dissabte, 30 de desembre del 1989

Anagrames màgics

Un dels jocs enigmístics amb més pedigree és l'anagrama. La transposició de les lletres que componen un nom o una frase de vegades ens ofereix sorpreses considerables. És allò tan sabut de "Salvador Dalí" versus "Avida Dollars" que André Breton li encolomà al geni empordanès. La qüestió més interessant de l'anagrama, però, és el seu suposat valor de veritat. Evidentment, hi ha anagrames ben trobats i d'altres no tan afortunats; ens movem per tant en l'especulatiu camp de l'estètica. Però històricament s'ha donat una tendència determinista que ha atorgat a les troballes anagramàtiques un valor de veritat transcendent, fins al punt d'influir obertament en la vida de les persones.
Un cas bellíssim però alhora astorador d'aquesta tendència és l'anècdota que es conta sobre Andrea Rudiger, un antic metge de Lípsia que va posar en mans de la ciència anagramàtica el seu futur. Abans de començar els seus estudis superiors de Medicina Rudiger s'entestà a fer un anagrama del seu nom llatinitzat a la faisó de l'època: Andreas Rudigierus. El jove estudiant inicià una recerca febril entre les lletres que componien el seu nom i, finalment, arribà a bon port. L'anagrama resultant fou "Arare rus Dei dignus" i el jove crèdul en deduí que la seva vocació havia de transitar per la via eclesiàstica. Per tant va decidir estudiar teologia. Però just llavors fou requerit com a preceptor dels fills d'un cèlebre doctor i aquest provà de convèncer Rudiger per a que no deixés els estudis de Medicina. Com que el brillant jove s'hi negava repetidament argumentant que l'anagrama del seu nom era una inspiració divina, el vell doctor adoptà una altra tàctica. Després de meditar durant uns quants dies va convocar Andrea a la biblioteca i li digué que justament l'anagrama del seu nom el cridava a la Medicina. L'argument emprat fou el següent. Si "rus Dei" es pot entendre com un camp sant, un cementiri, aleshores ¿qui el pot treballar millor que un metge? Rudiger no va poder resistir la força d'aquest argument i esdevingué un cèlebre doctor.
Un altre exemple clàssic d'anagrama emblemàtic és el que branden els cristians d'obediència presbiteriana a la Gran Bretanya. És ben sabut que la competència religiosa entre tendències protestants diverses és un fet quotidià als països que conformen el Regne Unit. Cada església ha desenvolupat un subtil aparell de propaganda per captar el màxim nombre de ciutadans i així, per exemple, l'avinguda que s'estén a banda i banda del riu Ness a Inverness (capital de les Highlands escoceses) presenta no menys de mitja dotzena d'esglésies de signe divers. A cada vestíbul s'hi poden trobar fulletons informatius, butlletes de subscripció, pòsters i altres reclams propagandístics. El millor, sens dubte, és el que extreu un valor de veritat del seu nom per la via de l'anagrama: "Presbyterian: Best in Prayer". Potser sí que algú s'ha fet presbiterià perquè creu que són els millors en l'oració. La màgia dels anagrames es pot expressar de moltes maneres, però un dels casos més impressionants que conec és el protagonitzat col.lectivament pels monjos de tots els ordes durant els segles XVI i XVII. A partir de la clàssica jaculatòria "Ave Maria, gratia plena, dominus tecum", els monjos europeus elaboraren centenars de variacions anagramàtiques d'aquesta frase-màster, totes elles amb sentit i relatives a la Verge. Una moda com una altra, però força complicada. Només un exemple: "Virgo serena, pia, munda et immaculata". Diuen els estudiosos que alguns dels centenars d'anagrames elaborats a partir d'aquí no són del tot impecables, però la seva sola existència és un fet tan excepcional que qüestiona la tasca maquinal de qualsevol programa informàtic

dissabte, 23 de desembre del 1989

A-Brossa'm

El darrer article acabava amb una incògnita trapella. La veritat és que escriure sobre enigmes provoca la temptació gairebé irreprimible de deixar-ne algun sense resposta, i la innocent xarada final de la setmana passada ("La primera et porta al llit/ la segona surt volant/ i després, tot eixerit/ rauca, de l'estany estant") era una bona oportunitat per fer-ho. Potser els més espavilats van convertir immediatament la resposta en un príncep blau; per a qui no va gosar fer el bes pertinent, direm que la primera era "grip", la segona "au" i per tant el tot eixerit només podia ser un "gripau".
I com que una de les raons principals que impulsaren les xarades a encapçalar el top ten dels enigmes durant el segle passat fou la seva possible escenificació, m'ensumo que les properes línies s'endinsaran en la vessant visual del llenguatge. Quan, fa uns anys, en Joan Brossa va fer una brillant exposició de poemes visuals a la Fundació Miró, es va editar un catàleg impagable presentat per l'Alexandre Cirici. En el breu text de presentació, en Cirici especulava amb simplicitat inaudita sobre el tractament objectual dels mots i les lletres que en Brossa assolia en els seus poemes. Com que en aquella època ja em trobava incipientment aviciat pel virus de l'enigmística, aquella exposició em va atraure vivament, perquè de fet en Brossa dotava d'una tercera dimensió als fenomens que més m'interessaven. Aquell enamorament obsessiu de la lletra A, potser entroncat amb l'Aleph de Borges, aquell alfabet en homenatge al símbol d'una època -avui rebaixat a marca d'orxates- en el que just hi mancaven tres lletres: "C", "H", "E"...
Uns anys després, en l'avorridíssim marc d'unes classes d'história de la llengua anglesa, havia de descobrir inopinadament que la poesia visual es passejava també per les farragoses pàgines dels diccionaris anglesos. Tot va començar amb les famoses T-shirts, aquesta mena de samarretes il.lustrades que han esdevingut la mare dels ous de la serigrafia i el refugi institucional dels graffiti menys procaços. Resulta força evident que aquesta nova peça de roba imprescindible per sobreviure a l'estiu s'anomena T-shirt perquè té forma de T. Fantàstic. Les lletres transmetent informació de manera instantània, amb l'únic suport d'un guió que les uneix amb el nom que adjectiven.
En un principi vaig pensar que es tractava d'una mera flor d'estiu, però la recerca subsegüent no va resultar infructuosa. Tot recordant l'obsessió d'en Brossa per la primera lletra de l'alfabet, ben evident al Velòdrom d'Horta, vaig encetar la recerca per davant. Immediatament sorgí un nou exemple: A-ladder. Les A-ladders són les escales típiques de pintor, que reprodueixen de perfil una A majúscula. Després va venir la I-formation, que designa en certs esports les files índies. En el codi de circulació vaig trobar-hi tres nous exemples de lletres-plànol: els U-turns (que representen els canvis de sentit, és a dir, els revolts de 180 graus), la X-crossing (la cruïlla simple) i els S-bends (els dobles revolts perillosos). Finalment, el món de la moda em va proporcionar dos nous exemples oposats en la parella V-neckline/ U-neckline (escot punxegut o rodó). Aquestes lletres són autèntics indicadors de forma que han superat el primer nivell comparatiu d'identificació ("m'he comprat un sofà amb forma de L") per passar al nivell metafòric total ("m'he comprat una L"). El nul corporativisme de l'estament adjectiu anglès, que admet noves incorporacions sense cap problema, ha permès aquestes esculturals lletres introduir un toc de poesia visual en el lèxic comú de la pèrfida Albion. La nostra benvolguda llengua s'ha permès molt poques alegries d'aquesta mena, potser per la seva proverbial timidesa o tal vegada per una mera qüestió de sintaxi. En tot cas, sempre ens queda el recurs d'omplir-nos la papada de Scotch i córrer fent "esses" al davant de l'amenaçadora blavor que desprenen les llums dels cotxes "zeta".

