diumenge, 30 de gener de 1994

El calendari asteca

Els components de l'indigenista exèrcit zapatista d'alliberament nacional van triar el dia de cap d'any per fer esclatar la seva revolta. Just el dia que entrava en vigor el tractat de lliure comerç amb els veïns de dalt, la portera chiapaneca va començar a trencar les vidrieres de l'entresol. Any nou, vida nova. Sembla que els alçats han estat molt pendents del calendari, com si les campanades de cap d'any fossin la pistoletada de sortida. És clar que, per més reivindicacions indigenistes que facin els descendents dels maies que habiten Chiapas —tzotzils, tzeltals, chols, mames, zoques, chamules i lancandons—, ja fa una pila d'anys que han canviat el seu fascinant calendari dual per un d'aquests penjolls que ens regalen les caixes per les festes de Nadal.
Com altres civilitzacions, els mesoamericans disposaven del seu propi sistema cronològic. El zel conqueridor dels primers espanyols que trepitjaren terra asteca els va fer bandejar la saviesa dels vençuts. De fet, no fou fins l'any 1790 que el matemàtic i astrònom mexicà Antonio de León y Gama no va fer revifar l'interès pels còmputs cronològics asteques, en extreure de sota el paviment de la plaça major de Ciutat de Mèxic dues valuoses pedres calendàriques. Gràcies a unes obres de canalització d'aigües, el Zócalo mexicà va desvelar un dels seus tresors ocults: l'estela dels sols. León y Gama va publicar l'any 1792 una fantàstica Descripción histórica y cronológica de las dos piedras que con ocasión del nuevo empedrado que se está formando en la plaza principal de México, se hallaron en ella el año de 1790 (Segunda edición. México, Imprenta del ciudadano Alejandro Valdés, 1832), i la pedra fou situada sota una de les torres de la catedral. Porfirio Díaz la va fer traslladar al Museu Nacional de Moneda l'any 1910 i des de 1963 reposa a la sala Mexica del Museu Nacional d'Antropologia i Història de Chapultepec.
El còmput calendàric dels asteques estava basat en la combinació entre un calendari solar de 365 dies, que en nàhuatl anomenaven xiuhpohualli (compte dels anys) i un altre calendari de 260 dies anomenat tonalpohualli (compte dels dies, signes o destins). El calendari mexica tenia una estructura regular i cíclica. Se succeïen, de manera fixa i ininterrompuda, "segles" de 52 anys solars, i cadascun d'aquests anys constava de 18 grups de vint dies més un període complementari de 5 dies. Al final dels 360 dies de les 18 vintenes s'intercalaven 5 dies, anomenats nemontemi ("debades hi són, ocupant un lloc") —dies d'escreix, buits, morts o atziacs— els quals no pertanyien a cap mes, amb la qual cosa el xiuhpohualli esdevenia per la seva durada un veritable any solar de 365 dies. Per la seva banda, el compte dels signes (tonalpohualli) estava format per 20 tretzenes de dies, anomenades segons el seu dia inicial, per a un total de 260 dies. Per tant, calia que transcorreguessin 52 anys per tal d'esgotar totes les posicions possibles d'un dia qualsevol del tonalpohualli dins del xiuhpohualli i viceversa. En un cicle de 52 xiuhpohualli hi cabien 73 tonalpohualli, és a dir un total de 18.980 dies. També es comptava el cicle doble de 104 anys, que rebia el nom nàhuatl de huehuetiliztli. ("vellesa"), el qual combinava de forma molt aproximada el cicle de Venus (hi caben 65 rotacions de Venus) i el cicle aparent del sol (104 anys solars).
L'estela dels sols representa tots dos calendaris. Registra i ordena els dies durant l'any i el segle. També hi consten els canvis de les estacions i els punts cardinals. A més, partint de la seva estructura és possible fixar dates del passat i del futur amb exactitud. Una altra de les informacions que duu inscrites són els temps de rotació dels planetes més propers a la Terra —Venus, Júpiter, Saturn i Mart—, així com les fases de la lluna i les conjuncions astronòmiques que permeten predir eclipsis. Tanmateix, per més que hi furgueu, no hi trobareu cap clau al sagnant alçament de l'1 de gener de 1994.

