dijous, 14 de juny de 2007

Sales Manager

Dies feliços a la presó (Empúries) de Martí Sales i Sariola conté seixanta-cinc texticles que podrien ser apunts de blog, pròlegs de llibre en blanc o epílegs d’esborrany. El primer, una espècie de pròleg de pròlegs, mostra l’adscripció joiosa de l’autor a uns fils —més embullats que no pas endreçats per ordits i trames— que s’entortolliguen per les branques de l’arbre genealògic dels Sales fins formar una heterodoxa tradició familiar. Dues branques enrere emergeix la colossal figura de Joan Sales, editor de Rodoreda o Villalonga i autor de l’excel·lent novel·lassa, ara reeditada, Incerta Glòria. En la branca següent hi ha més escriptors: Francesc Sales, el pare de Martí, i Pepe Sales, els poemes del qual hem sentit tantes vegades en les veus de Víctor Obiols o Albert Pla. El jove Martí (1979) comparteix generació (i projectes) amb Josep Pedrals, Gerard Altaió o Eduard Escoffet. Ja havia publicat un primer llibre de poemes —Huckleberry Finn (Moll, 2005)— i ara reincideix amb un seguit de tempteigs textuals que es valen de la narrativitat per assolir el lirisme, que exploren la truculència i que, en ocasions, freguen l’aforisme. “Hi ha una infància al número 338 del carrer Muntaner (...) Hi ha de tot, i de fet, no hi ha res. Res de res. Tret dels mots. Mots a betzef...” Hi ha molta efervescència, molta bromera i una certa consciència dels perills que l’amenacen: “La verborrea és el vòmit del discurs, doll de lletres per fer fre, vestigis del jo que reconstrueixes en va recorrent el temps a la inversa de la societat”. Però també hi ha troballes que permeten albirar l’escriptura de tots els llibres que Martí Sales ja ha escrit en somnis. Res d’ordinari no li és aliè. “Aconseguiré que el taxista s’aturi aquí i no més enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura”. Cap referent no l’incomoda: “Repiquen els coberts, i a totes les cases, a tots els pisos, sempre hi ha algú que arriba. El Telenotícies, de fons, sincronitza les llars...” La inquietud dels nens que es van camuflar per aquí per allà tot jugant a fet-i-amagar i mai no han estat trobats s’escampa per la resta del llibre. Romanen amagats, com moltes coses que es diuen i no es diuen, com els escuradents, l’eclipsi, els tiberis i els viatges, els suïcidis i les escenes de llit. Si Martí Sales aconsegueix alejar prou alçarà el vol. D’alè, prou que en té. Pel cap baix, coneix les lleis del moviment: “La llengua ha de dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s’esllanguirà i morirà”.