dijous, 8 de gener de 1998

Efes

Efes és una de les grans ciutats de l’antiguitat en la qual, segons una tradició siríaca, va morir Maria, la controvertida verge i mare de Jesucrist. Efes correspon a l’actual localitat turca de Selçuk i, malgrat l’incessant turisme o justament per això, hi operen grups integristes islàmics més aviat poc proclius a respectar els drets de la dona i molt menys encara a venerar marededéus. Són grups més aviat misògins que ara ens portarien molt lluny de l’objectiu d’aquesta columna. De fet, aquesta breu introducció ve a tomb per acabar de rematar una curiosa tradició de la poesia espanyola que relaciona, d’una manera tan fortuïta com pertinaç, la consonant efa amb la misogínia pura i dura.
L’enyorat Néstor Luján va escriure sobre aquestes presumptes “efes misògines” en la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Es veu que, entre els dicteris contra la condició femenina que es redactaven en aquella època, els adjectius més feridors sempre havien de començar amb la efa de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat de les efes misògines es deu al cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. En la seva magna obra Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu “...enamorado (...) de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”.
Les quatre efes maleïdes que esmenta el cronista devien ser molt populars en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons algunes coples posteriors es referirien a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets força diversos que en català mantenen la inicial: freda, flaca i fluixa. Lope de Vega, sempre amatent als fluxos i refluxos de la parla del carrer, incorpora la tradició F en una obra seva anomenada La celosa de sí misma, tot augmentant les feridores injúries fins a nou, si és que decidim ficar la pobra Francisca en el mateix sac. L’enginyós i arter poeta espanyol fa:
“Ésta es mano y no la otra
flemática, floja, fría,
frágil, follona, fullera,
fiera, fregona y Francisca”.
No sabem del cert quina estranya circumstància transforma les efes en dards enverinats contra la dona. Ni molt menys encara què hi pinta dona Francisca en tot plegat, però el cert és que les efes inciten a la misogínia. De la mateixa manera atzarosa Cervantes al Quixot esmenta les esses per parlar d’amor: “Y que no sólo tiene las cuatro eses que dicen han de tener los buenos enamorados, sino todo un abecé entero” (llibre primer, capítol 34). Aquestes quatre esses, tan fortuïtes i insòlites com les efes misògines, són més agraïdes perquè corresponen als amants savis, sols, sol·lícits i secrets. ¿Què deuen amagar la enya i la ce trencada?