diumenge, 23 de gener de 1994

Casa de la Caritat

Ja fa uns quants anys que un isoacrònim múltiple circula pel món de la cultura barcelonina. Es tracta de la restaurada Casa de Caritat, reciclada en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que dirigeix el filòsof Josep Ramoneda. El magne equipament arrossega una sigla cridanera —CCCCCB— que ja ha provocat més d'un comentari de tall enigmístic. Des de qui especula sobre com ho deuen pronunciar els inevitables quecs del nostre entorn cultural fins a una pregunta innocent d'Oriol Bohigas a l'hora de trobar l'equivalència de cada lletra de l'acrònim: "quina és la C que correspon a Catalunya?"
Però, a banda d'un CCCC (Cercle Creatiu de Cultura Catalana) que recull el Diccionari d'abreviacions (Enciclopèdia, 1992), els grups de cinc ces ja fa temps que van pel món. El creador de la marca IBM —Thomas Watson— les va fer circular entre tots els distribuïdors de la seva firma representant les cinc idees principals que calia tenir per tirar endavant el producte: Concepció, Consistència, Cooperació, Coratge i Confiança. Al darrer número del selecte butlletí del Club Palindròmic Internacional (que es titula Semagames i destaca pel seu inesgotable afany investigador en el món del capicua), l'enginyer Josep Maria Albaigès publica un extens recull d'isoacrònims múltiples que poden acomboiar les nombroses ces de la Casa de Caritat des de molts àmbits diferents.
En rigurós ordre alfabètic, primer topem amb la "cimera de les 6-D", celebrada a Costa Rica l'octubre de 1989. Els assessors d'imatge dels polítics congregats van fer mans i mànigues per establir una llista isoacrònima (DDDDDD) dels sis problemes americans més greus: Deute exterior, Drogues, Desenvolupament, Desarmament, implantació de la Democràcia i Deforestació galopant. Un expert alemany en Borsa anomenat André Kostolany descriu les quatre ges dels bons especuladors. GGGG correspon a Gedanken (idees), Geduld (paciència), Geld (diners) i Glück (sort). Pel que fa a la consonant més apreciada pel món de la cultura, el KKKKK esdevé l'emblema del poble sikh a l'Índia. Les cinc cas corresponen al Kes (barba i cabellera sense tallar), Kangha (pinta de fusta), Kirpen (daga), Kara (braçalet de metall) i Kach (un tipus especial de roba interior).
El reguitzell bilabial MMMMMM mereix punt i apart. Les sis emes resumien la conducta del rei Carles III sobre les diversions públiques. L'àustria de les tres is resulta un digne predecessor ibèric de l'alcalde madrileny Rodríguez Sahagún a l'hora de prohibir-ho tot. Un anònim religiós li va dedicar una dècima que va posar en circulació aquesta mitja dotzena d'emes:

El Rey, según pareceres
todo lo viene a remendar.
A algunos da que notar
que no a todos los placeres.
Modas, Música y Mujeres,
en todo, dicen concuerda.
No siendo su razón lerda
es de un Carlos la sentencia;
dando tan gran providencia
Mulas, Médicos y Mierda.

El PPPP, lluny de les connotacions polítiques de l'àmbit espanyol, constitueix un isoacrònim que representa les condicions comercials òptimes en el Marketing clàssic per a la venda amb èxit d'un article: Preu, Promoció, Publicitat i Producte. L'anomenat Mega-Marketing afegeix quatre pes més i transforma l'isoacrònim en el PPPPPPPP. Les últimes quatre corresponen a: Public Relations, Power, Partitioning & Positioning. A diferència dels temibles SS nazis, l'isoacrònim més sibil·lant —SSSS— correspon a un conegut eslogan de les agències de viatge britàniques a l'hora de vendre als seus hooligans les delícies de la costa mediterrània: Sun, Sand, Sex & Sangría (sol, sorra, sexe i sagnia).
És clar que en això dels isoacrònims múltiples, un dels més extensos és el Volkswagen de sis rodes que reben els estudiants anglesos de periodisme per recordar els components d'una notícia. Consta de dotze ves baixes (WWWWWW), i correspon a la mitja dotzena de preguntes que cal respondre a l'hora de redactar una nota de premsa: What? Who? When? Where? HoW? Why? (Què? Qui? Quan? On? Com? Per què?)Totes elles, preguntes d'indubtable interès a l'hora d'analitzar el CCCCCB.

