dijous, 26 d’octubre del 2006

Dietari 1-906266206

No proveu de teclejar al mòbil el títol d’aquest article. No és pas cap número nord-americà, sinó la concatenació de quatre dates relacionades amb la nostra llengua: 1906, 26, 62 i 2006. 1906, entre molts altres motius que desembocaren a l’octubre en el Primer Congrés Internacional de la llengua catalana, és l’any d’una curiosa excursió d’Antoni M. Alcover. Ara en podem llegir les notes a Dietari de l’excursió filològica 1906 (Proa, 2006), una peça interessant de literatura de viatge amb el llenguatge com a motor que ens permet acompanyar el coratjós dialectòleg manacorí del 3 d’agost a l’11 de setembre d’ara fa un segle per una ruta suggerent que el va portar de Perpinyà a Cadaquès passant per 52 localitats com ara Ceret, Sallagosa, Sort, Isil, Boí, Tremp, Bagà, Ripoll, Olot o Maçanet de Cabrenys. En la seva ruta, Alcover i el seu company de viatge Bernhard Schädel (professor alemany de la Universitat de Halle) fan una innovació metodològica que avui seria impensable (¿o repensable?): enquestar la població infantil, de 9 a 14 anys, per obtenir dades sobre l’estudi de la conjugació dels verbs catalans. El motiu sobta, vist avui: la canalla conservava les formes verbals més genuïnes del català, no contaminades pel castellà. ¿És que el sistema educatiu —ens preguntem— no era en castellà vuit anys abans de constituir-se la Mancomunitat? La resposta, em temo, és fàcil: allà el sistema educatiu no era. ¿I els mitjans de comunicació? Aquesta encara és més fàcil: quins? A la Pobla de Lillet el mallorquí d’Alcover sembla Pascal Comelade a Cornellà: “—I vostè que també sap fer la nostra llengua? —¿Com no l’he de sebre fer, dic jo, si és tan meua com vostra? —¿I vostè que és català? me demanen, ¿i d’on és, vostè? —D’on som? dic jo; de ben lluny; som de dins mar”. De dins mar estant Antoni Maria Alcover començaria en 1926 la redacció de l’impagable Diccionari català-valencià-balear que Francesc de Borja Moll acabaria en 1962. L’edició d’aquest dietari, a cura de Maria Pilar Perea, compta amb un pròleg de Ramon Sistac que m’ha fet recordar una paròdia que Sistac va publicar al volum col•lectiu Parnassius Apollo, relats de l’Alt Pirineu (Proa, 2002). Allà Sistac feia de Dr. Sistacson i Alcover esdevenia el Dr. Morrofort. La deliciosa paròdia feia justícia a l’interès de l’original ja des del títol: “Dietari de l’eixida filològica feta pel Dr. Morrofort, canonge de la catedral de Palma, en companyia del Dr. Sistacson, de la universitat de Göteborg, i d’en Joan Coromines, estudiant, a les valls de Cardós i Ferrera del Pallars i la coma de Burg, lo mes de juny de 1927”.

dijous, 19 d’octubre del 2006

Acròstics eròtics

L’acròstic és un dels artifics verbals més practicats. Es tracta d’escriure arrenglerant els mots de tal manera que també permetin una lectura vertical. Els missatges ocults en acròstic solen contenir o grans lloances o grans crítiques, però l’espectre de possibilitats és molt ample i variat. L’enigmàtic poeta trempolí Waldo Lideker acaba de publicar a “El taller de poesia” d’Emboscall el Segon alfabet (incomplet) d’acròstics eròtics (Vic, 2006), en el qual practica la variant mesòstica de l’acròstic. És a dir, centra els versos de cada poema per tal que un lletra interior permeti formar un mot en vertical. És un alfabet, tot i que incomplet, perquè aquestes paraules eròtiques que es llegeixen en acròstic van de la a d’aigua a la v de voyeur. L’edició del poemari opta per la negreta per destacar el missatge en vertical, però aquí, com que seria molt complex reproduir els versos centrats, opto per posar la lletra del mot ocult entre parèntesi. En la proposta de Lideker, l’acròstic genera el poema. Així, el mot barjaula es desplega en “Arram(b)ada a la paret/ de la rond(a) de sant Antoni,/ neg(r)a, blanca o bé de l’Àsia,/ (j)ove reina sense tron,/ (a)captes/ f(u)rtius clients/ amb parau(l)es/ descar-n-(a)des” i la viagra fa “Conco (v)ell, pallarès i milionari,/ em medec(i)nes res s’estalvia;/ si les mosses se li (a)junten/ per (g)astar-se els seus calés,/ almenys que el (r)uc a les cols/ hi arribi (a)mb garantia”. Una aportació notable al gènere són els acròstics breus, molt poc comuns en la tradició de missatges escrits en vertical. En el poemari de Lideker l’ou genera una declaració de principis extraordinària: “M(o)nòrquic/però no monàrq(u)ic”, el naip napeja a “S’ho mu(n)ta amb el cavall/ del coll de b(a)stos/ l’(à)uria puta/ de les cartes (p)orno” i la nit ens porta un advertiment precís: “(N)o/ fac(i)s/ sala(t), amor”. També hi ha referències a la tradició del cinema més o menys eròtic. La Lovelace treu el nas (o la gola) a “M’aver(go)neyix/ preg(o)nament, Marc,/ no haver-(l)a vist encara,/ la clàssic(a) pel·li de la Linda”, i la Griffith encara no abanderada fa valer la seva condició de doble cos (que no pas de cos doble) de Brian de Palma tot alçant el puny a “No (p)ermeto/ que amb mà closa em f(ur)rguin,/ adverteix la Mela(n)ie del doble cos/ al productor engan(y)ós”. L’estratègia de desplegar els mots és una màquina d’escriure sorprenent. Veient l’acrònim UNICEF al pit dels jugadors del Barça, un poeta com Lideker podria desplegar-lo acròsticament en un vers inapel·lable: “Una Nació Independent Catalana És Factible”.

