dijous, 12 de juliol de 2007

Aniversari feliç

Avui fa divuit anys que David Castillo em va fitxar per escriure en aquest suplement. Després d’un parell de ressenyes, el 13 d’agost de 1989 va sortir la primera columna d’enigmística, un camp abonat a l’especulació verbal que resultava gairebé inèdit en la nostra premsa. Jo havia previst que la secció es digués “A redós de l’Esfinx”, atenent la importància cabdal de l’enigma edípic, i que “Enigmística” fos el títol del primer article, però afortunadament al diari van tenir prou nas periodístic i ho van intercanviar. La idea era fer-ne una sèrie de dotze, perquè semblava que era un camp molt específic que no donaria per gaire més. Quan ja portava vint setmanes parlant de fenòmens diversos relacionats amb l’enginy verbal, Castillo va decidir deixar de numerar-los. I així hem anat tirant divuit anys, fins al número vuit-cents divuit que implica la majoria d’edat. Vaig importar el terme enigmística d’Itàlia. Per aquí només l’havien fet anar els folkloristes Serra i Boldú o Amades per parlar d’endevinalles i xarades. Quan em documentava per escriure Verbàlia (Empúries, 2000), vaig topar amb una sèrie d’articles de Rossend Serra i Pagès publicats al setmanari "La Veu Comarcal" de Ripoll en quinze entregues des del 3 de juny de 1916 en endavant. Aquests articles sobre "Jocs d'Esperit" —"creiem millor aquest nom que no pas el d'Enigmística com alguns autors els anomenen", arrenca el primer dia— conté un resum essencial del que era la ciència (o l'art) enigmística italiana en aquella segona dècada del segle XX. La connexió italiana, doncs, és clau en la codificació dels jocs de paraules.
A primers dels noranta Quim Monzó em va posar sobre la pista d’un columnista italià anomenat Stefano Bartezzaghi. Aquest ludolingüista, fill del crucigramista més cèlebre de La Settimana Enigmistica i deixeble universitari d’Umberto Eco, feia un article setmanal al suplement de llibres de La Stampa molt semblant als meus d’enigmística aquí a l’Avui. La secció de Bartezzaghi es deia La posta in gioco i acabava sempre amb una petició. M’hi vaig posar en contacte de seguida. Bartezzaghi proposava un joc de paraules i en demanava d’anàlegs. Encara ho fa, tot i que ara des de La Reppublica digital amb el nom de Lessico e nuvole. Tot i l’ombra inevitable de l’espavilat que pretén escriure de gorra, vaig trobar que era una bona idea i que valia la pena imitar-la. Fins llavors, de tant en tant rebia cartes amb alguna aportació interessant. La primera columna d’enigmística de 1993 ja demanava aportacions als lectors. Es deia “Bananarama” (el nom d’un grup musical més aviat kitch) i sol·licitava textos escrits amb paraules que presentessin una alternança perfecta de consonants i vocals, com ara banana. La resposta va ser espectacular. Van arribar més de trenta cartes al diari, algunes amb textos prou interessants com per suscitar nous articles sobre el tema. Durant els anys següents em vaig acostumar a fer propostes com aquesta cada quatre o cinc setmanes. Un nombre notable de lectors van atendre la meva crida. Mitja dotzena d’aquells corresponsals ocasionals són avui reconeguts narradors i poetes. Molts dels exemples que vaig reproduir a Verbàlia, degudament acreditats, provenen d’aquestes cartes. Després ho vaig anar abandonant. Des del 20/02/2002 aquesta interacció induïda ha quedat circumscrita al portal trilingüe verbalia.com, que elaboro amb Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Cada setmana llancem una proposta i les aportacions dels lectors queden visibles en un fòrum públic. Les peticions de col·laboració van desaparèixer dels meus articles. Els fills es fan grans, evolucionen i s’emancipen. La vida és canvi. Mutació i permutació. El divuitè aniversari és sempre un dels més feliços.

dijous, 14 de juny de 2007

Sales Manager

Dies feliços a la presó (Empúries) de Martí Sales i Sariola conté seixanta-cinc texticles que podrien ser apunts de blog, pròlegs de llibre en blanc o epílegs d’esborrany. El primer, una espècie de pròleg de pròlegs, mostra l’adscripció joiosa de l’autor a uns fils —més embullats que no pas endreçats per ordits i trames— que s’entortolliguen per les branques de l’arbre genealògic dels Sales fins formar una heterodoxa tradició familiar. Dues branques enrere emergeix la colossal figura de Joan Sales, editor de Rodoreda o Villalonga i autor de l’excel·lent novel·lassa, ara reeditada, Incerta Glòria. En la branca següent hi ha més escriptors: Francesc Sales, el pare de Martí, i Pepe Sales, els poemes del qual hem sentit tantes vegades en les veus de Víctor Obiols o Albert Pla. El jove Martí (1979) comparteix generació (i projectes) amb Josep Pedrals, Gerard Altaió o Eduard Escoffet. Ja havia publicat un primer llibre de poemes —Huckleberry Finn (Moll, 2005)— i ara reincideix amb un seguit de tempteigs textuals que es valen de la narrativitat per assolir el lirisme, que exploren la truculència i que, en ocasions, freguen l’aforisme. “Hi ha una infància al número 338 del carrer Muntaner (...) Hi ha de tot, i de fet, no hi ha res. Res de res. Tret dels mots. Mots a betzef...” Hi ha molta efervescència, molta bromera i una certa consciència dels perills que l’amenacen: “La verborrea és el vòmit del discurs, doll de lletres per fer fre, vestigis del jo que reconstrueixes en va recorrent el temps a la inversa de la societat”. Però també hi ha troballes que permeten albirar l’escriptura de tots els llibres que Martí Sales ja ha escrit en somnis. Res d’ordinari no li és aliè. “Aconseguiré que el taxista s’aturi aquí i no més enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura”. Cap referent no l’incomoda: “Repiquen els coberts, i a totes les cases, a tots els pisos, sempre hi ha algú que arriba. El Telenotícies, de fons, sincronitza les llars...” La inquietud dels nens que es van camuflar per aquí per allà tot jugant a fet-i-amagar i mai no han estat trobats s’escampa per la resta del llibre. Romanen amagats, com moltes coses que es diuen i no es diuen, com els escuradents, l’eclipsi, els tiberis i els viatges, els suïcidis i les escenes de llit. Si Martí Sales aconsegueix alejar prou alçarà el vol. D’alè, prou que en té. Pel cap baix, coneix les lleis del moviment: “La llengua ha de dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s’esllanguirà i morirà”.

dijous, 7 de juny de 2007

a) Noi, Comes emociona

b) Un dels plaers més immensos que pot tenir el lector català d’avui és trobar una bona novel·la d’un autor que encara no ha fet trenta anys; c) El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes (1980), fa honor al seu títol; d) El jove noble mallorquí que la protagonitza fa del plaer la seva fita; e) Està situada a la Mallorca d’ara però l’estil aconsegueix una atemporalitat tan marcada que el relat gairebé abasta l’adverbi sempre; f) Comença descrivint morosament l’historiat entorn familiar del personatge; g) Deixa les aigües tan encalmades que l’estrèpit és fenomenal quan hi llança una pedra en forma de confessió; h) Un vell pixatinters corsecat pel càncer detalla als seus companys de feina com ha viscut de forma hedonista; i) L’entrada en societat del jove de casa bona es regirà pels ressons d’aquesta pedrada; j) Comes es val d’una aparició efímera de Felip de Borbó per etzibar-nos un retrat poc pietós de la burgesia mallorquina; k) L’argument no compta gaire, però les incursions del jove en les cuites del desig tenen una força narrativa extraordinària; l) Eros i Tànatos a dojo, sense hipèrboles ni pal·liatius; m) Agudes aproximacions a la insatisfacció; n) Pare prepotent, amb dues mantingudes a l’illa i molta vida peninsular; o) Mare entotsolada, al caire de forçar l’Èdip; p) La navegació pels camins del plaer esdevé deriva; q) “Sóc pèssim davant tot el que impliqui fer plans i executar-los. Sobretot a la vida, on el rival, moltes vegades, són les mateixes lleis que regeixen el joc (...) semblen ordides per un conspirador que no només ignora la fi que persegueix, sinó que també a vegades s’entusiasma amb tot allò que fa impossible la victòria”; r) Aquí hi ha una tradició indefugible i influències diverses: Villalonga, Porcel, Puig... s) Potser una mica de Galmés o Palol o Alzamora... t) Però sobretot hi ha una veu nova; u) També hi ha un Nito que recorda el company del narrador a l’inquietant conte “La escuela de noche” de Cortázar; v) O Shakespeare en estat pur (“Res de violent és perdurable: ni el plaer ni la pena.”); w) I una versió brutal de l’enigma bíblic de Samsó (“del devorador en va sorgir menjar, i del fort en va sorgir dolcesa”) canviant el lleó per una polla en una fel·lació que signaria Dalila; x) Hi ha una llengua d’ampli espectre, sense concessions ni floritures; y) Com la rondalla monosil·làbica que els explica un avi: z) “Sóc vell, sóc lleig, sóc coix, sóc nan, sóc tort, (...) Tinc ulls de moix, tinc dents de ca, es front d’un dit, el nas d’un pam (...) No tinc ni drets, ni béns ni art. Ni sou del rei, i per lo tant, puc dir que sóc un mort de fam. I amb tot i més, que pa per alt, tinc dins mon pit, un cor molt gran!” a-z) Ara noi, Comes emocionarà.