diumenge, 16 de gener de 1994

Odi social

N'hi ha prou d'escoltar els discos de Negu Gorriak que molts adolescents espavilats s'han fet regalar per Reis per saber que l'anomenat "problema generacional" és un clàssic inextingible. Per més que els sociòlegs parlen de la llei del pèndol i exhibeixen dades aclaparadores per sostenir la tesi d'un jovent conformista, cançons com l'"Azken tangoa" —l'últim tango— dels fills de Kortatu tornen a posar les coses a lloc. La gràcia dels Negu Gorriak és que canten en euskera i els pares de família normalets d'aquests verals no entenen ni un borrall dels seus exabruptes. Molt millor. Si el basc fos allò que els nous savis anomenen una "llengua de comunicació" (un nou cas de pleonasme patològic que cal afegir als "llibres de text", les "cadires de disseny" i la "cuina de mercat"), moltes llars haurien passat unes festes nadalenques carregades de violència. Perquè els Negu Gorriak canten l'odi social que molts fills i filles senten pels seus pares.
Freud i els seus seguidors han fornit la humanitat d'una sèrie de teories força útils a l'hora d'analitzar les aversions aparentment injustificables que sentim pel proïsme. Ara no és moment d'entrar en els fangosos universos d'Èdip o d'Electra, però tothom podrà admetre sense rubor que en algun moment de la vida ha desitjat vivament matar son pare o sa mare. Per sort, la sang no acostuma a arribar al riu i tots plegats anem fent la viu-viu. És clar que hi ha casos flagrants que justificarien el parricidi directe sense necessitat d'aprofundir gaire en les simes de l'inconscient. Casos en els quals la mala fe paternal es fa palesa al mateix nom de la criatura. Tots aquests pensaments fraternals em passaven pel cap el dia de Nadal mentre sentia parlar d'un company d'escola del meu nebot petit. Resulta que el pobre nen en qüestió és fill d'un alemany i d'una catalana, els quals van decidir batejar-lo amb el cinematogràfic nom d'Òscar. El problema és que el primer cognom del pobre angelet és Mayer. Trobo que a finals del segle xx provocar que un nen de sis anys es digui Òscar Mayer hauria de ser considerat un maltractament psicològic de primer ordre.
Fa un parell d'anys ja vam dedicar un article a una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. La bella pubilla pronunciava el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil, però en el seu interior mantenia encès un cert ressentiment contra l'atzar que ajuntà els seus pares. Molt més greu encara és el cas d'una veïna de l'immoble des d'on els membres d'olissip confegim els mots encreuats de l'avui i de La Vanguardia. La senyora en qüestió deu completar la tendència al parricidi amb la no menys estesa del conjugicidi: es diu Pena de cognom, els seus simpàtics progenitors van cometre la finesa de batejar-la Digna i el seu no menys amable marit —el senyor Garcia— ha tingut la bona pensada de rebatejar-la en la targeta de la bústia "Digna Pena de Garcia". Sense comentaris.
L'enigmista tarragoní Ramon Giné —famós per la seva babèlica palindromoteca de 18.000 cap-i-cues lingüístics—, acaba de publicar a "El Baluard" de Sarral una llista de noms xocants confegida per un avantapassat seu. Tots són possibles, per bé que no tots reals: Manuela Degollada de Poc, Benito Bo Icart, Josep Samanté Fresquet, Antoni Pi de Bosch, Carles Saurina Poc o José Viñeta i Hortet. De tota manera, l'exemple de futur magnicida més notable és el jove vencedor d'un concurs milionari de cognoms organitzat l'any 1980 per una revista del cor. Es tracta d'un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 1976 a Madrid. A l'entrevista subsegüent els seus pares declaraven que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir anells, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75.
Si coneixeu cap trauma onomàstic, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

