dijous, 25 de desembre del 2003

Na Medeiros i en Ponsatí

Ja ve, oh déu!, Nadal i, com cada any per aquestes dates, hi ha tones de poesia infecta que ens esperen en estat de flagrant putrefacció als indrets més insòlits: carrers, places i webs, zones de no fumadors, pessebres i premis literaris. Però també, oh buit!, hi ha llibres de poemes que s'allunyen del plumbi món oficial. És el cas, per exemple, d'una antologia excel·lent de la poesia que escriu i diu la brasilera Martha Medeiros (1961) triada, traduïda i presentada pel poeta l'empordanès Josep Domènech Ponsatí. El volum es diu "En to d'elogi (Antologia)" i ha sortit a l'osonenca editorial Emboscall en la mateixa col·lecció que ha crescut, en poc temps, amb poemaris de Víctor Sunyol, Enric Casasses, Dolors Miquel, Meritxell Cucurella-Jorba o José Luis Giménez-Frontín. Domènech Ponsatí ens presenta la Medeiros com una mena de Pizarnik dels nostres dies i, abans de traduir-nos 96 poemes de quatre llibres que cobreixen el decenni 1985-1995, ens etziba el que anomena una "citació definidora". Medeiros dixit: "La poesia és una literatura de vacances. Escric per relaxar-me, per jugar amb les paraules. Sé que aquesta declaració dissenteix d'altres testimonis, perquè molts escriptors elaboren els seus poemes amb molta entrega i molt d'esforç. Però per mi no és pas així. La poesia és el meu esbarjo. No li tinc cap mena de veneració; és tan sols una altra forma d'organitzar el que sento". Ai.

Al seu Striptease (1985) hi ha perles com "qui vol encertar el pinyol/ s'acaba equivocant d'oliva", que són perles cultivades pel poeta d'arribada, perquè en el portuguès de sortida la Medeiros escrivia "quem quer acertar na mosca/ acaba errando de sopa". Als poemes de la Medeiros sura la màgia pertot, potser perquè "tots els contes de fades/ fan veure que no ho saben". Són versos verbívors que Domènech Ponsatí trasllada impecablement al català, però el joc propicia el foc: "les paraules creades per definir/ només aconsegueixen complicar/ signes diversos per demostrar/ el que una simple mirada podria resumir". Els lligams i trencaments sentimentals hi tenen un paper central, però la poeta mai no oblida que rere cada pàgina del seu poemari hi ha també un lector disposat a lligar-s’hi o separar-se’n. I així, a “Persona non grata” s’hi troben uns versos que demostren la complicitat amb aquest lector: "... si dimiteixo/ quedo prenyada/ canvio de país/ canvio de vida/ (i quin vers ve ara/ què he d'inventar/ perquè em continuïn llegint)..." Llegiu la Medeiros en to d’elogi a través del Ponsatí.

dijous, 18 de desembre del 2003

La Sal de l'adolescent

Aquest dimarts L'adolescent de Sal de Biel Mesquida ha fet 30 anys. El premi Prudenci Bertrana de 1973 va sortir publicat en 1975, l'any del canvi de Règim. Ara, l'endemà mateix de la fi textual del pujolisme, l'obra central del textualisme català torna a les llibreries embotit al número 13 (!) de la col·lecció Narrativa d'Empúries:
"Voldria començar aquest anticapítol, l'antiplana d'una antinovel·la que mai no faré...
Has dibuixat les regles del teu joc?
Cercar la subversió personal.
UN RAM D'ESTRELLES ESCLAFADES PER LA GENT D'ORDRE.
Duim l'impremta d'uns valors: Religió, Pàtria, Família, Treball, Propietat.
Odiï els grans mots perquè ens han fet mal durant una grapada d'hores i de dies. De segles.
M'he barallat amb mumare.
Quan rebérem la notícia, ai! fill meu!, sé que em vaig posar a belar com una boja, cridava, giscava, deia que era una falsedat, una mentida, no ens podies fer això... (moltes tatxadures, tres fulls de tatxadures)
Quants cordons umbilicals queden per rompre?
L'ADOLESCENT INTENTA DE REMUNTAR L'ABÍS DEL CERCLE DE LA FAMÍLIA AMB L'ESCRIPTURA.
J'ai fait un pacte avec la prostitution afin de semer le désordre dans les familles
Fill meu, volies matar-nos?
Aquesta nit he passat molta de por. Hem anat a maquillar la fesomia del silenci. Esprai. Bels, xiscles, frases, manifests, símbols. Hem anat a maquillar el cosmètic del silenci. Me cagava de por. N'estic segur. Me cag de por, existesc. Merda.
El novel·lista, dintre la seva gàbia, pot haver escrit: "Ginesta".
El manifest viscut, la paraula salvada i la ira tenen la resposta.
NO HI ANIRÉ!
La ingenuïtat d'una acció revolucionària?
Des que ens coneguérem duia guants.
I ESCRIURE UNA NOVEL·LA ENTRE DOS COITS POT ESSER LA MÉS EXÒTICA DE LES FALSEDATS QUE EM CONTARES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Dues pells nues tapades d'aus migratòries que van i vénen pels fils del telèfon amb vols i esbarts d'orgasmes.
Les lletres de dol de/ l'antiga tragèdia tornen a la/ veu d'aquesta dona que intenta/ reconstruir l'alegria/ amb materials de femer:
Sempre el mateix: opressors / oprimits
explotadors / explotats
botxins / ajusticiats
fal·lus / vagina
etc / etc / etc /
Cercles o horitzons?
Estic descontent de mi mateix.
Lluitar per causes ideals, noltros, quasi tots pertanyents a la classe de la farsa amb la qual volem acabar. Jo he dit que el nostre compromís era esteticista, infantil i molt fàcil: de petits-burgesos panxacontents. Qualcú m'ha donat la raó.
Vou-Veri-Vou
Culpabilitat-Remordiment-Confessió-Gràcia-Masturbació-Plaer
Aquest tema pensat, dit, fet, sempre em produeix una sensació de vòmit, de fàstic, d'oi profund.
SAPS FER A LA PERFECCIÓ UN CIGARRET D'HAIXIX?
Ell era naïf, ella era naïf, nosaltres érem naïfs, vosaltres éreu naïfs. ELLS NO EREN NAÏFS.
Vendràs mai un exemplar d'"El obrero Balear"?
T'ASSEGUR: BRAMÀVEM BRAMÀVEM IMPOTENTS
¿Com poder utilitzar tots els recursos de la meva dissortada llengua?
Canviar-se un mateix, un canvi de vida just és possible amb un entorn diferent, canviar de vida, podran les víctimes aprendre a destruir els botxins? Esclaus i tirans alhora.
La traumatització del meu JO per aquesta organització anomenada família ja començà en el ventre de la meva mare. No és cert: va ésser molt abans; quan un òvul fecundat s'aferrà amb ferotg violència a la mucosa uterina, bullent de venes i rels. No és cert: va esser encara molt més abans...
(Un text s'escriu amb textos i no tan sols amb frases o mots. Philippe Sollers.)
I tu m'has dit: Vols posar el disc un altre cop?"

dijous, 11 de desembre del 2003

Capicues accidentals

Sabuda és la passió d'alguns creients per domesticar l'atzar. Tan aviat topen amb una coincidència el seu tarannà els exigeix d'elaborar-ne alguna teoria. D'aquesta ànsia secular n'ha viscut no poca gent. Entre d'altres, també en vivim els enigmistes, perquè res no és més fàcil d'excitar que la imaginació d'un creient, entès "creient" en sentit ampli i no necessàriament relacionat amb cap religió. Per això resulta recomfortant rebre comunicacions que constaten alguna coincidència realment sorprenent i prescindeixen de treure'n conclusions esotèriques. Recomforta, doncs, saber que hi ha gent capaç de gaudir de la màgia pel mer plaer de gaudir-ne. Sense fer-ne catecisme ni teoria socioeconòmica. Aquesta setmana, sense anar més lluny, m'ha escrit el lector Joan Marrugat per fer-me partícip d'una descoberta sensacional que acaba de fer a la capsa del "Té Verde Horniman's" que sol consumir. Mentre d'altres addictes a la teïna es limiten a sucar el sobret en l'aigua bullent, en Joan en llegeix el cartonet produït en una factoria de Mollet del Vallès. Les dades del servei d'informació d'aital empresa teïsta són tan interessants des d'un punt de vista enigmístic que em veig obligat a reproduir-les senceres (que consti, però, que no els en demanaré cap compensació, perquè les meves addiccions al sufix -ina es concentren bàsicament en la cafeïna, la Coldina i el fino La Ina). Telèfon: 902 210012; apartat de correus 1771; codi postal 08080. Marrugat assenyala: "Ja es veu que en aquesta empresa hi ha algú afeccionat als nombres palindròmics. Aquesta dada no pesa ni cent grams, ja ho sé, però m'ha semblat prou curiosa perquè la tinguis als teus megaarxius". Doncs sí. Si prescindim del prefix 902, la resta de xifres que constitueixen les coordenades d'aquests promotors del teïsme són capicues. 99 gràcies, Marrugat.

A diferència dels palíndroms (Català a l'atac o Seul Blues), els capicues numèrics solen ser accidentals. Topes amb un número qualsevol de cinc xifres i, de sobte, t'adones que va i torna. La simetria sempre crida l'atenció. Omple de joia. Per això de cara a la loteria de Nadal són tan buscats els dècims capicua. Pots comptar quin número deuen repartir aquest Nadal els treballadors de la factoria teïsta de Mollet (Mollet té llom). Però de capicues accidentals no només n'hi ha als bitllets (d'autobús, de metro, de loteria), sinó també als llibres. I concretament al llom. Mai no oblidaré la cara de sorpresa que van fer els editors de can 62 quan els vaig agrair un detall que els havia passat inadvertit. L'any 99 vaig publicar-hi una novel·la protagonitzada per dos bessons i de títol palindròmic (AblanatanalbA) a la qual l'atzar editorial va atorgar el número 343 de la col·lecció "El Balancí". El dia de la presentació a la 22 de Girona vaig agrair-los la coordinació entre títol i número d'ídem, davant el seu astorament. Quatre anys després, però, m'adono complagut que en van prendre nota. L'editorial Empúries acaba de publicar El dictador i l'hamaca, l'última novel·la del francès Daniel Pennac (nascut, per cert, l'any 44), en la qual topem amb el clàssic tema del doble. Pennac ens hi presenta un dictador angoixat que decideix buscar una persona idèntica a ell i col·locar-la en el seu lloc per poder abandonar la vida que porta. La col·lecció d'Empúries narratives on ha sortit el darrer Pennac en l'excel·lent traducció d'Anna Casassas ja té un llarg recorregut. Aquesta novel·la sobre el doble n'és el número 222.

dijous, 4 de desembre del 2003

Fer números

A aquestes alçades, poca gent deu recordar Tony Ronald, un mític cantant que als estius dels setanta popularitzà hits com "Help, ayúdame". Malgrat la seva fila de seguidor del Liverpool, era, i és, d'origen holandès i el seu cognom no era Ronald sinó Den Boer; Siegfried Anthonius Den Boer Kramer, es diu. Si a tot això hi afegim que s'ha quedat a viure per aquí i que té dos fills bessons catalans convindrem que d'aquí a uns anys el Barça podria tornar a fitxar uns bessons De(n) Boer, esperem que amb millor fortuna que els ja coneguts Frank i Ronald. En tot cas, el que encara menys gent recorda és que en el prerevolucionari any de 1967 el gran Tony Ronald va enregistrar un single amb dos temes en català. Suposo que devia ser per aquella moda efímera que va empènyer alguns cantants melòdics italians, com la gran Rita Pavone o el mundialista Jimmy Fontana, a fer-ho. Els temes catalans de Tony Ronald —"Estem vivint" i "Cada dia"— foren molt més modestos, potser perquè no eren versions de grans hits, i el seu fracàs va ser estrepitós. Si ens fixem en les lletres ja intuïm el perquè. "Cada dia", per exemple, comença amb en Den Boer recitant a mitja veu uns versos poc lluïts: "A les 7 del matí/ els polítics expectoren/ els nens rics fan pipí al llit/ mentre que els nens pobres ploren/. A les 8 del matí/ comença el funcionari/ amb un aire rutinari/ a fer allò mateix d'ahir..." Serà millor deixar-ho aquí: conèixer el pecat i callar-se el nom del pecador que els va escriure, perquè aquests versos són un pecat dels grossos i no resulta gens estrany que Tony Ronald es passés la resta de la seva vida cantant en altres llengües.