dijous, 31 de maig de 2007

El nostre BB

El món multimediàtic que ens envolta ha arribat a tal punt de desgavell que potser convindria començar a recuperar les gatades d’en Pitarra per poder-les comparar amb les que ens arriben diàriament per tele, bar i ràdio. És clar que, ja posats, millor rellegim també l’ínclit suecà Josep Bernat i Baldoví, que ha passat a la història per motius tan inconfessables com ser l’autor dels primers llibrets de falla (1855) i parir el sainet satíricopornogràfic El Virgo de Vicenteta. Ara que els amants de la modernor publicitària es dediquen a premiar campanyes com la que MTV va llançar subreptíciament per YouTube amb la cançó “Amo a Laura”, l’obra de Bernat i Baldoví podria rebre relectures insospitades. Qui es resistiria a anar a veure una paròdia del Tenorio de Zorrilla que es diu L’Agüelo Pollastre? ¿I què me’n diuen de campanyes publicitàries basades en els arguments d’obres de BB com El Rei moro de Granada, Un fandanguet en Paiporta, Pasqualo i Vicenteta, Qui no té la vespra no té la festa, La tertúlia de Colau, El parlar bé no costa un patxo o Qui tinga cucs que pele fulla? En 1997 l’editorial Afers va tenir la humorada de publicar les obres completes de BB en vuit volums. Dues dècades abans, en 1979, el director valencià Vicent Escrivà va fer una versió cinematografica de l’obra més popular de BB: El Virgo. Feia de Vicenteta l’actriu italiana Maria Rosaria Omaggio, a qui recordo de La lozana andaluza del mateix Escrivà i potser fins i tot d’algun interessant reportatge al Playboy L’Omaggio hi treballava al costat de Pepe Sancho, Antonio Ferrandis, Josep Maria Angelat o Queta Claver. Diuen els estudiosos valencians que els escrits de BB són els d’un autor escèptic amb les institucions administratives de l’època i que si els seus sainets van ser tan i tan populars és perquè connectaven amb els problemes econòmics que patia el camp valencià a la primeria del segle XIX. El cert és que BB no es va limitar als sainets agroeròtics, a les paròdies (de Zorrilla o Calderón de la Barca) i al gènere religiós dels miracles. També va escriure en setmanaris com La Donsaina o El Tabalet. Fa anys l’amic Emili Payà em va enviar un poema en el que BB, a qui imaginem poc donat a la reflexió metalingüística, mostrava la seva sensibilitat verbívora. El va publicar a La Donsaina el 8 de desembre de 1844 sota el pseudònim de El Sueco: “Gramàtica Parda. Ortografía de Sento Beseroles. Regles que no marren”. Fa aixina: “Si sopla el vent de llevant/ Si la tremontana asoma/ Y si els núbols tens damunt/ Mira así totes en chunt/ Les regles de ortografía/ Que fan posar hui en lo día:/ Interrogant, coma y punt”.

dijous, 24 de maig de 2007

Laberint targarí

Pels volts de Sant Jordi a Tàrrega van emplaçar un laberint poètic de Xavier García, l’autor de Biografies de carrers i Pedrolianes. El seu laberint ha estat emplaçat en el sentit recte del terme (designar el lloc que ha d’ocupar) però també en un de derivat, perquè el lloc és una plaça. El paviment de la remodelada plaça dels Àlbers forma un laberint en forma de triangle isòsceles que presenta vuit locucions de dos mots i un insecte estampat al centre del triangle. Tot plegat, vist des de dalt, sembla un arbre de Nadal. Mentre hi caminen els passejants poden elaborar un vers en cada trajecte. L’Ajuntament també n’ha editat una plaquet, que fa la número 13 dels Plecs Natan, just darrere del poema “Cavalls” de Pere Rovira (12). En aquest plec, que duu per títol “Claus de laberint”, hi retrobem el disseny triangular i els nou missatges combinables: 1) d’anada; 2) o inici; 3) i fi; 4) de tornada; 5) o trajecte; 6) de pas; 7) al mig; 8) del centre; 9) un insecte. García ens proposa “algunes combinacions per jugar i saltar” i les anomena “lectures anastròfiques”. 1+5+4, per exemple, faria un viatge fallit al centre del laberint: “d’anada o trajecte de tornada”. 5+6+7+8+(9), en canvi, ens hi conduiria així: “o trajecte de pas al mig del centre: un insecte”. Les combinacions són tantes que García només en proposa una quinzena i ho deixa obert amb tota una declaració d’intencions: ...ad ingenium. L’enginy era tingut al Barroc com una gran virtut i els laberints poètics en van ser el seu exponent màxim. En certa mesura provenen del technopaegnion grec (joc d’art) iniciat a Alexandria per Teòcrit, en el qual el text forma una figura, però també passen pels multiacròstics religiosos com aquell famós “en forma de labirinto” que el Rector de Vallfogona dedicà a santa Teresa de Jesús i entronquen amb la tradició cal·ligramàtica d’Apollinaire que fa més visual la poesia. La proposta de Xavier García comparteix dimensió arquitectònica amb alguns laberints en terres de temples. Paolo Santarcangeli, al seu llibre clàssic sobre laberints, parla dels verbals que es van trobar en 1843 al terra de l’antiga església cristiana de Saint Reparatus d’Orléansville, a l’Algèria llavors francesa. Després de transitar pel laberint s'arribava a la zona de la salvació com qui arriba al centre d'un joc de l’oca. Allà, sota un rosetó amb la inscripció SEMPER PAX s'estenia una prodigiosa sopa de lletres que permetia llegir en tots els sentits possibles el nom de la presumpta garant de la salvació promesa: SANCTA ECCLESIA. A Tàrrega el Minotaure és un insecte, l’església esdevé plaça i la salvació ve AD INGENIUM.

dilluns, 21 de maig de 2007

Diabòlic

Ambrose Bierce va ser periodista, crític i autor de relats curts que no deixaven mai indiferent ningú. Una espècie de Borat del segle XIX. A finals dels vuitanta Eumo en va publicar el recull Faules fantàstiques en traducció de Jordi Arbonès. Potser el llibre més conegut de Bierce és The Devil’s Dictionary (el diccionari del diable), on recull el seu càustic pensament. Les entrades havien estat publicades als diaris des de 1881. L’any 1906 va aplegar les que cobrien de la A a la L en un volumet molt popular anomenat The Cynic’s Word Book i el 1911 ja van sortir totes a les obres completes. Dos anys després Bierce, que havia nascut a Ohio en 1842, se’n va anar al Mèxic revolucionari i ja no se’n va saber res més. La seva causticitat l’havia portat a ser temut, odiat i imitat. Fóra bo que algú (¿Salvador Sostres?) s’atrevís a traduir aquest diccionari al català. En espanyol en circulen diverses traduccions, per exemple a Valdemar, Cátedra o Galaxia Gutenberg, totes diferents. Per capir l’abast de la feresa de Bierce el millor és llegir algunes de les seves definicions, començant per “diccionari: malèvol artefacte literari que impedeix l’evolució del llenguatge i el transforma en una cosa dura i rígida; tanmateix, aquest diccionari és una eina d’allò més útil”. Lògicament, una de les estratègies de Bierce és la glorificació del (seu) jo. Llegim què diu del mot “egotista: una persona de gust molt limitat, més interessada en ella mateixa que no pas en mi”. La seva aproximació a la condició humana és devastadora. Només cal llegir definicions com les de “fidelitat” (una virtut peculiar d’aquells que són a punt de ser traïts), “futur” (aquell període de temps en el qual els afers prosperen, els amics són lleials i la felicitat està assegurada), “diplomàcia” (l’art patriòtic de mentir pel propi país) o “immigrant” (persona curta de gambals que es pensa que un país és millor que un altre). Bierce afegeix poemes satírics i cites a les definicions, però també excel·leix en el regat curt, com quan per definir “impunitat” es limita a escriure “riquesa”. En general, s’interessa només per subvertir l’àmbit semàntic, però en alguna ocasió reflexiona formalment sobre els mots que defineix, com quan fa notar que “art” és anagrama de rat (rata) o quan explora l’homonímia interlingüística de “belladonna: en italià, una senyora bonica; en anglès un verí mortal. Un bon exemple de la identitat essencial d’ambdues llengües”. Llegir Bierce provoca el plaer llibertari que sempre emana dels heterodoxos, i el plaer, segons Bierce, és “la forma menys odiosa de desànim”.