diumenge, 9 de gener de 1994

Cronos

Una de les pel·lícules més sorprenents d'aquests últims mesos és l'excel·lent "Cronos" del mexicà Guillermo del Toro. El títol del film prové d'un objecte extraordinari, construït l'any 1535 per un alquimista que buscava una via per accedir a la vida eterna. El giny en qüestió és un preciós escarabat d'or de vint-i-quatre quirats que combina la forma d'un ou Fabergé i d'un vell rellotge. El màgic artefacte hostatja un ésser viu —un aràcnid llefiscós— i funciona mitjançant un complex entramat d'engranatges de rellotgeria que li permeten foradar la pell de l'usuari amb uns punxons mòbils per tal d'allargar-li la vida. Aquest extraordinari conte gòtic del jove director mexicà ens mena a un dels mecanismes enigmístics més fascinants, que també pren el nom de Cronos, déu del temps. El cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en una frase convencional mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes. Així, per exemple, Guillermo del Toro també ocultaria una data en el seu nom —1656 (MDLLLVI)—. Fa set setmanes vam reproduir alguns dels exemples més bells de cronogrames que es poden trobar en inscripcions i llibres antics, i també vam proposar la recerca del cronograma més valuós d'un sol mot en català, tenint en compte que l'ordre d'aparició dels números romans no afecta la suma final.
El concurs "indoor" que comprèn els cronogrames perfectes s'obria amb una pistoletada del ram de la faràndula —mim (2001)—. Si bandegem la munió de cronogrames rebuts de valor inferior a 2000, encara en podem enumerar uns quants de més cars. Una mescla de praseodimi i neodimi que ens envien tant Jep Ferret (bcn) com Josep Pedrals (bcn) n'és el primer: didimi (2003). Però, si ho dividim (2008) com cal —Anna Maria Genís, bcn—, la substància inorgànica queda aigualida pel xim-xim (2022) que ens fan arribar Alfons Saumell i Rosa Cura (bcn). Després de la pluja belbeliana patim una lleu lesió cutània anomenada mílium (2057) —AM Genís— que ens deixa la cara ben granulada. L'adjectiu dels imitamones —mímic (2102)— és descobert per mitja dotzena de lectors que s'imiten els uns als altres per fer pujar el llistó, però només dos cronogrames perfectes el superen. El mullim (2106) que ens arriba de Celrà (Josep Maria Fortià) és una variant de mullena que només recull el Fabra i la bala explosiva dum-dum (3010) que ens arriba de Barcelona (Anna Maria Genís) esclata fins esdevenir, ara per ara, el cronograma perfecte més ben pagat de la nostra llengua.
Val a dir que, en l'apartat geogràfic dels cronogrames perfectes, Vic (106) es veu clarament superat per una desconeguda ciutat del nord d'Alemanya anomenada Midlum (2556) (JM Fortià). Un altre àmbit explorable, a banda de la toponímia, són els cronogrames onomàstics. Rosa Cura i Pellicer (bcn) en troba dos de perfectes: Lluc (205) i Iu (6). Però també investiga en l'àmbit "open", i així resulta que Immaculada entre les senyores (2651) i Maximilià entre els senyors (2063) són els cronogrames onomàstics "open" més valuosos.
Pel que fa al concurs "open", la proposta inicial —mimèticament (3102)— sembla haver marcat molt els mots rebuts, perquè tots són adverbis mentals tret d'una valuosa commemoració (3201) —R Cura— davant la qual emmudiríem (3507) —AM Genís— abans de reproduir la llista dels que ultrapassen el quart miler: emmagatzemament (4000), immoderadament (4001), immemorialment i impremeditadament (4002), emmagatzemadament (4500) i l'encarcarat campió amb ressons de camiseria de segona mà: desemmidonadament (4501), degut a Alfons Saumell (bcn). El mateix Saumell rebla el clau en advertir-nos de la suma coherència dels cronogrames amb un exemple indiscutible: el mínimum (3002) sempre és inferior al màximum (3011).
Si us agraden aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

