La utilitat dels bifronts

Com és ben sabut, tenir dues cares és tan útil com perillós. Útil perquè permet duplicar personalitats. Perillós perquè trenca la identitat, per més equidistància que hi posis pel mig. No parlem de política, sinó de Janus, la divinitat de les dues cares. En la tradició francesa, els mots que admeten una doble lectura com ara Roma/Amor són coneguts com els "mots de Janus". En català en diem "bifronts", per mímesi de la tradició italiana, tot i que un autor com Rossend Serra i Pagès, mestre de Joan Amades, en 1916 els anomenava "bifacis". Sigui bifront, sigui bifaç, el mot que torna diferent de com va presenta un interès superior als previsibles palíndroms: cuc, radar, anilina. Amb els bifronts no saps mai què hi trobaràs. Per exemple, l'admirat Jordi Llovet va descobrir que el seu bon amic Enrique Vila-Matas ocultava un bifront inquietant. Llegint del revés E. Vila-Matas, el professor va topar amb la frase "Satam alive" ("Satanàs viu" en anglès), la qual cosa entusiasmà de tal manera l'autor d'"El mal de Montano" (guardonat ara a França amb el prestigiós premi Mèdici) que va decidir incloure-ho en un dels seus llibres més celebrats. Així, a "Suicidios ejemplares" Vila-Matas fa que un personatge anomenat Satam Alive decideixi matar-se (de riure) pel dràstic mètode de les pessigolles.

Qui investiga els orígens d'aquest curiós artifici de les paraules amb doble cara acaba topant amb un exemple canònic que Ciceró va camuflar en un escrit a un amic: "Legendo metulas imitabere cancrum" —si llegeixes a la manera dels crancs "metulas" et saludaré (salutem)—. Hi ha bifronts inesperats, com el que s'oculta en el nom del club de fubol Logroñés (señor gol) i d'altres més elaborats, com a la frase "Apareixia afer amoral", que admet una lectura inversa molt més nutritiva: "L'aroma refà; així era pa". Però més enllà de les possibilitats criptogràfiques de l'artifici, la seva simplicitat ha inspirat molts autors a fer-ne un ús literari a l'hora d'inventar noms propis, sobretot si són topònims, com en el celebèrrim cas de la Sinera espriuana, nascuda del capgirament d'Arenys. Per exemple, en el volum "Essa Efa" —recull de narracions de ciència ficció del col·lectiu literari Ofèlia Dracs— hi ha un conte que fa un ús massiu del bifront per generar noms propis. Es diu "Rellós 2084" i ja d'entrada, el Rellós del títol correspon, amb l'accent inclòs, a Sóller. També Mallorca s'anomena "Acrollam" i l'escriptora Margarida Aritzeta hi surt com "Atetzira", en un bifront imperfecte que manté l'ordre del dígraf "tz" en pro de la pronunciabilitat del nou nom.

Anys després, el narrador osonenc Jordi Puntí va recuperar l'artifici amb perspicàcia. En el primer conte ("Un incendi") del seu primer llibre "Pell d'armadillo", els dos protagonistes llueixen noms d'aigua mineral —Evian i Perrier—, però naturalment el més "naïve" dels dos és l'Evian. El penúltim usuari dels bifronts en la nostra literatura és Albert Sànchez Piñol. En la seva exitosa novel·la "La pell freda" Sànchez Piñol s'empesca una raça d'humanoides amfibis certament esgarrifosos: els citauca. Els dos habitants de l'illa on passa la totalitat de l'obra piñolesca també els anomenen granotots, perquè cada nit sorgeixen amenaçadors de l'aigua. Tot i això, conviuen —carnalment— amb una femella citauca que duu un nom prou evocador: Aneris. Naturalment, els citauca viuen en un món "aquàtic", i la promíscua Aneris canta com una "sirena". ¿On deu ser el cementiri d'Aneris?