dijous, 27 de novembre de 2003

La utilitat dels bifronts

Com és ben sabut, tenir dues cares és tan útil com perillós. Útil perquè permet duplicar personalitats. Perillós perquè trenca la identitat, per més equidistància que hi posis pel mig. No parlem de política, sinó de Janus, la divinitat de les dues cares. En la tradició francesa, els mots que admeten una doble lectura com ara Roma/Amor són coneguts com els "mots de Janus". En català en diem "bifronts", per mímesi de la tradició italiana, tot i que un autor com Rossend Serra i Pagès, mestre de Joan Amades, en 1916 els anomenava "bifacis". Sigui bifront, sigui bifaç, el mot que torna diferent de com va presenta un interès superior als previsibles palíndroms: cuc, radar, anilina. Amb els bifronts no saps mai què hi trobaràs. Per exemple, l'admirat Jordi Llovet va descobrir que el seu bon amic Enrique Vila-Matas ocultava un bifront inquietant. Llegint del revés E. Vila-Matas, el professor va topar amb la frase "Satam alive" ("Satanàs viu" en anglès), la qual cosa entusiasmà de tal manera l'autor d'"El mal de Montano" (guardonat ara a França amb el prestigiós premi Mèdici) que va decidir incloure-ho en un dels seus llibres més celebrats. Així, a "Suicidios ejemplares" Vila-Matas fa que un personatge anomenat Satam Alive decideixi matar-se (de riure) pel dràstic mètode de les pessigolles.

Qui investiga els orígens d'aquest curiós artifici de les paraules amb doble cara acaba topant amb un exemple canònic que Ciceró va camuflar en un escrit a un amic: "Legendo metulas imitabere cancrum" —si llegeixes a la manera dels crancs "metulas" et saludaré (salutem)—. Hi ha bifronts inesperats, com el que s'oculta en el nom del club de fubol Logroñés (señor gol) i d'altres més elaborats, com a la frase "Apareixia afer amoral", que admet una lectura inversa molt més nutritiva: "L'aroma refà; així era pa". Però més enllà de les possibilitats criptogràfiques de l'artifici, la seva simplicitat ha inspirat molts autors a fer-ne un ús literari a l'hora d'inventar noms propis, sobretot si són topònims, com en el celebèrrim cas de la Sinera espriuana, nascuda del capgirament d'Arenys. Per exemple, en el volum "Essa Efa" —recull de narracions de ciència ficció del col·lectiu literari Ofèlia Dracs— hi ha un conte que fa un ús massiu del bifront per generar noms propis. Es diu "Rellós 2084" i ja d'entrada, el Rellós del títol correspon, amb l'accent inclòs, a Sóller. També Mallorca s'anomena "Acrollam" i l'escriptora Margarida Aritzeta hi surt com "Atetzira", en un bifront imperfecte que manté l'ordre del dígraf "tz" en pro de la pronunciabilitat del nou nom.

Anys després, el narrador osonenc Jordi Puntí va recuperar l'artifici amb perspicàcia. En el primer conte ("Un incendi") del seu primer llibre "Pell d'armadillo", els dos protagonistes llueixen noms d'aigua mineral —Evian i Perrier—, però naturalment el més "naïve" dels dos és l'Evian. El penúltim usuari dels bifronts en la nostra literatura és Albert Sànchez Piñol. En la seva exitosa novel·la "La pell freda" Sànchez Piñol s'empesca una raça d'humanoides amfibis certament esgarrifosos: els citauca. Els dos habitants de l'illa on passa la totalitat de l'obra piñolesca també els anomenen granotots, perquè cada nit sorgeixen amenaçadors de l'aigua. Tot i això, conviuen —carnalment— amb una femella citauca que duu un nom prou evocador: Aneris. Naturalment, els citauca viuen en un món "aquàtic", i la promíscua Aneris canta com una "sirena". ¿On deu ser el cementiri d'Aneris?

dijous, 20 de novembre de 2003

Pelai (o Pelagi)

Avui, diada del 20-N, no cal ni tenir vel·leïtats republicanes per adonar-se de la intenció d'un simple comentari casual de madona Letízia sobre les virtuts d'un nom com Pelai (o Pelagi) per a un futur aspirant al tron espanyol. Si les primeres paraules del príncep Felip van constatar que la seva letífica unió (no confondre pas "letífica" amb "letífera") garanteix la continuïtat de la dinastia borbònica, el mer esment de Pelai ens aboca al principi dels temps de l'imaginari nacional espanyol. Perquè Pelai (o Pelagi) fou en ple segle VIII el primer rei d'Astúries i, segons la historiografia oficial que alena la hispana raça, transformà els visigots directament en espanyols. Si per un voler dels déus, o d'algun deixeble d'en Dexeus, el primer embaràs reial de la parella de moda comporta una viril bessonada, passaran pel cap baix tres coses rellevants:

