Pelai (o Pelagi)

Avui, diada del 20-N, no cal ni tenir vel·leïtats republicanes per adonar-se de la intenció d'un simple comentari casual de madona Letízia sobre les virtuts d'un nom com Pelai (o Pelagi) per a un futur aspirant al tron espanyol. Si les primeres paraules del príncep Felip van constatar que la seva letífica unió (no confondre pas "letífica" amb "letífera") garanteix la continuïtat de la dinastia borbònica, el mer esment de Pelai ens aboca al principi dels temps de l'imaginari nacional espanyol. Perquè Pelai (o Pelagi) fou en ple segle VIII el primer rei d'Astúries i, segons la historiografia oficial que alena la hispana raça, transformà els visigots directament en espanyols. Si per un voler dels déus, o d'algun deixeble d'en Dexeus, el primer embaràs reial de la parella de moda comporta una viril bessonada, passaran pel cap baix tres coses rellevants:

1) que es tornaran a plantejar la reforma de la Constitució per especificar si la sobirania pot ser compartida/compartimentada entre bessons (¿trigèmins, quadrigèmins...?), o si, per contra, tota l'herència ha de ser per al bessó gran; i si és així, qui és el gran?, el que surt primer de la reial placenta o l'últim dels altres? 2) si els bessons comparteixen placenta perquè són bivitel·lins caldrà assumir que també són bizigots (homofònicament, visigots), i en conseqüència tornem al context prepelàgic de Wamba o Witiza i es podria revisar la noció de l'Espanya una. I 3) si el primer bessó és guardonat amb el nom de Pelai (o Pelagi), el segon tindrà molts números de prendre el nom del fill i primer successor pelàgic: Fàfila (o Fàvila). En cas de part múltiple, el tercer es podria dir Alfons (el primer gendre de Pelagi) o, si fos nena, Ermessenda (la segona filla pelàgica), successors de Fàfila quan el molt tòtila morí, sembla, en una cacera. Renoi, quin futur nominal més esplendorós que li espera a la monarquia espanyola! Els etimòlegs es posaran les botes.

Sembla clar que Pelai (o Pelagi) deriva de "Pelagos" (mar profund en grec), però sobre Fàfila (o Fàvila) ja hi ha més dubtes, perquè els uns el fan provenir de "Faths" (viril) i els altres de "Favs" (petit). Si tenim en compte que Felip prové del grec "Philos-hippus" (amic dels cavalls) i Letízia, tan amb zeta com amb ce, del llatí "Laetitia" (goig), és clar que un futur Pelagiet seria sens dubte un amant dels cavalls de mar. Per què, doncs, no li posen Neptú, que és un nom diví? O, en cas d'un atac de reial modèstia, perquè no trien entre Hiparc (que mana en els cavalls) com l'astrònom, Hípias (cavall) com el tirà atenenc, Hipòcrates (cavall fort) com el famós metge, Hipòdam (domador de cavalls) com l'arquitecte, o Hipòlit (cavall que arrossega per les pedres) com el fill de Teseu? Que no és grega, l'àvia? Potser és millor no temptar el destí bizigot/visigot amb un nom d'arxipèlag.

L'especulació nominal sobre aquest incert espermatozoide reial del qual tothom ja parla abans (oi?) d'arribar a destí serà tan gran l'any vinent que potser madona Letízia acabarà inventant-se un nom d'hereu a la corona. No seria la primera ni serà l'última. Sense anar més lluny, el gran Jonathan Swift es va inventar en ple segle XVIII el nom de Vanessa, en honor a una protegida seva que es deia Esther Vanhomrigh. Swift, fart d'un cognom que sembla de lateral holandès del Barça, va extirpar el "Van", li va afegir l'"Es" d'Esther i ho va completar amb un sufix corrent en anglès (sa com a Melissa): Van-es-sa. Heus ací, doncs, un nom ideal per a una futura reina d'Espanya a l'exili.