Carrolliana

La setmana passada parlàvem del centenari de la mort de Lewis Carroll i el contraposàvem a les commemoracions immisericordes que viurem durant aquest any 98 d’una certa generació d’espanyols deprimits per la pèrdua de les colònies. Amb tota humilitat anticolonialista considero que l’única celebració centenària que pot fer ombra a la carrolliana són els cent anys de la vilipendiada figura de l’home Michelin, el qual té la gran virtut d’haver aconseguit afrancesar la cultura dels saxons.
Però no són les misèries carnals el que ha perviscut del reverend Charles Ludwig Dodgson. En els últims nou anys Carroll ha estat un habitual d’aquesta columna d’enigmística per la seva enorme activitat en el camp de la creació de jocs lògics i verbals. La setmana passada, justament, parlàvem del “Jabberwocky”, el poema que va inaugurar la tradició saxona del non-sense. Però més enllà de les constants pirotècnies verbals de Carroll, el seu univers de reremirall ha provocat durant aquests cent anys tota una branca de col·leccionisme: la carrolliana. Fins al 30 de gener es pot veure a l’Institut Britànic (Amigó, 83) de Barcelona una mostra de dibuixos i fotografies sobre la vida i obra de Carroll.
Un d’aquests conspicus col·leccionistes, el professor Jordi Quintana, ha reunit un fotimer de productes culturals del que podríem anomenar la galàxia Carroll. L’acte commemoratiu que vaig tenir el gust de presentar el passat dijous 14 a la Fnac es fornia dels materials recollits per ell. La dèria de Jordi Quintana comença per un col·leccionisme tan clàssic com el de nines —en aquest cas Alícies— i s’estén a l’atresorament bibliòfil de totes les edicions possibles del clàssic de Carroll. Un ver babel d’Alícies versionades, traduïdes —en català només Josep Carner, Amadeu Viana, Salvador Oliva— i il·lustrades —John Tenniel, Lola Anglada, Salvador Dalí—. Però aquests només són els elements més obvis, al costat dels inevitables gadgets de merchandising.
Després venen les pel·lícules. Des d’una versió surreal feta per uns titellaires txecs fins als productes estàndard de la Warner Bross (Harry Harris) o la Disney (Walt Disney), passant per rareses científiques —”Alícia al país de les transformacions geomètriques” Fundació Serveix de Cultura Popular— fins a magnífiques Alícies pornogràfiques. Naturalment, l’audiovisual ha desembocat en l’univers multimèdia. De fet, la presentació del dia 14 a la Fnac es va obrir amb una breu navegació pel recent CD ROM d’Alícia editat per Living Classica-Europress.
El que més m’ha sorprès de la col·lecció carrolliana de Jordi Quintana ha estat l’apartat musical. Hi ha temes carrollians, i especialment dedicats a Alícia, de músics tan diversos que gairebé podríem traçar un panorama de l’últim segle de música popular. Des d’Erik Satie (Le Chapelier) fins a La Polla Records (Alicia), passant pels Beatles (I Am the Walrus), Chick Corea, Donovan, Elton John, The Shadows o Al Stewart.