Ara que portem tants dies en què, no sé si a les 7 o més tard, els polítics expectoren i els qui no fan números ploren, potser convé explorar una mica les xifres de la llengua. Perquè cada idioma té la seva aritmètica i les quantitats no sempre quadren. Quan un català arriba a tres quarts de quinze fa tard, però quan un espanyol arriba a "las quinientas" ¿arriba? Perquè tres quarts de quinze encara es pot traduir com les 14h 45, però ¿quina hora són, les 500? ¿Quants botons es cordarà un castellanoparlant si li demanes que vingui de vint-i-un botó? La majoria de llengües han adoptat el sentit eròtic del 69, però no totes coincideixen en d'altres qüestions numèriques. Així, un gat espanyol gaudeix de set vides, les mateixes que mostra un gat català. Però si parlem d'un "cat" anglòfon les possibilitats de supervivència augmenten perquè la frase feta en anglès parla de "nine lives", i de set a nou en van dues de propina. Recentment, per a un text de commemoració dels 25 anys de la Llibreria 22 a Girona, em vaig dedicar a buscar xifres ocultes en les paraules de cada dia, en un compte enrere des del 22. Aquest n'és el tram final: "...no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Tot bon llibreter li ho dirà. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6 plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, com molt bé saben els llibreters, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra". Ignició!

dijous, 27 de novembre del 2003

La utilitat dels bifronts

Com és ben sabut, tenir dues cares és tan útil com perillós. Útil perquè permet duplicar personalitats. Perillós perquè trenca la identitat, per més equidistància que hi posis pel mig. No parlem de política, sinó de Janus, la divinitat de les dues cares. En la tradició francesa, els mots que admeten una doble lectura com ara Roma/Amor són coneguts com els "mots de Janus". En català en diem "bifronts", per mímesi de la tradició italiana, tot i que un autor com Rossend Serra i Pagès, mestre de Joan Amades, en 1916 els anomenava "bifacis". Sigui bifront, sigui bifaç, el mot que torna diferent de com va presenta un interès superior als previsibles palíndroms: cuc, radar, anilina. Amb els bifronts no saps mai què hi trobaràs. Per exemple, l'admirat Jordi Llovet va descobrir que el seu bon amic Enrique Vila-Matas ocultava un bifront inquietant. Llegint del revés E. Vila-Matas, el professor va topar amb la frase "Satam alive" ("Satanàs viu" en anglès), la qual cosa entusiasmà de tal manera l'autor d'"El mal de Montano" (guardonat ara a França amb el prestigiós premi Mèdici) que va decidir incloure-ho en un dels seus llibres més celebrats. Així, a "Suicidios ejemplares" Vila-Matas fa que un personatge anomenat Satam Alive decideixi matar-se (de riure) pel dràstic mètode de les pessigolles.

Qui investiga els orígens d'aquest curiós artifici de les paraules amb doble cara acaba topant amb un exemple canònic que Ciceró va camuflar en un escrit a un amic: "Legendo metulas imitabere cancrum" —si llegeixes a la manera dels crancs "metulas" et saludaré (salutem)—. Hi ha bifronts inesperats, com el que s'oculta en el nom del club de fubol Logroñés (señor gol) i d'altres més elaborats, com a la frase "Apareixia afer amoral", que admet una lectura inversa molt més nutritiva: "L'aroma refà; així era pa". Però més enllà de les possibilitats criptogràfiques de l'artifici, la seva simplicitat ha inspirat molts autors a fer-ne un ús literari a l'hora d'inventar noms propis, sobretot si són topònims, com en el celebèrrim cas de la Sinera espriuana, nascuda del capgirament d'Arenys. Per exemple, en el volum "Essa Efa" —recull de narracions de ciència ficció del col·lectiu literari Ofèlia Dracs— hi ha un conte que fa un ús massiu del bifront per generar noms propis. Es diu "Rellós 2084" i ja d'entrada, el Rellós del títol correspon, amb l'accent inclòs, a Sóller. També Mallorca s'anomena "Acrollam" i l'escriptora Margarida Aritzeta hi surt com "Atetzira", en un bifront imperfecte que manté l'ordre del dígraf "tz" en pro de la pronunciabilitat del nou nom.

Anys després, el narrador osonenc Jordi Puntí va recuperar l'artifici amb perspicàcia. En el primer conte ("Un incendi") del seu primer llibre "Pell d'armadillo", els dos protagonistes llueixen noms d'aigua mineral —Evian i Perrier—, però naturalment el més "naïve" dels dos és l'Evian. El penúltim usuari dels bifronts en la nostra literatura és Albert Sànchez Piñol. En la seva exitosa novel·la "La pell freda" Sànchez Piñol s'empesca una raça d'humanoides amfibis certament esgarrifosos: els citauca. Els dos habitants de l'illa on passa la totalitat de l'obra piñolesca també els anomenen granotots, perquè cada nit sorgeixen amenaçadors de l'aigua. Tot i això, conviuen —carnalment— amb una femella citauca que duu un nom prou evocador: Aneris. Naturalment, els citauca viuen en un món "aquàtic", i la promíscua Aneris canta com una "sirena". ¿On deu ser el cementiri d'Aneris?

dijous, 20 de novembre del 2003

Pelai (o Pelagi)

Avui, diada del 20-N, no cal ni tenir vel·leïtats republicanes per adonar-se de la intenció d'un simple comentari casual de madona Letízia sobre les virtuts d'un nom com Pelai (o Pelagi) per a un futur aspirant al tron espanyol. Si les primeres paraules del príncep Felip van constatar que la seva letífica unió (no confondre pas "letífica" amb "letífera") garanteix la continuïtat de la dinastia borbònica, el mer esment de Pelai ens aboca al principi dels temps de l'imaginari nacional espanyol. Perquè Pelai (o Pelagi) fou en ple segle VIII el primer rei d'Astúries i, segons la historiografia oficial que alena la hispana raça, transformà els visigots directament en espanyols. Si per un voler dels déus, o d'algun deixeble d'en Dexeus, el primer embaràs reial de la parella de moda comporta una viril bessonada, passaran pel cap baix tres coses rellevants:

1) que es tornaran a plantejar la reforma de la Constitució per especificar si la sobirania pot ser compartida/compartimentada entre bessons (¿trigèmins, quadrigèmins...?), o si, per contra, tota l'herència ha de ser per al bessó gran; i si és així, qui és el gran?, el que surt primer de la reial placenta o l'últim dels altres? 2) si els bessons comparteixen placenta perquè són bivitel·lins caldrà assumir que també són bizigots (homofònicament, visigots), i en conseqüència tornem al context prepelàgic de Wamba o Witiza i es podria revisar la noció de l'Espanya una. I 3) si el primer bessó és guardonat amb el nom de Pelai (o Pelagi), el segon tindrà molts números de prendre el nom del fill i primer successor pelàgic: Fàfila (o Fàvila). En cas de part múltiple, el tercer es podria dir Alfons (el primer gendre de Pelagi) o, si fos nena, Ermessenda (la segona filla pelàgica), successors de Fàfila quan el molt tòtila morí, sembla, en una cacera. Renoi, quin futur nominal més esplendorós que li espera a la monarquia espanyola! Els etimòlegs es posaran les botes.

Sembla clar que Pelai (o Pelagi) deriva de "Pelagos" (mar profund en grec), però sobre Fàfila (o Fàvila) ja hi ha més dubtes, perquè els uns el fan provenir de "Faths" (viril) i els altres de "Favs" (petit). Si tenim en compte que Felip prové del grec "Philos-hippus" (amic dels cavalls) i Letízia, tan amb zeta com amb ce, del llatí "Laetitia" (goig), és clar que un futur Pelagiet seria sens dubte un amant dels cavalls de mar. Per què, doncs, no li posen Neptú, que és un nom diví? O, en cas d'un atac de reial modèstia, perquè no trien entre Hiparc (que mana en els cavalls) com l'astrònom, Hípias (cavall) com el tirà atenenc, Hipòcrates (cavall fort) com el famós metge, Hipòdam (domador de cavalls) com l'arquitecte, o Hipòlit (cavall que arrossega per les pedres) com el fill de Teseu? Que no és grega, l'àvia? Potser és millor no temptar el destí bizigot/visigot amb un nom d'arxipèlag.

L'especulació nominal sobre aquest incert espermatozoide reial del qual tothom ja parla abans (oi?) d'arribar a destí serà tan gran l'any vinent que potser madona Letízia acabarà inventant-se un nom d'hereu a la corona. No seria la primera ni serà l'última. Sense anar més lluny, el gran Jonathan Swift es va inventar en ple segle XVIII el nom de Vanessa, en honor a una protegida seva que es deia Esther Vanhomrigh. Swift, fart d'un cognom que sembla de lateral holandès del Barça, va extirpar el "Van", li va afegir l'"Es" d'Esther i ho va completar amb un sufix corrent en anglès (sa com a Melissa): Van-es-sa. Heus ací, doncs, un nom ideal per a una futura reina d'Espanya a l'exili.

dijous, 13 de novembre del 2003

Senderisme

En el número 13 de la revista aragonesa de filologia "Alazet" (Huesca) dedicat a Ramon J. Sender, el professor José Antonio García Fernández publica el documentat article "Ramón Sender, ludolingüista" en el qual repassa la prosa senderiana (¿senderista?) quan aquesta s'endinsa en els viaranys de l'enginy verbal. Entre d'altres, García Fernández explora les especulacions verbals que l'autor aragonès fa sobre ell mateix. L'homonímia d'aquest cognom d'origen català amb un mot anglès tan usual com "sender" (qui envia, remitent) ha fet estralls. A El futuro comenzó ayer. Lecturas mosaicas, Sender escriu "Como mis lectores saben me llamo Sender —la vocal tónica es la segunda—. Pero muchos me llaman Sénder. Es más cómodo poner el acento en la primera". La confusió no li desagrada, i fins i tot la poetitza, per exemple a Libro armilar de poesía y memorias bisiestas: "Algunos me dicen Sénder/ y otros me dicen Sender,/ yo atiendo por los dos nombres/ no hay gran cosa que atender". I més endavant, encara es permet jugar-hi més: "¿Cuál es el sendero del hombre?/ Para serlo yo me falta/ —digo a mi nombre— muy poco, / sólo un cero". Naturalment, més d'una vegada el roig Sender va tastar cullerades del seu mateix xarop. Per exemple, el 15 d'agost de 1931 Giménez Caballero escrivia en un article anomenat "Robinson literario de España": "Leí hace poco un artículo de Sender en el Boletín de Cenit sobre el anarquismo en nuestra literatura que me impresionó y me gustó. Sender entiende de esto. Es un amigo. Es aragonés (por eso baila una jota entre su nombre y su apellido)".

Però el treball de García Fernández no es limita a un mer recull d'anècdotes. La intenció del professor és fer evident que la presumptament adusta prosa senderiana vibra també en la longitud d'ona de l'humorisme més transcendent. Sobretot en les obres de la sèrie de Nancy, però en general en tota la seva producció literària i periodística. La capacitat subversiva dels jocs de paraules atrau força el Sender més revolucionari, capaç de burlar-se d'Ortega a Álbum de radiografías secretas tot ponderant que en anglès els seus cognoms evoquen una "ortiga" i un "gas fecal", la qual cosa xoca amb la personalitat tan cristal·lina de l'autor d'España invertebrada. Les estratègies homofòniques conviuen amb els calembours més clàssics, alguns acròstics i una tirada especial per la isoacronímia que donarà peu a una novel·leta policiaca justament anomenada El crimen de las tres efes. Pel que sembla Sender era un amant de la dita castellana "El hombre y el oso, cuando más feo más hermoso", i la seva divisa vital era propera a la de John Wayne: "Fuerte, feo y formal", la triple F que dècades després Loquillo triaria per a un dels seus CD. Aquests tres adjectius, doncs, són les tres efes de la novel·la. García recull altres isoacronímies de la mateixa consonant fricativa, com ara la portuguesa "Fado, Fátima y Fútbol", i descobreix astorat que la F de fèmina té una gran tradició misògina en la literatura espanyola. N'hi ha prou, d'entre tots els exemples possibles, amb aquesta estrofa de Lope de Vega a La celosa de sí misma per adonar-se'n: "Esta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca".

Fort o feble, però formal, el senderisme filològic del professor José Antonio (G.) Fernández ens ofereix una visió per força nova de Ramón (J.) Sender.

dijous, 6 de novembre del 2003

Entaulats

La setmana passada vaig divulgar el desxiframent d'un vell criptograma basat en les relacions entre xifres (nombres atòmics) i lletres (símbols) que estableix la taula periòdica d'elements. L'atzar ha volgut que, abans i tot de sortir publicada la columna, m'escrigui el catedràtic d'enginyeria química Claudi Mans i Teixidó per donar-me a conèixer un fantàstic treball seu que explora el mateix territori. Mans, adscrit al departament d'Enginyeria Química i Metal·lúrgia de la Facultat de Química de la UB, ha elaborat un test de 20 preguntes basat en les ambigüitats que la taula periòdica permet generar. És un prodigi enigmístic que ja comença pel títol "Un test sobre la taula". Res a veure, però, amb la floricultura, sinó amb l'enginy verbal de caire, diguem-ne, "elemental". Una antiga cançó dels mítics Juan Pardo i Júnior ("Nos falta fe") el mena a preguntar quina malaltia tenien. Les respostes són a) Asbestosi, b) Anèmia, c) Diabetis, d) Psoriasi. La resposta correcta és la b) perquè la manca de ferro (Fe) provoca anèmia.

