dimecres, 23 d’abril de 1997

Llibres llibres llibres...

Sant Jordi ja és nat i tothom se n’ha adonat.

La Rambla fa baixada sota la mirada del tafur, l’home del sac i la cantant calba. Primera fuga: una dona discreta vora la mar no està mai sola encara que sigui la dona dels ulls de pluja. Vés on et porti el cor, etziba l’emperador a l’estrangera, i ella s’atura a la parada del llibreter assassí de Barcelona. Talment la petita ciutat dels prodigis on es va aturar el temps just per viure i veure el carrer estret de tants llibres, en plena avaria lluny de Veracruz i de Guadalajara. Dubta, sentimental, entre el llibre de preludis, el llibre de les bèsties, el llibre de Feixes i el llibre de cavalleries. Tots els fruits amargs del jardí de les delícies li plauen, però l’aire groc de l’avinguda dels plàtans la fa pensar en la mort i la primavera. Estremida memòria la seva, assetjada ara per una ferida lluminosa que irromp en la seva vida privada com una novel·la, a sang freda, mentre l’instint la fa seguir palplantada al bell mig de la Rambla de les floristes i del lloro de Flaubert, a la recerca del temps perdut en mil i una nits de lectures passades, presents i futures.
Mon oncle passeja al costat de la japonesa lectora quan l’home sense atributs s’incorpora a la galeria de les estàtues de la Rambla. Està vermell i passa. Fa uns dies meravellosos i l’ombra de l’eunuc es projecta al terra. Terra baixa, terra negra, la terra retirada de l’illa de Maians que ara és camí de sirga per a les multituds que fugen dels sots feréstecs. Un mim fa d’Alfons XIV, xiroi. Jo he servit el rei d’Anglaterra, crida una altra estàtua amb coloms mentre fa un dibuix de dona amb ocells blancs sota una palmera de blat. I les altres figures de calidoscopi que poblen les parades de la Rambla agiten les seves portades, per por o per pur contagi. No som perfectes, diuen. Al Centre d’Art Santa Mònica hi ha un negre amb un saxo i un rètol que diu: “No emprenyeu el comissari”. El legislador resta immòbil. El rei de la selva afirma haver escrit una carta a la reina d’Anglaterra que ara deu ser camí de Vincennes. Els cabells d’Absalom protesten per la quantitat brutal d’espècies perdudes que no menaran la vida perdurable que es mereixen. Molts llibres seran com els noms a la sorra que esborra el temps, aquest gran escultor. I encara gràcies que sovint la propina permeti entendre el perquè de tot plegat.
La magnitud de la tragèdia del comprador de Sant Jordi són els amors maleïts de l’espòs infernal que viu dies d’ira i hores detingudes perquè diu que no té gens de temps per llegir. I a sobre, encara vol una cita a Tomboctú.

Si sou pescadors de mena i teniu prou paciència, podeu intentar passar l’aperitiu del dia de Sant Jordi localitzant els 80 títols d’obres literàries corresponents a 49 autors que formen aquesta crònica. Els cognoms dels autors són: Barnes, Baulenas, Cabré, Capote, Casellas, Coca, Escartí, Espinàs, Fonalleras, Galmés, Goytisolo, Guimerà, Hrabal, Ibarz, Ionesco, Jaén, Llull, Luján, Marí, Mata, Mendoza, Miquel i Planas, Moncada, Monzó, Mora, Musil, Olesti, Pagès, Palol, Pàmies, Pennac, Perucho, Pla, Proust, Puig, Rodoreda, Sagarra, Saladrigas, Santaeulàlia, Serra, Solsona, Subirana, Subirós, Tamaro, Tísner, Torner, Torrent, Vila-Matas i Yourcenar, Només hi ha una obra anònima. Feliç Sant Jordi!