1) que es tornaran a plantejar la reforma de la Constitució per especificar si la sobirania pot ser compartida/compartimentada entre bessons (¿trigèmins, quadrigèmins...?), o si, per contra, tota l'herència ha de ser per al bessó gran; i si és així, qui és el gran?, el que surt primer de la reial placenta o l'últim dels altres? 2) si els bessons comparteixen placenta perquè són bivitel·lins caldrà assumir que també són bizigots (homofònicament, visigots), i en conseqüència tornem al context prepelàgic de Wamba o Witiza i es podria revisar la noció de l'Espanya una. I 3) si el primer bessó és guardonat amb el nom de Pelai (o Pelagi), el segon tindrà molts números de prendre el nom del fill i primer successor pelàgic: Fàfila (o Fàvila). En cas de part múltiple, el tercer es podria dir Alfons (el primer gendre de Pelagi) o, si fos nena, Ermessenda (la segona filla pelàgica), successors de Fàfila quan el molt tòtila morí, sembla, en una cacera. Renoi, quin futur nominal més esplendorós que li espera a la monarquia espanyola! Els etimòlegs es posaran les botes.

Sembla clar que Pelai (o Pelagi) deriva de "Pelagos" (mar profund en grec), però sobre Fàfila (o Fàvila) ja hi ha més dubtes, perquè els uns el fan provenir de "Faths" (viril) i els altres de "Favs" (petit). Si tenim en compte que Felip prové del grec "Philos-hippus" (amic dels cavalls) i Letízia, tan amb zeta com amb ce, del llatí "Laetitia" (goig), és clar que un futur Pelagiet seria sens dubte un amant dels cavalls de mar. Per què, doncs, no li posen Neptú, que és un nom diví? O, en cas d'un atac de reial modèstia, perquè no trien entre Hiparc (que mana en els cavalls) com l'astrònom, Hípias (cavall) com el tirà atenenc, Hipòcrates (cavall fort) com el famós metge, Hipòdam (domador de cavalls) com l'arquitecte, o Hipòlit (cavall que arrossega per les pedres) com el fill de Teseu? Que no és grega, l'àvia? Potser és millor no temptar el destí bizigot/visigot amb un nom d'arxipèlag.

L'especulació nominal sobre aquest incert espermatozoide reial del qual tothom ja parla abans (oi?) d'arribar a destí serà tan gran l'any vinent que potser madona Letízia acabarà inventant-se un nom d'hereu a la corona. No seria la primera ni serà l'última. Sense anar més lluny, el gran Jonathan Swift es va inventar en ple segle XVIII el nom de Vanessa, en honor a una protegida seva que es deia Esther Vanhomrigh. Swift, fart d'un cognom que sembla de lateral holandès del Barça, va extirpar el "Van", li va afegir l'"Es" d'Esther i ho va completar amb un sufix corrent en anglès (sa com a Melissa): Van-es-sa. Heus ací, doncs, un nom ideal per a una futura reina d'Espanya a l'exili.

dijous, 13 de novembre de 2003

Senderisme

En el número 13 de la revista aragonesa de filologia "Alazet" (Huesca) dedicat a Ramon J. Sender, el professor José Antonio García Fernández publica el documentat article "Ramón Sender, ludolingüista" en el qual repassa la prosa senderiana (¿senderista?) quan aquesta s'endinsa en els viaranys de l'enginy verbal. Entre d'altres, García Fernández explora les especulacions verbals que l'autor aragonès fa sobre ell mateix. L'homonímia d'aquest cognom d'origen català amb un mot anglès tan usual com "sender" (qui envia, remitent) ha fet estralls. A El futuro comenzó ayer. Lecturas mosaicas, Sender escriu "Como mis lectores saben me llamo Sender —la vocal tónica es la segunda—. Pero muchos me llaman Sénder. Es más cómodo poner el acento en la primera". La confusió no li desagrada, i fins i tot la poetitza, per exemple a Libro armilar de poesía y memorias bisiestas: "Algunos me dicen Sénder/ y otros me dicen Sender,/ yo atiendo por los dos nombres/ no hay gran cosa que atender". I més endavant, encara es permet jugar-hi més: "¿Cuál es el sendero del hombre?/ Para serlo yo me falta/ —digo a mi nombre— muy poco, / sólo un cero". Naturalment, més d'una vegada el roig Sender va tastar cullerades del seu mateix xarop. Per exemple, el 15 d'agost de 1931 Giménez Caballero escrivia en un article anomenat "Robinson literario de España": "Leí hace poco un artículo de Sender en el Boletín de Cenit sobre el anarquismo en nuestra literatura que me impresionó y me gustó. Sender entiende de esto. Es un amigo. Es aragonés (por eso baila una jota entre su nombre y su apellido)".