diumenge, 2 de gener de 1994

Competitivitat

Un dels clams més lligats a la cosa europeista és la sol·licitud constant i quasi abassegadora de competitivitat. Pel que sembla, els lectors d'aquest suplement són força sensibles a aquesta mena d'arguments, perquè dues de les propostes que estan atenent amb més desfici són la tramesa de pangrames —frases el més curtes possibles que continguin totes les lletres de l'alfabet— i la de cronogrames —mots que continguin lletres equivalents als números romans amb un valor més alt—. Els nous temps estan desplaçant l'accent dels records fins transformar-los en rècords.
El 17 d'octubre sol·licitàvem aquelles estranyes frases de manual de mecanografia que contenen totes les lletres de l'alfabet. L'excepcionalitat del pangrama en el món de les figures enigmístiques prové de dos factors: de la seva claredat —hi ha un hipotètic pangrama perfecte que conté només una vegada cadascuna de les lletres de l'alfabet— i de la seva utilitat —els autors de manuals de mecanografia els componen per fomentar la correcta digitació dels estudiants per tot el teclat de la màquina—. Per això, nosaltres havíem proposat, temps enrera, un modest pangrama que feia: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43) i la subhasta a la baixa de pangrames cada cop més competitius i empetitits s'havia iniciat. De fet, quan a mitjan d'octubre vam reproduir els rècords francès, anglès, espanyol i italià —que ostenta, xiroi, Umberto Eco—, el català datava de juny de 1992 i el detenia la lingüista Carme Vilà i Comajoan amb: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33).
La mateixa Carme Vilà (Torelló) ha tornat a batre el seu rècord amb diverses variants de frase amb whisky, especialment oportunes ara que l'elixir dels déus escocesos ja figura a la nova edició del Diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia, 1993). De primer amb: "Bajoc, zel: ponx, vi fi, mig quart de whisky" (32). En la mateixa franja, Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts), la iguala amb un pangrama que frega el nonsense : "Quid: fon gram, zel xic bajà. Whisky vi, tip. (No)" (32) i l'artífex dels mots encreuats de l'avui —Miquel Sesé (Barcelona)— s'afegeix a la franja 32 amb un pangrama de línia sintàctica clara que mereixeria figurar als manuals catalans de mecanografia: 'Xef quec degà provant ja whisky amb zel" (32). Però Carme Vilà confirma aquell vell tòpic dels graus de l'experiència i rebla dos nous rècords ex-aequo amb: "Jovent bígam, quec, xop... Zel, whisky fred" (31) i "Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup" (31).
Però la reproducció del mega-pangrama d'Umberto Eco que conté només les lletres de l'abecedari de batalla enigmístic TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga! (21) —en el qual suren les Brigate Rosse, la Federazione Lavoratori Metalmeccanici i la Democrazia Cristiana.— ha donat ales als enigmistes "open" més conspicus. Feta la llei... En la franja ja fressada dels 32 Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts) construeix el telegràfic: "Jak, digui que venim, fix. Walbrzych. STOP". La nota d'aclariment és deliciosa: "Walbrzych és situat a la Baixa Silèsia, al vessant oriental del massís de Bohèmia". Amb aquestes vel·leitats geogràfiques no cal incloure el whisky.
Una lletra per sota se situa una nova trapelleria del campió enigmista Alfons Saumell (Barcelona). El seu pangrama open fa: "Camps de vol?: hkg, yqb, ewr, tip, bjz, fni, lux..." (31) i la nota a peu de pàgina ens aclareix que es tracta dels aeroports de Hong Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg. Finalment, l'scrabblista Jep Ferret (Barcelona) prescindeix de les guies d'aeroports internacionals i dels diccionaris d'acrònims per concentrar-se en la celebèrrima taula de Mendelèjev. El rècord open dels pangrames catalans és seu: "K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: Ja sap què són?" (29). És clar que cap rècord mai no és definitiu. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.