dissabte, 16 de desembre del 1989

Xarades públiques i privades

Algunes vegades hem llegit com les plomes il.lustres del columnisme qualificaven certes actuacions públiques que fregaven el grotesc de xarades. Potser per això la xarada ha adquirit connotacions vagament relacionades amb el rutilant món de la faràndula. Però en realitat la xarada és un joc elevat a la categoria d'enigma pels francesos que durant el segle XVIII assolí una gran popularitat en el format social de "joc de saló". L'origen del mot, tanmateix, sembla provençal (Charado o Charrado, de "xerrar"), tot i que també corren pel món altres hipòtesis: una de carlista, defensora de la derivació de "Charles" (perquè l'argument predilecte dels trobadors poètics de l'època era Carlemany) i una altra de celta, que deriva la xarada del vocable cèltic que significa joc /chawr/ (E.S. Freund -pseudònim anagramàtic de Dufresne- Rätsschatz, Lípsia 1885).
La xarada es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts sil.làbiques consecutives que adquireixen un sentit independent, i la gràcia del joc és endevinar-les. Hi ha dues maneres ben diferents de presentar una xarada: en uns versets escrits on els mots que cal descobrir són substituïts per l'ordinal corresponent a la seva posició sil.làbica en la paraula completa, o bé mitjançant una interpretació gestual durant les reunions socials on primer es representen les síl.labes, després tota la paraula i finalment cal endevinar-la. Un enigma versàtil, doncs, que ha transitat tant per la callada solitud de la cambra de lectura com pel xivarri escandalós del saló de ball.
A finals del segle XVIII la xarada va esdevenir la moda nacional francesa, fins al punt que dos diaris ("El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França") es van fer famosos gràcies a aquest joc. Un columnista de l'època va escriure: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que `el meu primer', `el meu segon' i `el meu tot'... Les senyores pronuncien aquest `meu tot' amb una gràcia particular". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre). O el bell tercet "Mon premier est un métal précieux/ Mon second un habitant des cieux/ Mon tout est un fruit délicieux". La resposta és "or" per al metall preciós, "ange" per a l'habitant dels cels i aleshores la fruita deliciosa resulta ser, evidentment, l'"orange".
També els autors anglesos van entrar en el joc. A la famosa Vanity Fair de Thackeray es dóna una descripció acurada del joc i fins i tot un tipus de xarada més elaborada constitueix una part de l'argument de The Smiler with the knife, de Nicholas Blake. D'altra banda, és curiós de constatar com els personatges de Stephen Hero (novel.la realista de James Joyce embrionària del posterior Portrait...) practicaven la modalitat social de la xarada representada amb una certa assiduïtat. A més, durant els anys 30 i 40, als Estats Units es va popularitzar un tipus de xarada un pèl diferent. L'americanització comportà un canvi de nom (en un prodigiós esforç imaginatiu l'anomenaren "the game") i una mecànica social més plebea: cada grup té un actor que ha d'explicar als seus en el menor temps possible un fet, un nom, una frase... sense utilitzar el llenguatge verbal ni assenyalar cap objecte inanimat de la sala. El joc de les pel.lícules que els animals televisius de "Tres pics i repicó" han importat, com si diguéssim. És clar que potser avui en dia els veritables "jocs de saló" són d'un altre caire.
En català, un exemple del joc seria: "La primera et porta al llit/ la segona surt volant/ i després, tot eixerit/ rauca, de l'estany estant". No cal ser molt sagaç per descobrir la resposta. O potser sí?

dissabte, 9 de desembre del 1989

Les Falses Etimologies

Descobrir l'arbre genealògic d'un mot ha estat, des que l'home pateix el virus del llenguatge, una de les ocupacions que ha aixecat més polseguera. La motivació última d'aquesta recerca, objectiu declarat de la ciència etimològica, és més ètica que no pas estètica. Perquè de fet al darrera del descobriment d'una etimologia hi ha més coses que una simple "veritat" filològica. Hi ha tota una visió determinista del món. Però els nivells de transcendència que permet el llenguatge són infinits, i la bellesa de l'etimologia ha atret des de sempre estetes anònims i mentiders impenitents. D'aquesta barreja de falsa saviesa i excelsa murrieria han nascut les falses etimologies.
Els top ten etimològics acostumen a estar relacionats amb vocables molt utilitzats. Són casos famosos com l'OK anglès, sobre el qual s'ha vessat tanta tinta que fa uns anys The Times va aconseguir reunir més de setanta teories sobre el seu origen. Personalment, sempre he trobat molt poètica la que afirma que OK són les inicials d'un controlador de qualitat d'una fàbrica novaiorquesa de pneumàtics i altres objectes de cautxú. El suposat controlador, d'origen alemany, es deia Oscar Krause i cada vegada que donava per bona una peça hi escrivia en guix les seves inicials: OK. Més clar sembla l'origen de l'apel.latiu "ianqui". Els sudencs parlen d'un pioner entre els colonitzadors del nord, una mena d'holandès errant anomenat Jan Kees. També un altre neologisme americà, l'apel.latiu "gringo" amb què els mexicans anomenen els seus veïns rossets, ha generat força especulació. En aquest cas hi ha un tema musical popular que comença "when the green grows..." (quan creix l'herba), tema que els vaquers que visitaven Mèxic cantaven pels descosits a partir del segon tequila. Conten que els pobres asteques, que no entenien ni un borrall als seus veïns del nord perquè l'anglès no s'havia posat encara de moda, només repetien la tornada. També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.
A casa nostra hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d'"orxata". Diu la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre'n un tassó de mans d'una nadiua i li respongué: "Això és or, xata!". Genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable "carajillo". Josep Maria Espinàs, en una recent entrevista a la revista d'encreuats ...més, ens exposava unes quantes versions que li havien arribat. Hi havia la d'un conegut bar de la Ciutat Vella que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l'Exposició Universal. Els obrers, apressats, ho demanaven junt "perquè ara guillo". També hi ha la versió del "petit carajo" i d'altres... L'Espinàs es queda amb la versemblança de l'origen cubà. Aquesta versió parla del mot originari "corajillo" com un combinat de cafè amb rom que els soldats prenien abans d'entrar en combat, per encoratjar-se.
El propi Espinàs va publicar el 1984 un llibret divertidíssim anomenat Diccionari català de falses etimologies, en el que falseja deliberadament l'origen d'un bon nombre de mots. Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia". El diccionari del Sapiens Espinàs és un prodigi d'enginy. A més, no cau en el to transcendent d'altres, com el famós Diccionario Coll. Publicitat: Prové d'"en públic-citat". Imperícia: "Característica dels imperis". Novell: "De no-vell". Engolar: "Fer la veu com els locutors de futbol en cridar gol!" Soldat: "Prové del verb soldar. El soldat és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit".

dissabte, 2 de desembre del 1989

Diccionari Khàzar

Jugàvem a l'article anterior, esperonats per la sorprenent troballa de l'incipient lèxic batmaníac que havíem pouat dels nostres diccionaris, amb un hipotètic apèndix enigmista al Diccionari del Pèndol que corre per Itàlia en aquests moments. Avui deixem enrera els bats i els ecus per centrar-nos en els continguts d'un diccionari molt més seriós. Un llibre de llibres acabat de publicar en català que s'anomena així: Diccionari Khàzar.
El iugoeslau Milorad Pavic rescabala des del món de la ficció literària la història d'aquesta minoria turca establerta a la riba del mar Caspi entre els segles VII i X. I ho fa des d'un exquisit formalisme enciclopèdic que aconsegueix transformar el diccionari en un veritable gènere literari de ficció. Narrativa interactiva doncs, a partir del constrenyiment de l'ordre alfabètic. Com si Cortázar hagués canviat l'estructura màgica de xerranca de Rayuela per la fascinant convivència de l'ordre i el caos que representen els diccionaris enciclopèdics. Una opció que tendeix al coneixement absolut del poble khàzar sota l'excusa d'un procés de debat religiós endegat pel seu màxim cap a partir d'un somni. Un debat apassionant sostingut per tres personatges inoblidables que defenen la visió el món des de tres perspectives complementàries: la cristiana, l'hebraica i la islàmica (llibres vermell, groc i verd del Diccionari). Un debat que recorda l'antiquíssima harmonia pre-espanyola que es donà, com un miratge, en temps renots de la nostra pròpia història.
El Diccionari Khàzar és per tant un trencaclosques magnífic i les seves peces desordenades per mor de l'ordre alfabètic basteixen un màgic laberint de caire cabalístic en el que no hi falten els racons obscurs. D'una banda, des d'un prefaci singular on explica la història dels avatars del llibre, Pavic ens conta la llegenda negra d'un volum maleït que acabava amb la vida de l'encuriosit lector que gosava fullejar-lo. D'altra banda el Diccionari es presenta en dues versions
-la masculina i la femenina- que només difereixen en uns pocs paràgrafs pretesament transcendentals. En teoria, com en tants altres afers del món de la religió, les dones no poden conèixer-ne els continguts.
Punt i apart es mereix l'excel.lent traducció catalana de l'original serbi efectuada a quatre mans per la iugoeslava Jadranka Vrsalovic Carevic i per en Francesc Prat. Una lamentable i macabra coincidència amb la fictícia maledicció khàzar ha fet que en Francesc no hagi arribat a veure editada la seva traducció. Tots els que, poc o molt, vam tenir la fortuna de conèixer-lo, recordarem sempre amb dolçor la seva mirada blava, el gest cordial que emanava de la seva figura i l'enraonar seré que el caracteritzava. Hi ha pèrdues que són ben difícils d'assumir.
Però aquesta polifònica obra, que ha estat celebrada internacionalment com un text cabdal de la literatura contemporània, no és l'única aportació màgica de Milorad Pavic. En una novel.la més recent, anomenada Paisatge pintat amb te, Pavic rebla el clau de l'enginy i efectua una jugada mestra a la rebotiga de la seva narració. Paisatge pintat amb te és una novel.la d'intriga que planteja un enigma indesxifrable. El lector se l'engoleix voraç amb la clàssica esperança de sadollar la curiositat constantment alimentada per l'autor. Però la novel.la s'acaba i l'enigma resta sense resoldre. Caldrà que algun lector avisat (perquè aquestes troballes formen part del joc i es transmeten de boca a orella) li suggereixi una revisió minuciosa de l'índex. Només llavors l'incaut lector descobrirà que el desllorigador de tota la història resta semiocult en un error tipogràfic al propi índex. (Sic).

