dijous, 14 de juny del 2007

Sales Manager

Dies feliços a la presó (Empúries) de Martí Sales i Sariola conté seixanta-cinc texticles que podrien ser apunts de blog, pròlegs de llibre en blanc o epílegs d’esborrany. El primer, una espècie de pròleg de pròlegs, mostra l’adscripció joiosa de l’autor a uns fils —més embullats que no pas endreçats per ordits i trames— que s’entortolliguen per les branques de l’arbre genealògic dels Sales fins formar una heterodoxa tradició familiar. Dues branques enrere emergeix la colossal figura de Joan Sales, editor de Rodoreda o Villalonga i autor de l’excel·lent novel·lassa, ara reeditada, Incerta Glòria. En la branca següent hi ha més escriptors: Francesc Sales, el pare de Martí, i Pepe Sales, els poemes del qual hem sentit tantes vegades en les veus de Víctor Obiols o Albert Pla. El jove Martí (1979) comparteix generació (i projectes) amb Josep Pedrals, Gerard Altaió o Eduard Escoffet. Ja havia publicat un primer llibre de poemes —Huckleberry Finn (Moll, 2005)— i ara reincideix amb un seguit de tempteigs textuals que es valen de la narrativitat per assolir el lirisme, que exploren la truculència i que, en ocasions, freguen l’aforisme. “Hi ha una infància al número 338 del carrer Muntaner (...) Hi ha de tot, i de fet, no hi ha res. Res de res. Tret dels mots. Mots a betzef...” Hi ha molta efervescència, molta bromera i una certa consciència dels perills que l’amenacen: “La verborrea és el vòmit del discurs, doll de lletres per fer fre, vestigis del jo que reconstrueixes en va recorrent el temps a la inversa de la societat”. Però també hi ha troballes que permeten albirar l’escriptura de tots els llibres que Martí Sales ja ha escrit en somnis. Res d’ordinari no li és aliè. “Aconseguiré que el taxista s’aturi aquí i no més enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura”. Cap referent no l’incomoda: “Repiquen els coberts, i a totes les cases, a tots els pisos, sempre hi ha algú que arriba. El Telenotícies, de fons, sincronitza les llars...” La inquietud dels nens que es van camuflar per aquí per allà tot jugant a fet-i-amagar i mai no han estat trobats s’escampa per la resta del llibre. Romanen amagats, com moltes coses que es diuen i no es diuen, com els escuradents, l’eclipsi, els tiberis i els viatges, els suïcidis i les escenes de llit. Si Martí Sales aconsegueix alejar prou alçarà el vol. D’alè, prou que en té. Pel cap baix, coneix les lleis del moviment: “La llengua ha de dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s’esllanguirà i morirà”.

dijous, 7 de juny del 2007

a) Noi, Comes emociona

b) Un dels plaers més immensos que pot tenir el lector català d’avui és trobar una bona novel·la d’un autor que encara no ha fet trenta anys; c) El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes (1980), fa honor al seu títol; d) El jove noble mallorquí que la protagonitza fa del plaer la seva fita; e) Està situada a la Mallorca d’ara però l’estil aconsegueix una atemporalitat tan marcada que el relat gairebé abasta l’adverbi sempre; f) Comença descrivint morosament l’historiat entorn familiar del personatge; g) Deixa les aigües tan encalmades que l’estrèpit és fenomenal quan hi llança una pedra en forma de confessió; h) Un vell pixatinters corsecat pel càncer detalla als seus companys de feina com ha viscut de forma hedonista; i) L’entrada en societat del jove de casa bona es regirà pels ressons d’aquesta pedrada; j) Comes es val d’una aparició efímera de Felip de Borbó per etzibar-nos un retrat poc pietós de la burgesia mallorquina; k) L’argument no compta gaire, però les incursions del jove en les cuites del desig tenen una força narrativa extraordinària; l) Eros i Tànatos a dojo, sense hipèrboles ni pal·liatius; m) Agudes aproximacions a la insatisfacció; n) Pare prepotent, amb dues mantingudes a l’illa i molta vida peninsular; o) Mare entotsolada, al caire de forçar l’Èdip; p) La navegació pels camins del plaer esdevé deriva; q) “Sóc pèssim davant tot el que impliqui fer plans i executar-los. Sobretot a la vida, on el rival, moltes vegades, són les mateixes lleis que regeixen el joc (...) semblen ordides per un conspirador que no només ignora la fi que persegueix, sinó que també a vegades s’entusiasma amb tot allò que fa impossible la victòria”; r) Aquí hi ha una tradició indefugible i influències diverses: Villalonga, Porcel, Puig... s) Potser una mica de Galmés o Palol o Alzamora... t) Però sobretot hi ha una veu nova; u) També hi ha un Nito que recorda el company del narrador a l’inquietant conte “La escuela de noche” de Cortázar; v) O Shakespeare en estat pur (“Res de violent és perdurable: ni el plaer ni la pena.”); w) I una versió brutal de l’enigma bíblic de Samsó (“del devorador en va sorgir menjar, i del fort en va sorgir dolcesa”) canviant el lleó per una polla en una fel·lació que signaria Dalila; x) Hi ha una llengua d’ampli espectre, sense concessions ni floritures; y) Com la rondalla monosil·làbica que els explica un avi: z) “Sóc vell, sóc lleig, sóc coix, sóc nan, sóc tort, (...) Tinc ulls de moix, tinc dents de ca, es front d’un dit, el nas d’un pam (...) No tinc ni drets, ni béns ni art. Ni sou del rei, i per lo tant, puc dir que sóc un mort de fam. I amb tot i més, que pa per alt, tinc dins mon pit, un cor molt gran!” a-z) Ara noi, Comes emocionarà.