dijous, 17 d’abril de 1997

Consonància

Hem parlat diverses vegades dels mots monovocàlics en aquesta mateixa secció. Rareses que salten a la vista tan aviat com hi topem. Troballes que els fotògrafs de mots capten amb fruïció, talment urubús aclaparats i trontollosos, preferentment al Mississipí. Les paraules dites monovocàliques han estat sempre joies a l’obrador del lipogramista que aspira a escriure algun paràgraf homogeni prescindint alegrement de les altres quatre vocals. El col·leccionista de monovocàlics té cinc sacs a mà i els omple de fotos, distingidíssim, reverentment.
Els negatius naturals d’aquestes instantànies, en canvi, hauran d’omplir vint-i-dos sacs diferents, però són molt més difícils de trobar. De mots monoconsonàntics que tinguin tres o més especímens de la consonant en qüestió n’hi ha pocs. Fora de camp deixarem la mamà (2m), en Pep (2p) o la lletra xeix (2x) per massa planers i evidents. Començarem a valorar els monoconsonàntics a partir dels triplets —allò que els periodistes esportius anomenen, entusiastes, hat tricks com si fossin conills que surten d’un copalta—, ens emocionarem sincerament amb qualsevol quartet —fenomen que certs ludòpates murris no s’estan d’anomenar tetra trick— i farem sonar les campanes si apareix cap quintet.
L’accés als triplets no és pas vedat als experts. Especialment quan ens posem a jugar amb les terminacions verbals. Així, si ens amorrem a la font de les bilabials descobrirem que aviat ens mamem (3m) tres emes seguides. Mmm... Si tant mamem, però, el més segur és que acabarem fent esses (3s), vagarejant d’ací d’allà sense rumb fins que topem de cop i de cap amb un baobab (3b) plantat al bell mig del jardí versallesc d’un cacic (3c). Talment un obelisc de la natura, un ullal (3l) de la fera ferotge del subsòl. I just aquí ens plau arriar (3r) la bandera dels triplets en consonància que us proposem. Fins ara els nostres avenços només cobreixen sis consonants —bclmrs—, de manera que encara hi ha molt camp per córrer.
Pel que fa als quartets, la cosa es complica d’una manera criminal. Tan criminal que el primer quartet està format per dues parelles de policies nazis (SS & SS) que encarnen la figura de l’assassí (4s). Les altres troballes són molt més dolces. D’una banda la forma pertinent —nannin (4n)— d’un verb infantil que incita al taral·leig (nannar: passejar, i l’exemple que ens ofereix el DIEC sembla extret d’una cançó dels Beatles: Anar a nannar !!). Per l’altra, una parella nostrada que ens recorda aquell mític model de la Renault que competia amb el dos cavalls de la Citroën: el quatre ela. L’ínclit beat Ramon Llull (4l) entra en consonància amb la inigualable Lloll (4l) Bertran. O sigui que, en qüestions d’eles, l’un ens alliçona i l’altra ens delecta. Si trobeu que us ve de gust conjugar el verb consonar, envieu-nos les vostres consonàncies a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 10 d’abril de 1997

Paolo Albani

Alguna vegada hem parlat des d’aquestes ratlles de l’Oplepo, el taller de literatura potencial en italià que publica periòdicament els textos insòlits dels seus components a la manera dels Oulipo francesos. Paolo Albani, admirador incondicional de la poesia visual de Joan Brossa i editor de la revista “Techne” a Pistoia, és un dels autors més destacats de l’Oplepo. Erudit dels llenguatges inventats i de les “bizzarries” literàries, Paolo Albani signa dos dels últims lliuraments dels potencials italians: Geometriche visioni (L’alfabeto raffigurato) i els encara inèdits Rose Osé. Ritagli poetici.
En la primera peça —número 12 de la Biblioteca Oplepiana— Albani recull l’artifici literari grec del technopaegnion (“joc d’art” en el qual el text té una forma gràfica determinada que l’acosta a una figura). Els exemples més antics d’aquests versos figuratius que acabarien desembocant en els cal·ligrames avantguardistes pertanyen a Teòcrit. Però Albani prescindeix de la silueta típica dels cal·ligrames i es decanta per una imatge en negreta que sobresurti d’un pa de text. A més, decideix entrellaçar el llenguatge escrit i la imatge, de manera que cadascun dels seus textos du inscrita la figura d’una lletra diferent de l’alfabet. Majúscula. Per aconseguir-ho, escriu 26 pans de text de la mateixa mida (7 ratlles de 27 caracters exactes cadascuna) i els reprodueix en tipografia d’amplada fixa. En el primer text, totes les as van en negreta i estan situades de tal manera que la seva posició en el pa de text inscrigui una A majúscula de set versos d’alçada. Albani repeteix el costosíssim procés 26 vegades, per a totes les lletres de l’alfabet. Unes paraules inicials de Georges Perec recorden que la paciència necessària per a un procés tan complex com aquest pot ser insignificant comparada amb el terror que provoca escriure “poesia” lliurement.
La segona peça d’Albani, encara inèdita, parteix d’una erra i en pateix la desaparició. Diversos poemes breus experimenten un canvi de sentit radical quan Albani els extirpa totes les erres que duen. Així “incredibili mari/ guardano pietrosi/ l’inerzia di spirati raggi” esdevé “incedibili mai/ guadano pietosi/ l’inezia di spiati aggi”. La neteja és total perquè totes les paraules que componen els versos duen alguna erra. A la introducció dels seus retalls poètics Albani recull un exemple en francès de Jacques Jouet —a Des ans et des ânes (Ramsay, 1988)—, en el qual el reputat escriptor oulipià retalla la ema per transformar “Sous les marches des grandes morgues, des mânes sombres et maigres forment les familles...” en “Sous les arches des grandes orgues, des ânes sobres et aigres forent les failles...” Albani també esmenta un exemple en català, aquest cop d’ateïsme (en el sentit d’absència de tes). Així, “Cal que primer cerqueu la casta de les cartes acolorides, on veureu una taula amb la famosa pantera...” esdevé “Cal que primer cerqueu la casa de les cares acolorides, on veureu una aula amb la famosa panera...”