dissabte, 25 de novembre del 1989

L'ecografia

Quan fa anys, després d'avatars incofessables, El Nom de la Rosa va sortir editada en català, els soferts jurats dels molts premis de novel.la del país van queixar-se d'una sobredosi abrumadora de novel.les històriques situades en monestirs medievals. Naixia l'Ecomania. Es va dir que tots els jubilats catalans que encara no tenien el Parkinson havien començat a escriure una novel.la de crims, manuscrits i monjos. Ara, amb el recent llançament de El Pèndol de Foucault, correm un perill similar. L'Ecomania ataca de nou. Les noves fornades de jubilats (les del boom dels feliços anys 20) ja tenen el seu objectiu literari. Aquesta vegada potser els jurats hauran de llegir (sic) críptiques novel.les farcides de rosacreus, templers i més manuscrits. Però ara ja estan preparats per afrontar el fenomen, perquè l'últim producte ecogràfic ve a ser la versió literària del famós Cub de Rubik i, tal com va passar amb el paral.lelepípede màgic de l'hongarès, ja ha generat un producte subsidiari -l'anomenat Diccionari del Pèndol de Foucault-, que té la virtut d'inventariar sota el gènere aristotèl.lic de l'ordre alfabètic les instruccions d'ús d'aquest llibre-regal. Com que aquesta vegada Umberto Berto Erto no ha anunciat cap postil.la aclaridora, tots els ajuts són pocs. Aquesta és la fidel transcripció enigmística de les entrades corresponents a la lletra èpsilon de les instruccions d'ús del fenomen paraliterari més sorprenent d'aquest segle. Una ecografia completa de l'autor i les seves circumstàncies.
Eco: Persona que repeteix paraules, idees o actes d'algú altre per devoció, obsequiositat o manca d'originalitat. (L'autor.)
Ecocinèsia: Imitació automàtica d'expressions fisionòmiques, gestos i accions. (Les adaptacions al cel.luloide.)
Ecoencefalografia: Mètode per a estudiar les estructures endocranials per mitjà del radar. (Les incipients biografies.)
Ecograma: Impressió obtinguda sobre una placa fotogràfica. (La multitud de fotografies publicades.)
Ecoic: Que imita l'Eco. (Els seguidors.)
Ecolàlia: Repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de paraules o frases que acaben de sentir. (Les crítiques.)
Ecolocalització: Sistema d'orientació de certs animals. (Les entrevistes.)
Ecologisme: Conjunt de corrents ideològics, força heterogenis, que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. (La seva màxima ambició literària.)
Ecòmetre: Aparell electrònic emprat en navegació per a mesurar la profunditat. (La postil.la inexistent.)
Economat: Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. (Les futures edicions de butxaca.)
Econòmic: Que sap estalviar. (Els qui no en compren.)
Economista: Teoritzador en matèria econòmica. (L'editor.)
Ecosistema: Unitat funcional costituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten. (La indústria que genera.)
Ecotip: Subdivisió d'una espècie ecològica, deguda a una adaptació a condicions ambientals determinades. (Les properes obres.)
Ecotò: Zona de transició entre dues comunitats diferents. (Les contradiccions entre el teòric i el novel.lista.)
Ecotoxicologia: Branca de l'ecologia que estudia les conseqüències ecològiques de la pol.lució dels medis naturals per substàncies tòxiques. (La sobredosi de tanta febre de l'Eco.) Aquesta és doncs l'ecografia enigmística d'un fenomen que, malgrat totes les despenalitzacions, no sembla fer-se ressó del dret a l'avortament.

dissabte, 18 de novembre del 1989

La batmania a debat

Davant la creixent animadversió que aquest fenomen tardoral de la batmania genera en certs esperits sensibles, crec que seria oportú fer una aproximació enigmística a l'origen d'aquest batibull batològic que l'opinió pública associa, del tot erròniament, amb l'imperialisme cultural nordamericà. Val a dir que els ianquis es defenen solets i que moltes vegades sembla que no tinguin batàvia, però també cal assenyalar que una anàlisi enigmística del fenomen permet alliberar els inefables nebots d'en Sam de tota responsabilitat engendradora. De fet, estem en condicions d'obrir el nostre cor llatí de bat a bat i demostrar, sense caure en cap moment en els perillosos embats de la passió, que la batmania és un fenomen de sòlida tradició al nostre país.
Si aprofundim en l'estudi de la nostra història col.lectiva hi trobem dues tradicions filosòfiques enfrontades a l'entorn d'aquest singular combat. Dues tradicions ben fonamentades etimològicament que han fornit d'arguments els batallons protagonistes d'aquesta batussa històrica.
D'una banda tenim el corrent afí al fenomen: la batologia ("Repetició innecessària d'un mateix mot, d'una mateixa frase, d'una mateixa idea" DGEC), filosofia subjacent a la batmania que es debat xiroia entre els llampecs d'una estètica variable i els trons d'una ètica absolutament invariable. Els batòlegs són, per tant, individus actius que apliquen la llei de la batedora a les formes de consum cultural, però en canvi mai no obliden que la música dringadissa del ver metall només continua sonant si la batuta no canvia de mans. Els batòlegs acostumen a batre tota mena de rècords i viuen cofois de la seva pròpia grandesa.
En canvi, a l'altra banda del mirall, els anomenats batòfobs observen l'espectacle amb molt menys d'entusiasme. Senten astorats com ressonen reiteradament les campanes de la batmania i s'obsedeixen amb el moviment pendular dels seus batalls. La batofòbia ("Fòbia a les profunditats i al buit" DGEC) és la base teòrica dels qui, malgrat la seva feblesa, s'oposen aferrissadament a la batmania. Els batòfobs són éssers un pèl inestables, que viuen a batzacs i saben molt bé el que no volen. Normalment s'incorporen més tard que els batòlegs a l'activisme, perquè solen viure a les batzoles fins que un bon dia el seu batímetre particular els indica que són molt a prop de tocar fons. Aleshores obren els ulls exageradament, es revelen i exterioritzen la seva batofòbia de forma violenta, en un batec desesperat. És el seu bateig de foc. Saben que el corrent dominant els rebat, però s'arrapen obstinadament als seus drets de minoria selecta.
És clar que, ben mirat, aquest dilema no és altra cosa que una baterola del nostre destí vintcentista, perquè contradiccions més considerables inflen diàriament les venes dels nostres batcolls i el sol, malgrat la magnitud creixent de les puerilitats que es veu obligat a il.luminar, continua descarregant cada matí els seus quilovats naturals sobre l'escenari de les nostres batusses.

dissabte, 11 de novembre del 1989

El rostre ocult dels erudits.

Dèiem des d'aquestes ratlles, en un plagi explícit a l'Enric Moreu-Rey, que "la pàtria d'En Pitarra, d'En Francesc Pujols, d'En Josep Pla i d'En Dalí..." es mereix un bon tast d'aquesta deliciosa trapelleria enigmística que són els contrapets. I ho dèiem en fer-nos ressó d'un llibret quasi opuscular del conegut i primmirat Enric Moreu-Rey que edità Quaderns Crema l'any 1988. La dedicació d'un seriós erudit de l'onomàstica i la lingüística a l'elaboració d'un joc tan garneu com el contrapet és un motiu de joia per a tots els pirats de l'enigmística. I la joia esdevé expectació en entrellucar el rubor amb què l'autor escriu un "avís" previ al llistat dels seus contrapets: "Si algú que em llegeix no admet l'ús jocós de mots grollers i d'al.lusions brutes o pornogràfiques, el prego de plegar i de tancar el llibre; car aquí, com en molts jocs surrealistes, l'efecte prové precisament del contrast entre una declaració neutra i inofensiva, i la seva substitució pariona, portadora d'un sentit xocant. Així ho han admès tots els meus respectables predecessors".
Aquest advertiment candorós ens revela l'existència encara d'una sempiterna actitud prudent dels homes de lletres que portà al propi Pompeu Fabra a definir restrictivament alguns mots un pèl escabrosos. Però en aquest cas l'escabrositat del contrapet s'imposa per definició i les restriccions queden bandejades per la pròpia dinàmica del joc. Així, ja d'entrada llegim "que el més fiable la doti", i no ens cal barrinar gaire per deduir que el contrapet buscat és "que el més diable la foti". Tan festiu com aquest és "observava les cames de la moixa", on la moixa esdevé coixa i el parell d'òrgans observats s'arrodoneixen. Com que ja hem estat avisats al pròleg, no ens estranya el to ascendent que pren la jugada. Així, quan llegim que "era molt gros el bony de la Curra", instintivament sabem que de fet ens parla d'una burra. I si aprofundim en els "intercanvis de consonant inicial amb consonant inicial" que, potser conjuntament amb el sil.làbic, és el contrapet més usual, ens adonem astorats de la força poètica del joc per mostrar el tòpic del carpe diem. En un exemple magistral, "l'Armand goita enfilant la coma" (una frase arcaïtzant que presenta un clar equilibri entre significant i significat) esdevé "l'Armand coita enfilant la goma" (una frase igual d'arcaïtzant en la forma que tanmateix presenta un significat del tot contemporani). La indústria que més s'ha beneficiat de l'esclat de la sida fa fortuna a "la Nita venia cordons", i una altra amiga de la Rita fa palesa la clàssica ambigüitat femenina: "la Tita segueix essent molt pura".
Els contrapets tenen sortides tan inesperades i xocants que moltes vegades costa un munt treure'n l'entrellat, però val a dir que també n'hi ha de perfectament previsibles. No cal ser un Sherlock Holmes per llegir "amb una mà, li tallava els cupons" i no sentir una punxada a l'engonal. Potser hi hagi qui el titlli d'inversemblant, aquest, però és una mera qüestió de mides. Una altra antístrofa de El Joc del Contrapet dota d'un bon argument existencial a una de les col.leccions catalanes de narrativa eròtica: "Segons com, a la Josefa se li veu la piga". Evidentment aquesta Fefa prefereix que l'anomenin Josepa i mostra racons més compromesos de la seva anatomia.
Però no retríem justícia plena a l'autor d'aquest deliciós llibret si només mostràvem els seus contrapets de caire eròtic. Perquè els jocs d'en Moreu-Rey van més enllà d'aquest àmbit i arriben a assolir la categoria d'estilet punyent del món de la política. Així, d'una frase tan anodina com "les dues costelles són massa grasses" en surt una veritat peninsular tan rotunda com "les dues Castelles són massa grosses". I, last but not least, que dirien els monàrquics que més se'n fumen de la seva reialesa, "el bei ficava el nas a totes les raconades" traspua una bona dosi de mala llet republicana.