En ocasions, la força dels enigmes rau en l'homonímia. Com quan pregunta si "No" és un símbol químic. La resposta és sí, perquè No representa el Nobeli (102); però a la pregunta següent la qüestió es complica, quan Mans escriu "NO és una molècula, Si no..." Les quatre possibles respostes semblen extretes dels programes de determinats partits polítics: a) NO sí, Si no; b) NO no, Si sí; c) Ni Si ni NO; d) Si i NO sí. La resposta correcta és a) perquè "NO" sí que és una molècula (l'òxid nítric), però "Si" no és pas una molècula sinó un àtom (silici) "d'un element que forma estructures cristal·lines tetraèdriques com el diamant". Per reblar aquest remake químic de la comèdia "Per un sí per un no", Mans es permet la frivolitat de preguntar "Fu i Fa, són elements?". Naturalment, descartades a) Sí, b) Fu sí i c) Fa sí, la resposta és d) Ni Fu ni Fa. Una altra sorpresa elemental: "Quina és la interjecció més bàsica?", demana Mans. Les alternatives són quatre: "Ah!, Au!, OH! i Bah!" Potser la hac majúscula ja ens hauria de fer sospitar, però la impecable resposta es fonamenta en el sentit químic del terme "bàsic": "La basicitat va lligada, en les solucions aquoses, a una alta concentració d'ions hidroxil OH". En una altra pregunta se'ns demana el nom d'un cantant italià amb bona química al cognom i hem de descobrir el gran Nicola (de Bari) d'entre els Domenico (Modugno?), Luciano (Pavarotti?) i Adriano (Celentano?). Al solucionari l'autor ens informa que el nom de l'element "bari" significa "pesat", la qual cosa no resulta gaire afalagador per a un cantant de música lleugera, tot i que "no té res a veure amb el nom de la ciutat de Bari, a la Puglia", el patró de la qual és sant Nicolau. Un últim exemple. Un home va al metge i li pregunta si ha de prendre res per prevenir l'osteoporosi. La resposta del metge és: ¿a) No!, b) Sí!, c) Ca!, d) Au, va!? "És ben conegut que l'osteoporosi està associada a un dèficil de Calci (Ca)", ens informa l'autor al solucionari.

El test verboquímic del catedràtic Claudi Mans demostra que no només els crucigramistes fem servir els elements químics. Un cop entaulades, les empíriques ciències i les equívoques lletres tenen més bona química del que pot semblar.

dijous, 30 d’octubre del 2003

2 anys, 7 mesos i 1 dia

El títol no és cap condemna sinó el temps que ha resistit un criptograma abans de ser desxifrat. El vaig plantejar en aquesta columna per Sant Jordi de 2001, una mica escaldat després que els lectors haguessin resolt en quatre dies l'enigma anagramàtic que figurava a les cobertes de "Verbàlia" (Empúries i Península). Les dues versions havien sortit al mercat el 27 de novembre de 2000 i aquella mateixa setmana ja van començar a arribar cartes amb el vers d'Ausiàs March de l'edició catalana i el de Juan de la Cruz de la castellana. Després de reproduir el famós criptograma que Poe va incloure al conte "L'escarabat d'or", explicava la meva frustració per la rapidíssima resolució de l'enigma de Verbàlia i plantejava el nou. L'article es deia "Elemental, estimat Sant Jordi" i hi escrivia: "Sospito que el d'avui és una mica més difícil, i aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi o s'arrisqui a publicar-la a la secció de cartes al director. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Feia:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Aviat vaig adonar-me que aquella vegada era més difícil. Com qui no vol la cosa, van anar passant els mesos. El 18 d'abril de 2002 vaig republicar-lo en aquesta secció sota el títol "Un any d'espera" i el 17 d'abril d'enguany hi he tornat en una altra columna titulada "Dos anys d'espera". Alguns lectors (Joan Capó, Marta Xufré, Ferran Ávila, Jordi Serra, Susanna Coll) van fer-ne aproximacions fallides. Només l'editor Enric Borràs semblava que n'hagués descobert la clau. Però res. Vull destacar especialment les imaginatives hipòtesis que m'ha fet arribar la Gabrielle Deakin en el decurs d'aquests dos anys i mig, perquè em consta que hi ha dedicat molt de temps i energia. Però el cert és que el criptograma ha resistit fins aquest mes d'octubre.

En un correu electrònic enviat a quarts de tres de la matinada, el professor de matemàtiques Josep Maria Martí em dóna la solució correcta. Martí, que és un campió escrablista i bon amic, m'explica amb total transparència el procés de desxiframent. Després de provar totes les claus possibles, un comentari de l'Enric Borràs durant una partida d'Scrabble el va posar sobre la pista. Borràs havia explorat la via de la taula d'elements químics de Mendelèjev (per allò de l'"Elemental, estimat sant Jordi" del primer article), però s'havia encallat. Martí va intuir el perquè. Borràs pretenia associar una lletra a cada dues xifres, quan els nombres atòmics de cada element poden tenir-ne d'una (hidrogen, 1) a tres (laurenci, 103) i els seus símbols també varien d'una lletra (hidrogen, H) a dues (sodi, Na). Per tant, va aplicar la "cintura verbívora". Ho descriu així: "Si tenia quatre xifres, per exemple 1234, anava provant les combinacions 12+34, 123+4, 1+234, 1+2+34 per fer les substitucions fins trobar trossos de text amb sentit. Quinze minuts després tenia la frase enllestida. L'Enric no va tenir prou habilitat però va ensopegar amb la idea feliç. Jo, infeliç, li vaig haver de manllevar hàbilment".

Som-hi, doncs. 5723 9253 9987 2368 5135... 57-Lantani-La, 23-Vanadi-V, 92-Urani-U, 53-Iode-I, 99-Einsteni-Es, 8-Oxigen-O, 7-Nitrogen-N, 23-Vanadi-V, 68-Erbi-Er, 5-Bor-B, 13-Alumini-Al... i així fins al final. La solució feia: "L'AVUI ÉS ON VERBÀLIA S'HA CREAT AMB PASSIÓ PER LA PARAULA CATALANA I UNIVERSAL NO CONEC CAP SOLUCIÓ SUPERIOR A ESCRIURE ARTICLES PER A UN PÚBLIC TAN BO. SI NO HE ASSOLIT ENTABANAR-VOS I NO US HEU FET ENRERE SOU FAUNA VERBÍVORA..." i vuit lletres més plenes d'estimació (va, treballeu una mica, ni que sigui començant pel final!). Ja he començat a preparar un nou criptograma.

dijous, 23 d’octubre del 2003

Jocs tipogràfics

Molts (bons i mals) poetes i alguns éssers afins afectats pel virus prosopoètic encapçalen els seus llibres amb afectuoses ratlles en cursiva. O bé són endreces (dedicatòries) o bé versos manllevats als mestres inspiradors. Alguns poetes, discrets de mena, es limiten a posar-hi unes inicials enigmàtiques. D'altres opten per la guia telefònica. El lector de poesia ja està tan avesat a aquests obstacles que tot sovint se'ls salta olímpicament amb la mateixa embranzida amb què prescindeix de pròlegs, proemis, prefacis, introduccions, exordis i àdhuc isagoges. El lector de poesia que no és un sòmines sol preferir anar al gra —o a la pústula, segons qui sigui el poeta— i com a màxim tafanejar algun epíleg aliè al final del llibre que acaba d'assaborir. Em consta que alguns aficionats als paratextos fins i tot fan llistes amb els poetes més citats a les obertures dels poemaris. És un rànking absurd, com absurdes són la majoria d'aquestes primeres pàgines. Però no tot ha de ser carrincloneria, en aquest món. L'alcoià Enric Solbes, responsable de la imatge gràfica dels llibres de l'editorial Bromera, acaba de publicar un llibre de poemes que duu per títol "Jocs tipogràfics". Mai, fins ara, no havia topat amb un llibre de poemes encapçalat per un paràgraf tan memorable:

"'Jocs tipogràfics' consta de 46 poemes i una dedicatòria creats entre 1992 i 2002, i han estat compostos amb tipus Baskervile, Bodoni, Frutiger, Futura, Garamond, Gill Sans, Helvètica, Rotis Sans Serif i Times New Roman". ¿Que potser aquests tipus triats per Solbes no mereixerien conformar tota una generació literària? ¿No us imagineu l'obra de Bodoni al costat de la de Goldoni? ¿O els poemes de Gill Sans acompanyats dels d'en Gil de Biedma? ¿I què me'n dieu, d'en Rotis Sans Serif? Solbes descriu en aquest paràgraf el que després ens mostra, pàgina rere pàgina: una dedicatòria i 46 poemes visuals que són jocs tipogràfics d'una exquisidesa entendridora. Com que les pàgines no estan numerades, el poeta es veu forçat a explicar-nos que la 'è' que apareix entre els poemes 36 (A contrapèl) i 37 (Absència), "no és un poema sinó la lletra absent que dóna nom a la sèrie dels tres poemes següents". I llavors, brossiana, apareix la "abs ncia" (sic) en la pàgina següent. Les famílies tipogràfiques fan el poema. Una "g" amb una mena de cues fa "les orelles del gat" i una altra "g" esdevé un "monocle". És la simplicitat de les propostes de Solbes el que les fa tan solvents. Algunes solucions són previsibles, com els aixoplucs fets amb la A de "casa" o amb la R de "refugi", però sovint ens venç per la via naïf, com els cadenats que transformen la lletra a en el poema 41 ('a' oberta i tancada). Afirma Solbes que el primer poema del llibre —un celobert formant un quadrat amb costats de tres lletres que al sostre té un CEL i el sòl ben ERT— va ser primer un oli pintat ara fa 22 anys, i que després les exigències laborals l'han dut a cercar l'eficàcia expressiva de la paraula impresa.

Beneïdes "exigències laborals"! Qui diu que els poetes no han de treballar? Solbes també ha publicat dos llibres que s'intueixen força interessants: "El libro en el punto de vista del diseñador" (Germania, 2002) i, sobretot, "Aldo Manuzio y Francesco Griffo. Observaciones sobre el editor y el diseñador" (Germania, 2003). Ara, amb la polidesa que ell mateix atorga als llibres del seu editor Bromera, podem accedir a uns "Jocs tipogràfics" que ens faran somriure com sovint només ho aconsegueix una besada. Quin tipus, l'Enric Solbes!

dijous, 16 d’octubre del 2003

Soler resol

A un mes vista de les eleccions catalanes, les llibreries van plenes d'obres signades pels candidats que s'hi presenten. En teoria, els llibres dels polítics haurien de permetre aprofundir més en les seves idees, però el fet que el seu llançament acostumi a coincidir amb les campanyes electorals fa sospitar que formen part de l'engranatge propagandístic que implica qualsevol campanya de promoció. La novetat és la presència incipient de nous productes més o menys satírics centrats en el quefer polític del postpujolisme. Al costat d'anàlisis serioses, com l'imprescindible "Ara sí que toca!" de Francesc Marc Álvaro (Edicions 62), continua el degoteig d'àlbums de tires còmiques signades per ninotaires mediàtics —del sector Gutenberg, perquè treballen en mitjans de comunicació impresa— i apareixen altres llibres també còmics i també signats per autors mediàtics —però aquests del sector McLuhan, perquè treballen en mitjans de comunicació audiovisual—. És el cas del "Vota'm inútil!" de Toni Soler (Columna), que s'afegeix al renou general d'aquesta campanya tan especial amb les armes satíriques que Soler i el seu equip van exhibir a la televisió i mantenen ara cada migdia a la ràdio. El llibre de Soler transita per la corda fluixa de qui aplica l'humor a una matèria sensible. Sempre hi haurà qui el titllarà de "banal" només perquè ven, quan en aquest cas l'adjectiu adient fóra "venal". També Boadella rep i rebrà per la seva aproximació cinematogràfica a Franco. D'entre les moltes paraules que el gran Rabelais va inventar, en destaca una que després ha estat lamentablement oblidada: el mot "agelasta" (el que no riu). Rabelais detestava els "agelastes". Els trobava perillosos.

Soler i els que, com ell, sotmeten els governants a la cura d'humilitat de la mofa, fan que la població d'"agelastes" del nostre món sigui molt menor. La sàtira és imprescindible. El bufó s'acosta de cara al poder, se'n befa befa befa i bé fa. Sobretot quan els professionals de l'humor no es limiten a riure's de les seves ocurrències, sinó que intervenen en el relat quotidià que els polítics s'esforcen a col·locar en el mercat de votants. Aconseguir-ho no és poca cosa. Un bon nombre d'electors té tancades les vies d'accés al discurs polític dels governants i dels que aspiren a succeir-los. Actituds com la de Soler aquí, o a Espanya la dels CQC i la dels ninots del guinyol (encara vius a l'abrasiu mitjà televisiu) donen aire a la rutina democràtica. És clar que la corda del satiritzador és inversament proporcional al pressupost del mitjà pel qual treballa, però en última instància el que compta és la intel·ligència i la capacitat del mofeta (befeta?) per no caure en les atractívoles urpes del cinisme totpoderós. Toni Soler disposa de la primera i no es permet caure en el segon.