dijous, 17 de maig de 2007

Cussà totplegat

El berguedà Jordi Cussà va debutar amb una bona primera novel·la: Cavalls salvatges (Columna, 2000). Hi demostrava un innegable talent per retratar el món de la droga sense la retòrica cinematogràfica habitual. Set anys i cinc novel·les després acaba de publicar Clara i les ombres (Empúries, 2007), una novel·la rodona que ressegueix la gira d’un grup de gòspel de Lousiana per Catalunya des dels ulls del pianista català que cobreix la baixa del titular. El plantejament és senzill: un pianista que té problemes amb l’alcohol (Fabià), una promotora de concerts amb qui havia estat embolicat i de qui encara està enamorat (Clara), una cinquantena de cantants negres (dirigits pel mestre Moon) i una gira pel Principat. Amb aquests elements Cussà aconsegueix bastir una notable novel·la moral, plena d’episodis memorables i personatges vius que pul·lulen pel nostre país de concert en concert. Hi sobresurt el ritme narratiu, perfectament acoblat a la banda sonora que el lector farà bé de procurar-se a partir del variat repertori del grup de gòspel. El registre de llengua que basteix Cussà per retratar el dia a dia de la gira des de la veu del narrador és excel·lent. Un col·loquialisme genuí que llisca molt bé. Un dels recursos més eficaços que fa anar és la fusió verbal d’algunes locucions habituals, en la tradició dels mots valisa (o maleta o portmanteau) que va teoritzar Lewis Carroll. Potser imbuït pels medley que sovint toca, el narrador de Cussà pren “cafemllet”, “gots migplens”, “pamtomàquet” i “padefetge”, s’acomiada amb un “finsdemà”, mormola “sígràcies” i opta pel “perxò”. L’ús del recurs, que acaba sent un estilema, no és gens indiscriminat. Cussà ajunta locucions que solem pronunciar de cop, com “totplegat”, “copdecap”, “contracostum” o “filldeputa”, però també estén l’estratègia a d’altres frases. Totplegat (sic), fa més àgil el relat del pianista, però també permet que el lector sintonitzi amb el pensament del narrador. Reforça la idea de desconcert que aclapara el concertista —“explicant-me noséquè d’una trucada”, “que vingués noséqui a fer noséquè”, “no en tinc nidea de què té”, “d’emoció, d’alegria, de quèséjo”— i en remarca el to moral: “va llargar-me la dreta comdéumana”, “sobretotsobretot, que no es morís ara d’un atac de malallet”, “el tinent malabava i el detingut quasiculpable”, “malabava pura, però així va el món”. Molts d’aquests nous compostos tenen anàlegs sacionats pel diccionari —malànima, maldecap, malentès—, de manera que l’aposta és per la vitalitat d’una llengua capaç de generar compostos genuïns (“Comilfaut”). Altrament, ens en sortirem, com un sergent nord-català a la novel·la, “cuaentrecames”.

dijous, 10 de maig de 2007

Stoppard non stop

Tom Stoppard és un dels dramaturgs anglesos amb més projecció. Va aconseguir el seu primer gran èxit internacional amb Rosencratz i Guildenstern són morts (1967), una comèdia protagonitzada per dos personatges secundaris de Hamlet que ell mateix portaria al cinema l’any 1990. Les seves incursions en el món del guionatge cinematogràfic inclouen títols tan coneguts com L’imperi del sol (1987) amb Spielberg, l’adaptació de La casa Rússia (1990) de Le Carré o Shakespeare in love (1998). El seu teatre no s’ha prodigat gaire pels nostres escenaris, però ara estem d’enhorabona, perquè podem veure Arcàdia (1993) a la Sala Petita del TNC, dirigida per Ramon Simó. Arcàdia és considerada una de les seves millors obres. Som a Sidley Park, una casa de camp anglesa. L’acció va i ve de 1809 a l’actualitat i viceversa sense sortir mai de la sala d’estar, en un canvi d’època instantani que dóna al temps el valor de quarta dimensió. Passem dels fets que envolten la reconstrucció del jardí de la casa a la reconstrucció dels fets que proven de fer-ne uns estudiosos un segle més tard, amb la figura de Lord Byron de fons. És una peça rodona, en la qual les idees i les emocions conviuen d’una manera virtuosa. Stoppard aconsegueix que totes les discussions teòriques que interessen els seus personatges tinguin un correlat emocional de gran força escènica, tot plegat en un llenguatge molt ric i carregat de dobles sentits. Traduir-lo al català ha estat una d’aquelles dolces tortures que et fan comprendre a fons la famosa novel·la de Leopold Sacher-Masoch que va suscitar el terme masoquisme. Stoppard és un virtuós del joc verbal que s’acull a la tradició shakespeariana. Ja el 1979 havia escrit dues obres complementàries en aquesta línia: Dogg’s Hamlet i Cahoot’s Macbeth. A la primera trobem que els actors parlen un llenguatge anomenat Dogg. El Dogg conté paraules de l’anglès corrent però amb significats totalment diferents dels que els assignen els parlants anglesos. L’escena presenta tres estudiants no angloparlants que assagen una representació de Hamlet en anglès, és a dir, en una llengua totalment estrangera per a ells. Normalment en la mateixa funció també es representa Cahoot’s Macbeth: una versió reduïda de Macbeth feta davant els ulls escrutadors d’un policia secreta, el qual sospita que els actors són subversius que lluiten contra l’Estat. Per acabar-ho d’embolicar, Dogg’s Hamlet també conté una escena de quinze minuts de durada anomenada 15 minute Hamlet. És, en efecte, l’obra sencera de Shakespeare abreujada en quinze minuts i tot sovint es representa en funcions independents. No us perdeu aquesta Arcàdia.

dijous, 3 de maig de 2007

El cònsol Altaió

La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... (Eumo, 2007) és l’última proposta del traficant d’idees Vicenç Altaió, aquest cop de la mà del seu yang Claret Serrahima. Són textos onírics, que tornen i retornen com un bisens a la tradició de les destradicions en la qual s’inscriu Altaió, ençà de l’ultrason i més enllà de l’inframón. Hi ha una inquietant barreja de prosa notarial i poema surrealista, de fets i de sets, de mots feréstecs i silencis cartoixans. Em recorda La boutique obscure de Georges Perec, en el qual l’oulipista transcrivia 124 somnis amb l’única condició d’excloure’n els noms propis, per pudícia. Altaió no només no elimina deliberadament les al·lusions específiques dels seus textos onírics sinó que, de la mà del treball gràfic (i tipogràfic) de Serrahima, les subratlla, les accentua, les fa visibles, les extreu del text i les recombina en un context diferent. Però ni transcriu ni descriu. S’endinsa en l’àmbit oníric i escriu des d’allà mateix. A més, La consola de Cadaqués practica la combinatòria de les emocions, explora la inintel·ligibilitat amb un difuminat tipogràfic que neguitejarà els amenaçats de presbícia i assaja espais per a la lectura compartida amb els dos lectors en posició d’escacs. Un estudi onomàntic dels coautors d’aquest llibre oníric suscita aproximacions interessants. Amb les lletres de Vicenç Altaió trobem l’anagrama “Eviti la Cançó” i les de Claret Serrahima donen “Ahir resta reclam”. Plegats, la combinació de les seves 27 lletres en defineix a la perfecció la poètica. “Ètica: ahir va alçar el somni cert”. A la pàgina 63 del llibre, que és la meva per raons que ara no vénen al cas, hi llegeixo un paràgraf que faig meu per rematar aquesta columna putativa que compartia espai, en temps ja remots, amb l’escriptura sense llançadora que Altaió tramava a l’Avui de cada setmana: “Sóc feliç com mai de trobar-me amb els llibres. No hi ha ni un sol metre quadrat de paret buit on penjar-hi un quadre o un dibuix, tot és ple de llibres arrenglerats, l’un rere l’altre, sense ordre alfabètic, cronològic o temàtic que posi ordre pràctic. S’hi respira el vici total. Res no sembla dedicat a l’exhibició o a la contemplació, tot és pura concupiscència. Els tractats de perspectiva es barregen amb els de poesia, i els de literatura són de literatura artística, i els de filosofia són de filosofia del llenguatge, i els d’història són d’històries viscudes. D’entre els nostres, hi distingeixo, per aquí, per allà, Don Ramón del Valle-Inclan i Ramón Gómez de la Serna, D’Ors i Cirlot, Foix i Brossa, tots en primeres edicions. No és per atzar que Llull apareix al costat de llibres d’última generació en informàtica”. Ben tornat.

