dijous, 29 de gener de 1998

Criptònims

La nomenclatura enigmística és tan àmplia que els italians han arribat a publicar opuscles de cent pàgines amb les denominacions oficials de les modalitats diverses de jocs de paraules canònics. Opuscles absolutament il·legibles que representen la paradoxa del taxònom anarquista. De tant voler sistematitzar el desordre, el sistema resultant esdevé pur caos. Un caos deliciós que barreja conceptes constantment i rebateja nous mecanismes que són meres variants d’altres. Aquest és el sentit fonamental de l’aportació que fem avui al camp dels jocs de paraules basats en l’homofonia. El suggeriment dels criptònims és del doctor Lluís de Yzaguirre, lingüista insigne que ara desenvolupa la seva frenètica activitat a l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF. Un criptònim és la cara fosca d’un topònim. Una mena de míster Hyde tothora present a la cara del simpàtic doctor Jekyll que estem tips de saludar cada matí.
De Yzaguirre va tenir la idea dels criptònims tot badant davant l’antònim de la interminable Sagrada Família: les obres del Liceu. Una de les variants homofòniques possibles del Liceu descriu amb precisió matemàtica el que està succeint a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estan fent amb el nou edifici els operaris que hi treballen: hissar-lo. A partir d’aquesta troballa el doctor De Yzaguirre ens proposa anar a la recerca de tresors ocults als noms dels llocs, i de cada tresor trobat en diu criptònim com en podíem haver dit kriptonita. Els criptònims, doncs, seran una modalitat concreta d’homòfons aplicats amb voluntat juganera als topònims. Liceu/l’hisseu en seria l’exemple fundacional.
Tan aviat comencem a buscar criptònims toparem amb una colla d’exemples de segona que no hauríem de menystenir perquè tenen una llarga tradició, però que tampoc no podem acceptar. Són els casos d’homonímia com ara Reus (per presoners), Igualada (per empat) o d’altres. De fet, totes les caixes d’estalvis són caixes de Manlleu (en el sentit dels préstecs que concedeixen). Aquests topònims homonímics ens fan convenir que si es mantenen invariables no en direm criptònims. En canvi, ho seran els que presentin un canvi de grafia, per petit que sigui (¿balls a Valls?).
Com que el creador dels criptònims viu al Maresme, la primera fornada abasta les localitats de Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró, a les quals afegim Manresa i Sabadell. Pel que fa a les tres viles costaneres la primera ens avisa que ens poden “premiar demà”, la segona ens convida a estimar-la —”vila s’ha d’amar”— i la tercera, tot perdent agudesa i anant cap a la plana, ens diu que potser cal “matar-ho”. Pel que fa a les dues ciutats d’interior, la bagenca no em trenca pas les oracions sinó que “me’n resa” i la vallesana evoca Guerra —”saba d’ell”— i Pau —un “sa vedell”—.
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 22 de gener de 1998