Una virtut menor de "Vota'm inútil!" que els lectors d'aquesta columna apreciaran especialment és que adapta a l'àmbit català un recurs ludolingüístic molt present en la crònica política habitual en anglès, francès o italià. Perquè Soler, que coneix de prop tots els candidats a la presidència de la Generalitat, inclou a la fitxa tècnica de cada polític un anagrama revelador elaborat recombinant les lletres del seu nom. Soler resol que aquestes eleccions es dirimiran entre un que "Surt a Mar" (Artur Mas) i un "All amarg" (Maragall), davant la mirada expectant de Carod-Rovira ("Rar, adoro ICV"), Josep Piqué ("Peques, pijo") i Joan Saura ("Sa nau roja").

dijous, 9 d’octubre del 2003

El disc de Festos

Ara fa un segle l'esclat de l'arqueologia obria les portes del passat a una humanitat àvida de projectar-se cap al futur. Als casos espectaculars de la literària Troia i l'exuberant Egipte caldria afegir les restes minoiques de l'illa de Creta, encapçalades per les controvertides excavacions de sir Arthur Evans a Cnossos. Evans tirava pel dret a l'hora de reconstruir, de manera que encara avui les ruïnes es componen d'una barreja indissociable del vell i el nou. D'altres excavacions minoiques de Creta, com ara Festos, presenten un aspecte més ruïnós que Cnossos, però com a mínim no cal patir per discernir la pedra original dels afegitons. De tota manera, Festos és mundialment conegut per un petit disc de terracota que té un diàmetre de setze centímetres i un gruix aproximat de dos. A les dues cares d'aquest disc enigmàtic hi ha una inscripció feta en l'única escriptura de l'antiguitat grega que encara no ha estat mai desxifrada. A la inscripció hi ha fins a quaranta-cinc pictogrames diferents, disposats en sèries concèntriques, completament aliens a les dues escriptures (lineal A i B) de la cultura minoica. Fins ara l'enigma ha superat totes les temptatives dels estudiosos.

La varietat de tesis desxifradores del disc de Festos fa pràcticament inevitable l'ús del terme "festival". N'hi ha de molt pintoresques, com la que F.W. Read signava en 1921 sostenint que els signes del disc eren notes musicals! L'última aportació festivalera és del caçaenigmes escocès Victor J. Kean, un viatger i maratonià especialitzat en arqueologia que va descobrir la seva vocació mentre feia el servei militar a Egipte la temporada 1950-51. La tesi desxifradora de Kean es ven a totes les botigues dels indrets turístics. És suggerent i està molt ben il·lustrada, amb quadres sinòptics dels símbols, de l'u (una floreta) al quaranta-cinc (un home que camina un pèl eixarrencat), passant per un bust amb cresta de punkie. Kean atorga un valor a cadascun dels quaranta-cinc pictogrames i després es dedica a dotar de sentit algunes sèries. Però els experts universitaris consideren Kean tan poc rigorós que ni el tenen en compte. Tot i això, els més sensats també admeten que no resulta recomanable parlar gaire de rigor quan els especialistes homologats per la ciència arqueològica han conclós coses com ara 1) que la inscripció representa un himne a la deessa Terra (Evans); 2) que és una llista d'un tribunal de justícia que conté els noms dels magistrats i dels testimonis (Macalister); 3) que és un índex de centres religiosos de pelegrinatge (Schwartz); 4) un clam als minoics perquè s'embarquin en una expedició contra els carians (Fischer); 5) una salutació de Talaio, rei dels Pyliaegeus, a la població de Creta després del gran terratrèmol (Dettmer); i 6) la descripció del ritual de fertilitat en el palau de Festos (Aartun). De fet, els arqueòlegs no es posen d'acord ni tan sols en elements com l'antiguitat (la mitjana rondaria els 4000 anys) o l'origen (amb hipòtesis extracretenques de tots els gustos).

Sigui com sigui, el fet que a aquestes alçades una inscripció en territori grec no hagi estat mai desxifrada fa pensar en dues coses complementàries: 1) que sempre ens quedaran coses per aprendre del passat i 2) que el disc de Festos no amaga res. Re de re.

dijous, 2 d’octubre del 2003

Sempruniana

Jorge Semprún acaba de publicar la seva primera novel·la escrita directament en espanyol: "Veinte años y un día" (Tusquets). Un relat fascinador sobre un crim succeït a Quismondo (Toledo) el 18 de juliol del 36 que és rememorat any rere any per la família del difunt amb una grotesca cerimònia ritual. La força del relat rau en la reconeguda habilitat de Semprún per avançar i retrocedir en el temps a través de la memòria. Aquí el narrador omniscient és tan present com en d'altres llibres autobiogràfics semprunians i els límits de la ficció també resulten imprecisos. Al costat dels Avendaño i d'altres personatges aparentment de ficció, desfilen Hemingway, Lorca, Juan Benet, Múgica Herzog, Portabella o els Sánchez (Dragó, Ferlosio, Federico Sánchez, l'alter ego més mític de Semprún a la clandestinitat). A desgrat d'aquests perills, la novel·la funciona perquè el relat és esplèndid i la manera de servir-lo prou compensada. Un altre dels atractius de "Veinte años y un día" és comprovar l'estat de les relacions d'un escriptor francès com Semprún amb la seva llengua materna.

Al final de l'obra el jove Lorenzo deixa anar una frase tremenda amb regust de tesi doctoral: "la patria del escritor no creo que sea la lengua, sino el lenguaje..." Semprún ha escrit altres vegades sobre el desplaçament lingüístic. Per exemple, quan explica que llegeix el Quixot en alemany o Faulkner en italià a la biblioteca de Büchenwald. O quan, a la pàgina 196 d'aquesta novel·la, es queda clavat davant del mot "turgescencia" (dels pits femenins) perquè li arriba l'alenada d'una lectura adolescent de les traduccions de Zane Grey. Semprún té l'ànima verbívora. De sobte troba que un adjectiu és "abecedario, o sea propio del léxico del diario Abc", i l'inscriu en una tradició retòrica que li produeix "cierto repeluco". En un altre moment, posa en boca d'un dels protagonistes un acudit d'època basat en la força combinada de la paronomàsia i la telegrafia sense fils. Just després de la victòria de la CEDA a les eleccions generals de 1933, Alfons XIII hauria enviat un telegrama a don Niceto Alcalá Zamora, president de la República, on li diria: "Ante la CEDA cede. Te cito en Biarritz. Alfonso". El president de la República li hauria respost: "Ni CEDA, ni cedo, ni cita. Niceto".

L'episodi m'ha fet revisar les notes de lectura preses del seu magnífic "La escritura o la vida" (Tusquets). Semprún hi explica, amb orgull, una agudesa germanòfila que improvisa en circumstàncies ben poc favorables. Quan al camp de concentració de Buchenwald el fitxen li demanen, entre altres dades, la professió. "Philosophiestudent", respon ell. El funcionari se'l mira i li replica "Das ist doch kein Beruf!" (això no és una professió). I Semprún, escriu, "no pude evitar hacer un retruécano de estudiante germanista: Kein Beruf aber eine Berufung!" (no és una professió sinó una vocació). El rostre seriós del funcionari s'il·lumina per un instant. Valora que aquell estranger tingui prou domini de l'alemany per fer el contrapunt fonètic i semàntic entre Beruf i Berufung. Després li adverteix que allà els estudiants convenen menys que els obrers especialitzats. "Facharbeiter", repeteix. El jove Semprún no ho capta i insisteix en la seva vocació. Anys després, li causarà un gran impacte descobrir que probablement va salvar la vida perquè en comptes de registrar-lo com a "Student" el funcionari va apuntar a la fitxa "Stukateur" ("estucador" és a dir, un obrer especialitzat). Un xoc de mots que recorda la confusió, involuntària i molt menys trascendent, de Joan Brossa, en declarar-se "poeta" al funcionari franquista del DNI i ser pres per "paleta".

dijous, 25 de setembre del 2003

Moore, Jeffrey Moore

La primera novel·la del canadenc Jeffrey Moore utilitza amb intel·ligència alguns dels recursos ludolingüístics més comuns. Acaba de sortir en espanyol ("Una cadena de rosas", El Acantilado) i narra el llarg procés de formació d'una parella, partint de l'esquema clàssic "noi s'enamora de noia i aquesta li és esquerpa". Els terribles antecedents familiars de tots dos contendents compliquen la jugada. Ella, a banda d'un nom tan kafkià com Milena, té un pare ludòpata que es va jugar les filles amb un depravat, i les va perdre. Ell, a banda de ser professor universitari especialitzat en obres menors de Shakespeare, no va conèixer mai el seu pare perquè els va abandonar en ple embaràs, va perdre la mare en un accident de cotxe per culpa de la conducció del seu padrastre, i odia el vidu. Posades així les coses, i encara me'n deixo, la novel·la pot semblar un autèntic melodrama. I no. La ingenuïtat del narrador —i protagonista— Jeremy Davenant fa que l'obra es tenyeixi de comèdia i que la màgia verbal suri pertot, començant pel fascinant joc d'iniciació infantil que marcarà la vida de Jeremy.

Quan la seva família decideix anar-se'n a viure a l'altra banda de l'Atlàntic, l'oncle Gerard —en realitat, l'home que li va fer de pare fins que la mare es va tornar a casar amb una persona "responsable"— li tapa els ulls i li fa arrencar una pàgina d'un llibre extret de la seva vasta biblioteca. Aquell paperot —la Pàgina— resulta ser una pàgina d'enciclopèdia amb set entrades que abasten de Shakespeare a la divinitat hindú Shakuntala —la Dama Obscura—, passant per la ciutat ucraïnesa de Shakhtyorsk i pels textos apòcrifs del Bard. Jeremy esdevé especialista acadèmic en Shakesperare i tota la seva vida gira sobre el que consta a la pàgina, sobretot pel que fa a les expectatives sentimentals. S'enamora de Milena perquè és morena com el model shakespearià de la dama obscura i de seguida descobreix que el relat familiar de la noia és clavat a l'argument d'un apòcrif que el fascina: A Yorkshire Tragedy. Quan Jeremy es posa nerviós quequeja i l'assalten els jocs de paraules, en un atac del que ell anomena "polisemania". Com a professor gaudeix especialment amb la propensió de Shakespeare pels jocs de paraules i es rabeja en la línia crítica que històricament ha acusat l'autor anglès de poc viril per la seva flaca pel joc verbal. William Empson, per exemple, apareix citat valorant que aquesta propensió "pels jocs de paraules en un poeta indica falta de decisió i de voluntat, una complaença femenina a sucumbir davant l'artificiosa fascinació del llenguatge".

La bona traducció de J. Martín Lloret llisca amb eficàcia i no defuig, per una vegada, el foc del joc. La novel·la original conté un bon grapat d'anagrames que el traductor s'esforça per vessar a l'espanyol amb resultats notables. Jeremy intenta lligar amb Milena d'aquesta penosa manera —un anagrama de "a mi lado en la sala" es "Milena, ola salada"—, sense cap altre resultat que la indiferència, però persevera setmanes més tard —Milena: el imán (!)—. El traductor se'n surt gairebé sempre, però també sap quan ha de mantenir l'original en anglès. Com que Shakespeare va arribar a escriure el seu nom de dotze maneres diferents, Moore aporta un oportú anagrama anglès de "William Shakespeare": "A weakish speller, am I?" (no vaig fort d'ortografia, oi?), insuperable en cap llengua llatina (w-k?) Llegiu Moore, Jeffrey Moore.

dijous, 18 de setembre del 2003

Qui els va matricular!

El territori de les matrícules automobilístiques sempre ha estat un camp propici per al joc simbòlic. Temps era temps, quan Aznar encara no havia homogeneïtzat l'afer de les "xapes", els ciutadans de Gijón van aprofitar el pas clamorós dels vehicles gironins de GE a GI per afegir-se a la festa i desmarcar-se dels seus veïns d'Oviedo. Un altre flux migratori de plaques el protagonitzaren els ciutadans de Borriana menys sensibles a la toponímia valenciana, que es desplaçaven fins a Burgos per matricular els seus vehicles amb un BU ben poc borrianenc. Però aquella exuberància va ser tallada de soca-rel pel nacionalisme excloent del PP, la campanya del CAT ja és història i ara els nostres vehicles circulen amb la E omnipresent acompanyada de tres consonants més que pretenen evitar les troiques malsonants. O sigui, que entre nosaltres les matrícules d'automòbil cada cop donen menys joc.

En canvi, als Estats Units el sistema de matriculació permet moltes alegries. Tothom qui estigui disposat a pagar una mica més pot fabricar-se una matrícula a la carta, tal com feia el gran Xavier Cugat amb aquells "haigues" que duien el seu nom al darrere. Se'n diuen "vanity plates", el que aquí per discreció en diríem "matrícules personalitzades", i la seva contractació només comporta dues limitacions. La primera és molt òbvia: que no en circuli cap altra d'igual; només faltaria que dos automòbils diferents portessin la mateixa matrícula. La segona obliga a lluir caracters alfanumèrics —xifres o lletres— fins a un màxim nombre de set, la qual cosa implica que les expressions intel·ligibles de set o menys caracters van buscadíssimes. Com és lògic, la constricció ha suscitat la creativitat pertorbadora, i els conductors nord-americans han desenvolupat un llenguatge homofònic proper al dels missatges SMS dels telèfons mòbils. Ja es veu que un guirigall tipogràfic d'aquesta índole havia d'inspirar algun poeta desvagat. El fet es va produir a mitjan noranta quan una nit Daniel Nussbaum va conduir massa hores seguides i s'imaginà que totes les matrícules personalitzades de l'estat de Califòrnia podrien alinear-se en caòtiques cues de vehicles per reescriure les grans obres de la literatura universal.

