Odi social

N'hi ha prou d'escoltar els discos de Negu Gorriak que molts adolescents espavilats s'han fet regalar per Reis per saber que l'anomenat "problema generacional" és un clàssic inextingible. Per més que els sociòlegs parlen de la llei del pèndol i exhibeixen dades aclaparadores per sostenir la tesi d'un jovent conformista, cançons com l'"Azken tangoa" —l'últim tango— dels fills de Kortatu tornen a posar les coses a lloc. La gràcia dels Negu Gorriak és que canten en euskera i els pares de família normalets d'aquests verals no entenen ni un borrall dels seus exabruptes. Molt millor. Si el basc fos allò que els nous savis anomenen una "llengua de comunicació" (un nou cas de pleonasme patològic que cal afegir als "llibres de text", les "cadires de disseny" i la "cuina de mercat"), moltes llars haurien passat unes festes nadalenques carregades de violència. Perquè els Negu Gorriak canten l'odi social que molts fills i filles senten pels seus pares.
Freud i els seus seguidors han fornit la humanitat d'una sèrie de teories força útils a l'hora d'analitzar les aversions aparentment injustificables que sentim pel proïsme. Ara no és moment d'entrar en els fangosos universos d'Èdip o d'Electra, però tothom podrà admetre sense rubor que en algun moment de la vida ha desitjat vivament matar son pare o sa mare. Per sort, la sang no acostuma a arribar al riu i tots plegats anem fent la viu-viu. És clar que hi ha casos flagrants que justificarien el parricidi directe sense necessitat d'aprofundir gaire en les simes de l'inconscient. Casos en els quals la mala fe paternal es fa palesa al mateix nom de la criatura. Tots aquests pensaments fraternals em passaven pel cap el dia de Nadal mentre sentia parlar d'un company d'escola del meu nebot petit. Resulta que el pobre nen en qüestió és fill d'un alemany i d'una catalana, els quals van decidir batejar-lo amb el cinematogràfic nom d'Òscar. El problema és que el primer cognom del pobre angelet és Mayer. Trobo que a finals del segle xx provocar que un nen de sis anys es digui Òscar Mayer hauria de ser considerat un maltractament psicològic de primer ordre.
Fa un parell d'anys ja vam dedicar un article a una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. La bella pubilla pronunciava el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil, però en el seu interior mantenia encès un cert ressentiment contra l'atzar que ajuntà els seus pares. Molt més greu encara és el cas d'una veïna de l'immoble des d'on els membres d'olissip confegim els mots encreuats de l'avui i de La Vanguardia. La senyora en qüestió deu completar la tendència al parricidi amb la no menys estesa del conjugicidi: es diu Pena de cognom, els seus simpàtics progenitors van cometre la finesa de batejar-la Digna i el seu no menys amable marit —el senyor Garcia— ha tingut la bona pensada de rebatejar-la en la targeta de la bústia "Digna Pena de Garcia". Sense comentaris.
L'enigmista tarragoní Ramon Giné —famós per la seva babèlica palindromoteca de 18.000 cap-i-cues lingüístics—, acaba de publicar a "El Baluard" de Sarral una llista de noms xocants confegida per un avantapassat seu. Tots són possibles, per bé que no tots reals: Manuela Degollada de Poc, Benito Bo Icart, Josep Samanté Fresquet, Antoni Pi de Bosch, Carles Saurina Poc o José Viñeta i Hortet. De tota manera, l'exemple de futur magnicida més notable és el jove vencedor d'un concurs milionari de cognoms organitzat l'any 1980 per una revista del cor. Es tracta d'un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 1976 a Madrid. A l'entrevista subsegüent els seus pares declaraven que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir anells, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75.
Si coneixeu cap trauma onomàstic, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.