Espriu cabrejat

Quan Isabel Turull va publicar un estudi sobre Les roques i el mar, el blau de Salvador Espriu (Edicions del Mall, 1981) va haver d’incloure el Diccionari general de la llengua catalana entre les fonts que el poeta manejava. El treball de Turull duu per títol “La relació de Salvador Espriu amb el món i la mitologia clàssics” i el trobareu dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. II (Abadia de Montserrat, 1990). El fragment que transforma el diccionari en font filològica correspon a “La Quimera”. D’entrada, el poeta de Sinera la descriu: “el cap i la part anterior de la còrpora eren de lleó, la posterior li va sortir de drac, la del mig es confonia amb el cos d’una jove cabra”. Tot seguit afirma que “cabrejar no li agradava gens, però amb una impotent còlera havia d’acceptar-ho”. I aleshores sorgeix el cabreig íntim del poeta contra el diccionari: “En el seu refugi damunt el mar, a frec del rompent, no es beneficiava del normatiu homònim, de les petites onades blanques d’escuma que qui sap si, en acariciar-la, la refrescarien i l’apaivagarien”. El normatiu homònim? Què carai hi fa el “normatiu homònim” en plena descripció de la mítica Quimera? Turull resol l’enigma al diccionari normatiu. El verb “cabrejar” hi surt, sí, però només amb un sentit: “formar-se en la mar petites onades blanques d’escuma”. I sí, la gent de la marina sap que la mar fa cabretes, però que cabrejar només pugui referir-se a aquesta escuma certament cabreja. Ben cabrejat és com devia quedar Espriu quan va descobrir que l’únic cabreig tolerat al diccionari era el del normatiu homònim marí. La frase següent no deixa espai al dubte: “La banda ruminant l’avergonyia i la irritava i, en pensar-hi —i no recordava haver-ho oblidat mai des que era al món—, vomitava flames sense treva”. Aquesta bèstia irritada que vomita flames és una Quimera cabrejada, i l’autor s’afegeix al seu cabreig. Sobta que, encara avui, vint-i-cinc anys després d’aquest toc d’atenció d’Espriu, al GDLC “cabrejar” i “cabreig” només siguin normatius homònims. N’hi ha per cabrejar-se.