dilluns, 23 d’abril de 2007

Sobre el paper

La novetat editorial més destacada d’aquest Sant Jordi és el nou Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta segona edició supera de llarg la primera, els nyaps de la qual foren prou divulgats. Malgrat algunes mancances, la claredat lexicogràfica i tipogràfica són notables. Els diccionaris tenen una competència ferotge a internet per la gran potència de les eines de recerca digitals. El futur passa per aquí. I tanmateix, mentre el fullejo topo amb un element que mai no serà a la xarxa. El tinc obert per la G i m’adono que les dues entrades destacades en negreta a la part superior dels fulls descriuen l’estat de la meva panxa després d’una nit d’excessos: garrotada gastrointestinal (850-51). Carai. Tot diccionari en paper destaca el primer i l’últim mot de cada conjunt de dues planes acarades per tal de situar el lector en la seqüència alfabètica. Busco més missatges ocults i torna-hi amb el mal de panxa: gresca grogui (884-5). Grogui encara per la gresca d’anit, començo a trobar l’atzar tipogràfic del DIEC honrosament hostil (924-5) i arribo a quasi quequejar (1392-3) quan revisc com vaig acabar: xocolata xurro (1756-7). Tanta casualitat em fa pujar la mosca al nas. No serà que juguen amb la tipografia per aconseguir encapçalaments interessants? Malfiat i juganer de mena, ja trobo sospitosos molts duets: un instal·lador insuperable (966-7), un vergonyant vers (1716-7) —de qui?—, un simpàtic síndic (1544-45) —Rafael Ribó?— o un ugandès ullnegre (1686-7). Obsedit, intueixo Sherlock Holmes rere elemental elucubrar (610-11), el doctor House a diabètic dialitzar (554-5) i el marquès de Sade a dolor donar (584-5). No em puc pas creure que sigui casual l’aparellament nacionalisocialista narcotraficant (1156-7). I no us fa tuf d’okupa veure les pàgines 1302-3 presidides per piratejar pis? Jo crec que els compaginadors s’ho han passat pipa. Si fins i tot destaquen polígraf (1326) i delírium trèmens (503)! Això ha de ser buscat, i molt revelador: destaquen déu (551), però també evangeli-exasperar (750-1); en la qüestió nacional aposten per l’autodeterminació (171) però semblen decebuts del ritme sobiranista, tal com ho demostra l’animal que contraposen al símbol neonacionalista espanyol: toro-tortuga (1644-5). A més, mostren tenir conciència d’un altre detall que diferencia l’edició en paper de la digital. Els mítics follets d’impremta, reivindicats a errata esbiaixada (676-7), són els convidats d’honor a la pàgina 411, presidida pel mot? consursat, un deliciós neologisme que contrasta amb l’entrada avorrida i convencional concursat de més avall, al cos del text. Sobre el paper, molt millor.

dijous, 19 d’abril de 2007

Nostre bo, Robertson

Robertson Davies va ser un autor canadenc mundialment conegut als anys setanta. Les seves novel·les van traçar el camí que després ha seguit amb gran èxit el seu deixeble John Irving. Libros del Asteroide va aconseguir que la versió castellana de Fifth business (El quinto en discordia) prologada per Valentí Puig, cridés l’atenció dels lectors més atents. El seu èxit, i el fet de rebre el premi Llibreter, han persuadit l’editor a publicar-la també en català, en magnífica traducció de Carles Miró: El cinquè en joc. És la primera part de la Trilogia de Deptford, el poblet canadenc on neixen els protagonistes principals: Dunstan Ramsay (historiador especialitzat en sants), Boy Staunton (triomfador nat mort en estranyes circumstàncies) i Magnus Eisengrim (el nom artístic que adopta un il·lusionista fill d’un pastor i una mare tocada del bolet). El cinquè en joc és una novel·la excel·lent centrada en la culpa. La segona part de la trilogia du per títol Mantícora i ressegueix un procés de psicoanàlisi del fill de Boy Staunton a Zuric. Ara, coincidint amb la traducció catalana de la primera, surt la versió castellana de la tercera i última: World of wonders (El mundo de los prodigios), sempre a Libros del Asteroide. Aquí el protagonista és l’il·lusionista i el pretext narratiu la filmació d’una pel·lícula sobre la vida de Jean-Eugène Robert-Houdin, el pare de la màgia moderna, que Magnus encarna al cel·luloide. Per aprofundir en el subtext de la seva interpretació Eisengrim ens obsequia amb el relat complet de la seva vida, des que als set anys va ser segrestat a Deptford per un firaire pederasta, passant per totes les capes del teatre anglosaxó, en una novel·la autònoma, però que dóna sentit complet a molts fets exposats en les altres dues. Hi apareixen també dos curiosos casos de bifront. El primer és el bar de capçalera d’una companyia teatral anglesa encapçalada per un actor de l’època romàntica que va de gira per Nord-amèrica. L’anomenen Noolas Rab, però en realitat llegeixen la porta de vidre fumat des del darrere. Naturalment, és un BAR SALOON, com els de l’Oest. El segon bifront és més sofisticat. Un dels actors, anomenat Jim Hailey i graciós empedreït, sol fer broma amb un producte de menjar enllaunat. Hailey demana salsa Garton’s i després sacseja el pot tot oferint-lo a la resta de companys amb una pregunta sorprenent: “Algú vol el mocador?” Naturalment, ha d’explicar la broma, perquè ningú no l’entén. Si llegim Garton’s a l’inrevés ens surt l’expressió SNOT RAG: el drap dels mocs. L’única que li riu la gràcia, aquesta i totes, és la seva soferta esposa.

dijous, 12 d’abril de 2007

Busqui, compari i...

Mentre Martín Piñol escrivia la seva primera novel·la —200 bogeries perquè et quedis amb mi (Rosa dels Vents, 2007)— feia guions per programes com el “Top Ten Tomàtic”, “Noche sin tregua” o “Saber y ganar”, i ja perpetrava monòlegs per a la Paramount Comedy. Això es nota en el ritme i la factura d’aquesta novel·la còmica que narra les peripècies manicomials que viu un professor rabassut, avatar de Martín Piñol en aquesta Second Life llibresca, ficat a detectiu per atreure la atenció d’una noia que l’ignora. El to general del text i la presentació editorial encaixen en el tipus de producte de consum que Patrícia Gabancho, a El preu de ser catalans (Meteora, 2007), reclama per a la nostra cultura. Ara faltarà veure si troba el seu públic. El verborreic narrador, omnipresent en tots els moments de la novel·la, destaca per la seva conjunció de l’excés semàntic i la contenció sintàctica. Una de les estratègies retòriques que sovinteja és la comparació hiperbòlica amb voluntat xocant: “suar com un Ieti en una sauna” o “les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra”. El Martín Piñol virtual monologa de manera similar al M. P. real i descriu les coses amb comparacions com ara “vaig intentar somriure com un caníbal que et convida a sopar” o bé “vaig cridar com una col·legiala sense pantis”. El grau d’incorrecció augmenta quan el lector descobreix que el comparador és un jove creient que viu amb els pares i defensa postulats que neguitejarien qualsevol heroi del maig del 68. De fet, el personatge M. P., amb tocs de Garfield per la via hedonista de la pasta (aquí macarrons en comptes de lasanya), s’acosta sospitosament als càndids actors d’aquella farsa en YouTube de l’“Amo a Laura”. Aquest contrast augmenta el grau d’incorrecció de les seves ocurrències: “m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia” o “es va treure l’abric i li va passar al Ramon com si fos un nadó per abandonar en un convent”. Martín Piñol viu la tensió entre el guionista que construeix situacions trepidants (trepidantesques?) i el monologuista que ha de fer esclatar un gag rere l’altre per mantenir enriolada l’audiència. A voltes es deixa atrapar per l’engany de l’enginy, però tot sovint esquiva els paranys i fa troballes que demostren que les comparacions no sempre són odioses: “Durant les classes, l’Alícia m’escoltava amb la mà recolzada en la barbeta, amb uns ulls àvids i uns llavis feliços, i jo em sentia com si hagués robat la Mona Lisa i la tingués penjada al meu dormitori perquè em somrigués només a mi”.

