dijous, 22 de juny del 1995

Pasquí

La setmana passada aquesta secció contenia un article de pes que no va ser gaire ben rebut a Sant Andreu de Llavaneres. Ens limitàvem a documentar alguns termes a l'entorn de la lletra P i reproduïem perles etimològiques d'origen occità com ara "pepeiar", "pepejar" (predecessors del nostre "repapieg"), "pepeteyà" (fer l'imbècil), "pèpi" (extravagant) o el curiós verb "pepeà(r)", que Coromines trobà al glossari de la Vall d'Àneu definit en castellà com "desvariar, chochear".
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.

dijous, 15 de juny del 1995

Pepets, pepetes i pasquins

Una de les lletres més fascinants de l'alfabet és la pe de pamplona. És una consonant contundent, que incita a l'escopinada. També és la més paternal. Quasi autoritària. Vaticana. En català, qui papa s'ho empassa tot sense mastegar, qui no popa no mama, qui no pipa no fuma i qui repapieja acostuma a fer pipi fora del test. Ara per ara la pe és la consonant que més es porta a les espanyes. N'estan ben empapades. "Me lo sé de pe a pa", diuen per referir-se al beabà —les beceroles, l'abecé—. La que està de moda és una pe doble, punyent i quequejada com l'acrònim que posà en circulació sant Josep en concebre un il·lustre descendent sense participar-hi carnalment: pare putatiu —P.P.—. Una pe que confon, que el poliglota Johan Cruyff podria anomenar "el pes", els de la broma "Lepe" i els afrancesats com Semprún "le pen". Per poc que ho analitzem descobrim que l'afer P sempre ha estat conflictiu. Ramon Gómez de la Serna ja va escriure en una gregueria que la P era una R quieta que arronsava una cama per no donar cap pas.
Josep Carner va inventar el terme "pupí", un eufemisme irònic que va fer fortuna per designar els membres del PUP, el Partido de Unión Patriótica del general Primo de Rivera. Carner, que era un bon coneixedor de l'anglès, devia saber que en aquesta llengua un "puppy" és un simpàtic representant de l'espècie canina. Ara potser podríem adaptar el seu quisso al moment històric que ens toca viure. El que era "pupí" a primers de segle podria ser "pepí" a finals. ¿Recorden els magnífics anuncis de les cuinetes de la senyora Pepis? Doncs ara es farien d'or fabricant Moncloes. Perquè després de les eleccions —"por hache o por be" que diuen els castissos en una clara al·lusió al tumultuós món aberzale— els "pepins" proliferen. N'hi ha de pipiolis (¿"pepinillos"?) i de més granadets (¿pepones?) que passegen la papada pertot amb un pin del del bigoti a la solapa.
Al seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana Joan Coromines documenta alguns termes catalans que també resulten força escaients per descriure la "pepinada". Així, els verbs "pepeiar" o "pepejar" són dialectalismes de repapiejar que també provenen de l'occità. El "pepeig" que després esdevé "repapieg" a tot l'àmbit lingüístic és sinònim de desvari i imbecilitat. El mestre Coromines documenta molts usos occitans com ara "pepeteyà" (fer l'imbècil) o "pèpi" (extravagant) i extreu del glossari de la Vall d'Àneu el terme "pepeà(r)", definit en castellà com "desvariar, chochear".
Però la rica complexitat de la lletra pe no es limita a les vides exemplars dels Pepets i de les Pepetes. El repapieg general d'aquestes últimes eleccions ha tingut un antònim d'origen italià. Es tracta de la pasquinada triomfant que ha sacsejat la ciutat de Barcelona. Un pasquí és una mena de ban municipal políticament incorrecte. Ras i curt, un cartell satíric i anònim que malparlava dels il·lustres quan encara no hi havia publicacions com "El Bé Negre", "Le Canard Enchainé" o "El Triangle". Els pasquins provenen de l'italià antic i semblen derivats de l'estàtua d'un gladiador anomenada Pasquino que encara avui es pot visitar a Roma. Durant el Renaixement, potser aprofitant la dubtosa bellesa del gladiador, tothom hi penjava aquesta mena de cartells. Coromines esmenta també un poema valencià de Montmajor (1586) que parla del "Rei Pasquí", tot al·ludint a aquesta estàtua. La pasquinada barcelonina ha deixat amb un pam de nas els pepets i les pepetes. Passi-ho bé, doble pe!