dijous, 3 d’abril de 1997

Lewis Carroll, 1881

Poques vegades es parla de les propostes fallides dels grans autors. Lewis Carroll, rescatat de les delicioses mans carnerianes primer per Amadeu Viana i ara per Salvador Oliva en dues magnífiques retraduccions de les Alícies a Quaderns Crema i Empúries, també va fer figa. Si més no en la seva extensa producció enigmística. Carroll havia aconseguit un èxit impressionant amb els seus “doublets”: els mots seriats o com transformar “hate” en “love” amb el mínim de passes possibles (hate-have-hove-love). Les seves sèries de paraules que només diferien en una lletra van fer fortuna en moltes llengües del món, de manera que el reverend devia creure que tots els seus invents funcionarien. I no.
Carroll va reincidir el 1881 amb un joc anomenat “syzygy”, que se li havia acudit uns anys abans. Podem llegir-ho al seu diari: “He inventat una nova manera de transformar una paraula en una altra. Crec que ho anomenaré syzygy”. Aquesta estrafolària paraula anglificada per Carroll prové del grec i vol dir jou o conjunció. Sembla que no n’hi va haver prou que el pare Carroll apel·lés a l’èxit d’audiència de l’experiència anterior per convèncer els editors de “Vanity Fair” de la bondat de l’invent. Aquest rebuig dels número u el va empènyer a publicar la seva proposta en una revista més modesta anomenada “The Lady” el mes de juliol de 1881. Els “syzygies” fan servir el mateix mecanisme que els mots seriats a l’hora de transformar una paraula en una altra per passos, però prescindeixen de la uniformitat de longituds. Qualsevol grup de tres o quatre lletres permet encadenar un mot amb el següent.
Així, un dels primers “syzygies” que consten al diari de Carroll (12-12-1879) és el que demostra que un prisma és odiós. Cada nova baula repeteix un grup de lletres de l’anterior: “Prism-(prism)-prismatic-(matic)-dramatic-(drama)-melodrama-(melod)-melodious-(odious)-Odious”. Igual com havia fet abans amb els mots seriats, el reverend ludòpata va idear un sistema de puntuació perfectament establert per als seus “syzygies”. Es tractava de sumar totes les lletres arrossegades i restar-ne les sobreres de cada pas. Del resultat d’aquesta resta encara caldria descomptar el nombre de passes. Així, per exemple, el prisma odiós puntuaria en principi 26 (totes les lletres vinculants, més amunt entre parèntesi). Després caldria descomptar les sobreres de cada pas: 0 - 4 (pris) - 3 (tic) - 4 (rama) - 3 (mel) i 5 punts més corresponents a les 5 transformacions. Per tant, el prisma odiós atorga 7 punts. Per més que s’hi va esforçar, Lewis Carroll no va aconseguir que aquest complicat sistema de puntuació arrelés. De manera que els seus jous perversos van tenir menys èxit que una proposta de programa de llibres a TV3.
Com que sempre és bon moment per recuperar les coses del passat, rebatejarem els refotuts “syzygies” amb el normalitzats i normalitzadors “jous” nostrats. Un “crèdit variable” barat al 0% faria crèdit-(edit)-editable-(able)-variable. Envieu jous a l’AVUI. En parlarem.