjar-les a la galeria d’art de la mateixa web, inaugurada el 28 de gener. Paga la pena visitar-los a http://www.robotype.net.