dijous, 12 d’octubre de 2006

Amb X per sempre

L’equació que defineix la hispanitat té moltes incògnites. Els hispans no monolingües també. En canvi, els hispans monolingües formen un grup compacte que practica el castellanocentrisme, en afortunat neologisme de Matthew Tree. L’equació hispana, doncs, és de mal resoldre, perquè els castellanocèntrics no volen entendre que les incògnites que defineixen als parlants de català, gallec, basc o asturià no són constants, sinó variables, i la formulació algèbrica de la nació que pretenen imposar-nos esdevé incomprensible quan es fa palès que ens volen amics però amb X fixa. És a dir, que són falsos amics. Els traductors saben que la llengua és un vast oceà ple de paranys, entre els quals, justament, els falsos amics: paraules aparentment properes, però distintes. Qualsevol amant de l’anglès sap que una library no és pas una llibreria (bookshop), sinó una biblioteca. I com més properes són les llengües més falsos amics generen. Burra, en italià, és mantega. A Portugal el presunto és pernil, i no pas presumptament. Autèntic ibèric, fins i tot. En canvi, a Brasil si una noia diu que et vol ligar no t’has d’emocionar, perquè només vol telefonar-te. Fart, que en català és un adjectiu molt adequat per al 12 d’octubre, en turc vol dir “exagerar o dir ximpleries”, mentre que en anglès és el verb que designa les ventositats. Si mai aneu al restaurant Can Fart, tingueu-ho en compte: un anglès hi llegiria “et pots tirar pets”. Des de l’època universitària que faig col•lecció de falsos amics (dels autèntics en gaudeixo i prou). De vegades fins i tot els trobo el què. Em sembla raonable que en islandès sofa vulgui dir dormir, amb el permís de Gudjohnsen, o que punk en japonès designi un pneumàtic punxat, però trobo fatal que la paraula que utilitzen els àrabs per parlar d’un bon amic soni igual que el verb anglès kill, que vol dir matar. També trobo lògic que en argot rasta les sensacions que se senten durant la pràctica del sexe s’anomenin agony. Si hem convingut que l’orgasme és una petita mort, una mica d’agonia prèvia bé paga la pena. Aquest estiu he augmentat la col•lecció amb dos nous falsos amics de gènere antonímic. Els he trobat en un llibre extraordinari de curiositats lingüístiques: The meaning of tingo, d’Adam Jacot de Boinod (Penguin, Nova York, 2006). Sabeu com anomenaríeu al pare si fóssiu georgians? Mama! Millor encara és la paraula d’una llengua andina per designar els acords: No. Sí, sí, quan volen dir entesos diuen no, és a dir, d’acord. Em temo que els catalans els imitem massa sovint. Molt de soroll per a no res.