A redós de l'Esfinx

Tothom relaciona els enigmes amb aquell ingenu desfici infantil per fer descobriments cada vegada més importants que ens portin a la possessió de la veritat. Però la veritat és una magnitud fugissera i trencadissa. El cert és que els enigmes són representants d'una paradoxa monumental: una part de la humanitat s'entesta a descobrir el que una altra part ha convertit en ocult. I d'aquesta manera neix l'enigmística, el noble art de jugar amb els mots i les imatges que contenen informació oculta en el seu missatge; una obscura informació que necessita ser descodificada d'una manera especial per poder sortir a la llum. De fet, l'enigmística és present d'una manera implícita en tots els actes de la nostra vida perquè la civilització que compartim és un enigma enorme en procés de desxiframent constant des de perspectives històriques, antropològiques, arqueològiques...
Però els enigmes expressament elaborats per enigmògrafs són molt més divertits, fins i tot quan han estat elaborats amb finalitats allunyades del ludisme, com podria ser el cas de la Càbala. La terminologia italiana sistematitza la major part d'enigmes sota dos epígrafs: l'enigmografia poètica o literària (que conté els enigmes clàssics, logogrifs, xarades, endevinalles, anagrames, palíndroms, encreuats i altres jocs de graella) i l'enigmografia gràfica o figurada (que conté bàsicament els jeroglífics però també totes les varietats de criptogrames i imatges manipulades). Fins i tot es podria parlar de literatura enigmística, amb dos grans corrents; primer els formalistes fascinats pel llenguatge (com el Cabrera Infante de Tres tristes tigres o els Pérec, Queneau, Calvino de La Bibliothèque Oulipienne) i després, evidentment, els especialistes de la novel.la de misteri (des del mestre Poe a P.D. James, passant per Connan Doyle o Agatha Christie).
D'entre els enigmes clàssics més coneguts, hi ha el de l'Esfinx, que va resoldre Edip en respondre que l'animal que camina a quatre potes durant la infància, a dues durant la maduresa i a tres en la senectud és l'home. Conta el mite que la resolució d'aquest famós enigma significà el final de la monstruosa Esfinx, salvà la vida d'Edip i li permeté casar-se amb la reina, que després resultaria ser sa mare. De manera que l'enigma de l'Esfinx va proporcionar un precedent imprescindible a la psicoanàlisi. No menys imprescindible, aquesta vegada per a l'enigmística, fou una visita protocolària que la reina de Saba efectuà a la cort del rei Salomó. D'aquella visita reial no se'n conserven fotografies, però en canvi s'han salvat una vintena dels innocents enigmes que tant plaïen a Salomó. ("Mentre és viu no té ni un pam de moviment, però quan li tallen el cap es pot moure entre la gent": un arbre, ja que quan li tallen la copa poden transformar-lo en un vaixell).
Per acabar, un cas de transfuguisme enigmístic. Resulta que el conegut fabulista Isop, que vivia a la cort de Lídia, fou captat pel rei babiloni Licer per tal de véncer en el litigi constant que mantenia amb el rei egipci Nectaneb, que es resolia per la via dels enigmes. Isop esdevingué el seu desxifrador oficial i el litigi es decantà clarament a favor dels babilonis. Un dels enigmes més famosos és de tall al.legòric. Fa: "hi ha un gran temple sostingut per una columna i aquesta columna està envoltada per dotze ciutats; cadascuna d'aquestes ciutats té trenta arcs, i al costat de cadascun d'aquests trenta arcs hi ha dues dones, una de blanca i una altra de negra". La resposta, com totes quan són conegudes, sembla simple; el temple simbolitza el món, la columna representa un any, les dotze ciutats els dotze mesos i els seus trenta arcs els trenta dies de cada mes. Finalment, les dues dones són el dia i la nit.
Però no tots els enigmes tenen resposta coneguda. Els anomenats sibil.lins són molt més foscos i moltes vegades estan relacionats amb sabers ocults, com l'alquímia. Per exemple, aquest: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc".