dijous, 30 de maig de 1996

El quiosc

L'ocupació principal dels clubs d'anagramistes que poblen la geografia anglesa és caçar anagrames com qui caça bolets, encara que els hagin d'anar a buscar sota les pedres. Les capçaleres de les publicacions periòdiques són unes de les seves pedres favorites, a l'hora d'aixecar-les de terra per tafanejar què oculten. Probablement l'anagrama més famós d'una capçalera de diari és el que van fer córrer els laboristes durant la guerra de les Malvines a partir de les lletres amb què el "The Daily Telegraph" obre cada dia la seva edició. Remenant per la capçalera del Telegraph els detractors del paper de Margaret Thatcher en el conflicte bèl·lic van extreure: "I help the great lady" (ajudo la gran dama), un retret que el diari ja rebia abans de la confirmació anagramàtica. Pocs anys després els lectors del "The New York Times" van començar a fer circular anagrames laudatoris per la secció de cartes al director. El millor feia "they remit news OK" (treuen les notícies bé).
Fa cosa d'un any, arran d'un article general sobre els anagrames, el lector de l'AVUI Josep Maria Guil i Domènech (Terrassa) ens va enviar una petita col·lecció de notable qualitat. Partint de la llengua vehicular de cada diari, aquest buscador de tresors va desemmascarar "Le Demon" (el dimoni) a la capçalera de "Le Monde", va avançar-se profèticament al lamentable afer de les vaques boges en trobar porqueria ("meet shit") a la capçalera del "The Times" i encara es va permetre de retratar doblement "The Observer" —Reverse both i Eve's brother— i "Le Nouvel Observateur" —On veut la boulverser (la société, évidemment)—. Guil acabava les seves notables aportacions amb una constatació enigmística que els detractors de la premsa groga poden utilitzar d'eslògan: "The Sun" is not really "Honest". Encara que sigui només per una lletra, però no és ben bé honest.
Una mirada adequada als productes del nostre quiosc de cada dia ens pot permetre descobrir missatges inquietants a les capçaleres de moltes publicacions. No caurem pas en la temptació de criticar competidors comtals per un simple joc de paraules. "El País" és un bon "esplai" i "El Mundo" "un model". Sobren els comentaris. Però no costa gaire anar a d'altres ciutats veïnes per trobar capçaleres anagramàticament interessants. Per exemple la del setmanari valencià "El Temps", el qual anagramitza de forma molt adequada a la seva voluntat ecumènica d'interrelacionar els tres dits països catalans: "Empelts". O, més trivialment, la del diari que senyoreja la ciutat bagenca on la famosa Rosa del Poblenou barceloní va anar a petar: del "Regió 7" de Manresa, si lletregem el número, en surten un "té orgies", un "goites re" i fins i tot un ambigu "roig setè". Però no voldríem acabar pas aquest article sense saludar com cal el nou diari en català que es publica a Mallorca des de fa un mes. Naturalment, la ciència anagramàtica no podia fallar. El flamant "Balears" ens incita a acostar-nos a la seva rotativa i "besar-la", perquè és el diari del "bé salar".

dijous, 23 de maig de 1996

Abstemi d'ous

La requesta dels mots pentavocàlics entre els aficionats a cargolar paraules va en augment. Sorprèn la seva introducció progressiva en àmbits que semblaven reservats als palíndroms o als anagrames. La recerca del penta perfecte (AEIOU) ha estat un dels entreteniments més recurrents dels escriptors de l'Oulipo. L'escriptor anglès instal·lat a Lille Ian Monk (que acaba de publicar la seva traducció anglesa del text monovocàlic de Perec Les revenentes) m'enviava fa poc un penta anglès ben especial: "Regulations". Especial perquè no només conté les cinc vocals (EUAIO) sinó que a més presenta onze lletres diferents sense repetir-ne cap (heterograma) i, encara, té un curiós anagrama que acompleix aquestes dues mateixes condicions: "Urogenitals". Gairebé alhora, el professor anglès David Bellos, premi Goncourt de biografia amb el seu estudi sobre la vida i l'obra de Georges Perec, amania un e-mail seu amb un altre penta deliciós: "abstemious". L'abstemi anglès és un bon èmul del penta canònic "facetious" (AEIOU). Si fa un parell d'anys els lectors de l'AVUI van aconseguir adaptar aquest príncep dels pentes al català (faceciòfug , AEIOU, aquell qui fuig dels jocs de paraules com de la pesta), ara podríem fixar l'abstenció i parlar d'un dels grans enemics de l'ouaire (OUAIE): l'abstemi d'ous (AEIOU).
Però Bellos també inclou en el seu e-mail un parell de frivolitats amb rodes que lliguen amb la nostra petició de pentavocàlics no comuns (AVUI 28/3/96): un Renault Twingo (EAUIO) i un Austin Metro (AUIEO). Alguns lectors ens han fet arribar possibles conductors d'aquests autos pentavocàlics. Així, Ramon Giné (Vilallonga del Camp) aporta el corresponsal de TV3 a Tarragona Agustí Forné (AUIOE) i la model Juncal Rivero (UAIEO). Jep Ferret (Planoles) afegeix l'escultural Julia Roberts (UIAOE) i l'entranyable Concha Piquer (OAIUE) als pentavocàlics cinematogràfics que ja teníem (Louis Malle i Lucía Bosé). Finalment, la Neus Pla (Reus) ens fa arribar un cromo del seu admirat Gica Popescu (IAOEU) i la Glòria Estruch (Barcelona) aporta Guillem Amor (UIEAO).
Aquesta última lectora ens explica d'una manera magnífica com la fal·lera pentavocàlica se li ha fet familiar: "rumiant per trobar personatges pentavocàlics m'he adonat de sobte que jo en sóc —no personatge, però sí pentavocàlica—, la qual cosa m'ha omplert de satisfacció. Després he pensat que potser no era l'única pentavocàlica de la família i, efectivament, he trobat que a cadascuna de les cinc darreres generacions d'Estruchs hi ha pel cap baix un representant d'aquesta il·lustre corporació". La desfilada d'Estruchs és impressionant. El besavi és l'únic que falla (Joaquim Estruch, amb la u repetida), però en canvi l'Antoni Estruch (AOIEU), la Rosina Estruch (OIAEU), la mateixa Glòria (OIAEU) i la Mònica Estruch (OIAEU) fan el fet. La Glòria també descobreix que el seu sogre (Josep Camprubí -OEAUI-) és del club, però el seu marit i els seus fills no. "Mirarem si ho podem esmenar a la generació dels néts!", acaba. Resulta força estimulador (EIUAO).