dijous, 12 d’octubre del 2006

Amb X per sempre

L’equació que defineix la hispanitat té moltes incògnites. Els hispans no monolingües també. En canvi, els hispans monolingües formen un grup compacte que practica el castellanocentrisme, en afortunat neologisme de Matthew Tree. L’equació hispana, doncs, és de mal resoldre, perquè els castellanocèntrics no volen entendre que les incògnites que defineixen als parlants de català, gallec, basc o asturià no són constants, sinó variables, i la formulació algèbrica de la nació que pretenen imposar-nos esdevé incomprensible quan es fa palès que ens volen amics però amb X fixa. És a dir, que són falsos amics. Els traductors saben que la llengua és un vast oceà ple de paranys, entre els quals, justament, els falsos amics: paraules aparentment properes, però distintes. Qualsevol amant de l’anglès sap que una library no és pas una llibreria (bookshop), sinó una biblioteca. I com més properes són les llengües més falsos amics generen. Burra, en italià, és mantega. A Portugal el presunto és pernil, i no pas presumptament. Autèntic ibèric, fins i tot. En canvi, a Brasil si una noia diu que et vol ligar no t’has d’emocionar, perquè només vol telefonar-te. Fart, que en català és un adjectiu molt adequat per al 12 d’octubre, en turc vol dir “exagerar o dir ximpleries”, mentre que en anglès és el verb que designa les ventositats. Si mai aneu al restaurant Can Fart, tingueu-ho en compte: un anglès hi llegiria “et pots tirar pets”. Des de l’època universitària que faig col•lecció de falsos amics (dels autèntics en gaudeixo i prou). De vegades fins i tot els trobo el què. Em sembla raonable que en islandès sofa vulgui dir dormir, amb el permís de Gudjohnsen, o que punk en japonès designi un pneumàtic punxat, però trobo fatal que la paraula que utilitzen els àrabs per parlar d’un bon amic soni igual que el verb anglès kill, que vol dir matar. També trobo lògic que en argot rasta les sensacions que se senten durant la pràctica del sexe s’anomenin agony. Si hem convingut que l’orgasme és una petita mort, una mica d’agonia prèvia bé paga la pena. Aquest estiu he augmentat la col•lecció amb dos nous falsos amics de gènere antonímic. Els he trobat en un llibre extraordinari de curiositats lingüístiques: The meaning of tingo, d’Adam Jacot de Boinod (Penguin, Nova York, 2006). Sabeu com anomenaríeu al pare si fóssiu georgians? Mama! Millor encara és la paraula d’una llengua andina per designar els acords: No. Sí, sí, quan volen dir entesos diuen no, és a dir, d’acord. Em temo que els catalans els imitem massa sovint. Molt de soroll per a no res.

dijous, 5 d’octubre del 2006

Nushu

Des de la irrupció d’Amy Tan en l’escena literària, la ficció anglosaxona ha produït moltes històries orientals escrites per autors occidentals amb avantpassats asiàtics. És el cas de la californiana Lisa See, néta del patriarca de Chinatown a Los Angeles. La seva novel·la Flor de Neu i el ventall secret (Edicions 62) narra una èpica història d’amistat (i desamor) entre dues dones xineses situada en una recòndita regió xinesa al segle XIX. Les dues ànimes bessones (laotong) són agermanades de nenes perquè els seus vuit caràcters de destí estan alineats: van néixer l’any del cavall, en el mateix mes, dia i hora, tenen el mateix nombre de germans, i totes dues són la tercera de la família. Als set anys són sotmeses al brutal mètode d’embenatge de peus per empetitir-los i aconseguir així un model de bellesa que redueix l’anorèxia actual a pura anècdota. Amb els ossos trencats per la pressió de les benes, els seus peus no ultrapassaran, d’adultes, els set centímetres de llarg. Destinades a un bon matrimoni, l’Assutzena i la Flor de Neu viuen en un món de dones, sotmeses a normes molt rigoroses. Els seus matrimonis concertats marcaran els seus dos destins radicalment distints. Una escriptura secreta que només les dones coneixen —nushu— les permetrà comunicar-se. Segons conta See, el descobriment del nushu la va empènyer a escriure la novel·la. “L’escriptura dels homes és vigorosa i cada caràcter s’encaixa dins un quadre, mentre que el nostre nushu s’assembla més a les potetes dels mosquits o a les empremtes dels ocells sobre la sorra. A diferència de l’escriptura masculina, els caràcters del nushu no representen una paraula en concret. Els nostres caràcters són més aviat fonètics. Tant és així que cadascun pot representar qualsevol paraula pronunciada amb el mateix so. Així, tot i que un caràcter pot reproduir un so que crea les paraules pare, para o pera, el context sol aclarir-ne el significat. Amb tot, s’ha d’anar amb molt de compte de no mal interpretar-ne el sentit”. L’origen del nushu és llegendari. La Yuxiu, una concubina reial separada de la família que es passa el temps practicant els traços de la cal·ligrafia en silenci. Les altres cortesanes i els eunucs se’n burlen perquè creuen que no aconsegueix copiar l’escriptura dels homes, però en realitat la Yuxiu es comunica amb la seva família a través de brodats en una espècie d’escriptura cursiva tan estilitzada que acaba creant caràcters nous. El govern xinès d’avui ja considera el nushu un element important de la cultura “revolucionària”. Fins i tot ha obert una escola de nushu a Puwei.