dissabte, 4 de novembre del 1989

El joc del contrapet

Parlàvem en l'article anterior de l'ínclit reverend Spooner i posàvem uns quants exemples dels seus famosos lapsus linguae. Però l'interessant del cas és que aquests deliciosos malentesos gaudeixen d'una gran tradició en la cultura francesa. El cert és que el francès basa tota la seva riquesa poètica en la variació de finals de paraules i per tant resulta una llengua excepcionalment apta per a determinats tipus de contrapet (joc consistent en una transposició de lletres o síl.labes en l'interior d'una frase que canvia el seu significat anodí per un de xocant i proper a l'obscenitat).
Els contrapets o antístrofes més antics en francès són els de Rabelais. Tant a Pantagruel com a Gargantua trobem exemples força explícits d'aquest joc. En concret al capítol XVI de Pantagruel, en filosofar sobre les relacions humanes i les pràctiques religioses, explicita un contrapet: "il n'y avoit qu'un antistrophe entre femme folle à la messe et femme molle à la fesse" (només hi ha una antístrofa entre una "dona boja a missa" i una "dona de carns toves").
La tradició pren embranzida alhora a les planes dels almanacs populars i a les de revistes literàries especialitzades. Victor Hugo en fa ús, a desgrat de la seva croada contra els jocs de paraules, i la línia va fent via fins a tombants de segle. És amb les successives ruptures avantguardistes que el contrapet esdevé punt de mira de poetes, pensadors i psicòlegs. Freud, com de costum, parla d'una punta d'iceberg. Els surrealistes s'hi abraonen. L'humor que desprèn un bon contrapet, el seu automatisme, el seu esoterisme, la sensació de sorpresa i de desorientació que provoca no els podien deixar indiferents. Marcel Duchamp, sota el pseudònim de Sélavy Rrose en publica una bona col.lecció en plaquettes de l'època. ("L'acte des sexes est l'axe des sectes", o "Le pargum des déesses berce la paresse des défunts", entre molts d'altres). Michel Leiris, a la publicació Révolution surréaliste (núm. 3 i ss), treu un híbrid de contrapet i anagrama carregat de significats ocults ("Catholicisme - isthme de ta colique, calotissme"). També al número 1 de la revista "Messages" (1944) publica les anomenades "Bagatelles végétales" ("Blasphème, blesse-femme"; "Homère est mort"; "Valse slave"). A L'Escuma dels dies, recentment traduïda al català, l'inquietant Boris Vian contrapetitza un personatge a partir d'un conegut contemporani seu i el rebateja com Jean-Sol Partre. També Francis Picabia s'apunta al joc en titular una obra seva Unique-Ennuque. Mentrestant, Aldous Huxley esmenta en una novel.la un contrapet anglès que permet múltiples combinacions i se situa al llindar de la polisèmia cacofònica: "Black ladders lack bladders" (les escales negres no tenen bufeta). Tristan Derème, per la seva banda, juga amb el nom de Barcelona al seu Zodiaque: "Connaissez-vous dans Barcelouse/Une Andalone au sein brunt?" La referència és a Picasso, tot i que el joc pot incomodar a certs esperits sensibles.
Però els grans introductors del contrapet en la literatura són els components del grup potencial, l'OuLiPo. Tant Luc Étienne com Raymond Queneau juguen a fons la carta de l'antístrofa. Fins al punt que, en el seu lúdic Exercicis d'estil (que acaba de ser traduït al català), on Queneau explica de 99 maneres la mateixa història, la 85a variació es basa exclusivament en el contrapet, de manera que el lector ha d'esbrinar la dimensió desconeguda de tot un text contrapetat que, òbviament coincideix amb les 98 històries restants.
El país que ha vist néixer Pitarra, Francesc Pujols, Josep Pla o Salvador Dalí es mereix un bon tast de contrapets. De fet ja el té; precisament la frase que encapçala aquest paràgraf ha estat manllevada del pròleg amb què l'erudit Enric Moreu-Rey comença el seu magnífic llibret El joc del contrapet, editat ara fa gairebé dos anys. Però els deliciosos contrapets d'en Moreu-Rey seran matèria d'un proper pastís.

dissabte, 28 d’octubre del 1989

El reverend Spooner

Sense cap mena de dubte, el reverend William Archibald Spooner (1844-1930) és una figura central en la galeria de personatges entranyables de l'enigmística popular. Spooner fou un cèlebre professor d'Oxford que ultrapassà els llindars universitaris per mor de la riquesa polisèmica del seu subconscient. De fet, la seva equívoca fama prové de la inconscient introducció en el món anglosaxó d'un joc de mots d'origen francès, anomenat contrapet o antístrofa. El contrapet, com veurem en posteriors articles, és una frase d'aparença anodina que es transforma, degut a la transposició sobtada de lletres o síl.labes en el seu interior, en una frase diferent de significat més aviat inconvenient (com més bo més inconvenient).
Aquests làpsus, que en tenir un origen inconscient han rebut diverses valoracions per part dels seguidors de Freud, afloren més sovint en les al.locucions públiques dels professionals de la veu, segurament per pura teoria de la probabilitat, i solen ser força celebrats entre l'audiència. El nerviosisme que envolta qualsevol estrena teatral, per exemple, fa del màgic món de la faràndula un escenari habitual dels contrapets més aclamats. Ja al 1767 Voltaire explicava en una carta la història d'un actor dramàtic que, en cridar els figurants a combat, en comptes del tòpic "Sonnez, trompettes!", deixà anar "Trompez, sonnettes!", i la força dramàtica de l'escena s'esvaní entre les rialles del respectable.
Però els làpsus del reverend Spooner foren tan freqüents i clamorosos que avui en dia el mot anglès que designa aquest fenomen no és altre que spoonerism. De manera que el vell warden del New College d'Oxford ha passat a la història de la llengua anglesa al costat dels escassos homes-arrel que han aconseguit saltar de les enciclopèdies als diccionaris sense haver inventat cap unitat de mesura, com Hooligan, Boycott o Sandwich. Potser també caldria esmentar un personatge de ficció -Mrs. Malaprop-, precursora dels anomenats malapropisms. Però aquest "malapropisme" és senzillament la versió anglesa de la típica utilització errònia d'un mot parònim del correcte, com a: "Veniu nenes, que aquest senyor us exhortarà fins a casa" (en comptes d'escortarà). No té, per tant, un pes específic tan acusat com els làpsus de Spooner.
Es diu que en una ocasió, en un discurs universitari de benvinguda a la reina Victòria, l'impagable reverend devia voler començar amb una frase retòrica com "I have in my bossom a half-formed wish" (el meu pit alberga un desig mig format), però tant els estudiants com la reina li van entendre "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). En una altra ocasió, en esbroncar uns alumnes per no haver assistit a les classes d'història ("You have missed my history lectures"), Spooner va relliscar sobiranament i digué: "You have hissed my mistery lectures" (heu xiuxiuejat el meu curs de novel.la policíaca). Davant d'aquesta encisadora manera d'embolicar la troca, els alumnes actuaren de caixa de resonàncies i aviat començaren a elaborar spoonerisms clandestins en sèrie "amb el millor gust possible". Així van néixer els contrapets amb motllo d'endevinalla, com ara: "What's the difference between trained seals and pretty chorus girls?" (quina diferència hi ha entre una foca ensinistrada i una corista?). La resposta és prou inconvenient: "The seals have cunning stunts, and the girls have stunning cunts" (doncs que la foca fa piruetes fantàstiques i la corista té un cony increïble).
A casa nostra, en una conversa recent, en Tísner em recordava que a principis dels anys 30, l'Apa va publicar un article molt interessant a "La Publicitat" sobre un Spooner autòcton que va conéixer al mercat de Sant Antoni. Evidentment, l'article tenia un to festiu que començava en el seu propi títol: "El Marconi de Sant Antat".

dissabte, 21 d’octubre del 1989

El jeroglífic.