Com que la possibilitat que això succeís atzarosament en una autopista o una planta de pàrking era molt remota Nussbaum va decidir posar fil a l'agulla i començà a reescriure obres com "Edip Rei", "El retrat de Dorian Gray" o "Un tramvia anomenat desig" a còpia de matrícules reals extretes del Registre de Vehicles de Califòrnia en el que anomenà "llenguatge placa" (plate speak). L'obra on recull les seves recreacions transcrites duu per títol "PL8SPK" —fonèticament "plate speak"— (Harper Collins West, 1994). Per exemple, la versió d'"Èdip Rei" en llenguatge placa consta de 154 plaques triades d'entre les més d'un milió de matrícules personalitzades que figuraven al registre de l'estat de Califòrnia fa una dècada. Quan Nussbaum convoca virtualment els 154 vehicles, les dues primeres frases de l'obra queden així: "ONCEPON/ ATIME/ LONGAGO/ IN/ THEBES/ IMKING/ OEDIPUS/ DAKING/ LVMYMRS/ LVMYKIDS/ THEBENS/ THINK/ OEDDY/ ISCOOL/ NOPROBS". És a dir, poc o molt, "temps era temps i ja en fa molt, a Tebes un rei, Èdip Rei, noies i nois, els tebans pensen que l'Edi és guai, cap problema". Potser sí que la solució contra les xapes amb la E hagués estat la matrícula personalitzada: A10SIAU.

dijous, 11 de setembre del 2003

Maurici Pla analògic

L'arquitecte i notable escriptor Maurici Pla ha publicat aquest estiu el seu primer assaig literari —"Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel" (Quaderns Crema)—, sàviament destil·lat de la seva tesi doctoral d'arquitecte lletraferit. Pla és a l'analogia el que Lautréamont a les comparacions xocants, Breton a la mística i Roussel als metagrames. El seu punt de partida és d'un aristotelisme galopant: "l'home crea els mites, de l'home parteixen les idees, les cavernes no són res més que un producte de la imaginació de l'home, l'home és l'únic creador de l'ordre i de la proporció. I si en algun lloc s'amaga encara algun misteri indesxifrable és en l'interior de l'home. L'analogia és obscura en la mesura que l'home mateix és obscur". En arribat a aquest punt, Maurici Pla ens informa que beu a galet de la interpretació que el francès Pierre Aubenque fa de la metafísica d'Aristòtil, però sap transmetre'ns perfectament la passió que sent pel caracter inesperat que envolta la pràctica analògica. La seva prosa evita en tot moment l'enfarfegament quasi inevitable del metallenguatge i empeny el lector a sumar-se a la causa aristotèlica. Pla es declara contrari als miralls de les idees i a les respostes que tot ho fixen, recull que "l'analogia obre les portes d'una absurditat que habita més enllà del llenguatge" i malfia del famós secret de l'escriptura roussel·liana: "Roussel ens duu fins a la vora de l'abisme i ens insinua que potser no hi ha cap secret, que molt probablement no hi ha res a dir". Com si la clau tan cobejada obrís una porta tapiada.

L'encert fonamental d'aquest estudi és alinear tres autors tan diversos com Lautréamont, Breton i Roussel a partir de la desproporció flagrant que atorga la pràctica intensa de l'escriptura analògica. No és pas la via del què sinó la del com, i no pas del punt com, sinó la via del com i punt. Lògicament, Pla també recull les famoses comparacions xocants de l'autor dels "Chants de Maldoror" —encapçalades per "l'encontre fortuït en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i d'un paraigua"—, l'anomenada analogia mística de Breton i els famosos metagrames que Roussel divulgà pòstumament al seu celebrat "Comment j'ai écrit certains de mes livres". Però tot plegat ja es veu que el centre d'interès (maurici)planià es mou més pel com que no pas pel què. L'exploració el porta a l'espai difús que en la pràctica analògica separa el punt de partida del punt d'arribada, i la seva divisa bé podria ser aquell vers de Mallarmé que assegura que "un coup de dés jamais n'abolira le hasard".

Estem de sort, perquè uns mesos abans d'aquest estimulant estudi (maurici)planià, el gallec Hermes Salceda havia publicat a les actives edicions de la UAB un feliç volum intitulat "Raymond Roussel, teoría y práctica de la escritura". L'assaig de Salceda inclou la primera traducció al castellà, escomesa a quatre mans amb Gemma Andújar, de les narracions primerenques en les quals Roussel assajà el seu radical mètode d'escriptura ("Textos embrionarios o Embriones textuales"). A banda de traslladar la prosa roussel·liana, el llibre de Salceda il·lumina amb una precisió tècnica impecable els complexos territoris verbals que el francès exposaria en el seu controvertit testament literari, traslladat al castellà en el seu dia per Pere Gimferrer i ara rellegit amb profit per un nou afiliat a la nòmina dels planians il·lustres, homòleg però no pas anàleg de l'estudiós de Josep Pla anomenat Xavier Pla i també d'un crític tan refinat com Ramon Pla i Arxé.

dijous, 17 de juliol del 2003

Kaoisme i òpera

Tal com va el món, no resulta gens estrany que el poeta de les Terres de l'Ebre Tomàs Camacho hagi decidit recuperar un llibre antic de la seva època kaoista: "K & O (Poemes kaoistes)". Com que els poemes visuals de Camacho subverteixen l'OK amb què alguns ens volen fer combregar, per parlar-ne convé començar pel final. Mai fins avui no havia topat amb un colofó com el d'aquesta edició que els valencians "navarresos" (de Navarrés) de les edicions "Babilonia" (babiloni@xatired.com) han inclòs a la seva col·lecció "Pliegues de la Visión". Fa així: Aquest "Pliego de la Visión" es va començar a imprimir en Agost de 2001 i es va acabar en Juny de 2003 amb una impressora Deskjet 1220 i paper conqueror gris de 110 grs/m2. S'han editat 100 exemplars numerats del 001 al 100". Dos anys per cent exemplars! Això sí que és "work in progress"! O més aviat "print in progress".

El poemari kaoista de Camacho té mig centenar de pàgines que inclouen el manifest fundacional del kaoisme, nascut molt abans que el col·lectiu okupa associés la radicalitat a la ca. L'autor hi inclou la fotocòpia d'una autoentrevista, teclejada segurament amb una Olivetti de les que usava Monzó a primers dels vuitanta i amb una voluntat de subversió ortogràfica propera a la d'alguns contes de Cortázar: "Kom ba néixer el kaoisme? per kasualitat kom kuasi tota kosa ke neix. La idea ba ser d'una amiga i des d'akell moment la febre kaoista em ba prendre, tot ho beia des de la ka i la o. Tota kosa pot expressar-se amb akest sistema binari". La resta del llibre és una prova d'aquesta alternativa binària als zeros i els uns de l'era digital. Hi juguen el seu paper marques com Okal o Kodak, escriptors com Kafka o JRJ —el foll de les jotes— i referents com Euskadi, el cor del qual és una K. Amb una K i dues os el món pot funcionar (OK), no funcionar (KO) o anar fent la viu viu (KOO: Caos). La K és destral i sageta. Potser per això els poemes kaoistes de Kamacho, vistos avui, semblen troballes arqueològiques excavades al pàrking d'una zona comercial.

El comiat estival de la secció enigmística va també a còpia de troballes. En aquest cas (KK?), les solucions operístiques al repte del "nòmer clus" que vaig plantejar fa unes setmanes amb un text de la verbívora Julieta Sunyol que va deixar KO molts lectors. La seva nota manuscrita en un pentagrama ocultava diversos títols d'òpera, que aquí es poden deduir llegint les lletres en majúscules: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he pAÏDA, tinc tos de gos (TOS CAnina), els dispensaris SÓN AMBULAtoris i jo no em puc atiPAR SI FALta SAL O MEnjant només enciams. Des de la finestra de l'HOTEL LOcal puc veure aquesta escena que el FALS TAFetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és ORFE O té pares? Es van aTURANT DOTze persones però de tan TRISTA NI SOLDAts de plom ni PALLASSOS la consolen. La gent no esCARMENta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que BO!—, HEM aconseguit que es distregui!... És ben bé que VAL QUI RIAlles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la prOPERA! Petons! Joan RIGOL, ETÒleg". Entre el caos i la lírica, que tingueu bon estiu!

dijous, 10 de juliol del 2003

Exorcismes d'estiu

Cal saludar amb joia la reedició en butxaca (a Punto de Lectura) d'un dels llibres més eclèctics del cubà Guillermo Cabrera Infante. Es tracta de "Exorcismos de estil(l)o", un llibre excel·lent per llegir a l'assalt, ni que sigui a salts. És un producte natural dels anys setanta, que barreja gèneres amb gran desimboltura i sense cap complex. Hi prima la idea de la dessacralització pròpia dels grans autors. Les pàgines 16 i 17 gairebé són en blanc. Només s'hi llegeix "Literatura es todo lo que se lea" a pàgina esquerra i "como tal" a la dreta. A la pàgina 40 hi ha un poema fluvial que conté la tira de rius ocults per homofonia. Comença "Je Thames/ La Seine está servida..." A la 48 una veritable troballa: "Palindrama. Nada, yo soy Adán". La página 60 conté un dens paràgraf sobre Mallarmé en el qual cada línia acaba amb una paraula malsonant per culpa de la separació sil·làbica (pene-, caca-, Chi-, ano-, Singa-, Orino-, paja-, cono-, putu-, pinga-...) Cabrera bateja la proposta de manera inequívoca: "Pornografismos". A la 89 hi ha un paràgraf que duu per títol "Peri Phalos". Comença per "Polla, picha, pija, pico, pinga... ", conté quaranta-tres variants castellano-cubanes per nomenar el vit i acaba "y casi siempre, cosa curiosa, el nombre está en femenino".

El títol del llibre parteix dels exercicis d'estil de Queneau. Cabrera ha jugat sempre amb referents reconeixibles a l'hora de titular. A "Vidas para leerlas" subvertia les "Vides paral·leles" de Plutarc, i a "Mea Cuba" s'acostava a la culpa llatina. Aquí Queneau no és només un pretext. És també el model per explorar molts dels mètodes d'escriptura condicionada que el francès va incloure al seu llibre fundacional. Així, a "Adeherencias" Cabrera inventa delicioses paraules maleta en un format proper a l'equació: "Tirar y anarquía: tiranía"; "perverso y divertido: pervertido"; "casa y asado: casado". La fusió d'elements és també la clau d'alguns poemes breus com "Bibliografismos: El Arcipreste de Hitaca/ Lope de Verga/ Machado about nothing". Una de les seccions del llibre és més narratiu. Seccions com les "Fábulas rasas", els "Marxismas" o les "Metáforas metafísicas" contenen proses disbauxades de longitud variable que van de l'aforisme al conte, sense perdre mai la tensió verbívora. Tampoc hi falten minipeça teatral, com "Cena y escena (diálogo presocrático en un acto y tres escenas)" i d'altres textos que completen el potpourri, tal com el mateix Cabrera el defineix en un estrambòtic "epilogolipo".

Abans, però, tanca el volum una secció poètica que sempre m'ha subjugat per la seva aparent senzillesa. Cabrera la titula "Carmen figuranta" i la componen una trentena de poemes hiperbreus que juguen amb la disposició tipogràfica dels seus mots sense acostar-se al cal·ligrama. El primer ja marca el to. S'anomena "Canto pisano" i el componen les lletres de "torre" en disposició vertical inclinada, a la manera de la famosa construcció de Pisa. Un dels que, en la seva simplicitat, sempre m'ha cridat l'atenció es compon també d'una sola paraula. Sota el títol "Posibles riesgos del helio", Cabrera tecleja dues os com dues boletes (o o) flotant per damunt del mot d'on s'han desprès (gl b s). El meu favorit, però, és un notable exemple de decapitació (o afèresi). El títol sembla extret d'un manual d'urbanitat per a criatures: "Reglas de higiene". El poema fa així: "Mano/ano/no".

dijous, 3 de juliol del 2003

L'últim palíndrom

Des d'aquesta mateixa columna he recomanat moltes vegades (¿manta?) una publicació quasi clandestina anomenada "Semagames". És el butlletí del Club Palindròmic Internacional, que va tenir la seva seu social a Vilallonga del Camp fins que Ramon Giné, que n'era l'editor i l'alma mater, va morir ara fa mig any. Sever revés. Durant molt de temps Giné havia estat el responsable de l'edició d'aquest peculiar butlletí dedicat a les paraules capicua en totes les seves facetes. Concretament des del número 2 fins al 57. Ara Josep Maria Albaigès —creador de "Semagames" fa més de vint anys— i Jesús Lladó —un dels grans palindromistes sorgits en tots aquests anys d'emmirallar mots—, han publicat un número especial de l'estrambòtica revista dels mots que venen i van, com ara cuc, radar o malaialam. És el "Semagames" número 58, dedicat a la figura del difunt Giné, amb tot de materials pendents que el sarralenc tenia al calaix, i amb una crida explícita als palindromistes del món per veure si volen formar part del nou consell editor. Lladó i Albaigès es neguen a donar per acabat el periple capicua de la seva publicació. Les seves paraules endolades prenen la ruta natural: "Els semagamistes, que estimàvem en Ramon i estimem la seva obra, no podem permetre que aquesta s’extingeixi. Queda molt per fer, i cap homenatge a la seva memòria millor que continuar amb l’obra que ell mantingué sense defallir durant tants anys". La proposta concreta seria formar un comitè de redacció d'unes sis persones que es comprometés a enviar dues col·laboracions anuals com a mínim, canalitzades a través de Jesús Lladó. És un SOS en tota la regla. Essa o essa. Els dos semagamistes supervivents donen els seus e-mails a veure si un munt de palindromistes inquiets se'ls ofereixen: jalbaiges@caminos.recol.es i jesusllado@racclub.net. Tots els voluntaris que obtinguin per aquesta via seran de fiar. Perquè, i d'això n'estic convençut, de palindromista "se n'és o no se n'és" (un dels pocs palíndroms originals que he aconseguit inventar després de dècades d'afició; un altre és la manipulació de la màxima de Shakespeare que fa: "ser o no res", minsa collita).