dijous, 5 d’abril de 2007

Tasca maciànica

En l’últim número de la revista “Llengua nacional” (58, I trimestre de 2007) el lingüista Jaume Macià i Guilà publica un article excel·lent sobre el fenomen dels falsos amics: “termes procedents de llengües diferents que tenen una semblança formal, però no semàntica, cosa que indueix a atribuir-los erròniament el mateix significat”. Macià encapçala el seu text amb un títol trilingüe: “La tasca era enorme”, una oració equívoca gràcies als sentits de tasca en català (feina), italià (butxaca) i castellà (taverna). La tasca que reclama Macià passa per publicar un diccionari de falsos amics català-castellà per provar de reduir els paranys en què cada cop més incorren els traductors (automàtics o no) que traslladen textos de la nostra llengua a la llengua veïna, i viceversa. De diccionaris de paranys de traducció ja n’hi ha d’anglès-català (Allué-Evans, 1999), francès-català (Castellanos-Lenoir, 2001) i italià-català (Turull, 2001), però cap de castellà-català. Macià avança una primera llista de parelles tan espúries com una cosina prima, d’acostar-se (aproximar-se vs. acostarse, per ficar-se al llit) fins a vespre (entre la tarda i la nit vs. víspera, per vigília). Però abans, emmarca el fenomen i amaneix la seva descripció amb un gavadal de situacions equívoques per raons lingüístiques. Un guia italià del Vaticà, per exemple, que descriu una pintura tot assegurant en el seu castellà macrrònic que hi apareix “la Virgen con sus putos” (en italià putto vol dir “àngel de l’amor”); o un estudiant de viatge per Itàlia que vol tirar una postal dins un contenidor de reciclatge etiquetat amb el mot carta (en italià significa “paper”); o un anunci alemany que fa Deutsche Pute, die Gute (“El gall dindi alemany: la bona carn”); o encara un reguitzell de marques comercials xocants per a un catalanoparlant: parquets Kährs, aigua Veri, llars de foc Kago, cafè Rovi, antihipertensius Cardem, produccions Pixar... Macià estableix amb encert els criteris de selecció. A l’hora de determinar què són falsos amics i què no “cal tenir en compte que les paraules en qüestió tinguin usos sintàctics coincidents”. Altrament, cridaran l’atenció però no suscitaran cap equívoc, com ara els mots catalans (i castellans) lloro, jueves o pues. Una aportació interessant és la variant interdialectal del fals amic (un fals cosí?), quan un mot pren altres sentits a l’interior d’una mateixa llengua. El millor exemple és calces. Macià el destaca dels que componen una llista estudiada per Joan Veny a Els parlars catalans (1982). Si una xiqueta d’Alcanar et diu que, amb les presses, s’ha descuidat de posar-se les calces no abaixis la mirada. Es refereix a les mitges.

dijous, 29 de març de 2007

Quasibolo

Ja hem parlat alguna vegada de José Antonio Millán, un autor madrileny que viu i treballa a Barcelona. Expert en lingúística i implicat en la revolució dels mitjans digitals des del primer moment, Millán ha fet una deriva curiosa. Li recordo alguns relats notables —Sobre las brasas (Sirmio, 1988) o Nueva Lisboa (Alfaguara, 1995)—, però d’uns anys ençà ha abandonat la ficció novel·lística i es dedica a d’altres quefers, sempre relacionats amb el llenguatge, que es poden seguir al seu web www.jamillan.com, un espai digital de referència en l’àmbit hispà. Els seus dos últims llibres traspuen originalitat. D’una banda, a Flor de farola (Melusina, 2006) edita, estudia i interpreta, com si fossin manuscrits medievals, 17 escrits que troba pels carrers: una antologia de textos al marge. Millán els reprodueix un per un en facísimil i els escruta amb mirada d’entomòleg: n’obre una fitxa amb les dades tècniques —suport, mida, mitjà, reproducció, fixació, lloc, data, publicació primera— i n’extreu conclusions interessantíssimes. Una de les disset flors, per exemple, és un rètol de paper, 9,1x7,2 cm, fotocopiat, enganxat als fanals, localitzat el 2 de març de 1998 en diversos punts de Barcelona (Bonanova, Muntaner amb Laforja, Via Laietana...) que adverteix de les maldats d’un matrimoni de dentistes sudamericans. L’altre llibre recent de Millán és Quasibolo (la vida casi normal del señor de la señal) (Serres, 2007), que he tingut el plaer d’adaptar al català per a la mateixa editorial com Quasibolo (la vida quasi normal del bon home del senyal). Millán torna a partir de les troballes que li brinda el carrer. En aquest cas, pictogrames, signes comercials i pintades on apareix la figura humana. Amb aquest material, documentat escrupolosament al final del llibre, Millán basteix un personatge universal: Quasibolo. La seqüència de pictogrames li permet establir-ne la biografia, presentada en format d’auca amb els preceptius rodolins. D’un senyal de seient prioritari per a embarassades a l’aeroport de Tòquio (“Quasibolo al món arriba/ d’una mare ben activa”), fins a un llit que sembla un taüt en un senyal d’habitacions a Santiago de Compostel·la (“I aquesta vida normal/ té sempre el mateix final”), passant per diverses proves de maduresa: “Si vol menjar-se una rosca/ haurà d’afluixar la mosca” (senyal de pagament de la zona blava de Barcelona), “Al final de cada mes/ no li paguen quasi res” (pintada contra el Fòrum 2004) o “De vegades torna al niu/ sense saber com es diu” (instruccions en cas

dijous, 15 de març de 2007

Una rialla estentòria

La literatura d’Homer ha donat molts referents que s’han incrustat a totes les llengües occidentals. Tothom sap què és una odissea i què el taló d’Aquil·les. Personatges com Ulisses, Penèlope o Polifem encara són coneguts en ple segle XXI. Però potser no és tan divulgada la presència subreptícia d’un personatge de La Ilíada en la nostra llengua, ni que sigui només en el registre culte. L’adjectiu estentori (dit d’un crit fortíssim, que retruny) és un epònim. És a dir, un nom comú que prové d’un nom propi. Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al terme epònim (personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte) l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius dantesc, kafkià, salomònic o maquiavèlic com als noms masoquisme, maoisme, sadisme o lerrouxisme. O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els mots comuns de la llengua, més o menys maquillat per les adaptacions gràfiques i les flexions lingüístiques. Normalment, els epònims provenen de personatges històrics: Charles Boycott (fer el boicot o boicotejar), Charles Lynch (linxar), Jean de Nicot (nicotina), Joseph Ignace Guillotin (guillotinar), Joan Pich i Pon (piquiponades) o en Bertran de la Vall del Bac (fer bertranades)... Els exemples de personatges de ficció són molt cars de veure. A més, en alguns casos el trajecte recorregut és tan curt que gairebé no en podem dir ni epònim. Pot ser que algú t’etzibi que ets un hamlet (si dubtes) o un otel·lo (si demostres ser molt gelós), però aquí el nom encara no ha perdut la propietat. En el cas del Quixot ja apareix l’adjectiu (quixotesc) o el nom derivat (quixotisme), però tot i així la figura del cavaller manxec encara pesa massa. En canvi, el maquillatge de l’adjectiu estentori és notable, fins al punt que el personatge que hi ha al darrere pot passar del tot desapercebut. Perquè resulta que estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l’obra homèrica per la qualitat poderosa de la seva rialla. Ha! Un rialla que imaginem estentòria, naturalment, com les que proferim quan ens toca viure alguna situació rocambolesca, perquè aquest altre sonor adjectiu també prové d’un personatge de novel·la. En aquest cas, de Rocambole, protagonista d’increïbles aventures a les obres del novel·lista francès del segle XIX Pierre Alexis Porson du Terrail.