Quan sentim parlar de jeroglífics pensem invariablement en Egipte. La famosa escriptura ideogràfica dels antics egipcis és el referent cultural que mentalment se'ns imposa. Però un jeroglífic és senzillament un missatge indesxifrable a menys que coneguem el codi amb què fou concebut. En el món enigmístic, el jeroglífic ha esdevingut el component fonamental de l'anomenada enigmística figurada o plàstica, i consisteix a amagar un missatge secret mitjançant signes o figures. Quan aquests signes estan emparentats amb el llenguatge escrit parlem de la criptografia, i els criptogrames clàssics, més que no a Egipte, ens transporten a les novel.les d'espies o a aquell fantàstic conte d'Edgar Allan Poe: "L'escarabat d'or".
Però en una bona part de l'àmbit d'arrels romàniques, el jeroglífic és conegut amb l'indefinit terme llatí rebus, expressió elíptica de la frase definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Segons treballs dels segles XVI (É. Tabourot Bigarrures, París 1582) i XVII (G. Ménage Dictionnaire étimologique, París 1650), el concepte modern del jeroglífic com a joc (rebus) data de les festes de Carnaval a la regió francesa de la Picardia. Aquesta hipòtesi es va veure confirmada per la publicació a principis de segle del llibre Les rébus de Picardie (O. Thorel, Amiens 1903), on es reproduïa un recull de sàtires gràfiques amb motiu dels Carnestoltes d'aquella zona, anomenat De rebus quae gerunter.
Referir-se a les imatges sense imatges és sempre una operació abocada al fracàs. Per tant, l'objectiu d'aquest article no excedeix d'embolcallar el món figuratiu dels jeroglífics amb una pàtina de referències laterals. És cert que la societat actual ens dota de codis d'expressió gràfica diversos i que, en general, la gent sap més llegir entre imatges que no pas entre línies, però encara ara molts enigmistes acusen el jeroglífic de subjectiu i carent de lògica. Estan pensant, òbviament, en la lògica i l'objectivitat aparents de l'univers dels mots, sense ponderar en absolut la flagrant traïdoria que exerceix la semàntica sobre les nostres vides.
De tota manera, el jeroglífic ha fet relativament fortuna en el món de l'enigmística. És força curiós com alguns pintors importants s'hi han dedicat amb més o menys intensitat. Per exemple es conserven rebus preciosos del polifacètic Leonardo da Vinci i se sap que també Max Ernst n'elaborà. A més, Georges Perec, en el seu increïble La vida: instruccions d'ús, ens parla d'una hipotètica (?) història de França escrita en jeroglífics: L'Histoire de France par les rébus. Fins i tot ens en descriu una plana: "on hi ha un dibuix que representa una espècie de bisturí, una amanida i una rata". La solució d'aquest jeroglífic parla del Directori revolucionari, en dir "l'any VII els matarà". Evidentment el joc és francès i cal deduir del jeroglífic els mots "lancette, laitue, rat" que si es llegeixen seguits són homòfons de la frase solució: "l'an sept les tuera".
A casa nostra, en aquests darrers anys, el mestre de català Jordi Esteban i Calm s'hi ha especialitzat, en certa manera, des d'una òptica més pedagògica que no pas estètica. Ha publicat un llibre anomenat 600 jeroglífics, 600 recursos per aprendre català (La Llar del Llibre, 1987) i s'ha empescat un cert corpus teòric sobre el jeroglífic aplicat a l'ensenyament de llengües. D'altra banda, la clàssica secció de passatemps de la revista "Serra d'Or" compta, des de fa anys, amb un jeroglífic mensual. Al costat del reconegut "home de mots" Tísner i del seu enigmàtic company Ernest Gil i Varela hi figura la signatura d'un tal Llovís, que de fet resulta ser un mer pseudònim d'en Lluís Garcia Sevilla, germà del conegut pintor català Ferran Garcia Sevilla.

diumenge, 1 d’octubre del 1989

Guillotines i altres facècies.

Enguany que els francesos ens han inflat el cap i la tele amb les celebracions fastuoses del seu bicentenari potser és un bon moment per treure a relluir un joc de paraules relativament desconegut que equival, en el món artificiós dels sons i els mots, a les pràctiques sanguinolentes que propicià l'aparició de la revolucionària guillotina entre els humans. El joc consisteix a retallar un mot pel davant o pel darrera (decapitar-lo o escuar-lo, com si diguéssim) per aconseguir una paraula nova que ja residia, tot i que anònimament, a les seves entranyes. Els retalls escapçats són lletres en els millors casos, però a voltes també es pren la síl.laba com a unitat de tall.
La decapitació -gramaticalment afèresi- i l'amputació -basada en l'apòcope- són jocs volubles i poc agraïts que només agafen autèntica volada quan es practiquen en la modalitat anomenada progressiva, que consisteix a escapçar la paraula mare i repetir la seva operació amb els mots resultants fins reduir la víctima a la mínima expressió (una o dues lletres). Com es pot veure, és exactament el mateix que passà amb la revolució francesa, que decapità l'aristocràcia per acabar entronitzant la "ricocràcia" (sic).
Sense perdre el fil d'aquest fastuós bicentenari que s'han muntat els veïns de dalt, en el món de l'enigmística hi ha una decapitació famosa, potser l'exemple de decapitació progressiva més bell que s'hagi descobert mai, practicat a partir del controvertit Napoleó. Si prenem el seu nom complet "Napoleon" i comencem a guillotinar-lo impertèrrits, descobrirem que tots els mots resultants formen sis veus gregues amb sentit. I l'encara més difícil circenc es completa si combinem aquestes sis paraules amb el màster fins formar la següent frase: "Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon". Aquesta tirallonga, que als llecs en grec ens pot semblar el títol de l'última cançó de "Los Inhumanos", no només té sentit, sinó que a més diuen que equival a: "Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat". Com per tornar a començar la revolució. Per cert, ho provem? Revolució-Evolució-Vol?... Volició... Doncs semblava fàcil, però amb les revolucions, ja se sap.
A casa nostra no cal dir que aquests vicis francesos s'han practicat poc. De fet, des dels temps heroics del general Moragas no es recorda cap decapitació notable. Però el panorama públic català és ben ple de personatges amb cognoms aptes per a l'afèresi, i provar-ho pot resultar un esport força entretingut. Per exemple, si ens prenem l'històric cognom de l'alcalde de Barcelona amb esperit olímpic i l'aferitzem (decapitar el cap del casal seria poc elegant), descobrim xirois que només ens calen un parell de trucs maldestres i la cosa funciona. Potser això dels centenaris i celebracions magnes hi ajuda, en l'art de la decapitació. Maragall; Aragall (un tipus de bolet); Ragall, a l'inrevés llagar (barbarisme per "nafrar", que és on grinyola més); A gall (a un tipus de peix zeïforme); Gall (el precedent natural del despertador); All (el company habitual de l'oli). De manera que aquesta matussera decapitació ens porta a pensar en possibles problemes gàstrics fruits d'excessos en l'alimentació: massa aragalls, galls i alls, en definitiva.
Evidentment, és més fàcil dedicar-se als sil.làbics. La primera dama del país té un cognom força interessant, des d'aquest punt de vista. Si prenem Ferrussola i anem desengantxant-ne les síl.labes progressivament descobrim més coses encara sobre les seves aficions muntanyenques. Ferrussola; Russola (homòfon de rossola -rellisca- i parònim de russula -un altre tipus de bolet!-); Sola; La. Aquí la cosa ens funciona amb més fluïdesa: "La Ferrussola Rossola Sola", de manera que caldrà trepitjar ferm en les excursions per la muntanya.
Les decapitacions i amputacions, en l'àmbit lingüístic, són difícils i desagraïdes, però quan l'enigmista descobreix febril el mot clau i aquest comença a desfer-se-li a les mans, ni tot l'or del món en un cove no aconseguirà que deixi anar la guillotina.

