Contertulians

Quintus Septimus Florens Tertullianus, Tertul·lià per als amics, va néixer a Cartago durant el segle II de l’era cristiana. És un dels pares de l’Església i tot sovint és també considerat el pare del llatí cristià. En tot cas, és el culpable de nombrosos termes que després han fet fortuna, des de la trinitat a la substància, i ell mateix dóna peu al naixement d’una figura tan actual com la del tertulià. De fet, els etimologistes situen les tertúlies a les llotges dels pisos alts dels teatres, on es produïen reunions amb l’ànim de conversar, més que no pas gaudir de l’espectacle. A partir d’aquí, com sempre en les qüestions etimològiques, la broma mitificadora ho envaeix tot. Jordi Bruguera en el seu Diccionari etimològic —un digest excel·lent— es fa ressò de la connexió amb Tertul·lià d’una manera francament estimulant. Escriu: “tret del castellà tertuliano, aplicat als assistents a cenacles erudits del segle XVII, on sovint se citaven i comentaven els escrits de Tertul·lià (s. II), reunions que solien celebrar-se en aquella part del teatre; hi pogué contribuir la interpretació del nom d’aquell pare de l’Església com ter Tullius “tres vegades Tul·li” (és a dir Ciceró), interpretació fonamentada en la corrupció d’un passatge de sant Agustí on tracta Ciceró de philosophaster Tullius “filosofastre o mal filòsof Tul·li”, que es convertí en philosophus ter Tullius, usat irònicament”. O sigui, que la mala fama dels totòlegs —com els coneixen a Itàlia— ve de molt abans de la irrupció de Fernández Losantos i els seus lleons carregats de copeïna. Sortosament, a Catalunya la tradició tertuliana va per altres viaranys i no sol provocar vergonya aliena.

La setmana passada el programa El matí de Catalunya Ràdio va commemorar deu anys de singladura sota la direcció d’Antoni Bassas. Per a l’ocasió vaig ocultar els cognoms de trenta tertulians habituals del programa, de totes les tendències i procedències, encriptats fonèticament en un llarg paràgraf. Aquest:

“Mira, una tertúlia es pot fer al bar o fora del bar. Potser a cal barber t’emboliques a discutir de política tot invocant la figura històrica d’algun rei xacrós. O potser la fas petar al carrer, a l’estiu, vora un puig verd envoltat per la riera urbana i la riera pagesa. I no només a pagès. A les ciutats com Barcelona també se’n fan, de tertúlies. Xerrar és bo i gastes només saliva, com un locutor responsable. És clar que qui vol muntar una tertúlia no escull al primer que passa, si és que l’escull ell. Si no li ve d’aquí, corre a la ràdio i tria professionals que, en major o menor grau, estiguin disponibles. Les seves converses versallesques potser causaran un estupor celestial, però la gràcia és que hi ha tertulians de tota mena: el que quan et parla, calles; el que sembla que no fa res però reapareix quan pitjor va tot; el que troba el seny massa car d’usar; el que sempre proposa la martingala; el que, per contra, sa és com els roures; el capverd que troba tot escot eròtic; l’irat de mena i els seus seguidors sub-irats; el que, si no ho veu clar, et dirà sempre què en pensa i el que, per contra, pensa que sota l’estora ni cal mirar. La qüestió és que a les tertúlies, com a la vida, qui no s’espavila no bada boca”.

En el paràgraf anterior hi ha ocults els cognoms d’aquests trenta contertulians, alguns d’ells col·laboradors també de l’AVUI, en l’ordre següent: Joan Francesc Mira, Francesc-Marc Álvaro, Jordi Barbeta, Jaume Reixach, Joan Carrera, Antoni Puigverd, Ignasi Riera, Pep Riera, Àngels Barceló, Oriol Bohigas, Maruja Torres, Joan B. Culla, Rosa Cullell, Josep Olivé, Josep Ramon Correal, Anna Grau, Anna Sallés, Baltasar Porcel, Enric Lacalle, Antoni Farrés, Rafael Jorba, Salvador Cardús, Xavier Sala Martin, Albert Sáez, Jaume Roures, Júlia Otero, Joan Subirats, Andreu Claret, Magda Oranich i Pere Vilanova.