dijous, 8 de març de 2007

Antifaços verbals

L’últim premi Pla ha estat per a una gran novel·la que narra els últims dies d’un dels protagonistes de la Il·lustració: El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez (Destino, 2007). Voltaire torna a París als 84 anys després de tota una vida a l’exili, a estrenar la seva última obra Irene. L’enjòlit de la novel·la rau en si assolirà l’èxit i el reconeixement de la societat parisenca o no. Força interessants són les trobades del protagonista amb grans figures, especialment amb Diderot i Franklin, narrades amb gran finor. Les novel·les de Domínguez destaquen pel seu equilibri entre la invenció i la documentació, nombrosa però que mai no representa un llast per a la història. Un exemple d’això és el fragment on Voltaire exposa l’origen del seu pseudònim. L’assistent Wagnière li demana si prové d’una petita propietat que posseïa la seva mare. Voltaire ho nega i s’embranca a narrar la prematura mort de la mare i les difícils relacions que ha mantingut sempre amb el seu germà per culpa de la religió. “Els germans Arouet... —diu— Obsessionats per l’ànima i irreconciliables en els nostres punts de vista: Armand amb el seu Déu temible i jo amb el meu Déu amable. Mai no he cregut en un Déu cruel i inflexible, sinó en un de clement i comprensiu...” Quan l’assistent es pensa que ha fugit d’estudi i insisteix sobre l’origen del pseudònim Voltaire ho remata: “És per diferenciar-me del meu germà! Un anagrama d’Arouet L. J., és a dir, Arouet Le Jeune, escrivint V en lloc de U i I en lloc de J. Comprendreu que el meu germà es trobava incòmode cada vegada que descobria el seu cognom en les obres més irreverents i escandaloses”. L’antifaç anagramàtic de Voltaire no és un cas aïllat, tot i que l’afegitó de lletres alienes al nom (LJ) sigui molt poc usual a l’hora de confegir-ne. L’anagrama ha estat una estratègia de camuflatge molt usual. Al segle XVI François Rabelais va signar “mestre Alcofribas Nasier” els seus agosarats llibres sobre Pantagruel i Gargantua per raons de seguretat. Rabelais, que havia estat franciscà i es va fer benedictí per poder estudiar grec, temia la reacció de l’Església i per això s’emboscà rere un anagrama perfecte de FRANÇOIS RABELAIS: ALCOFRIBAS NASIER. També per raons de seguretat el seu coetani Calví va signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones. La primera LVCIANUS; la segona ALCVINUS, tots dos anagrames perfectes de CALVINUS. És clar que no tots els noms de ploma anagramàtics ho són per por. L’autora de les famoses Memòries d’Adrià no es deia Yourcenar, sinó Marguerite Crayencour, però pel que sembla li semblà més eufònic l’anagrama i avall va que fa baixada amb un nom artístic més sonor...

dijous, 1 de març de 2007

Holmes al hall més proper

Aquest primer cap de setmana de març encara hi sou a temps, però afanyeu-vos perquè seran les últimes representacions a Barcelona del musical Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos, al Jove Teatre Regina, en versió de Miquel Agell i Ivan Campillo, amb sis bons actors dirigits per Teresa Devant. La funció és una recomanable adaptació que fa la companyia Lazzigags de la novel·la de sir Arthur Conan Doyle, amb afegits aliens al cas però presents al món de Sherlock Holmes. Quan comença l’obra Holmes planteja un enigma al seu estimat doctor Watson: “quin és el derivat làctic que va millor per a exercitar la ment?”. Tot un ham per als més joves. Després, l’acció d’aquest cas de robatori frustrat es desenvolupa en tot d’escenes il·lustrades per una música molt atractiva. No hi falten els gags relatius al prohibidíssim tabac que emana de la pipa d’Agell-Holmes, resolt aquí amb un contundent “som al segle XIX i fumar no està prohibit” que actua com a antídot als anacronismes. Durant tot el procés de resolució del cas, Watson no es podrà oblidar del repte intel·lectual amb què el seu admirat Holmes l’ha posat a prova. Vingui o no vingui a tomb, el doctor maldarà per resoldre l’enigma que el seu company li ha plantejat tan esportivament. “És el iogurt?/ No”. “És el formatge?/ Sí, però quina mena de formatge?”. El més interessant de la proposta teatral de Lazzigags és que la companyia no parteix de la falsa premissa que tots els nens són tanoques. Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos és teatre per a majors de set anys, sí, però el sector adult del públic també s’hi implica. “Em sembla que ja sé quin és el formatge. És el parmesà? / Per què? / Per allò del “mens sana in corpore sano” / Quin acudit més dolent, Watson. Rumieu una mica més”. En general, el llegendari Sherlock Holmes sol resoldre els seus casos apel·lant al coneixement. Observa (amb lupa), rumia (amb pipa), compara el que veu amb el que sap i voilà!, arriba a una conclusió lògica. L’estratègia no exclou mai la intuïció, però el més prodigiós és la seva capacitat d’entrellaçar raonaments per generar hipòtesis demostrables. Watson, en canvi, sempre ens ha estat mostrat com algú lent de reflexos. En el cas d’aquest musical, durant tota l’obra plana sobre el seu cap l’enigma del derivat làctic. Després d’endevinar que ha de ser un formatge s’encalla, progressivament, en els formatges parmesà, maó i gruyère. En l’últim instant de l’obra, gairebé en el clímax musical, Sherlock el treu de l’error. Ara no us ho revelaré pas. Aneu-hi i en gaudireu. Només puc dir-vos que és força elemental, benvolguts lectors.

dijous, 22 de febrer de 2007

Karcino

L’escriptor argentí Juan Filloy passarà a la història com el mestre que va sobreviure a tots els seus deixebles. Filloy és molt anterior a Borges i a Cortázar, però va morir més tard, als 106 anys d’edat. Notari, va bastir una considerable obra narrativa publicada en edicions gairebé clandestines. Tots els seus títols tenen set lletres: Estafen, Gentuza, Op Oloop, Caterva..., alguns dels quals ja comencen a ser accessibles. Caterva, reeditada per Siruela el 2004, va inspirar la famosa Rayuela de Cortázar. El protagonista d’Op Oloop (versions a Paidós, a Losada, ara a Siruela, 2006) és un personatge obsedit per comptar-ho tot —els cops que dóna la mà, les portes que tanca, els coits— i va fascinar Sigmund Freud. Avui, però, em vull centrar en el seu llibre més singular: Karcino (tratado de palindromía), actualment al catàleg de l’editorial argentina El cuenco de plata (2005). Filloy es vantava de ser el campió mundial de palíndroms en espanyol. A Karcino, més enllà d’un abundant repertori de fillogrames de 2 a 17 paraules de longitud, estableix les bases d’un veritable tractat per a l’escriptura en simetria: ARTELETRA. Afirma Filloy: “nego que la frase palindròmica tingui equivalència entre les meravelles del llenguatge. És única”. Vegem-ne alguns exemples. De 2: SOCORRA PÁRROCOS; ORAL, CLARO; AMENO FONEMA. De 3: SERENO DON ERES; SÉ LOGRAR GOLES; ALUMNO CON MULA. De 4: OLAF USA SU FALO. De 5: SOCIAL SOLAZ A LOS LAICOS. De 6: TELMA HACE PIS SI PECA HAMLET. Filloy defineix la palindromia com un “mirall retrovisor invisible que meravella qui el descobreix, ja que repeteix de manera cabal el que ja estava escrit, amb grafies idèntiques i ressonàncies iguals”. Potser el palíndrom més conegut en espanyol sigui aquella absurditat del DÁBALE ARROZ A LA ZORRA EL ABAD. Filloy la trascendeix amb un curiós LA ZORRA LE ASOLÓ GOLOSA EL ARROZAL. Com més llargs són els palíndroms, més absurds i il·legibles esdevenen, però Juan Filloy tranquil·litza els verbívors amb una consideració final molt agosarada que no traduiré perquè n’ensumeu la prosa: “Sí, este noble entretenimiento es sublime por su irrefragable inutilidad. Mas ¿qué ganan también los que se dedican a desentrañar hieroglíficos, charadas, metátesis, crucigramas, logogrifos, metaplasmas, anagramas, etc? Nada. A no ser el halago de superar al enigma esclarecièndolo y la complaciencia de saber que la agudeza y la constancia propias son atributos que categorizan la costumbre de vivir”. El centenari Filloy dixit. Qui som els joves per contradir-lo?

dijous, 15 de febrer de 2007

Mercè Rodolaire

La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat les quatre primeres novel·les de l’autora, que ella mai no va voler reeditar. Són quatre peces menors, editades i anotades per Roser Porta, en les quals el lector d’avui detectarà amb claredat els tempteigs de l’autora per trobar un estil i un catàleg de temes. Més enllà de la feina impecable que Porta aboca a peu de pàgina, en unes notes que fluctuen entre la contextualització i l’estudi literari, val la pena submergir-se en aquestes quatre provatures rodoredianes per gaudir d’una llengua joiosament genuïna i alhora propera. Són textos que venen d’un altre temps (els anys trenta) i un altre país (aquella Catalunya idealitzada que mai no tornarà). I cal dir que no són els mots allò que els fa llegidors. Són les frases. La sintaxi. La veritat és que frisava per poder-les llegir perquè sempre havia sentit a dir que eren novel·les plenes de jocs de paraules. I no. Els jocs de mots, com els pallassos o les pantomimes, sovint són objecte d’un ús despectiu per part dels seriosos crònics. Segurament, volien referir-se a la seva lleugeresa. Les dues primeres —Sóc una dona honrada? i Del que hom no pot fugir— són novel·letes de temàtica sentimental. Un dia de la vida d’un home és una novel·la d’humor, en la línia de les humorades de Trabal. Finalment, la menys reeixida de les quatre —Crim— parodia les novel·les policíaques amb una estructura de trencaclosques francament ingovernable. Val a dir que l’enjogassament de l’autora és més argumental que no pas verbal, i que els diàlegs de les novel·letes sentimentals, més que no pas juganers, són una mostra clara d’allò que en diríem la xerrameca insubstancial dels enamorats. Tot i així, a Del que hom no pot fugir trobem alguna temptativa d’homofonia: “—Fujo a desgrat meu... / —Fuges perquè t’és grat”. Rodoreda juga, sobretot, en els paratextos i altres aspectes laterals. Trobem, per exemple, un calembour a la introducció de Es pot ser una dona hornada? a partir del doble sentit que permet el mot endreça (dedicatòria o ordenament): “Farem una endreça ben endreçada. Això és feina de dones, oi? Però jo que haig d’endreçar tantes coses, no sé a qui fer l’endreça aquesta”. I unes ratlles més endavant l’autora acaba el proemi amb un viceversa esclaridor: “Dic el que no penso i penso el que no dic. Però al capdavall sempre dic el que he pensat, sense pensar el que he dit”. No és estrany que la Rodoreda adulta no pensés de reeditar-les, però ara mateix es publiquen i àdhuc es premien novel·les molt inferiors a Un dia de la vida d’un home anomenat Ramon Rampell.

dijous, 8 de febrer de 2007

Camiller camillaire

Ha nascut una estrella. Es diu Miquel Camiller, àlies Camil, i protagonitza la primera novel·la (negroverbívora) del lingüista, traductor i crucigramista Pau Vidal: Aigua bruta (Empúries). Negra perquè s’adscriu a les claus del gènere: hi ha un cadàver mort en estranyes circumstàncies, una trama oculta i una investigació que ens la revela. Negra també perquè el rerefons de tot plegat és la contaminació de l’aigua i verbívora perquè el llenguatge n’és un personatge central. Aigua bruta ha rebut el Premi de Literatura Científica per les dues ciències que explora: la química derivada dels abocaments tòxics que apareixen a la novel·la i la lingüística. Perquè Camiller és un filòleg gourmet (com Vidal) amoïnat per l’extinció de moltes paraules (com Vidal) que visita els pobles del país en moto (com Vidal) a la recerca de mots fins que topa amb un excursionista mort i comença a interessar-se per les qüestions medioambientals (com la germana científica de Vidal). En el moment dels fets en Camil exerceix de caçamots per a una obra sobre l’argot que paga l’Acadèmia d’Estudis Catalans. Més enllà de l’encàrrec, té la dèria colossal d’actualitzar el Diccionari etimològic i complementari del mestre Coromines al català d’ara i aquí (català d’harakiri, potser en podríem dir) i no acaba de tenir gaire bones relacions amb el NOCAT (Nomenclatura Catalana) ni, en general, amb la societat actual. La novel·la és una festa verbal que retrata amb agror la Catalunya d’ara. El ventall de registres lingüístics del català que hi trobem és ampli i reeixit. Ben hilarants són les relacions entre l’àvia balear i la becària xava d’en Camil. O el doble registre escandalosament dissonant que fa anar un guàrdia urbà amb contactes als baixos fons segons si està de servei o no. Vidal controla sempre la trama però ens fa salivar amb un llenguatge ric i uns paràgrafs hipotàctics amb un tremp que ni al Pallars. Camiller tanca un cercle virtuós que va engegar en espanyol el català Vázquez Montalbán amb la sèrie del gallec Carvalho, continuà en italià el sicilià Camilleri amb la sèrie de Montalbano i ara completa Vidal en català amb el seu Camiller. Es nota el mestratge de Camilleri, a qui Vidal tradueix habitualment, però les aportacions personals són prou notables per augurar un futur esplendorós a aquest detectiu accidental destinat a ser un desentrellador que desentrelli molts entrellats. Per cert, que en català tenim camillers i camillaires, i tots dos referits als cantaires de caramelles. No pas als portalliteres, que tampoc estem tan greus! Llarga vida a Miquel Camiller i a la llengua que l’encaramel·la!

dijous, 1 de febrer de 2007

Percaçant paraules

Ja fa uns quants dilluns que la televisió i el llenguatge mantenen un idil·li inesperat. A TV3 el ja mític departament de nous formats —mai no oblidaré el rètol que anunciava l’exposició d’un jove pintor de petits quadres a Lleida: “X, petit i mig format”— ha tornat a fer diana. Aquest cop ha adaptat un projecte lingüístic d’Enric Gomà i Piti Español a l’exitós format micològic del “Caçadors de bolets”. Ja en deuen haver vist el resultat: “Caçadors de paraules” (CdP), presentat per l’actor polonès Roger de Gràcia i amb el gran Quimi Portet exercint de savi catòdic. La proposta, ara que ja ha estat beneïda pel deu Audímetre, mereix molts comentaris, però només en faré tres des d’aquesta columna que porta, avui, vuit-centes setmanes apostant per una aproximació al llenguatge entès com a font de plaer. El primer és ambivalent: CdP és un bolet en l’actual panorama televisiu, en el qual la relació dels professionals amb una de les seves eines principals —ço és, el llenguatge verbal— es deteriora d’una manera alarmant. El segon comentari ve suscitat per la naturalesa d’algunes crítiques que ha rebut el programa. L’envejable desinhibició amb què CdP tracta aspectes com el llenguatge groller, els barbarismes o les variants del domini lingüístic esvera, respectivament, els sempre amatents membres de la lliga del bon mot, els pompeuets de laboratori i els nacionalistes espanyols que només volen veure el mapa de les Balears i el País Valencià al costat del de Catalunya si també hi ha tota la pell de brau, i encara llavors es miren el Rossellò i no saben què fer-ne. La llengua és un ésser viu en tensió constant entre la genuïtat i la transgressió. La fascinació acrítica pel “que ara es parla” és tan absurda com la creença que des d’una butaca acadèmica es pot imposar el “que s’ha de parlar”. Per transgredir, però, cal conèixer, ni que sigui d’oïda. Al darrere de CdP hi ha gent que té bona oïda. L’últim comentari és una constatació. Per a bé i per a mal, els humans som el que som gràcies al llenguatge. No només ens és central. És que sense el seu concurs no som. O som una altra cosa. És lògic, doncs, que un programa de televisió sobre llenguatge triomfi, sempre que encerti el to (i el format). El que ja no s’entén tant és que els dirigents dels mitjans no hi apostin més sovint, o que descartin invertir més en lingüistes que vetllin per la qualitat, i no pas l’encarcarament, del llenguatge que fan servir els professionals de la comunicació. S’imaginen un equip de futbolistes que fossin tan guapos, simpàtics i atlètics com Beckham però que no la sabessin tocar? Doncs les teles en van plenes.

dijous, 18 de gener de 2007

Beure Mata

El doctor Pere Mata i Fontanet (Reus, 1811-1877) ha passat a la història associat a l’institut homònim de Reus que va construir Domènech i Montaner, un edifici conegut i saludat amb un bé de déu de sinònims: sanatori, nosocomi, manicomi, centre de salut mental o hospital psiquiàtric. Mata, a banda de metge, va exercir d’escriptor. En espanyol, va publicar assaigs mèdics (Examen crítico de la homeopatía), novel·les històriques (El idiota o los trabucaires del Pirineo), estudis sobre lingüística (Curso de lengua universal) i en català poemes com Lo vot complert o Records de la pàtria. Però Mata, liberal inquiet, també ha passat a la història mortificat per uns versos satírics de Bretón de los Herreros. La llegenda els fa protagonitzar una picabaralla de veïns al Madrid del segle XIX que recorda el conflicte de La Paloma a la Barcelona del segle XXI. Mata seria el veí preocupat per la contaminació acústica i Bretón el noctàmbul empedreït que circula a hores intempestives. Pel que sembla, fart que els amics de Bretón s’equivoquessin de porta a altes hores de la matinada, Mata va penjar un rodolí que feia: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La resposta del jocund Bretón passaria a la posteritat en un pasquí deliciós, que feia: “Vive en esta vecindad,/ cierto médico poeta,/ que al final de la receta/ firma Mata y es verdad”. Ara, el doctor en psiquiatria Joan Romeu Bes m’envia una contrarèplica de Mata que desconeixia. Romeu em diu que l’any 1962 el catedràtic Sánchez Lucas, anatomopatòleg com Mata, l’explicava a les seves classes de la Facultat de Medicina de Barcelona, suposo que per restaurar l’honor poètic del doctor reusenc. Fa així: “Este médico poeta/ a quien tanto se maltrata/ ni visita ni receta/ y por lo tanto no/ Mata”. Com que la majoria d’aquests calembours circulen en espanyol, quan escrivia Verbàlia vaig buscar-ne en català. El millor el vaig localitzar a L’Esquella de la Torratxa, a instàncies d’en Tísner. És una quarteta que satiritza l’afició a la beguda de la reina Maria Cristina, regent d’Espanya fins a l’entronització d’Alfons XIII. Després d’una de les seves nits etíliques li van engaltar: “La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava mantellina,/ i que n’estava, de mona!”. Com que el llenguatge és un ésser viu, cal fer dues precisions. Als lectors menors de trenta anys cal recordar-los que “agafar una mona” volia dir emborratxar-se. Als menors de seixanta, que “portar mantellina” també. És a dir, que la reina anava doblement trompa, pet, gat o havia agafat una merda com un piano (de cua).

dijous, 11 de gener de 2007

A. B.

En la seva última novel·la Inquisitio (Columna, 2006), Alfred Bosch parteix del cas real de Gaietà Ripoll, el darrer condemnat a mort per la Inquisició, per bastir una història d’intriga situada en una València convulsa a finals del segle XIX. La lluita entre els bàndols conservador i liberal es focalitza en la figura del mestre lliurepensador Ripoll, a qui només defensa el pare Llorenç Ramo, un clergue corsecat per la culpa que es troba involucrat en una espècie de lògia ultracatòlica estesa per València. La trama que desenvolupa Bosch recolza en una investigació que pren la forma de desxiframent. Hi ha les misterioses inicials U. M., el símbol de l’espasa flanquejada per dues ales d’àngel, algunes inscripcions, missatges encriptats i una il·lustrativa projecció topogràfica d’una constel·lació que situa els partidaris del Sant Ofici en el plànol de la ciutat de València. Sense girs argumentals espectaculars ni grans cops d’efecte, el lector es veu empès a especular, amb el pare Ramo, sobre el sentit dels diversos enigmes que van apareixent. U. M. pot voler dir Us Miro? o Ubique Michael, Ultra Michael, Ultor Michael, Umbra Michaelis, Ursa Maior, Ursa Minor... L’ús de la criptografia pren un caire una mica més sofisticat amb els missatges en clau del llibreter liberal Cabrerizo. Aquest constitucionalista trafica amb materials prohibits i els envia “a un amic meu enigmista” de Vitòria perquè els encripti. Quan el pare Ramo accedeix a un dels criptogrames, troba que és ple de lletres sense ordre aparent amb alguna xifra insertada. L’única pista que té és un exemplar de la Pepa, la Constitució de Cadis que els conservadors consideren infame. Es fixa que les pàgines del text encriptat van numerades amb lletres, “segurament amb nombres romans, però del tot alterats: VJJ, AWJ”, i que la lletra J es repeteix força, de la qual cosa dedueix que es deu correspondre al número u, la I romana. Després intueix quina pot ser-ne la clau. Ordena l’alfabet damunt la primera frase de l’article més controvertit de la Constitució (el que estableix que la sobirania no emana del rei ni de la divinitat, sinó del poble) i estableix l’equivalència de cada lletra. La frase comença “La soberania”, de manera que L=A, A=B, S=C, O=D... Amb aquestes eines ataca les lletres que encapçalen el full que duu una J solitària al capdamunt —CBIWD WGJEWIBA PF AB JIWWJCJVJDI— i n’extreu un missatge més o menys entenedor, malgrat les W: EL SANWO WRIBWNAL DE LA INWWISICION... L’ús dels mecanismes criptogràfics no va gaire més enllà, però atraurà als amants de l’enigmística.

dijous, 4 de gener de 2007

Allons enfants

Alonso, en fantàstica traducció del francès al “català matisadament valencià”, ens acosta l’univers riquíssim de Michel de Montaigne. De moment, ha sortit el llibre primer dels Assaigs (Proa, 2006), però l’operació inclou també els altres dos. L’obra de Montaigne és una fita literària de primer ordre. De fet, els seus assaigs estableixen la matriu d’una escriptura que fixa les divagacions del pensament. L’assaig és l’escriptura dels exploradors que investiguen, documenten, opinen i argumenten. Montaigne és amè, plenament vigent i absolutament antipedant. La seva escriptura s’acosta a l’hipertext. Relaciona conceptes aparentment allunyats, fa links, copia (citacions) i les enganxa (en el discurs). Llegim-lo: “Comence ordinàriament sense cap pla; la primera idea fa que vinga la segona (...) m’agrada més escriure dues cartes que tancar-ne i plegar-ne una”. Sense Montaigne potser mai no hauríem arribat a Google. Aquesta última frase és pura demagògia de publicista (no confondre publicista amb publicitari), però l’escric a consciència perquè cap lector actual no hauria de tenir por de capbussar-se en la lectura dels Assaigs. Si us agrada llegir diaris us agradarà llegir Montaigne. I això ja no és demagògia. Anem a demostrar-ho. Per exemple, els aficionats als jocs verbals que acostumen a sortir en aquesta secció trobaran grans moments de gaudi. Els recomano que, per anar fent boca, obrin el volum que ara edita Proa pel capítol XLVI “Sobre els noms”, que comença d’una manera ben prometedora: “Per bé que hi haja moltes herbes, tot s’enclou sota el nom d’amanida. Igualment, sota la consideració dels noms, em dispose a fer ací un batibull de diversos elements”. Repassa després algunes històries delicioses amb l’onomàstica d’element central. Per exemple, fa èmfasi en el costum de fer seure els homònims a la mateixa taula i això li permet anar a petar a un episodi gastronòmic francament extraordinari. Resulta que l’emperador romà Septimi Geta feia distribuir el servei dels seus plats segons les inicials dels noms dels menjars. Potser per coqueteria, M. de M. ho exemplifica amb els que comencen per la seva inicial: “així se servien els que començaven per M: mouton, marcassin, merlus, marsouin, i així també d’altres”. Vicent Alonso, traductor atent i amatent amb el lector, hi afegeix una nota esclaridora a peu de pàgina: “He preferit, per raons òbvies, conservar els noms originals el significat dels quals és ‘corder’, ‘senglar jove’, ‘lluç’ i ‘beluga’”. Bon profit.