Pasquí

La setmana passada aquesta secció contenia un article de pes que no va ser gaire ben rebut a Sant Andreu de Llavaneres. Ens limitàvem a documentar alguns termes a l'entorn de la lletra P i reproduïem perles etimològiques d'origen occità com ara "pepeiar", "pepejar" (predecessors del nostre "repapieg"), "pepeteyà" (fer l'imbècil), "pèpi" (extravagant) o el curiós verb "pepeà(r)", que Coromines trobà al glossari de la Vall d'Àneu definit en castellà com "desvariar, chochear".
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.