dimecres, 22 de febrer de 2006

Honor de Balsach

La música posa signes en joc d’una manera molt semblant a l’escriptura. El compositor Llorenç Balsach, un dels músics catalans més apreciats en els circuits de música culta, ha recollit les seves composicions per a veu en un CD anomenat “Músiques per a cordes, veus i piano”. El disc, editat per la Fundació ACA a la mallorquina vila de Búger, és un petit miracle que s’afegeix als quatre primers volums de la col·lecció “Contemporanis de la Mediterrània”. Escoltar l’obra de Balsach sempre és un honor. Més encara quan recupera alguns dels experiments formals més propers al joc verbal. Grans compositors com Bach, Hindemith, Boito, Scheidt, Mozart o Haydn van practicar les composicions palindròmiques (o capicues), en les quals les notes es repetien en ordre invers a partir del centre exacte de la peça. Balsach va anar més enllà a primers dels noranta, en compondre “Tres palíndroms per a cor” a partir de tres frases capicues del palindromista Carles Mani. La primera és “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”. La gràcia és que quan les veus del cor la canten ho fan amb una frase musical també capicua. Segons el mateix Balsach en aquesta peça hi ha un total de 16 frases palindròmiques musicals diferents que canten les 4 veus simultàniament. El segon palíndrom és més recargolat: “Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP Nevarà. Sara”. Déu n’hi do! És clar que si a la coral de Nou Barris a la qual pertany ma mare són capaços de cantar en llengües africanes no veig perquè no això. El tercer palíndrom fa “Ara l’ovni, ruta a Turín, volarà”. Tot i la castellanització a què Mani sotmeté Torí, la peça de Balsach llisca molt bé. Cada veu, després de cantar el palíndrom baixa mig to en la següent frase, d’idèntica melodia, i així fins baixar una octava. Amb això Balsach afirma voler recrear l’efecte Doppler. Com quan la sirena d’una ambulància sembla que canviï de to i en realitat només s’allunya. Finalment, encara una altra de les peces musicals de Balsach mereix comentari ludolingüístic: “Paralàlia de paraules” (1992). El músic explica que és fruit d’un encàrrec molt especial. Un concert per a veu i piano dedicat a l’humor en la música. Balsach va batejar la seva peça amb el nom d’una disfunció del llenguatge en què es barregen sons i es canvien síl·labes. El text de la seva “paralàlia” és una mera sopa de síl·labes sense cap significat ocult, proper al Jabberwocky de Lewis Carroll. És un honor gaudir de l’humorisme melòdic de Balsach.

dimecres, 15 de febrer de 2006

Espriu cabrejat

Quan Isabel Turull va publicar un estudi sobre Les roques i el mar, el blau de Salvador Espriu (Edicions del Mall, 1981) va haver d’incloure el Diccionari general de la llengua catalana entre les fonts que el poeta manejava. El treball de Turull duu per títol “La relació de Salvador Espriu amb el món i la mitologia clàssics” i el trobareu dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. II (Abadia de Montserrat, 1990). El fragment que transforma el diccionari en font filològica correspon a “La Quimera”. D’entrada, el poeta de Sinera la descriu: “el cap i la part anterior de la còrpora eren de lleó, la posterior li va sortir de drac, la del mig es confonia amb el cos d’una jove cabra”. Tot seguit afirma que “cabrejar no li agradava gens, però amb una impotent còlera havia d’acceptar-ho”. I aleshores sorgeix el cabreig íntim del poeta contra el diccionari: “En el seu refugi damunt el mar, a frec del rompent, no es beneficiava del normatiu homònim, de les petites onades blanques d’escuma que qui sap si, en acariciar-la, la refrescarien i l’apaivagarien”. El normatiu homònim? Què carai hi fa el “normatiu homònim” en plena descripció de la mítica Quimera? Turull resol l’enigma al diccionari normatiu. El verb “cabrejar” hi surt, sí, però només amb un sentit: “formar-se en la mar petites onades blanques d’escuma”. I sí, la gent de la marina sap que la mar fa cabretes, però que cabrejar només pugui referir-se a aquesta escuma certament cabreja. Ben cabrejat és com devia quedar Espriu quan va descobrir que l’únic cabreig tolerat al diccionari era el del normatiu homònim marí. La frase següent no deixa espai al dubte: “La banda ruminant l’avergonyia i la irritava i, en pensar-hi —i no recordava haver-ho oblidat mai des que era al món—, vomitava flames sense treva”. Aquesta bèstia irritada que vomita flames és una Quimera cabrejada, i l’autor s’afegeix al seu cabreig. Sobta que, encara avui, vint-i-cinc anys després d’aquest toc d’atenció d’Espriu, al GDLC “cabrejar” i “cabreig” només siguin normatius homònims. N’hi ha per cabrejar-se.

dimecres, 8 de febrer de 2006

La ruta natural (taronja)