diumenge, 24 de setembre del 1989

Català a l'atac

El palíndrom que encapçala aquestes ratlles no és cap eslogan electoral ni tampoc no ha estat escollida frase emblemàtica de cap nova campanya normalitzadora. És només un palíndrom descobert alhora per Ramon Giné (membre del CPI i col.laborador de Semagames, que també n'ha trobat la variant Català, ara a l'atac) i Miquel Viana (col.laborador gràfic de ...més i estudiós del fenomen de l'autoal.lusió, que n'ha fet un agosarat disseny gràfic de caire independentista). Perquè a casa nostra el palíndrom ha estat l'enigma cult que més fortuna ha fet.
D'una banda cal esmentar Josep Maria Albaigès, enginyer industrial vinculat al club "Mensa" de cervells privilegiats i apassionat de les matemàtiques recreatives i la lingüística lúdica. A ell devem les atípiques publicacions del Semagames (òrgan del Club Palindromista Internacional), Carròlia (especialitzada en el ric univers de Lewis Carroll) i Bofci (butlletí oficial de la Facultat de Ciències Inútils). Aquest recolector d'enigmes, deixeble vocacional de Francesc Pujols i Martin Gardner, ha aconseguit crear el marc idoni per tal que alguns pirats per la palindromologia ens posem en contacte.
I així hem sabut que, des de Vilallonga del Camp, Ramon Giné es dedica a atresorar col.leccions de palíndroms de vell i a descobrir-ne de nous. D'entre els recollits cal esmentar una sèrie superior al miler que li ha llegat un anònim ancià, entre els quals Giné n'ha descobert uns quants dels que l'enyorat periodista i novel.lista Noel Clarassó publicà a la seva columna de La Vanguardia. Dels nous destaquen el sindical A Gavà, la gent nega la vaga o l'atrevit Tira'm anís a la sina, marit, entre els molts que ha publicat a la revista local El Baluard, al R.O.C. (Revista de l'Orfeó Català de Mèxic DF) i fins i tot al diari mexicà Excelsior sota l'epígraf Poc a poc i cop a cop, combinant les seves troballes en català i en espanyol.
Un cas apart el constitueix el mallorquí Antoni Llull. Aquest expert en lingüística, onomàstica i antropologia de cognom palindròmic ha anat més enllà i ha arribat a escriure un petit tractat sobre la Ciència del Palíndrom. De moment només li hem pogut llegir unes consideracions estètiques sobre els palíndroms al Semagames, però la seva reflexió teòrica sobre un fet tan puntual i màgic alhora mereix eixir de la reduïda cleda dels palindromistes i assolir més ressó. Alguns dels palíndroms descoberts per Llull són l'agressiu Mato pop i hipopòtam, el desconcertant Sou trivial, bla i virtuós i l'adaptació de la nostrada llegenda de Sant Jordi: Ara drac o serp a la presó cardarà.
La presència dels palíndroms a la literatura no és pas infreqüent. Ja el seu propi origen, els versos sotàdics, té una dimensió plenament literària, com en tots els enigmes d'origen antic, emanats directament de la funció poètica del llenguatge. Qui signa aquestes ratlles va entrar en el món de l'enigmística a partir de la torbadora troballa d'un palíndrom original en un conte que Cortázar inclogué a Deshoras. Aquell palíndrom entranyable feia Atale, demoníaco Caín, o me delata i sobre la seva sintaxi encotillada pivotava tota l'espiral generadora de la història. També hi ha palíndroms més o menys explícits en obres majors com Finnegan's Wake de Joyce o Tres tristes tigres de Cabrera Infante. En la literatura catalana la inefable Ofèlia Dracs, en un conte anomenat "Rellós 2084" del recull Essa Efa féu servir el bifront per ocultar matusserament els topònims i alguns antropònims. Així, el títol es refereix a Sóller, Mallorca s'anomena Acrollam i l'Aritzeta esdevé Atetzira. Però és Quim Monzó qui hi posa la imaginació per fer del palíndrom gairebé un poema gustatiu. Al conte "Nines russes" (del recull Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) el protagonista, "entaulat, demana un palíndrom gastronòmic (de primer: meló amb pernil; de segon: bacon; de postres: meló)".

diumenge, 17 de setembre del 1989

Palíndroms i bifronts.

El palíndrom (del grec "palin" -de nou- i "drómos" -cursa-, "que desfà el camí fet") és un dels enigmes més difícils i fascinants. Aquesta perla enigmística consisteix a descobrir frases que puguin ser llegides tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta, de manera que el joc de simetries inherent al llenguatge arribi a un súmmum de perfecció en l'equilibri tancat d'un missatge invariable que sembla imitar el constant moviment pendular. L'abast d'aquest moviment depèn de la llargada del pèndul. Des de mots solts, com ala, radar o anilina, fins a frases senceres com poc a poc i cop a cop, la refeta Margarida dirà gram o la recollida per la GEC: Senén té sis nens i set nenes.
Els origens d'aquest joc d'extrema precisió ens remunten a l'antiguitat clàssica. Fins i tot transcendeixen l'abast del palíndrom tal com el coneixem ara. La creació d'aquests enigmes s'atribueix al grec Sòtades, un traci del segle VI aC que va viure a Alexandria. Els versos sotàdics eren retrògrads: amagaven missatges crípticament ocults en el sentit invers de lectura. De manera que eren bifronts (del italià "bifronte", de dues cares) similars al popular duet "Roma-Amor". A més, tenien un to força satíric. Lamentablement, les martingales del vell Sòtades foren descobertes pel poder establert i el seu desxiframent resultà traumàtic per al vell joganer. El cert és que l'any 280 aC Ptolomeu Filadelfi va ordenar l'execució del poeta i Sòtades acabà al fons del mar Egeu tancat dins d'un cofre de plom.
Però així com l'elaboració de bifronts sembla una activitat més creativa, el palíndrom pur és fruit de la recerca. Els palíndroms no s'inventen, es descobreixen. Són romanalles màgiques del llenguatge que apareixen en diversos graus de conservació cada cop que algun arqueòleg de la llengua es decideix a burxar una mica en l'excavació col.lectiva més gran de què disposa la humanitat.
Es dóna el cas curiós que cada idioma sol tenir un palíndrom emblemàtic per il.lustrar la sempre fosca definició del fenomen. El català és el vell Margarita (sic) tira gram. L'emblemàtic de l'espanyol potser ens soni més: Dábale arroz a la zorra el abad. Els anglesos el posen en boca del Napoleó exiliat a Elba: Able was I ere I saw Elba. En italià és notable el referent a dos personatges de Shakespeare: Ebro è Otel, ma Amleto è orbe. En francès: L'âme des uns jamais n'use de mal. Però potser l'arsenal més complet és el llatí, com el posat en boca de Jesús acarant-se al diable: Signa te, signa, temere me tangis et angis. Com és natural, les frases palindròmiques acostumen a anar plagades d'hipèrbatons i la seva peculiar sintaxi d'anacoluts les atorga un ritme sincopat i estrany que a voltes les fa estranyament atractives.
Modernament, és al món anglosaxó on la passió pels palíndroms és més pública. Una bona mostra d'això són les divertides picabaralles entre dos dels clubs enigmístics més importants: el dels anagramistes i el dels palindromistes. El 4 de juliol de 1987, per exemple, Philip Purser publicava una columna al Daily Telegraph on comentava els últims cops. Dan Commer, president dels anagramistes, argumentava que ells són més lliures d'assaborir els encants de la vida perquè no s'han de constrenyir a "l'absurditat cabalística de llegir els mots cap enrera", i extrapolava les dues actituds enfrontades per associar-les a liberals i conservadors. Per la seva banda, el president dels palindromistes, sir Ron Norris, declarava que en realitat aquells "refotuts" anagramistes estaven gelosos de la perfecció única dels palíndroms.
A casa nostra, l'art sibarita dels palíndroms ha fascinat i fascina fins al punt que el Club Palindromista Internacional (CPI) té la seva seu a Barcelona i edita periòdicament un butlletí anomenat Semagames a càrrec de J.M. Albaigès. També a la revista d'encreuats ...més hi surten esporàdicament notícies de l'àmbit palindròmic.