dijous, 16 de maig de 1996

Foix, Joyce, Pessoa

Ara que s'acosta el fatídic mes de juny, alguns universitaris comencen a reflexionar sobre un temps verbal que asfixia els estudiants d'últim curs: el futur incert. El món laboral es presenta sovint tan esmunyedís que molts opten pels estudis dits de postgrau. És el moment de transformar-se en un híbrid entre ensenyant i ensenyat, de recloure's en alguna universitat estrangera o bé de comprar-se un carregament de Prozac per encarar amb coratge uns quants anys de tesi doctoral. Aquest article pot resultar d'una certa utilitat a un nombre molt restringit d'aquests afectats pel futur incert. Concretament als que han estat prou inconscients per estudiar Humanitats o Filologia. Sobretot si no els agrada viatjar i encara no saben a quin recòndit territori del saber ficaran el nas per doctorar-se.
L'escriptor i traductor Manuel Guerrero acaba de publicar una excel·lent biografia de Foix anomenada J.V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996). Com no podia ser d'una altra manera, Guerrero alterna la biografia del ciutadà Foix amb la dels seus mots. I se n'empelta. L'obra foixiana i els seus marges senyoregen el volum. És, segurament amb el que Bladé Desumbila dedicà a Pujols, l'assaig biogràfic més ben escrit que hem llegit mai en català. Entre molts detalls remarcables, Guerrero revela unes nímies col·laboracions infantils del poeta de Sarrià a la revista En Patufet. Albert Manent ja havia escrit que des de 1905 Foix (amb dotze anys) hi enviava acròstics amb el nom de les noies que anaven al col·legi del costat de casa seva. Guerrero afirma que el patufisme del nen Foix el dugué a col·laborar sovint en la secció d'entreteniments (que constava de xarades, xarades-llampec, jeroglífics, acròstics i combinacions numèriques). Heus aquí un terreny abonat per a algun estudiós desvagat.
Curiosament, en la mateixa època, un altre nen entremaliat també enviava col·laboracions enigmístiques. El nen es deia Fernando Pessoa, era en 1904 i el "puzzle corner" que publicava les seves xarades i endevinalles en anglès era el del diari sudafricà "Natal Mercury". Si Foix signava Delmàs, Mas o Flordeneu, Pessoa triava el nom llatí d'un riu ben ibèric (Tagus). Un altre terreny abonat, doncs, que podria ser ampliat amb els papers que devia generar el poeta en març de 1936 quan, segons Ángel Crespo, va prometre a la seva estimada Ofèlia Queiroz que es casaria amb ella si guanyava les 1000 lliures esterlines de premi que atorgava un concurs de xarades organitzat per un diari anglès, al qual Pessoa concorregué sota el pseudònim Mr. Cross.
I ja posats, mentre els nens Foix i Pessoa feien d'enigmista, també en 1905 James Joyce va voler guanyar el premi de 250 lliures en un concurs d'enigmes convocat per la revista anglesa "Ideas". Però, segons es desprèn de la seva correspondència amb son germà Stanislaus, Joyce va enviar els 48 enigmes resolts un dia massa tard. De fet, a Joyce li venia de família. Quan va ingressar al University College i va haver de declarar la professió del seu pare, el va inscriure com "participant de concursos".

dijous, 9 de maig de 1996

Els Jordi de Sant Jordi

És ben estrany que, en un país tan avesat als premis de tota mena, els amants de cargolar els mots encara no hàgim caigut en la temptació d'empescar-nos-en un. O dos. Però no. Mai no hem anat més enllà del mític concurs de nom i cognoms xocants que convocà ja fa una pila d'anys la gent de "Lecturas" (i que guanyà lamentablement un tal Juan Carlos Rey España). Aquesta primavera els enigmistes nord-americans han convocat un premi de noms que ha fet fortuna. Es tracta de documentar algú que tingui per cognom un anagrama del seu nom. Així, per exemple, dos dels finalistes es diuen Gary Gray i Edna Dean, amb l'afegit per part d'en Gary que les seves inicials són monogramàtiques: GG. De moment, a un mes vista de la gran votació, n'hi ha uns quants de força interessants. Entre els monogrames, trobem un RR (Ronald Roland), dos HH (Herman Hamner i Herman Harmen) i un WW (Warner Warren). També destaquen en Romeo Moore, l'Albert Bartle, el xicano Ramon Moran (que el compilador californià escriu així, sense cap dels dos accents que intuïm), l'irlandès Lionel O'Neill, la Ruth Hurt i la Norma Roman.
Per evitar els excessos imaginatius, tots els noms que hi concursen han d'estar perfectament documentats. Els participants fan servir diccionaris com ara The New Dictionary of American Family Names o CD-Roms d'institucions, companyies telefòniques, mútues o empreses de màiling. Sembla que el registre de difunts de la Seguretat Social és especialment productiu. Fins ara, Gary Gray és el rei del mambo perquè s'han documentat 544 individus diferents que se'n diuen. Adaptem-ho, doncs. ¿Qui ens assegura que la nostra veïna del costat no es diu Nèlida Daniel? Podem batejar els nous premis com els Jordi de Sant Jordi i ampliar-ne l'abast en honor al cavaller (i tanmateix escriptor) valencià del segle XV. Establirem tres categories: anagrames, monogrames i tautogrames.
Els primers, segurament els més espectaculars, els capitaneja aquesta Nèlida Daniel de ficció que potser emergirà sobtadament documentada. Amb els segons, molt més nombrosos perquè només requereixen la coincidència d'inicials, provarem de fer un alfabet de monogrames famosos que contindrà, per exemple, una BB com la Bardot, un HH com l'Helenio Herrera (acompanyat del Herman Hesse) o un JJ tan excels com en James Joyce. ¿Trobarem QQs o ZZs? Els tercers (basats en la repetició quasi ecoica de nom i cognom) són estranyament freqüents en l'àmbit de la literatura catalana. En les taules de novetats d'aquest últim Sant Jordi hi havia una bona novel·la de l'escriptor rossellonès Joan Lluís Lluís (Vagons robats. a La Magrana) i segurament no hauria estat difícil trobar-hi obres del poeta menorquí Ponç Pons i del narrador ponentí Vidal Vidal. Tots plegats, autors ecoics com el crític de la revista "El Temps" Ramon Ramon. Si voleu participar en els premis Jordi de Sant Jordi d'enguany envieu els vostres nominats (documentats) a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 2 de maig de 1996