L’èxit del cineasta català Àlex Pastor al festival de cinema de Sundance ha estat prou divulgat. Té un gran mèrit aconseguir el premi al millor curtmetratge estranger en un festival tan prestigiós com el d’Utah. Tothom ha lloat l’eficàcia de la convenció narrativa que inverteix el sentit de l’acció rodada. El truc del curt, com si diguéssim. Pocs, però, han percebut que la clau ja la dóna el títol, un palíndrom que vaig divulgar des d’aquesta secció deu fer uns setze anys. Naturalment, els palíndroms no s’inventen, sinó que es descobreixen: català a l’atac, la ruta natural o tira’m anís a la sina, marit. Són diamants verbals que cristal·litzen gràcies a la potència combinatòria de l’alfabet. Àlex Pastor, com abans Cortázar o Monterroso, demostra que no són mers ornaments, sinó veritables embrions creatius. El títol en anglès —“The Natural Route”— fa perdre la simetria de l’original, de manera que per al públic americà “natural” serà un enigma irresoluble. Tan irresoluble com va ser la sorprenent taronja (mecànica) que presideix, des de 1962, la novel·la d’Anthony Burgess A clockwork orange. L’obra de Burgess va colpir els lectors per l’esgarrifosa violència que conté. En 1971 Stanley Kubrick en va fer una pel·li homònima i aquesta història tremenda ja és un clàssic, també del cinema. Ningú, però, sabia què hi feia una taronja al títol. Ni la novel·la ni la pel·lícula no donen espai a cap taronja. En general, es pensava que era una manera d’expressar l’excepcionalitat del plantejament novel·lesc de Burgess. Una taronja, en principi natural, que resulta artificial o mecànica, com si tingués el mecanisme d’un rellotge a l’interior. Després de la publicació d’una altra novel·la distòpica —1985, publicada en 1978, en diàleg amb la famosa 1984 d’Orwell—, Burgess va deixar entreveure quina era la resposta a l’enigma de la taronja: havia triat aquesta fruita per la seva concomitància amb el terme malai orang, que vol dir home i del qual deriva la forma orangutan. Segons Burgess, aquesta quasi homonímia permet el pas de l’home simiesc i mancat de llenguatge verbal —orang— a l’home robotizat que proposa a la novel·la: orang(e)clockwork. Ja posats, Burgess també va revelar que el protagonista es diu Alex, com Pastor, per dos motius: per relacionar-lo amb la figura de líder que evoca Alexandre el Gran i per combinació de l’article anglès “a” amb el nom llatí “lex”, de manera que l’Alex de Burgess només coneix una llei, la seva. És a dir, “llei i ell”.

dimecres, 1 de febrer de 2006

Set de Pedrolo

Un nou premi literari s’ha presentat al castell de l’Aranyó. El 7 lletres de contes. Manuel de Pedrolo (7) ja figurava als enunciats d’alguns premis —de ciència-ficció o teatre—, però aquest és especial. A banda del suport institucional, compta amb el patrocini de la reina Mides (5) de la promoció literària Carme (5) Balcells (8). Diuen que per amor a la Segarra, perquè hi resideix. Mon pare va néixer a la Segarra, però aviat en va fugir perquè no era l’hereu de can Serra (5). Les bases reten un decisiu homenatge a la màgica xifra del 7. Atès que l’Aranyó —vila natal de l’autor—, Segarra, Tàrrega i Pedrolo comparteixen llargària, els promotors del 7 lletres han establert que els originals hauran de contenir un recull de 7 contes breus, d’un mínim de 77 pàgines i un màxim de 177. La set encara seria major si hi afegíssim que la casa on l’autor passà la infantesa i la joventut és al número 7 del carrer Major de Tàrrega (7) i, sobretot, que Pedrolo ja va publicar 7 relats d’intriga i ficció (L’Atzar. Barcelona, 1980). L’obra de Pedrolo és tan colossal que requereix un atles sencer fet amb fulls de ruta. L’abril passat en vaig conèixer un índex extraordinari. Un dia que ens vam veure a la presó de Quatre (6) Camins (6), Enric Casasses em va ensenyar un poema que acabava de fer. Contenia (quasi) tots els títols de l’extensa bibliografia pedroliana. Ni una paraula més. Cada vers, un títol. Cada estrofa un prestatge. Era un poema contundent. Precís i preciós. Una joia que Casasses (8) hauria de publicar per treure’ns la set.

La infatigable Balcells (8) deu apreciar un autor argentí precursor de Borges (6) —tot i que el sobrevisqué— que va escriure cosit al número 7. Autor d’una cinquantena llarga d’obres, Juan Filloy (6) només en va publicar 7 al circuit comercial. Com les altres que escrivia, les 7 tenen títols de 7 lletres: Periplo (1931), Finesse (1939), Balumba (1933), Aquende (1936), ¡Estafen! (1932), Op Oolop (1934) i Caterva (1937). Op Oloop explica la història d’un escandinau partidari de l’aritmosofia que compta totes les accions que fa (petons, glops, passes, coits) i fou lloada per Sigmund (7) Freud (5). Caterva és ara disponible perquè ha estat reeditada per Siruela (7). L’independentista tot terreny Pedrolo (7) va morir en 1990 als 72 anys deixant una obra heteròclita. El conservador (i jutge) Filloy (6) va morir l’any 2000 a la venerable edat de 105 anys. Deixà una obra heptatònica i milers de palíndroms. Seus són ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. Pedrolo podria haver descobert Català a l’atac! Ell o Lord EP.