Anagrames nostrats

Hem parlat de significats exemples d'anagrames amb un lloc a la història i també d'un enigmàtic anagramista català anomenat Ernest Gil i Varela. Però el nostre àmbit cultural ha estat testimoni d'altres exemples interessants d'anagrama. D'una banda cal destacar-ne un de preciós que frega el llindar de la màgia de l'art. El poeta francès André Breton, pare espiritual del surrealisme, batejà Salvador Dalí amb l'escaient anagrama "Avida Dollars", que féu fortuna arreu. Potser es tracta de l'anagrama nominal més divulgat, sobretot arran de la recent mort del polèmic artista empordanès. Des d'aquestes ratlles, modestament, en sorgeix un de bessó en català, que vindria a descriure de manera bastant precisa les darreries del genial pintor. Salvador Dalí, "vida llardosa".
L'anagrama ha estat també recurs utilitzat tot sovint pels elaboradors de pseudònims encobridors. Fa poc, en una llarga entrevista, en Jaume Vidal i Alcover afirmava tenir inventariats els pseudònims que en Llorenç Vilallonga feia servir quan escrivia tot sol gairebé la totalitat de la revista "Brisas". Ben segur que una anàlisi minuciosa de la llista ens dotaria de nou material anagramàtic.
Però el més divertit de l'anagrama nominal és que, en ocasions, la seva relació amb l'usuari del nom anagramitzat ultrapassa la simple casualitat i entra de ple en el camp de la màgia. Per exemple, si ens posem a jugar amb el cognom d'un il.lustre col.laborador d'aquest diari, en Josep Maria Espinàs, observarem esmaperduts que Espinàs és anagrama perfecte de "Sapiens". O bé, si ens movem a l'àmbit esportiu, que del nom complet de l'entrenador del Barça de bàsquet, l'Aíto García Reneses, en podem extreure un tímid agraïment per les alegries rebudes la temporada passada: "Gràcies, toia serena".
Encara que, si ens hi posem, d'anagrames se'n poden fer fins i tot d'onomàstics. Regalar anagrames de sant o d'aniversari, per exemple, no hauria de resultar més estrany que fer l'emprenyadora dècima de Nadal. Si et dius Mercè, ¿no agrairàs més una tarja d'estètica impecable amb un anagrama guixat al mig que digui "Crème", abans que un detallet tristament pensat per sortir de mals passos així pel creatiu d'una petita o mitjana empresa d'objectes de regal? Si et dius Montse, "nom tes". Si Laura, "l'aura". Potser les Martes resulten les més polisèmiques, trapelles i revolucionàries: "Marta trama matar Marat!".
Perquè d'anagrames n'hi ha de moltes menes. Com per exemple els toponímics. Al cant VII del Canigó, Jacint Verdaguer fa un poema anomenat "Noguera i Garona" que conté uns versos manllevats d'un adagi tradicional aranès. Els versos de Mossèn Cinto fan: "Noguera per Alòs/tot joguinós,/Garona per Aran/tot rondinant". L'adagi aranès del qual provenen és idèntic: "Garoune per Aràn, bramàn. Noguera per Luz, tot duz". Els glossadors de la poesia verdagueriana i els amants de trobar significats ocults a les coincidències d'arrel ligüística sempre s'han fet una pregunta sense resposta carregada de bones intencions de germanor: ¿serà per escaiença que el nom de Garona -Garoune- sia anagrama del de la Noguera?