Carrolliana

La setmana passada parlàvem del centenari de la mort de Lewis Carroll i el contraposàvem a les commemoracions immisericordes que viurem durant aquest any 98 d’una certa generació d’espanyols deprimits per la pèrdua de les colònies. Amb tota humilitat anticolonialista considero que l’única celebració centenària que pot fer ombra a la carrolliana són els cent anys de la vilipendiada figura de l’home Michelin, el qual té la gran virtut d’haver aconseguit afrancesar la cultura dels saxons.
Però no són les misèries carnals el que ha perviscut del reverend Charles Ludwig Dodgson. En els últims nou anys Carroll ha estat un habitual d’aquesta columna d’enigmística per la seva enorme activitat en el camp de la creació de jocs lògics i verbals. La setmana passada, justament, parlàvem del “Jabberwocky”, el poema que va inaugurar la tradició saxona del non-sense. Però més enllà de les constants pirotècnies verbals de Carroll, el seu univers de reremirall ha provocat durant aquests cent anys tota una branca de col·leccionisme: la carrolliana. Fins al 30 de gener es pot veure a l’Institut Britànic (Amigó, 83) de Barcelona una mostra de dibuixos i fotografies sobre la vida i obra de Carroll.
Un d’aquests conspicus col·leccionistes, el professor Jordi Quintana, ha reunit un fotimer de productes culturals del que podríem anomenar la galàxia Carroll. L’acte commemoratiu que vaig tenir el gust de presentar el passat dijous 14 a la Fnac es fornia dels materials recollits per ell. La dèria de Jordi Quintana comença per un col·leccionisme tan clàssic com el de nines —en aquest cas Alícies— i s’estén a l’atresorament bibliòfil de totes les edicions possibles del clàssic de Carroll. Un ver babel d’Alícies versionades, traduïdes —en català només Josep Carner, Amadeu Viana, Salvador Oliva— i il·lustrades —John Tenniel, Lola Anglada, Salvador Dalí—. Però aquests només són els elements més obvis, al costat dels inevitables gadgets de merchandising.
Després venen les pel·lícules. Des d’una versió surreal feta per uns titellaires txecs fins als productes estàndard de la Warner Bross (Harry Harris) o la Disney (Walt Disney), passant per rareses científiques —”Alícia al país de les transformacions geomètriques” Fundació Serveix de Cultura Popular— fins a magnífiques Alícies pornogràfiques. Naturalment, l’audiovisual ha desembocat en l’univers multimèdia. De fet, la presentació del dia 14 a la Fnac es va obrir amb una breu navegació pel recent CD ROM d’Alícia editat per Living Classica-Europress.
El que més m’ha sorprès de la col·lecció carrolliana de Jordi Quintana ha estat l’apartat musical. Hi ha temes carrollians, i especialment dedicats a Alícia, de músics tan diversos que gairebé podríem traçar un panorama de l’últim segle de música popular. Des d’Erik Satie (Le Chapelier) fins a La Polla Records (Alicia), passant pels Beatles (I Am the Walrus), Chick Corea, Donovan, Elton John, The Shadows o Al Stewart.

dijous, 15 de gener de 1998

L’altre 98

Està clar que enguany ens faran empassar bones dosis generacionals de noranta-vuitisme. Era d’esperar. Un diari de Madrid, fins i tot, ja ha començat a reproduir els articles amb què Azorín va encunyar el terme “Generació del 98” l’any 1913, i els il·lustra amb imatges de l’escriptor valencià en plena decrepitud (és a dir, en el seu estat natural). Fa una certa basarda i tot, això d’obrir les pàgines d’opinió d’un diari del dia i trobar-hi una mòmia, però serà bo que ens hi anem acostumant perquè potser la tònica de tot l’any serà aquesta.
Ja posats a fer cas dels números rodons, i atès que aquest és l’article número quatre-cents d’enigmística que té a bé de publicar el suplement de Cultura d’aquest gentil diari, potser convé saber que en aquest incipient 1998 que acabem d’encetar també se celebra el centenari de la mort del genial reverend Lewis Carroll, el pare de la immortal Alícia. Com que de carrollians n’hi ha un munt, al nostre país, suposem que durant els propers mesos podrem fer-nos ressò d’alguna activitat prou suggerent. Ara per ara ens limitem a contraposar un deliciós poema de Carroll a la torturada retòrica dels que acabaven de perdre l’imperi espanyol aquell que fins i tot tenia sol de mitjanit.
El poema en qüestió és el “Jabberwocky” i té la peculiaritat d’estar escrit en un llenguatge inventat. Nou. Fantàstic. Absurd. Secret. Polipoètic. L’adjectivació va a càrrec del consumidor. En tot cas, no està escrit en anglès. Consta de set estrofes i la primera fa: ‘Twas brillig, and the slithy toves/ Did gyre and gimble in the wabe:/ All mimsy were the borogoves/ And the mome raths outgrabe. El “Jabberwocky” de Lewis Carroll és a l’arrel de la tradició anglesa del non-sense que nega el sentit convencional i frega el disbarat. No és ben bé la via carnavalesca o rabelaisiana de tants escriptors excessius però s’hi acosta des de la contenció. Les diverses traduccions que s’han fet del “Jabberwocky” configuren un notable catàleg d’experiments desnaturalitzadors que eixamplen les vies de les diverses llengües usades.
Fins ara en català coneixíem la versió d’Amadeu Viana (a A través de l’espill, Quaderns Crema, 1985) en la qual “Jabberwocky” esdevenia “Barbateixot”. Ara, però, per felicitar l’arribada d’aquest any tan centenari, l’editor del butlletí “Carròlia” ens ha enviat una nova traducció catalana d’aquest clàssic del non-sense. Aquesta versió, acarada al text original en format nadala, ve signada per Josep Maria Albaigès i Maria Dolors Hipólito i en ella “Jabberwocky” esdevé “Endraperós”. Només dues estrofes ens permetran afegir-nos xirois a la tristor existencial d’aquells mítics intel·lectuals espanyols que ploraven la pèrdua de gairebé totes les colònies:
“Bullava el dia, i les ruaus toves/ Bargien i txiaven pels grols,/ Flubles es veien les borgoves/ i xien els ratols! (...) Zim, zam! Zim, zam! Mil tracs i un trac/ la fulla vorpal flipflapà!/ Mort el deixà, i amb el seu cap/ Galomfant retornà!”.

