dijous, 24 de setembre del 1998

Mercenaris

Els noms de persona són una font inesgotable de joc lingüístic. Permeten exemplificar la majoria de mecanismes enigmístics des d'una òptica popular. La gent poc lletraferida reté amb més dificultat l'impagable ouaire pentavocàlic que no pas la deliciosa Julia Roberts (qui, entre d'altres encants, també llueix les cinc vocals). Potser per això l'anagrama més practicat ha estat sempre l'onomàntic, capaç d'extreure un sentit ocult al nom de les persones (Salvador Dalí: Avida Dollars; Espinás: Sapiens). Avui, però, volem proposar els lectors de l'AVUI que busquin al diccionari noms de pila camuflats entre els noms comuns, talment mercenaris del sentit. Prenem la inspiració de la diada barcelonina de la Mare de Déu de la "Mercè" ("benefici graciós, acte de benvolença, de misericòrdia, envers algú") i l'estenem a tots els noms de persona que poden ser desnaturalitzats en una conversa corrent.
Naturalment, n'hi ha de més o menys directes, com ara Blanca, Dolors, Soledat, Roser, Salvador o Pau, que segurament no s'allunyen gaire de les intencions semàntiques de l'onomateta de torn. Són els noms mercenaris menys valuosos, és clar, tot i que en aquesta batalla el valor no es mesura d'una manera numèrica, sinó que és un afer més subjectiu. Si coneixeu cap Quim i voleu perdre'l ràpidament de vista, digueu-li que és la "massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica". Si, per contra, voleu desempallegar-vos d'una Clara, deixeu-li anar que és una "matèria albuminosa transparent que, en solució col·loidal, volta el rovell de l'ou". Les reaccions seran fulminants, perquè segurament pensaran que els acabeu de fer un "miquel" ("refús, retret, menyspreu, desdeny, etc, inesperat i desagradable, mortificador, humiliant"). Com es pot apreciar, els lexicògrafs defineixen l'arcangèlic Miquel amb una gran profusió de sinònims, però l'expressió" donar o rebre un miquel" vol dir, malgrat la Lucía Bosé, "fer un lleig".
Veure l'aura de na Laura mentre me'n ric, de l'Enric, encetaria una nova via mercenària open, més tendent a la homofonia, que fins i tot admetria variants com ara l'Elvira que albira l'horitzó. Però un dels àmbits mercenaris més ortodoxos és l'evangèlic. Tres dels quatre evangelistes ho són, i en relació a l'apocalíptic quart encara trobem al diccionari l'adjectiu "joànic -a: relatiu o pertanyent a l'Evangeli de Joan". Pel que fa a Marc, la seva polisèmia (alemany, incomparable, d'una porta...) el fa molt atractiu. Lluc pot ser botànic ("rebrot que treu una planta") o brillant ("bon encert, agudesa mental per a llucar"). Finalment, què podem dir del sanguinolent missatge mercenari de "Mateu" sense caure en la irreverència?
Els millors mercenaris són, com Mateu, homònims de formes no substantives que s'allunyen de l'ortodòxia etimològica. Així, si coneixem cap Lluís podrem tractar-lo de subjuntiu sense cap mena de mania. I si no li agrada, Guillem. Envieu els vostres mercenaris a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.

dijous, 17 de setembre del 1998

Aku Aku

L'estiu altera els sentits. La gent s'aireja, viatja, es refugia en nous paisatges per simular que fuig de la vida normal. I després torna amb l'únic objectiu d'explicar-nos-ho. Una vegada i una altra. Com si res. El número 39 de "Semagames" —publicació especialitzada en jocs de paraules— recull un llistat d'expressions tahitianes signat per Josep Maria Albaigès. Albaigès, col·leccionista contumaç de rareses lingüístiques, ens fa saber que arran d'un recent viatge a la Polinèsia va descobrir com la repetició d'un terme era una pràctica lingüística habitual entre els natius, sobretot per reforçar-ne el sentit. És allò de prendre un cafè cafè.
De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.
El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.
Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!

dijous, 10 de setembre del 1998

Primícia musical

Llorenç Balsach és un dels compositors catalans actuals de més anomenada. Segons el musicòleg Jesús Lladó, que analitza una obra seva a l'últim número de la publicació sobre palíndroms "Semagames", l'obra de Balsach ha estat interpretada a la majoria de països europeus així com als Estats Units, Mèxic, Cuba, Austràlia, Rússia i Ucraïna. Recentment Llorenç Balsach va ser convidar a donar a conèixer una obra seva a La Fenice de Venècia en un concert dedicat a cinc compositors joves europeus. A més, ha estat un dels pioners en la investigació musical i musicològica amb ordinadors, realitzant reconeguts programes d'anàlisi harmònica i notació musical. La projecció musical de Balsach realça la importància extraenigmística d'una de les seves últimes obres —"Tres palíndroms per a cor"—, que és la que Lladó analitza en el butlletí del Club Palindròmic Internacional "Semagames".
A diferència d'altres peces de partitura capicua signades per Bach, Hindemith, Mestrino o Scheidt que han estat prèviament analitzades per Lladó, l'obra de Balsach musica tres palíndroms lingüístics. Lladó va topar amb la peça al catàleg de partitures de l'editorial catalana La mà de Guido i es va adonar, sorprès, que les tres frases capicua que havia musicat Balsach formaven part del fons que els descendents del palindromista Carles Mani van llegar al Club Palindròmic Internacional. El de la primera peça sembla dedicat als supervivents de la dictadura argentina i fa: "Argentina, la lluna anul·la la nit negra"; la segona peça musica una mena de telegrama surreal i palindròmic: "Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara"; finalment el tercer dels "Tres palíndroms per a cor" de Balsach musica un capicua digne dels Expedients X: "Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà". És imprescindible que Torí (o Torino) aparegui en la seva grafia castellanitzada perquè l'invent funcioni.
La troballa del musicòleg Jesús Lladó és una modesta primícia per al món de l'enigmística i completa la tasca sostinguda d'aquest col·leccionista de palíndroms musicals de tots els temps. Fins ara Lladó ha anat publicant documentats articles a "Semagames" sobre peces de música retrògrada d'índole diversa. Ara, per il·lustrar la troballa de Balsach, ha reunit tots els seus textos en un didàctic article que inclou informació sobre els cànons cancrizans de Samuel Scheidt (1587-1654), diverses peces de Bach, duets bifronts del violinista italià del segle XVIII Nicola Mestrino i de Wolfgang Amadeus Mozart, peces capicua de Tobia Gorrio (pseudònim anagramàtic del padovès Arrigo Boito: 1842-1918) i finalment l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963).
Aquest documentat text, juntament amb la imatge de les partitures dels "Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach, ja són accessibles per Internet al catàleg de l'editorial electrònica "Llibres del Mail" (http://www.partal.com/vademecum/cat/llibres/index.htm ).