diumenge, 10 de setembre del 1989

Acròstics i acrònims

Parlàvem en el darrer article de les filigranes líriques que Boccaccio s'empescava a la seva Amorosa Visione per fer sorgir el nom de la seva estimada d'entre les brases del seu foc poètic. Però els fins perseguits pels practicants de l'acròstic han estat ben diversos. Hi ha poetes que l'han utilitzzat com a mètode laudatori dels detentors del poder. Així, per exemple, el 1599 el poeta anglès sir John Davies va escriure 26 elegants Himnes a Astraea, cadascun dels quals naixia a partir de l'acròstic "Elisabetha Regina". A casa nostra, Pere Serafí va escriure al segle XVIII molts sonets dedicats a algunes dames de l'aristocràcia barcelonina, amb l'afegitó de l'estrambot, per tal que acròsticament s'hi llegís el nom i cognom de la dama en qüestió. Potser el més conegut és el dedicat a "Dona Marya de Cardona".
D'altres poetes no es conformaven amb les autoritats temporals i anaren més enllà. Era el cas, com ja vam veure, de l'arquebisbe de Magúncia Rábano Mauro o, per exemple, del monjo grec Joan Euchaita, que va compondre un himne per a les maitines de la commemoració de sant Basili, sant Gregori i sant Joan Crisòstom, en el que les inicials de les seves 29 estrofes formen un acròstic laudatori dels tres sants que fa: "oh, santa Trinitat, has fet lluir tres sols". A casa nostra és cèlebre el sonet acròstic de Pere Serra i Postius que el 1732 dedicà a Montserrat.
Però potser un dels usos més freqüenst de l'acròstic vingui donat pel narcicisme del seu creador. En moltes ocasions descobrim el nom del propi autor com una signatura mig oculta. És el cas del gran poeta francès del segle XV François Villon que en els seus poemes "Le Grand Testament" i "Le Codicille" amagà acròsticament el seu cognom en cinc ocasions. Val a dir que en una balada anomenada "Fausse Beauté, qui tant me coûte cher", adreçada a una puta, li plau acompanyar-se acròsticament de la dona i s'hi pot llegir "Françoys et Marthe". Un altre que també tenia afanys de perduració fou Ascari, un ibèric de l'època visigòtica que va compondre un epitafi poètic per gravar a la tomba de Tuserhedo en el que es pot llegir acròsticament "Tvserhedo Ascaricas". També Sant Aldhelm, que fou bisbe de Salisbury, creia en l'auto-promoció personal per la via de l'acròstic. El seu llibre inclòs a Enigmes (sVIII) s'obre amb un pròleg format per 36 versos que reprodueixen dues vegades (amb les lletres inicials -acròstic- i les finals -teleòstic-) el títul de l'obra: "Aldhelmus cecinit millenis versibus odas". Són mètodes, els de l'acròstic, que després ha sabut reciclar intel.ligentment el món de la publicitat, modernitzant la seva forma però valent-se igualment de la seva força subliminal i enigmàtica
Modernament l'acròstic ha sofert un procés d'acronimització per cobrir la necessitat d'encunyar neologismes. És cert que Edgar Allan Poe obrí una nova via més complexa en ocultar el nom "Sarah Anna LEwis" a "An Enigma" mitjançant un acròstic gradual (primera lletra del primer vers, segona del segon, tercera del tercer...), però la relativa facilitat amb què es descobreix un missatge d'aquesta mena ha acabat recluint l'acròstic a camps allunyats de l'enigmística. Som a l'època de l'acrònim. L'època que ha vist néixer realitats insospitades com el radar (radio detection and ranging), l'otan (organització del tractat de l'Atlàntic Nord), el sida (síndrome d'immunodeficiència adquirida) o els fruits variats de l'associacionisme que han acabat per fornir un nou i extens diccionari d'acrònims que neixen, creixen i desapareixen.
Encara que fins i tot l'acrònim es remunta a la tradició més rància. El "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" abreujat de la creu de Crist n'és una prova ben popular. El que potser no és tan conegut és que el cognom de l'escriptora més enigmàtica de la literatura catalana contemporània, la inefable Ofèlia Dracs, és un acròstic dels cognoms dels cinc fundadors del col.lectiu: Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Quim Soler.

diumenge, 3 de setembre del 1989

L'acròstic

Segurament, amb el pas del temps, l'acròstic ha esdevingut més una trapelleria d'innocents aprenents de poeta que no pas el joc lingüístic transcendent de la poesia medieval. Però és indubtable que aquest enigma consistent a insertar algun missatge secret que es pugui llegir verticalment a partir de les primeres lletres dels versos d'un poema té una llarga i màgica tradició. Una tradició que atribueix la paternitat del joc al grec Epicarm (s V aC) però que de fet admet jocs similars en les cultures semítiques des del segle VII aC. Una tradició que comprèn els acròstics alfabètics (cada vers comença amb la lletra següent de l'alefat hebreu) d'un gran nombre de salms, proverbis i lamentacions bíbliques, que apareix a les comèdies de Plaute, als oracles de les sibil.les, a tota mena d'epitafis, a la poesia cortesana de François Villon o en èpoques més recents, a l'obra de l'enigmàtic Edgar Allan Poe.
L'acròstic més famós és grec (Jesucrist, fill de Déu, salvador crucificat) i amb les seves inicials es forma el nom del peix, el símbol que representava Crist entre els primers cristians. Una traducció llatina ens en permet una major llegibilitat: IESCVS CREISTOS TEVN VUIOS SOTER. La història d'aquest acròstic és plena de màgia. Resulta que algun cristià anònim va compondre un libel imitant l'estil de les sibil.les antigues, que fou trobat l'any 183 en un jardí prop d'Autun. En aquest libel profetitzava la próxima caiguda de l'imperi romà, la ruïna d'Itàlia, el combat i la derrota de l'Anticrist, la ressurrecció i el goig dels justos. Les inicials d'aquests versos formaven l'acròstic que els fidels llegien amb astorament creient que aquell escrit havia estat elaborat per la sisena generació de després del diluvi. Però el cert és que en 1894 un estudiós italià anomenat Mancini va demostrar que la inscripció és falsa i posterior a l'any 350 pC, perquè l'acròstic és fet de versos manllevats al llibre vuitè dels Oracles sibil.lins.
La fe medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va inaugurar la literatura simbòlica de la Baixa Edat Mitja en compondre l'opuscle De laudibus sanctae crucis l'any següent a la mort de Carlemany. L'obra conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu. Per no deixar ningú fora de la foto, l'arquebisbe inclogué un pròleg que representa l'emperador.
Però l'ús de l'acròstic no queda pas circumscrit a l'esotèric camp dels enigmes de l'esperit. Tampoc l'acròstic no pot escapolir-se de l'abast oblong de l'amor. En un treball en llatí que un monjo anomenat Francesco Colonna publicà l'any 149 hi descobrim, com una perla, un preciós missatge d'amor acròstic. Es tracta de l'Hypnerotomachia Poliphili. Deixant de banda la introducció i la primera inicial, s'hi pot llegir verticalment una declaració d'amor de l'autor a una monja. "Poliam frater Franciscus Columna Peramavit" (el germà Francesco Colonna ha estimat apassionadament Polia).
També entre els versos de l'Amorosa Visione de Boccaccio s'hi esmuny la delicada virior de l'acròstic. Les lletres inicials de tots els tercets constitueixen tres poemes i si prenem acuradament les inicials dels versos primer, tercer, cinquè, setè i novè del primer poema, descobrim la sublim complexitat de les relacions entre l'amor i l'art, perquè sorgeix el nom de la seva estimada: Maria.

diumenge, 27 d’agost del 1989

Anagrames nostrats

Hem parlat de significats exemples d'anagrames amb un lloc a la història i també d'un enigmàtic anagramista català anomenat Ernest Gil i Varela. Però el nostre àmbit cultural ha estat testimoni d'altres exemples interessants d'anagrama. D'una banda cal destacar-ne un de preciós que frega el llindar de la màgia de l'art. El poeta francès André Breton, pare espiritual del surrealisme, batejà Salvador Dalí amb l'escaient anagrama "Avida Dollars", que féu fortuna arreu. Potser es tracta de l'anagrama nominal més divulgat, sobretot arran de la recent mort del polèmic artista empordanès. Des d'aquestes ratlles, modestament, en sorgeix un de bessó en català, que vindria a descriure de manera bastant precisa les darreries del genial pintor. Salvador Dalí, "vida llardosa".
L'anagrama ha estat també recurs utilitzat tot sovint pels elaboradors de pseudònims encobridors. Fa poc, en una llarga entrevista, en Jaume Vidal i Alcover afirmava tenir inventariats els pseudònims que en Llorenç Vilallonga feia servir quan escrivia tot sol gairebé la totalitat de la revista "Brisas". Ben segur que una anàlisi minuciosa de la llista ens dotaria de nou material anagramàtic.
Però el més divertit de l'anagrama nominal és que, en ocasions, la seva relació amb l'usuari del nom anagramitzat ultrapassa la simple casualitat i entra de ple en el camp de la màgia. Per exemple, si ens posem a jugar amb el cognom d'un il.lustre col.laborador d'aquest diari, en Josep Maria Espinàs, observarem esmaperduts que Espinàs és anagrama perfecte de "Sapiens". O bé, si ens movem a l'àmbit esportiu, que del nom complet de l'entrenador del Barça de bàsquet, l'Aíto García Reneses, en podem extreure un tímid agraïment per les alegries rebudes la temporada passada: "Gràcies, toia serena".
Encara que, si ens hi posem, d'anagrames se'n poden fer fins i tot d'onomàstics. Regalar anagrames de sant o d'aniversari, per exemple, no hauria de resultar més estrany que fer l'emprenyadora dècima de Nadal. Si et dius Mercè, ¿no agrairàs més una tarja d'estètica impecable amb un anagrama guixat al mig que digui "Crème", abans que un detallet tristament pensat per sortir de mals passos així pel creatiu d'una petita o mitjana empresa d'objectes de regal? Si et dius Montse, "nom tes". Si Laura, "l'aura". Potser les Martes resulten les més polisèmiques, trapelles i revolucionàries: "Marta trama matar Marat!".
Perquè d'anagrames n'hi ha de moltes menes. Com per exemple els toponímics. Al cant VII del Canigó, Jacint Verdaguer fa un poema anomenat "Noguera i Garona" que conté uns versos manllevats d'un adagi tradicional aranès. Els versos de Mossèn Cinto fan: "Noguera per Alòs/tot joguinós,/Garona per Aran/tot rondinant". L'adagi aranès del qual provenen és idèntic: "Garoune per Aràn, bramàn. Noguera per Luz, tot duz". Els glossadors de la poesia verdagueriana i els amants de trobar significats ocults a les coincidències d'arrel ligüística sempre s'han fet una pregunta sense resposta carregada de bones intencions de germanor: ¿serà per escaiença que el nom de Garona -Garoune- sia anagrama del de la Noguera?