Mentre no arriba el setè de cavalleria palindròmica, aquest exemplar del (S 58) ens apaivaga la set capicua amb més material d'anada i tornada. A banda dels articles necrològics de rigor (mortis), hi ha unes quantes peces interessants dels dos factòtums actuals de la revista. Lladó escriu sobre palíndroms musicals i fa una interessant repassada del santoral des del punt de vista dels capicues. Albaigès, per la seva banda, especula sobre la palindromia numèrica i també aprofundeix en els pangrames (frases que contenen totes les lletres de l'alfabet). Algunes altres de les peces més atractives d'aquest número 58 són els palíndroms castellans en construcció de José Luis Alonso de Castro, una curiosíssima aproximació de l'anglès David Howe a la palindromia dels escacs ("Palindromic Chess") i una tria dels palíndroms sil·làbics de la xilena Sylvia Yuan ("Los silábicos de Sylvia"). El butlletí manté la seva varietat lingüística amb preponderància del català però amb presència important del castellà i l'anglès. Res no fa pensar que "Semagames" s'acabi, però la feinada ingent del finat Giné pesa com una llosa sobre els seus successors. Palindromistes del món, uniu-vos! En paraules de l'empordanès Ernest Díaz, "l'art som: mostra'l".

dijous, 26 de juny del 2003

El nòmer clus

El verb "nominar" ha estat progressivament devaluat per la cultura audiovisual. Les nominacions dels Oscars de Hollywood encara tenen un to optimista, però aquesta ombra d'esperança nominal s'ha esvaït amb la irrupció dels neonominats als programes de televisió convivencial (ho sento, però dir-ne Tele-brossa trobo que és injust per a paletes i poetes, apostar per Tele-escombraria seria injust per als escombriaires i decantar-se, com Jordi Costa al CCCB, per la Tele-porqueria és definitivament injust per als porcs). Com és notori, ara els nominats ja no aspiren a la glòria sinó al desterrament. Expulsats del paradís mediàtic de torn, vagaregen pels platós a la recerca d'una engruna de posteritat. Nominar, doncs, ha canviat substancialment. Nomenar, en canvi, continua vigent entre la gent que aspira als càrrecs públics. L'editora Míriam Tey, per exemple, va ser nomenada pel PP (partit popular) i en canvi es resisteix a ser nominada pel TP (todas putas).

Només nòmer, que és un verb prodigiós —"jo nom Màrius, com és que noms tu?", diríem a Mallorca en un català de ressons germànics—, manté la dignitat nominalista. Tots nomem d'una manera o altra, encara que sovint traginem noms secrets. I aquest és el motiu d'aquest article. Últimament he detectat una certa revifalla d'un joc d'ocultació nominal al qual són molt afectes els escriptors de l'Oulipo i que podríem batejar com el "nòmer clus". Durant la llarga campanya electoral a la presidència blaugrana una agència matrimonial que noma Samsara va repartir a l'estadi un fulletó sensacional que oferia els seus serveis professionals. Partint del doble sentit que permetia l'absència de "Reina" —el president interí Enric Reyna—, el publicitari Pep Torres es va empescar un text en "nòmer clus" que, millor o pitjor, contenia els noms de tots els precandidats: "Si no tens Reina, i estàs cansat de creuar la porta sense que ningú no et rebi, de llevar-te tot sol a la medinada i t'has Bassat la Major part del temps passejant el teu llaurador. Et trobarem qui et robi ràpidament el cor. Fes-nos cas, aspira al millor per a tu i deixa de col·leccionar gerros Ming: ella existeix. A l'agència matrimonial Samsara et trobem la teva Reina." El joc era, en aquest cas, pura exhibició, perquè els cognoms dels vuit precandidats estaven tipogràficament ressaltats.

Ara la verbívora Julieta Sunyol ha anat més enllà i ha transformat el "nòmer clus" en un enigma operístic. La seva nota manuscrita en un pentagrama oculta títols d'òperes: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he païda, tinc tos de gos (tos canina), els dispensaris són ambulatoris i jo no em puc atipar si falta sal o menjant només enciams. Des de la finestra de l'hotel local puc veure aquesta escena que el fals tafetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és orfe o té pares? Es van aturant dotze persones però de tant trista ni soldats de plom ni pallassos la consolen. La gent no escarmenta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que bo!—, hem aconseguit que es distregui!... És ben bé que val qui rialles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la propera! Petons! Joan Rigol, etòleg". L'última òpera és el "Rigoletto", però ¿i les dotze anteriors? Sort.

dijous, 19 de juny del 2003

Sant Vicent Ferrer al Carib

L'especulació sobre la motivació de les paraules ha estat un dels atractius fonamentals de la ciència etimològica. Ara els filòlegs Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume han gosat inventariar en un original diccionari tot d'expressions capaces de transformar la nostra parla en un concert de drings, drangs i rang-catarrangs. Així ha nascut, tral·larà, el "Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva" (Edicions 62) que omple un buit i xof. Per evitar que els sons transcrits els fugin d'estudi (i encara els hagin d'anar a buscar de matinada, ai, a una olla de grills) els autors reserven el dret d'admissió segons el concepte de la motivació establert per Stephen Ullmann: "són motivades totes les paraules la forma de les quals no és purament fortuïta als ulls dels parlant". Naturalment, no hi entren els mots compostos (paraxocs) i derivats (escombriaire) que impliquen una "motivació morfològica" ni tampoc les expressions (filet de veu) que indueixen el parlant a deduir-ne la "motivació semàntica" per analogia (filet de fil petit, no pas filet de bou, eh?). La motivació que compta per entrar en aquesta festa és l'anomenada "motivació fonètica". I cau pel seu propi pes (catacrac barrabum patatxof) que aquesta bàsicament es refereix a les onomatopeies i els mots dits de creació expressiva.
Riera-Eures i Sanjaume han pentinat un corpus notable de textos que abasten des dels clàssics fins a novel·les d'abans d'ahir amb especial atenció a les revistes infantils i a la tradició del còmic. Hi trobem autoritats com Ruyra (que en 1920 escriu "rum-rum" per descriure la remor del mar), Pitarra (els timbals del qual fan "ram-ram" en 1866) o Pau Riba (que escriu "rauc", què sinó?, quan en 1987 fa raucar una granota). Hac Mor escriu que un garrot fa "garric-garroc" i Porcel fa batre una campaneta fent "glin, glin, glin, glin, glin". Per imposar silenci l'any 1932 Salvador Espriu escrivia "xst", en 1983 Isabel-Clara Simó "xsit" i en 1989 Joan Francesc Mira "xss". Només un retret per a aquest documentat diccionari: s'hi troben a faltar alguns referents indefugibles. Per citar-ne només tres: a l'entrada "uf" ni s'esmenta el llibre de contes fundacional "Uf, va dir ell" de Monzó; a la següent entrada, que és "uh", tampoc es cita el poe/ma/mari "UH!" de Casasses; el tercer retret és més genèric: hauria anat bé una lectura a fons de l'obra de Sergi Pàmies, perquè en la seva narrativa l'onomatopeia s'estilitza i pren una entitat que va més enllà de la tradició.
Res d'això no desmereix la publicació d'aquest diccionari innovador que recull l'origen fonètic de paraules com carrincló, hippy, repatani, titella o xaranga. El diccionari té bona factura i bons acabats: al final hi ha diversos índexs (per camps temàtics, llistes de correspondències, de mots) que en faciliten la consulta. A més, hi aprenem informacions cabdals. Per exemple que per referir-nos "motivadament" a la còpula no només podem fer "nyaca-nyaca" sinó també "txaca-txaca" (segons Jaume Cabré a "L'ombra de l'eunuc", 1996). I, sobretot, que "xa, xa, xa" no és només un ball caribeny sinó també l'onomatopeia de la xerrameca, segons estableix Sant Vicent Ferrer als seus sermons (segle XV). Ja veig el seu braç incorrupte presidint el disc de "Caribe Mix".

dijous, 12 de juny del 2003

La bibliorgia d'Albani

La setmana passada vaig escriure aquí mateix d'una novel·la tan improbable com introbable: "Legendary, Lexical, Loquacious Love", firmada per una tal Eve Rhymer (en realitat l'artista Karen Reimer) i publicada en 1996 a Chicago. L'únic què (i tampoc no és un gran què) d'aquesta novel·la és que té totes les paraules, començant per les del títol, ordenades alfabèticament. Per no deixar la veta bibliòmana, avui vull escriure de l'últim llibre que acaba de publicar el meu col·lega del grup oplepià Paolo Albani (www.paoloalbani.it). El poeta Albani, admirador incondicional de l'obra de Joan Brossa i editor de la revista “Téchne” a Pistoia, és un dels autors més destacats de l’Oplepo. Erudit dels llenguatges inventats i de les “bizzarries” literàries, Paolo Albani aporta una visió molt fresca a les constriccions potencials i la seva poesia dinamita la monotonia, tal com alguns espectadors catalans han pogut constatar en recitals diversos.
Però a Itàlia els llibres més divulgats d'Albani són tres enciclopèdies espúries publicades totes pel segell Zanichelli: "Aga Magera Difura. Dizionario delle lingue immaginarie" (1994), "Forse Queneau. Enciclopedia delle scienze anomale" (1999) i el que acaba de sortir el proppassat més d'abril: "Mirabiblia. Catalogo ragionato di libri introvabili" (2003). La primera obra escrita a quatre mans amb Berlinghiero Buonarroti i les altres dues amb la col·laboració de Paolo della Bella. El diccionari de llengües imaginàries, que ja ha merescut una traducció francesa força celebrada, deu el seu exòtic títol a un poema en llengua inexistent de Tommaso Landolfi; el de les ciències anòmales —o inexactes o marginals o no reconegudes o errònies o potencials o fantasioses o còmiques o— ha estat molt premiat a Itàlia i treu el títol d'un vers de Giulia Niccolai que en català podríem adaptar tranquil·lament així: "pot ser que sí, potser Queneau". Finalment, el més recent, acabat de sortir del forn, és un veritable catàleg bibliogràfic de llibres imaginaris dels quals han parlat en les seves obres autors tan diversos com Cervantes, Borges, Calvino, Lem, Eco, Nabokov, Perec, Queneau, Vila-Matas, Bolaño i molts d'altres. "Mirabiblia" és un catàleg que se situa formalment en un gènere literari molt consumit pels clients de les llibreries de vell, però que en aquest cas exclou la possibilitat de localitzar físicament el volum perquè, per dir-ho amb Max Beerbohm, es tracta de "bíblies abíbliques".
El lector de "Mirabiblia" topa amb un univers llibresc sorprenent que podria sorgir de la famosa enciclopèdia borgiana de Tlön. S'hi barregen els volums imaginaris de la biblioteca que Rabelais inclou al "Gargantua i Pantagruel" amb els que s'empesca el xilè Roberto Bolaño al seu fals manual de literatura "La literatura nazi en América". Hi treuen el nas els grans bibliomixtificadors de tots els temps, sempre parlant a través dels llibres inventats als quals fan referència des dels seus llibres inventariats. Per acabar-ho d'adobar, Albani clou "Mirabiblia" amb un apèndix múltiple que inclou inventaris de llibres inventats. És un llibre miraculós, que ens retorna a Alexandria. Un veritable inventari d'invents. Una bibliorgia.

dijous, 5 de juny del 2003

L'ordre alfabètic

L'any 1998 Juan José Millás va publicar a Alfaguara una novel·la basada en un artifici verbívor: "El orden alfabético", la història d'un turmentat personatge que acaba per refugiar-se a la seva enciclopèdia. L'ordre alfabètic que impera a enciclopèdies i diccionaris resol, tot sovint, lamentables confrontacions de vanitat. Quan no podem recórrer al recurs dramàtic de presentar els personatges "per ordre d'aparició", sempre ens queda procedir "per rigorós ordre alfabètic" a l'hora de citar autors d'obres col·lectives o altres persones susceptibles de competir en importància. Una altra cosa és si després els ordenem alfabèticament per noms o per cognoms, o, fins i tot, si comencem per la a o per la zeta, però en general el criteri alfabètic evita les vanes picabaralles de l'ego desfermat. És famós el cas del pintor anglès sir Lawrence Alma Tadema, que va interposar entre nom i cognom aquest fantàstic "Alma" per figurar el primer a totes les enciclopèdies.