Mots Almirall

Els miralls van fer nàixer la filosofia. La consciència de l'altre apareix just quan ens veiem. Quan emmirallem la mirada en aquells ulls que són nostres i, tanmateix, ens fiten des de fora. Carroll va fer que Alícia travessés el mirall per descobrir un nou món. Flaubert, en canvi, va creure que la millor manera de transcendir no era travessar el mirall sinó concentrar-se en el que la seva freda i polida superfície reflectia. Els fabricants d'ambulàncies aviat van descobrir que la pretesa objectivitat d'aquella superfície lluent exigia uns ajustaments tipogràfics per mantenir el text AMBULÀNCIA en el seu reflex. Així va néixer l'escriptura especular —la de les ambulàncies més llegides— que inscriu el text de dreta a esquerra i capgira lateralment cada lletra.
Però els enigmistes nord-americans, entre d'altres distraccions menys innocents, també s'han empescat una escriptura de mots emmirallables que només admeten un nombre reduït de signes de grafia simètrica. En diuen alfabet vertical, segurament empesos per un gran afany descriptivista, i escriuen els textos —sempre en majúscules— a la manera xinesa. De dalt a baix. El primer esment d'aquesta modalitat de text fou un fals anunci publicitari que s'empescà fa un decenni Ross Eckler, l'editor de la revista nord-americana especialitzada en jocs de paraules "Word Ways". Eckler presentava un tub de dentrifici de marca desconeguda. Concretament "IVY MOUTH WAX". Escrit en vertical, de dalt a baix del tub. Un palíndrom onomatopeic clàssic —WOW— completava l'anunci escrit en horitzontal. L'única gràcia de tot plegat era, és, que resisteix perfectament l'aplicació d'un mirall. L'eix de simetria central no deforma cap lletra i l'escriptura vertical en manté el sentit.
Aviat van començar a especular sobre textos resistents a la prova del mirall. Naturalment, la marca de pasta dental que Eckler s'havia empescat tenia el típic component circenc de l'enigmística. A banda del primer exemple conegut de text especular, resultà ser un pangrama perfecte de l'alfabet vertical. Més enllà de l'onze titular A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y, cap altra lletra no és factible per bastir textos emmirallables. La confecció de textos en aquest alfabet bonsai és àrdua. Els seus practicants aviat van descobrir alguns mots comuns força productius: WITHOUT (sense), YOUTH (joventut), TOMATO (tomàquet)... Però també van trobar que el microcosmos especular era ben reduït. Només uns quants noms propis sobrepassaven la prova fantasmagòrica del mirall: TIMOTHY, TOMMY, MIMI, VITO, TITO... El turisme emmirallable els duia a IOWA o a HAWAII, i encara gràcies que podien agafar un TAXI i comprar-se un TOYOTA o una YAMAHA.
De tota manera, l'alfabet vertical va causar furor entre els fabricants de samarretes serigrafiades de màniga curta en forma de T. A veure si el tèxtil local en pren nota. HI VOMITO seria un bon eslògan de sortida. Una mica gore, però potent. Crític. És clar que potser HO VOMITI seria més realista i adient per lluir al pit en les nits de marxa estival. Envieu els vostres textos verticals a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.