dijous, 8 de gener de 1998

Efes

Efes és una de les grans ciutats de l’antiguitat en la qual, segons una tradició siríaca, va morir Maria, la controvertida verge i mare de Jesucrist. Efes correspon a l’actual localitat turca de Selçuk i, malgrat l’incessant turisme o justament per això, hi operen grups integristes islàmics més aviat poc proclius a respectar els drets de la dona i molt menys encara a venerar marededéus. Són grups més aviat misògins que ara ens portarien molt lluny de l’objectiu d’aquesta columna. De fet, aquesta breu introducció ve a tomb per acabar de rematar una curiosa tradició de la poesia espanyola que relaciona, d’una manera tan fortuïta com pertinaç, la consonant efa amb la misogínia pura i dura.
L’enyorat Néstor Luján va escriure sobre aquestes presumptes “efes misògines” en la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Es veu que, entre els dicteris contra la condició femenina que es redactaven en aquella època, els adjectius més feridors sempre havien de començar amb la efa de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat de les efes misògines es deu al cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. En la seva magna obra Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu “...enamorado (...) de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”.
Les quatre efes maleïdes que esmenta el cronista devien ser molt populars en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons algunes coples posteriors es referirien a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets força diversos que en català mantenen la inicial: freda, flaca i fluixa. Lope de Vega, sempre amatent als fluxos i refluxos de la parla del carrer, incorpora la tradició F en una obra seva anomenada La celosa de sí misma, tot augmentant les feridores injúries fins a nou, si és que decidim ficar la pobra Francisca en el mateix sac. L’enginyós i arter poeta espanyol fa:
“Ésta es mano y no la otra
flemática, floja, fría,
frágil, follona, fullera,
fiera, fregona y Francisca”.
No sabem del cert quina estranya circumstància transforma les efes en dards enverinats contra la dona. Ni molt menys encara què hi pinta dona Francisca en tot plegat, però el cert és que les efes inciten a la misogínia. De la mateixa manera atzarosa Cervantes al Quixot esmenta les esses per parlar d’amor: “Y que no sólo tiene las cuatro eses que dicen han de tener los buenos enamorados, sino todo un abecé entero” (llibre primer, capítol 34). Aquestes quatre esses, tan fortuïtes i insòlites com les efes misògines, són més agraïdes perquè corresponen als amants savis, sols, sol·lícits i secrets. ¿Què deuen amagar la enya i la ce trencada?