Ja feia temps que pensava en les possibilitats literàries de la perversa dictadura de l'alfabet quan vaig topar amb una notícia sorprenent. Dos anys abans que Millás publiqués la seva novel·la, una autora nord-americana anomenada Eve Rhymer va publicar a Chicago la novel·la "Legendary, Lexical, Loquacious Love" (1996) escrita, com el seu títol, amb paraules disposades en ordre alfabètic! Naturalment, em vaig posar a buscar-la com un boig. L'editorial es deia Sara Ranchouse Publishing. No m'imaginava com podia ser una novel·la en la qual cada paraula hagués d'anar alfabèticament darrere de l'anterior i davant de la posterior. No me n'imaginava ni una frase, de fet. Intentem-ho: "Anit Beatriu corria despullada entre flors grogues harmònicament il·legal..." Buf. Potser encara la faríem, una frase que fos un acròstic alfabètic, com als salms bíblics, però "tota una novel·la ordenada alfabèticament!"

El mite d'Eve Rhymer, com sol succeir i és bo que així passi, se m'ha desmuntat quan he descobert, a través de la gent de Spineless books, que "Legendary, Lexical, Loquacious Love" és en realitat un llibre d'artista. La Rhymer en qüestió és una artista prou coneguda als Estats Units que es diu Karen Reimer i la meva mitificada novel·la alfabètica un dels seus projectes artístics. De fet, el seu llibre és, en realitat, il·legible, atès que conté totes les paraules d'un text reordenades alfabèticament. Com si jo ara decidís reordenar aquest article així (ho faig només amb la primera frase per no marejar): "1998 a a acaba alfabético Alfaguara any artifici basada d' El en enciclopèdia història José Juan L' la la Millás novel·la orden per personatge publicar que refugiar-se seva turmentat un un una va verbívor". Què? Ho troben artístic? Cortázar es va permetre uns quants jocs de reordenació sintàctica (el que s'anomena "sínquisi") amb resultats acceptables, però això del "Legendary, Lexical, Loquacious Love" em temo que deu ser molt indigest. Potser deixaré de buscar aquest llibre d'artista. A última hora, com diu l'editor de Spineless books David Gillespie: "que no es pugui llegir encara fa que la seva existència sigui més remarcable". Doncs molt bé. "El el llegiré mai no si trobo".

dijous, 29 de maig del 2003

Unamuno a zero

Fa un parell de mesos, una investigació sobre el jeroglífic sevillà del No&Do (aquell regal reial a la ciutat de Sevilla que feia "no-madeja-do" per agrair-li que "no m'ha dejado") em va portar a un article de don Miguel de Unamuno. Una peça publicada a la revista “Alrededor del Mundo” el 28 de febrer de 1901 amb el títol “Símbolos mal interpretados y símbolos mal expresados” en la que Unamuno carrega altiu contra la tesi més estesa: «Y sin embargo, la cosa está clara, clarísima. Ni hay tal jeroglífico ni cosa que lo valga. Trátase pura y simplemente de un nodo o nudo. La especie de ocho ó madeja que está en medio es el nudo ó nodo. Y luego por si no se le conoce, que en efecto, no es fácil conocer a primeras que es un nudo, hanle puesto el nombre “no-do”.» Després aprofita per carregar contra els imaginatius defensors del jeroglífic. Admet que la interpretació enigmística té “más chiste y más tradición”, però no li atorga cap credibilitat. Quan vaig llegir l'article em va semblar un cas flagrant de verbofòbia, força comú en el cas dels jeroglífics. De fet, des del naixement d'aquest artifici carnavalesc a la Picardia francesa del segle XVI, el jeroglífic sempre ha estat la modalitat de joc de mots que ha generat més detractors. Vaig donar per fet, doncs, que Unamuno s'atenia a l'honorable tradició periodística dels aferrissats detractors de jocs de paraules que havia encapçalat Joseph Addison a "The Spectator".

I no. M'equivocava. Unamuno és més donat al joc de mots del que potser ell mateix es pensava. O almenys això es desprén d'una altra troballa unamuniana que he fet per pura casualitat mentre buscava allò que mai no trobaré. És un altre article del basc publicat a la revista "Caras y Caretas", de Buenos Aires, el 23 de juliol de 1921, amb el títol "Juego de palabras". Entre altres coses, Unamuno s'ocupa de traçar l'origen etimològic de l'expressió "eso es de cajón". Una cosa òbvia, de calaix, com també diem en català, una frase convencional, un clixé, el típic tòpic. En aquest article deliciós Unamuno s'embolica per viaranys sorprenents que el fan arribar a conclusions xocants. Assegura que "este cajón parece que no tenga nada que ver con el aumentativo de caja, con la caja grande, y ello aunque acaso induzca a creerlo el pensar que una frase de cajón es la que encaja en un caso dado." Després revisa els exemples en portuguès i italià, i el seu periple romànic el porta al llatí "occasionem", d'on resol, amb aquella seguretat dels grans intel·lectuals, "que, por lo tanto, frase de cajón es frase de ocasión". I tan ample.

Encara que només sigui per poder escriure que allò tan castís de "la ocasión la pintan calva" —vegeu la faula de Fedre "Occasio depicta" protagonitzada per la deessa Ocasió—, la tesi unamuniana no és gens "de calaix". En algunes preceptives literàries consta, de manera molt més plausible, que a "ser de cajón" hi ha una component tipogràfica que faria al·lusió al calaix on es posaven els tipus a les antigues impremtes, de manera que l'expressió es referiria a aquestes frases estereotipades que es feien (i es fan) servir tan sovint als diaris que ja gairebé ni cal treure'n les lletres del calaix. De calaix, no? Un brillant calembour del mateix Unamuno bastarà per valorar la seva tesi etimològica: "si sabio es el que sabe, también sabe, puesta en salsa verde, la merluza..."

dijous, 22 de maig del 2003

Divergir i divertir

En un recent cara a cara que dos pesos pesants com Joan Solà ("Ensenyar la llengua" a Empúries 2003) i Quim Monzó ("El tema del tema" a Quaderns Crema, 2003) van mantenir en una aula de la Universitat de Barcelona, el dilema sobre el futur del català quedava centrat en dues alternatives: o prendre el carrer o fer-se l'eutanàsia. Naturalment, cap de les dues és possible al cent per cent, perquè el carrer és un espai inabastable i l'eutanàsia una decisió tan individual com deixar de fumar, però una determinada anàlisi de l'actual situació lingüística sembla abocar-nos a les solucions dràstiques. Potser perquè som a la primeria d'un nou segle i aquesta convenció numerològica ens pesa. Tothom fa balanç, mira enrere amb ulls historicistes i després mira endavant a través d'una bola de vidre que permet arribar a conclusions francament espaordidores. Una, per exemple, és l'acceleració brutal del nombre de llengües abocades a la desaparició imminent arreu del planeta. El mateix discurs que serveix per cridar l'alerta sobre les hectàrees de selva amazònica que desapareixen cada any és aplicable a la gran quantitat de llengües en situació terminal. Desapareixen llengües per defecció o per eliminació física dels seus parlants igual com desapareixen contrapoders arreu del planeta perquè es reforça la supremacia de la superpotència mundial. L'equació subjacent —pensament únic igual a llengua única— encara ho fa més terrible, perquè no es tracta d'un fenomen de redistribució sinó de substitució pura i dura. La diversitat n'és la víctima principal.

Totes les iniciatives que vagin a la contra d'aquesta visió unívoca del mapa lingüístic han de ser benvingudes. Per això, val la pena visitar la pàgina web www.uab.es/galetadelasort/ i participar en el concurs de preguntes preparat pel Gabinet de Llengua Catalana de la Universitat Autònoma. El lingüista Albert Branchadell i els guionistes Jordi Ventura i Jordi Pujol han creat un joc interactiu especialment pensat per enderrocar els prejudicis lingüístics. Amb il·lustracions de Miquel Zueras i direcció de Marta Estella, el joc ens transforma en detectius lingüistes contractats per l'empresari Enric Casabona, propietari de Chocolates Casabona. El pretext que ens portarà a iniciar una enriquidora investigació lingüística és un proverbi aparentment inintel·ligible que l'empresari troba al paper d'una d'aquelles galetes de la sort amb què els restaurants xinesos solen obsequiar els seus clients. El del senyor Casabona diu: "Sköt om eras kield do cihan same sez mombwa al piantes dil bhur bagh". El procés de desxiframent de cadascuna de les paraules del criptograma ens portarà, pantalla rere pantalla, a resoldre qüestions que posaran a prova el nostre sentit comú lingüístic. És un joc pedagògic, i tanmateix divertit, que ens ensenya el valor de la diversitat i fins i tot de la divergència. Els estudiants universitaris que hi participin fins al proper 31 de maig opten a un cap de setmana a Sant Sebastià. Una ciutat ideal on posar a prova les idees preservacionistes en qüestions de llengua. La iniciativa de la UAB coincideix en el temps (i en la xarxa) amb un nou joc de l'activa web d'aquest diari (www.avui.com). Aquesta vegada una trepidant "Missió Possible" per recuperar els papers de l'arxiu de Salamanca protagonitzada per l'impagable Eudald Tabaix.

Juguem, juguem, que el mot s'acaba.

dijous, 15 de maig del 2003

Barra americana

Tres setmanes han bastat perquè un format clàssic d'enigma fins ara exclusiu de la llengua italiana hagi prosperat en català. Per sant Jordi vaig descriure un mecanisme criptogràfic basat en frases amb doble sentit definides segons el menys usat: "No hi ha treballadors (5, 8)" (solució: falta personal), "Gorra de romà (4, 5)" (resposta: casc antic). L'artifici és addictiu. Tant els lectors de l'Avui com els habituals dels fòrums de la web verbalia.com han enviat centenars d'exemples que demostren la ductilitat semàntica del català. En alguns casos la solució depén de l'actualitat immediata. Per exemple, Ignasi Ripoll i Josep Domènech arriben a la mateixa resposta; l'un ho formula "George, Collin, Donald, Condolenza... (5, 9)" i l'altre "les penques d'en Bush (5, 9)". La solució és "barra americana". Per la seva banda Josep Maria Fonalleras també s'endinsa en la política internacional quan proposa "Estic ubicat a Corea del Nord (2, 3, 5)" per a una preciosa resposta "en mal estat".

Atesa la seva brevetat i contundència, una criptografia mnemònica és molt a prop de l'aforisme. Algunes es tenyeixen segons el paisatge que visiten, i d'altres poden ser més abstractes. Vegem-ne primer un repòquer de bons exemples geogràfics separats de les seves solucions. a) Joel Bagur italianeja amb "El que volia i desitjava el jutge Falcone (3, 6)"; b) Ignasi Fontvila va de gal amb "El qui vota Le Pen (2, 3, 7)"; c) Josep Azema se'n va a les terres de l'Ebre en proposar "El resultat del PHN (5, 3)"; d) Xeiè viatja fins al Magrib amb el seu "Enviar al Marroc polítics per treure-se'ls de sobre (3, 5, 6)" i e) Ignasi Ripoll s'endinsa en el conflictiu Kurdistan amb "Kurds iraquians (3, 2, 4)". Les respostes són: a) cap mafiós; b) el mal francès; c) Poble Sec; d) fer volar coloms i e) cap de turc. L'única condició és que totes les respostes tinguin una doble lectura, encara que sigui producte d'una homonímia com en el cas de Colom.

Els exemples més complexos són els que fins i tot comporten un canvi de funció en els mots de la frase resposta, com en la coneguda frase de Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", en la qual només "una" roman inalterable. En aquest sentit són notables els exemples a) de Josep Maria Fonalleras "aquest porro no s'acaba mai (2, 5, 4)"; b) de Joan Bansell "té la cama ortopèdica (2, 5, 2, 5)" o un parell de Josep Domènech, c) "el furtaviandes (4, 2, 5)" i d) "collida quan cau (5, 2, 5)". Les respostes, aquí, exploten amb gràcia les homonímies dels temps verbals "dura", "porta", "roba" o "presa": a) la droga dura; b) la porta de fusta; c) roba de taula; d) presa de terra. Brillants. Una altra veta interessant és l'operació de descontextualitzar frases d'un camp semàntic. Ignasi Ripoll en proposa tres de l'àmbit econòmic força interrelacionades: a) senyor atractiu (5, 8); b) nena petita (5, 8); c) pigmea (5, 9), a les quals podem afegir tres exemples més de Pep Vinyals: d) compromís forà (5, 6); e) característica particular (9, 7) i f) confiança cívica (9, 6). Solucions? a) tipus d'interès; b) baixa temporal; c) baixa permanent; d) deute extern; e) propietat privada; f) Seguretat Social. Que la Seguretat Social sigui definida com "confiança cívica" ara que toca pagar la Renda resulta prou irònic. S'acaba l'espai, i no en quedarà per a la resposta: "el súmmum de l'aflicció (2, 4, 6)".

dijous, 8 de maig del 2003

Borges amb blanques

La solució a la “criptografia mnemònica” que tancava l’última columna —“Gorra de romà (4, 5)”— era “Casc Antic”. Un casc antic sinònim de ciutat vella que ens podria portar avui a les Borges Blanques per retre homenatge a les aficions lúdiques de Jorge Luis Borges. L’argentí Jaime Poniachik acaba de publicar a Buenos Aires un llibret saborós que porta per títol “Jugar con Borges” (Ediciones De Mente, 2003) i arrossega tot de subtítols descriptius: “adivinanzas, juegos y paradojas en la obra de Jorge Luis Borges”. Poniachik encapçala el seu llibret amb l’entrevista sobre el joc que ell mateix va fer a un Borges octogenari que es despatxa contra els anglesos per haver comès el gran pecat d’haver omplert el món “de estúpidos juegos físicos”, mentre lloa els jocs de cartes, d’enginy i els escacs, tot recordant un fantàstic poema seu: “Dios mueve al jugador, y éste la pieza./ ¿Qué dios detrás de Dios la trama empieza/ de polvo y tiempo y sueño y agonías?”.

Poniachik recorre l’obra de Borges revestit de buscador d’or. Comença per les metàfores. Extirpa tres o quatre versos d’un poema i els transforma en enigma. Què oculta “soy una pieza de limado acero./ Mi borde irregular no es arbitrario./ Duermo mi vago sueño en un armario…”? Doncs una clau (a “La moneda de hierro”). Després es dedica als mots rima, en un joc d’endevinació prou adequat per a un autor com Borges, capaç d’afirmar que la seva màxima aspiració com escriptor era ajuntar dues paraules que mai abans no haguessin anat juntes. Així, les inicials D-S al “Poema de los dones” de “El Hacedor” remeten a la parella “dueños-sueños” (“De esa ciudad de libros hizo D/ a unos ojos sin luz, que sólo pueden/ leer en las bibliotecas de los S”). El mateix mecanisme li serveix per relacionar paraules decapitades com la parella “calidoscopio-opio” al poema “Ariosto y los árabes” (també de “El Hacedor”): “Como los ilusorios esplendores/ que al Indostán deja entrever el O/ Pasan por el Furioso los amores/ En un desorden de C”.

Però el gruix del llibre és una espècie de joc semàntic puntuable a partir d’una setantena de mots saborosos extrets de l’obra borgiana —de aciago a zéjel, passant per bustrofedón, ergástula, oxímoron, tamerlán o volapük— als quals Poniachick adjudica tres definicions possibles i en reprodueix el context d’on els ha pescat. El lector verbívor hi queda atrapat durant més estona que no pas en els laberints, paradoxes i perplexitats diverses amb què l’autor clou el seu esgotador llibret. Entre les aportacions més originals de Poniachik destaca l’elucubració sobre el joc exacte del rei Gunnlaug al conte “Undr”, inclòs a “El libro de arena”. Borges escriu que “a su derecha había un ajedrez, con un centenar de casillas y unas pocas piezas desordenadas”. Poniachik investiga un antic joc de tauler escandinau anomenat “Hnefatafl”. La llàstima és que en els jocs tradicionals escandinaus els taulers sempre tenen un nombre senar de caselles: 7x7, 9x9, 11x11… Però Poniachik, com Borges, no s’arruguen per tan poca cosa: amb un escaquer de 100 caselles es pot jugar posant les peces en les interseccions en comptes de fer-ho al centre de les caselles, de manera que hi hagi 11x11 posicions de joc al tauler. Poniachik localitza un manuscrit del segle X que exhibeix un tauler de “Hnefatafl” amb les peces en posició de combat sobre les interseccions de les caselles! Borges és inexaurible.

dijous, 1 de maig del 2003

Falta personal

El títol d’aquesta columna és la solució a la criptografia mnemònica que vaig plantejar el dia de sant Jordi: “No hi ha treballadors (5, 8)”. Dos mots de cinc (falta) i vuit (personal) lletres que componen una paràfrasi de l’exposició (no hi ha treballadors) i alhora formen un segon sentit transparent, en aquest cas el concepte esportiu “falta personal”, popularitzat pel joc del bàsquet. Aquesta modalitat de criptograma, molt practicada en italià, és d’una subtilesa només parangonable a la seva dificultat d’execució. Sempre que el joc verbal s’endinsa en el territori semàntic, els mecanismes esdevenen delicats com un poema. Això s’aprecia si provem de traduir de l’italià un exemple de Raffaele Aragona que destaca per la seva aparent simplicitat. El plantejament catalanitzat faria: “Pèl i contrapèl (3, 3, 4, 8)”. És a dir, cal trobar una frase de quatre mots de tres, tres, quatre i vuit lletres que parafrassegi l’exposició (“Pèl i contrapèl”) i alhora tingui un segon sentit transparent. Una traducció literal de la resposta fóra “són les dues passades”, paràfrasi perfecta de l’exposició en referència al procés de l’afaitat. Però el doble sentit transparent falla, perquè la solució aplicada a una hora aproximada no és genuïna en català, tot i l’ús generalitzat que en fem per influència de l'espanyol. ¿Quina relació tenen el pèl i el contrapèl amb la frase genuïna "són les dues tocades”? Cap. Aquesta magnífica criptografia mnemònica italiana no funciona, doncs, en la nostra llengua, i caldrà explorar altres frases transparents que permetin un segon sentit definible per començar a elaborar criptogrames d’aquesta mena en català. Els italians ens porten un segle d’avantatge, però han espremut tant les expressions susceptibles de generar dobles sentits que ja els costa innovar. Fins i tot han recollit els milers de frases isòtopes publicades a les revistes especialitzades. En català tenim tot el món per davant. En llanço una altra, doncs: “Gorra de romà (4, 5)”.

En canvi, d’altres artificis enigmístics de caire morfològic, fonamentats en la combinatòria de lletres, han aconseguit un gran nombre de practicants en català. Per exemple, on no falta personal és en l’escriptura palindròmica. Des que, el vint de març, va començar la guerra d’Iraq molts lectors m’han enviat palíndroms antibèl·lics. Des de Torroella de Montgrí l’empordanès Ernest Díez aviat va descobrir que el lema general del “No a la guerra” era susceptible de ser llegit del revés: “ARREU, GALA O NO, NO A LA GUERRA!”. O bé, més curt encara: “ARREU GALA, ON? NO A LA GUERRA!”. El manresà Marc Antoni Malagarriga hi afegeix reflexions econòmiques en aquesta pregunta-resposta en dos palíndroms: “I L'OR TÉ POR O PETROLI? / I L'OR TÉ PETROLI”. En Jesús Lladó, flamant coeditor de la revista “Semagames” després del traspàs de Ramon Giné, n’afegeix tres: l’eslògan “SERREU GUERRES!”, l’apocalíptic “PER TOT ARREU GUERRA. TOT REP” i un tercer que sembla dedicat al manifestant desconegut: “PER LA PAU SUA, PAL REP”. Finalment, el mateix Ernest Díez, després de descobrir la reversibilitat del lema pacifista, elabora una llarga sèrie de PPP (palíndroms per la pau) entre els que destaquen un d’operístic —A IRAQ, ÀRIA (PER LA PAU, A PAL REP)—, un altre de ben pessimista —L’ODI ARREU: GANA, GUERRA I DOL— i un darrer d’entranyable perquè respon a la inconfusible sintaxi malaltissa dels capicues llargs: MASSA PALA BÉ DARÀ PAU, SI SUA. PARA, DE BALA PAS, SAM!.

dimecres, 23 d’abril del 2003

Un repte d’enigmística clàssica

La primera columna que vaig escriure en aquest suplement l’any 1989 ja duia per títol “Enigmística”, però per a la secció havia previst un nom fastuós: “A redós de l’Esfinx”. Per fortuna, el bon criteri d’Avel·lí Artís i David Castillo va invertir els termes: el que era el títol de l’article es va apoderar del de la secció i viceversa. Segurament aquell dia no m’havia pres la medicació, de manera que mai no els ho agrairé prou. Avui la sèrie d’articles d’Enigmística arriba al número 629 i el terme circula per Europa amb una certa normalitat. En poc temps, a Itàlia s’han publicat diversos llibres importants sobre l’enigmística clàssica en col·leccions generalistes. En el seu dia, ja vam parlar del “Lezioni di enigmistica” de Stefano Bartezzaghi (Einaudi 2001). Recentment, Zanichelli ha incorporat al seu catàleg un completíssim “Dizionario Enciclopedico di Enigmistica e Ludolinguistica” de Giuseppe Aldo Rossi (2002). Rossi és un històric de l’enigmística clàssica que mereix tota mena d’epítets, però sobretot els de caire cronològic: veterà, longeu… De moment ja noranteja, i potser per això ha tret llibre nou. El seu diccionari inverteix l’operació de molts escriptors italians (com Calvino o Eco) que s’acosten al clos enigmístic. Rossi parteix de l’interior i s’obre al context més general de la ludolingüística, de manera que neutralitza l’ortodòxia dels cercles enigmístics amb l’heterodòxia de la literatura. “Il professore”, que és com molts l’anomenen, signa les seves creacions enigmístiques amb el pseudònim de Zoroastro, i ho fa així des dels set anys d’edat! A banda, Rossi va dirigir dues prestigioses revistes dels cercles enigmístics: “La Sfinge” (1958-1962) i “Il Labirinto” (1973-2002), en les tasques de direcció de la qual l’auxilià el català Rafael Hidalgo. A banda del seu últim “Dizionario”, Rossi ja havia publicat tres obres de referència per a l’estudi de l’enginy verbal: “Storia dell’enigmistica” (CEI, 1971), “Le parole. Vita, morte e miracoli” (Mondadori, 1993) i “Enigmistica. Il gioco degli enigmi dagli albori ai giorni nostri” (Hoepli, 2001).

Una de les modalitats de jocs de paraules historiades per Rossi és la criptografia mnemònica. Ideada en 1895, és d’una subtilesa extraordinària, i mai no ha estat explotada en la nostra llengua. Ni Serra i Pagès ni Amades no s’hi van atrevir, perquè és un joc difícil d’elaborar i difícil de resoldre, però crec que val la pena d’intentar-ho. Aquesta modalitat de criptografia parteix d’una frase amb doble sentit, definida pel seu aspecte més recòndit i seguida pel nombre de lletres de la resposta. Per exemple “L’epigrammologo (5,8)”. Solució: “Legge marziale”. Dues paraules de 5 i 8 lletres que designen les “lleis marcials” però també “llegeix Marcial”, l’autor clàssic dels epigrames. Rossi recull una anàlisi semiòtica del mecanisme: “en una mnemònica (criptograma) es reconeixen un estímul (exposició) que reclama una resposta (solució), rica en dues isotopies (doble sentit), la primera de la qual constitueix una paràfrasi de l’exposició i la segona un lloc comú, una locució proverbial o una banalitat corrent”. Una recent campanya dels àrbitres catalans de bàsquet ha posat en circulació un doble sentit susceptible de generar la primera “criptografia mnemònica” catalana de la història. El plantejament seria aquest: “No hi ha treballadors (5, 8)”. La resposta la formarà una frase de dues paraules (de cinc i vuit lletres) que parafrassegin el “no hi ha treballadors” i a més tinguin un segon sentit, en aquest cas clarament esportiu. Quina és la resposta? Sou capaços d’inventar criptografies mnemòniques en català?

dijous, 17 d’abril del 2003

Dos anys d'espera

Tal dia farà dos anys, i aquest dia serà dimecres vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimecres entrant hi trobareu un article especial, ara fa un any hi havia un article com aquest (però que duia per títol “Un any d’espera”) i ara en fa dos el criptograma que els ha propiciats tots tres. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i vaig voler celebrar-lo honorant un autor amic com Edgar Allan Poe, abans i tot que Columna edités una bona traducció de “Tots els contes” de Poe feta per Joan Solé (2002). El conte que vaig triar va ser “L’escarabat d’or”, considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari. Aquell sant Jordi de 2001, doncs, després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic, em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats acabaven de ventilar l’enigma proposat a la coberta de la primera edició de “Verbàlia”. Ara, però, l’únic premi seria resoldre’l.

(Aviso que el següent paràgraf és calcat al que vaig escriure ara fa un any i en el qual, alhora, calcava fragments entrecomillats que ja havia escrit dos anys enrere): Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment (escrivia i escric), els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. L’any passat havia rebut un únic intent de desxiframent (el de l’editor Enric Borràs). Després de publicar la columna “Un any d’espera” vaig rebre tres correus més (Ferran Avila, David Nel.lo & Gabi i Jordi Serra). amb suggeriments i preguntes. Però ningú no passa d’aquí. Ja són dos anys de silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que van trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessen que no troben el desllorigador. Repeteixo, doncs, les mateixes preguntes de l’any passat: ¿hi ha algun enigma irresoluble? ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? Per segon any consecutiu el repetiré just abans de sant Jordi, amb l’esperança que algú en tregui l'entrellat. La promesa de l’any passat era clara: “cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del meu iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau.” Aquesta última frase era (és) una pista i el criptograma fa així:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Un any més, us desitjo que els verbs us siguin propicis.