diumenge, 20 d’agost del 1989

L'anagrama

Acabàvem l'article anterior amb un enigma dels anomenats sibil.lins: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc". Un alquimista del segle VII, anomenat Estèfan, fou qui el reproduí en creure joiós que contenia una significació relacionada amb l'alquímia. Cardau al segle XVI i Leibnitz al XVII van proposar diverses solucions. La més acceptada és el mot ARSENICON, però la saviesa divina no sorgeix per enlloc. La màgia dels enigmes és manta vegades equiparable a la de l'amor, sempre apassionant i irresoluble.
I justament un tipus d'enigma que ha anat històricament de bracet de l'amor és l'anagrama, pràctica habitual entre els amants clandestins per amagar la seva identitat (recordem la Belisa de Lope de Vega, que ocultava la seva aimada Isabel). D'origen antiquíssim, la paternitat de l'anagrama ha estat atribuïda a l'alexandrí Licofront (280 aC), de qui es recullen "APO MELITOS" (que ve de la mel) a partir del nom grec de PTOLEMAIOS (Ptolomeu) o "ION ERAS" (violenta de Juno), a partir del nom de la reina ARSINOE. Els anagramistes s'han escarrassat des de sempre a trobar un significat nou a un mot, nom o frase capgirant l'ordre de les lletres que el formen. Ja el Themura, tercer llibre cabalístic, sembla destinat a donar regles per elaborar anagrames i buscar en les paraules sentits profètics que teòricament porten implícits.
Però tampoc no cal anar a les catacumbes de la cultura, perquè els anagrames nominals han estat força populars; la seva llarga tradició prové, com s'ha vist, dels origens, i té una certa lògica pel principi d'atracció/repulsió amb el poder. Igual com els poetes han creat el panegíric i la sàtira o els pintors s'han debatut entre el retrat i la caricatura, els enigmistes, des de sempre, han utilitzat l'anagrama per personalitzar la seva feina. Així, per exemple, a la Itàlia de Victor Manuel II es donà una fantàstica confrontació política per la via de l'anagrama: a partir de les lletres del nom complet "Vittorio Emanuele Secondo" els partidaris cridaven que "Roma ti vuole e Dio consente" i els adversaris responien que "né Dio né Roma te vuole costì". És clar que això passava al país pare de l'Enigmística, capaç d'organitzar a tombants del segle XX un concurs internacional d'anagrames elegíacs per commemorar la mort del genial Verdi, concurs guanyat per l'anglès Lodi, el qual a partir de "Maestro Giuseppe Verdi" elaborà l'anagrama "di vigor perpetua messe". També és destacable un anagrama francès que vindria a ser una mena de precursor de l'anagrama negre. A partir del nom del fanàtic assassí d'Enric III, "frère Jacques Clément", van crear un anagrama al.lusiu al crim comès i el posaren en boca del criminal: "c'est l'enfer qui m'a créé". Les morts de Lincoln, Trotski, Companys, Gandhi, Kennedy, Palme o Lennon podrien ser un bon camp de treball per al desenvolupament d'aquest nou gènere, l'anagrama negre.
És clar que no cal transcendentalitzar el valor de veritat del que no va més enllà d'una simple combinatòria de lletres. L'anagrama pot ser festiu, pragmàticament útil i sobretot divertit. A la nostra cultura, encara poc avesada a aquestes transgressions, funciona des de fa més de set anys una secció fixa a la darrera pàgina de "Serra d'Or" des d'on un enigmista català anomenat Ernest Gil i Varela fa un joc anomenat "Targeta de Visita" que consisteix justament a esbrinar la identitat exacta d'un personatge ocult de qui es dóna un nom fals anagramàtic i unes dades d'ajut. El joc és força popular. Té els seus seguidors habituals que mensualment participen en un concurs i fins i tot ha creat escola entre joves enigmistes com en Tortadès. El que potser no és tan conegut és que "Ernest Gil i Varela" és justament la targeta de visita anagramàtica del seu autèntic creador.

diumenge, 13 d’agost del 1989

A redós de l'Esfinx

Tothom relaciona els enigmes amb aquell ingenu desfici infantil per fer descobriments cada vegada més importants que ens portin a la possessió de la veritat. Però la veritat és una magnitud fugissera i trencadissa. El cert és que els enigmes són representants d'una paradoxa monumental: una part de la humanitat s'entesta a descobrir el que una altra part ha convertit en ocult. I d'aquesta manera neix l'enigmística, el noble art de jugar amb els mots i les imatges que contenen informació oculta en el seu missatge; una obscura informació que necessita ser descodificada d'una manera especial per poder sortir a la llum. De fet, l'enigmística és present d'una manera implícita en tots els actes de la nostra vida perquè la civilització que compartim és un enigma enorme en procés de desxiframent constant des de perspectives històriques, antropològiques, arqueològiques...
Però els enigmes expressament elaborats per enigmògrafs són molt més divertits, fins i tot quan han estat elaborats amb finalitats allunyades del ludisme, com podria ser el cas de la Càbala. La terminologia italiana sistematitza la major part d'enigmes sota dos epígrafs: l'enigmografia poètica o literària (que conté els enigmes clàssics, logogrifs, xarades, endevinalles, anagrames, palíndroms, encreuats i altres jocs de graella) i l'enigmografia gràfica o figurada (que conté bàsicament els jeroglífics però també totes les varietats de criptogrames i imatges manipulades). Fins i tot es podria parlar de literatura enigmística, amb dos grans corrents; primer els formalistes fascinats pel llenguatge (com el Cabrera Infante de Tres tristes tigres o els Pérec, Queneau, Calvino de La Bibliothèque Oulipienne) i després, evidentment, els especialistes de la novel.la de misteri (des del mestre Poe a P.D. James, passant per Connan Doyle o Agatha Christie).
D'entre els enigmes clàssics més coneguts, hi ha el de l'Esfinx, que va resoldre Edip en respondre que l'animal que camina a quatre potes durant la infància, a dues durant la maduresa i a tres en la senectud és l'home. Conta el mite que la resolució d'aquest famós enigma significà el final de la monstruosa Esfinx, salvà la vida d'Edip i li permeté casar-se amb la reina, que després resultaria ser sa mare. De manera que l'enigma de l'Esfinx va proporcionar un precedent imprescindible a la psicoanàlisi. No menys imprescindible, aquesta vegada per a l'enigmística, fou una visita protocolària que la reina de Saba efectuà a la cort del rei Salomó. D'aquella visita reial no se'n conserven fotografies, però en canvi s'han salvat una vintena dels innocents enigmes que tant plaïen a Salomó. ("Mentre és viu no té ni un pam de moviment, però quan li tallen el cap es pot moure entre la gent": un arbre, ja que quan li tallen la copa poden transformar-lo en un vaixell).
Per acabar, un cas de transfuguisme enigmístic. Resulta que el conegut fabulista Isop, que vivia a la cort de Lídia, fou captat pel rei babiloni Licer per tal de véncer en el litigi constant que mantenia amb el rei egipci Nectaneb, que es resolia per la via dels enigmes. Isop esdevingué el seu desxifrador oficial i el litigi es decantà clarament a favor dels babilonis. Un dels enigmes més famosos és de tall al.legòric. Fa: "hi ha un gran temple sostingut per una columna i aquesta columna està envoltada per dotze ciutats; cadascuna d'aquestes ciutats té trenta arcs, i al costat de cadascun d'aquests trenta arcs hi ha dues dones, una de blanca i una altra de negra". La resposta, com totes quan són conegudes, sembla simple; el temple simbolitza el món, la columna representa un any, les dotze ciutats els dotze mesos i els seus trenta arcs els trenta dies de cada mes. Finalment, les dues dones són el dia i la nit.
Però no tots els enigmes tenen resposta coneguda. Els anomenats sibil.lins són molt més foscos i moltes vegades estan relacionats amb sabers ocults, com l'alquímia. Per exemple, aquest: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc".