dijous, 12 d’abril de 2007

Busqui, compari i...

Mentre Martín Piñol escrivia la seva primera novel·la —200 bogeries perquè et quedis amb mi (Rosa dels Vents, 2007)— feia guions per programes com el “Top Ten Tomàtic”, “Noche sin tregua” o “Saber y ganar”, i ja perpetrava monòlegs per a la Paramount Comedy. Això es nota en el ritme i la factura d’aquesta novel·la còmica que narra les peripècies manicomials que viu un professor rabassut, avatar de Martín Piñol en aquesta Second Life llibresca, ficat a detectiu per atreure la atenció d’una noia que l’ignora. El to general del text i la presentació editorial encaixen en el tipus de producte de consum que Patrícia Gabancho, a El preu de ser catalans (Meteora, 2007), reclama per a la nostra cultura. Ara faltarà veure si troba el seu públic. El verborreic narrador, omnipresent en tots els moments de la novel·la, destaca per la seva conjunció de l’excés semàntic i la contenció sintàctica. Una de les estratègies retòriques que sovinteja és la comparació hiperbòlica amb voluntat xocant: “suar com un Ieti en una sauna” o “les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra”. El Martín Piñol virtual monologa de manera similar al M. P. real i descriu les coses amb comparacions com ara “vaig intentar somriure com un caníbal que et convida a sopar” o bé “vaig cridar com una col·legiala sense pantis”. El grau d’incorrecció augmenta quan el lector descobreix que el comparador és un jove creient que viu amb els pares i defensa postulats que neguitejarien qualsevol heroi del maig del 68. De fet, el personatge M. P., amb tocs de Garfield per la via hedonista de la pasta (aquí macarrons en comptes de lasanya), s’acosta sospitosament als càndids actors d’aquella farsa en YouTube de l’“Amo a Laura”. Aquest contrast augmenta el grau d’incorrecció de les seves ocurrències: “m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia” o “es va treure l’abric i li va passar al Ramon com si fos un nadó per abandonar en un convent”. Martín Piñol viu la tensió entre el guionista que construeix situacions trepidants (trepidantesques?) i el monologuista que ha de fer esclatar un gag rere l’altre per mantenir enriolada l’audiència. A voltes es deixa atrapar per l’engany de l’enginy, però tot sovint esquiva els paranys i fa troballes que demostren que les comparacions no sempre són odioses: “Durant les classes, l’Alícia m’escoltava amb la mà recolzada en la barbeta, amb uns ulls àvids i uns llavis feliços, i jo em sentia com si hagués robat la Mona Lisa i la tingués penjada al meu dormitori perquè em somrigués només a mi”.