dijous, 8 de juny del 1995

Més gnoms i cognoms

Segons com, el nom fa la cosa. Segons com, fa nosa. Un eximi notari d'El Vendrell va ser una prova fefaent de la primera hipòtesi fins que la jubilació el va apartar del mercat de la fe. Però encara el recorden. Segons m'informa el periodista Antoni Ribas, l'il·lustre professional es deia senyor Deu i, naturalment, vivia de donar fe. A les antípodes d'aquesta coincidència tan escaient, la lectora Gertrudis Canals ens fa saber que la seu madrilenya del Partit Comunista d'Espanya havia estat al carrer de la Santíssima Trinitat de la capital veïna.
Un notable escriptor lleidatà va publicar fa uns mesos un parell d'articles onomàntics al diari "Segre". Es tracta d'un fet excepcional, perquè el nom de l'autor dels articles encapçala la llista catalana d'una nova categoria que podríem anomenar "ecoica". Parlem del conegut escriptor i periodista Vidal Vidal. Els ecoics podrien formar una nova versió de l'Arca de Noè de Rusiñol, i als Països Catalans ho tindrien fàcil per trobar un honorable sant patró: Jordi de Sant Jordi. Sense furgar gaire, se'ns acuden dos bons acompanyants del Vidal estéreo: la deliciosa criatura de ficció que Nabòkov va crear per assetjar la bella Lolita (Humbert Humbert) i l'escriptor balear Ponç Pons. Segur que molts lectors de l'AVUI es veuran amb cor d'eixamplar la llista dels noms ecoics.
Vidal Vidal és un escriptor seriós. L'avalen els quatre volums de Les Rutes de Ponent o llibres com Geografia impúdica i Tots venim d'Arbeca. Però com que el seu nom ecoic li permet mantenir un doble clavadet a l'original, de tant en tant es dedica a fer broma. A finals de gener, des de la seva refrescant columna del "Segre", el segon Vidal feia una repassada exhaustiva del bestiari municipal català.
A partir de dues anècdotes de la vida municipal de Viladecavalls i Llardecans, el doble Vidal resseguia el nomenclàtor català a la recerca de més bestioles amb alcalde. En la categoria dels invertebrats destacaven Abella de la Conca, la Llagosta, Santa Maria del Corcó o Llagostera. L'aviari català s'omplia d'àligues (Aguilar de Segarra, les Valls d'Aguilar) i de coloms (Vilacolum i les Santa Colomes de Gramenet, de Queralt, de Farners...). Finalment, la secció de mamífers d'aquest improvisat zoològic municipal comptava amb èquids (Viladasens, Vilademuls o Castelldasens —on ara han escurçat el nom per dissimular i es fan dir Castelldans—), amb cànids (Viladecans, Cantallops, Gratallops, Llobera) i amb tota mena d'exemplars ovins, caprins, bovins i porcins (la Torre de Fontaubella, Cabra del Camp, Cabrera de Mar, Maçanet de Cabrenys, Vacarisses, Porqueres, Portbou, Tornabous, Vilanova d'Escornalbou...)
La immersió de Vidal Vidal en el món municipal el va portar a descobrir els secrets onomàntics dels alcaldes (alguns d'ells segurament ja ex-alcaldes després del terrabastall d'aquest 28M). El bestiari augmentava amb les persones humanes que regeixen els destins municipals. Així, Víctor León (Vaquèira) competia en potència amb el felí segon cognom de l'alcaldessa de Tona (Lleopart) i el bestiari es completava amb un Mulet, un Cabra i un Cabrafiga, un Colomina i un Palomera, un Abella i uns quants Abelló, un parell de Cunill, un Moltó, un Llobera, un Colom (que no és l'ecoic Sis Ales), un Colomé, un Llobet i un Pastó. Però el rei de la casa era sense cap mena de dubte el batlle de Vilamós. Un autèntic paladí del sexe segur anomenat F. Castet i Condó.

dijous, 1 de juny del 1995

Parada de Rebus

La prestigiosa editorial italiana Garzanti va publicar sota el seu segell Avallardi un dels poquíssims volums dedicats a la història del jeroglífic. El llibre recull una munió d'exemples que abasten des dels jeroglífics egipcis als picture puzzles nord-americans, amb especial atenció a la vasta tradició italiana. Sota la poc rebuscada denominació de "Rebus" —l'ablatiu plural del mot llatí "res, rei" (cosa)—, els francesos i els italians han bastit una vasta tradició que relaciona imatges i mots d'una manera tan subjectiva com fascinant. Els seus hereus encara treuen el nas en alguns mitjans escrits. Des de les tedioses sèries de signes que encara signa Ocón del Oro a les més imaginatives de Lluís Garcia Sevilla al "Serra d'Or".
Il libro dei Rebus, de Franco Bosio (Avallardi, 1993) és un exhaustiu compendi d'aquests mecanismes que van popularitzar els fotetes habitants de la Picardia francesa. Bosio reprodueix els rebus picards que divulgà Tabourout, en recull uns quants de Leonardo da Vinci i desvela rebus poc coneguts de François Rabelais, Baltasar Castiglione o Voltaire. El mecanisme és senzill. Qualsevol signe gràfic que permeti una transliteració val. Per exemple, un dels més bells de Leonardo enclou un ham i un pentagrama ple de notes. Una zeta i una a suspeses entre les notes separen la penúltima (la) de l'última (re). La solució és L'amore mi fa sollazare —L'amo (l'ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re—.
La cosa jeroglífica aquesta va saltar a l'actualitat fa uns mesos quan la feliç Infanta i el seu nuvi van ser fotografiats a Sevilla, en plenes noces, sota una mena d'escut que deia No-Do. Just enmig d'aquestes romanalles de noticiari, apareixia un cabdell ben esponerós. La cosa es remuntava al passat més ranci: era un agraïment reial a la fidelitat de la ciutat de Sevilla. El rebus fa No-Madeja (cabdell)-Do. Una mica d'imaginació ortogràfica ens permet reconstruir l'agraïment complet: "No me ha dejado".
Alguns rebus són tipogràfics. En anglès, ICURYY4ME és un criptograma que lloa a qui el desxifra, que pot llegir "I see you are too wise for me". En francès, GACOBIAL sembla indicat per a l'amant cansat del jou de la seva estimada: "J'ai assez obei a elle". En espanyol, BTATO sembla brollar dels llavis de la Inquisició. Un dels temps del comte-duc d'Olivares ens serveix per acabar: "Con un ciento y un cinco / Cincuenta y cero / Se consigue en la corte/ Cualquier empleo. Coge la pluma/ Y en números romanos/ Dame la suma". ¿L'endevinen? És molt apropiat pels temps que corren.