Però el treball de García Fernández no es limita a un mer recull d'anècdotes. La intenció del professor és fer evident que la presumptament adusta prosa senderiana vibra també en la longitud d'ona de l'humorisme més transcendent. Sobretot en les obres de la sèrie de Nancy, però en general en tota la seva producció literària i periodística. La capacitat subversiva dels jocs de paraules atrau força el Sender més revolucionari, capaç de burlar-se d'Ortega a Álbum de radiografías secretas tot ponderant que en anglès els seus cognoms evoquen una "ortiga" i un "gas fecal", la qual cosa xoca amb la personalitat tan cristal·lina de l'autor d'España invertebrada. Les estratègies homofòniques conviuen amb els calembours més clàssics, alguns acròstics i una tirada especial per la isoacronímia que donarà peu a una novel·leta policiaca justament anomenada El crimen de las tres efes. Pel que sembla Sender era un amant de la dita castellana "El hombre y el oso, cuando más feo más hermoso", i la seva divisa vital era propera a la de John Wayne: "Fuerte, feo y formal", la triple F que dècades després Loquillo triaria per a un dels seus CD. Aquests tres adjectius, doncs, són les tres efes de la novel·la. García recull altres isoacronímies de la mateixa consonant fricativa, com ara la portuguesa "Fado, Fátima y Fútbol", i descobreix astorat que la F de fèmina té una gran tradició misògina en la literatura espanyola. N'hi ha prou, d'entre tots els exemples possibles, amb aquesta estrofa de Lope de Vega a La celosa de sí misma per adonar-se'n: "Esta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca".

Fort o feble, però formal, el senderisme filològic del professor José Antonio (G.) Fernández ens ofereix una visió per força nova de Ramón (J.) Sender.

dijous, 6 de novembre de 2003

Entaulats

La setmana passada vaig divulgar el desxiframent d'un vell criptograma basat en les relacions entre xifres (nombres atòmics) i lletres (símbols) que estableix la taula periòdica d'elements. L'atzar ha volgut que, abans i tot de sortir publicada la columna, m'escrigui el catedràtic d'enginyeria química Claudi Mans i Teixidó per donar-me a conèixer un fantàstic treball seu que explora el mateix territori. Mans, adscrit al departament d'Enginyeria Química i Metal·lúrgia de la Facultat de Química de la UB, ha elaborat un test de 20 preguntes basat en les ambigüitats que la taula periòdica permet generar. És un prodigi enigmístic que ja comença pel títol "Un test sobre la taula". Res a veure, però, amb la floricultura, sinó amb l'enginy verbal de caire, diguem-ne, "elemental". Una antiga cançó dels mítics Juan Pardo i Júnior ("Nos falta fe") el mena a preguntar quina malaltia tenien. Les respostes són a) Asbestosi, b) Anèmia, c) Diabetis, d) Psoriasi. La resposta correcta és la b) perquè la manca de ferro (Fe) provoca anèmia.

En ocasions, la força dels enigmes rau en l'homonímia. Com quan pregunta si "No" és un símbol químic. La resposta és sí, perquè No representa el Nobeli (102); però a la pregunta següent la qüestió es complica, quan Mans escriu "NO és una molècula, Si no..." Les quatre possibles respostes semblen extretes dels programes de determinats partits polítics: a) NO sí, Si no; b) NO no, Si sí; c) Ni Si ni NO; d) Si i NO sí. La resposta correcta és a) perquè "NO" sí que és una molècula (l'òxid nítric), però "Si" no és pas una molècula sinó un àtom (silici) "d'un element que forma estructures cristal·lines tetraèdriques com el diamant". Per reblar aquest remake químic de la comèdia "Per un sí per un no", Mans es permet la frivolitat de preguntar "Fu i Fa, són elements?". Naturalment, descartades a) Sí, b) Fu sí i c) Fa sí, la resposta és d) Ni Fu ni Fa. Una altra sorpresa elemental: "Quina és la interjecció més bàsica?", demana Mans. Les alternatives són quatre: "Ah!, Au!, OH! i Bah!" Potser la hac majúscula ja ens hauria de fer sospitar, però la impecable resposta es fonamenta en el sentit químic del terme "bàsic": "La basicitat va lligada, en les solucions aquoses, a una alta concentració d'ions hidroxil OH". En una altra pregunta se'ns demana el nom d'un cantant italià amb bona química al cognom i hem de descobrir el gran Nicola (de Bari) d'entre els Domenico (Modugno?), Luciano (Pavarotti?) i Adriano (Celentano?). Al solucionari l'autor ens informa que el nom de l'element "bari" significa "pesat", la qual cosa no resulta gaire afalagador per a un cantant de música lleugera, tot i que "no té res a veure amb el nom de la ciutat de Bari, a la Puglia", el patró de la qual és sant Nicolau. Un últim exemple. Un home va al metge i li pregunta si ha de prendre res per prevenir l'osteoporosi. La resposta del metge és: ¿a) No!, b) Sí!, c) Ca!, d) Au, va!? "És ben conegut que l'osteoporosi està associada a un dèficil de Calci (Ca)", ens informa l'autor al solucionari.

El test verboquímic del catedràtic Claudi Mans demostra que no només els crucigramistes fem servir els elements químics. Un cop entaulades, les empíriques ciències i les equívoques lletres tenen més bona química del que pot semblar.